La |REVISTA|KAMPA| s’amplia de Txèquia cap a Àustria, Hongria i Eslovàquia
1. Què vol dir KAMPA
Kampa és una illa al centre de Praga, formada per un braç del riu Vltava. Avui és un parc, on la gent es troba. Antigament va ser un lloc de molins i safrejos. Inspirat en el motiu de la trobada i l’interès general, vam adoptar el nom per a una revista al servei de la comunitat catalana. Ara ampliem de Txèquia a Eslovàquia, Àustria i Hongria.
2. Quina és la idea?
Acompanyar la gent catalana a Europa central, mitjançant la creació d’un espai de comunicació, expressió i cultura, obert a les entitats i els residents individuals, incloent, però sense limitar-se a, el professional, l’acadèmic, el viatger, el passavolant, i també gent autòctona afí, com ara els estudiants de llengües romàniques.
3. La diàspora catalana, el dilema de l’expatriat i un mitjà de comunicació
La gent de la diàspora patim, més o menys, una paradoxa: la catalanitat ens interessa, perquè no la tenim en el nostre entorn diari, però alhora sabem que ser català no fa algú interessant automàticament. Un frare caputxí va escriure el segle XVII “pus parla català, Déu li don glòria”. Nosaltres seguirem Joan Fuster, que ho va actualitzar: “puix parla català, vegem què diu”, i ho recollirem en una cosa que aspira a assemblar-se a un mitjà de comunicació, a periodisme local.
4. Europa central
S’estima que Europa central hi ha uns dos mil catalans, i el nombre quasi es dobla amb valencians i balears (article a la |RK|). Parlant amb residents és fàcil copsar la sensació d’aïllament, que explicaria l’existència de casals i grups locals. Una revista comuna pot fet créixer una consciència col·lectiva entre els residents a la regió, i de retruc reforçar les iniciatives locals. Al cap i a la fi la geografia i la història importen. Viena, Bratislava i Budapest, estan unides per un riu navegable i són visitables d’aquesta manera. Una revista ajudarà a fer visible qui és i què fa cadascú, “què diu”. Després, que cadascú triï el que vulgui.
5. Com ens situem en relació amb els grups existents…
Ara mateix la revista té un biaix txec perquè venim d’estar centrats en el Casal Catalanotxec i l’edició es fa sobretot des de Praga. Com que no podem competir amb la immediatesa efímera i la pressa de les xarxes, per això hem servit de “memòria” del Casal. L’esquema és reproduïble amb els grups locals de la regió, si ens envien materials. Amb un parell de fotos i frases dels seus actes aniran creant una memòria d’activitats. És igual si el grup està constituït o no, si té web o només xarxes, etc.
6. en relació amb els residents que van per lliure…
Cap grup local arriba a tots els residents, i és lògic. Una revista pot permetre al resident que tria anar per lliure involucrar-se d’una manera més lliure. Qui treballa un munt d’hores pot trobar en la revista una forma de connexió. Qui crea i escriu pot trobar en la revista un entorn per fer-se veure i mostrar la seva feina. Els residents que porten més temps a un país és més probable que coneguin l’idioma i l’entorn. Una revista els obre la possibilitat, si tenen l’interès i la vocació, d’explicar l’economia, la política i la cultura del país als residents més novells, als residents a la regió i al públic general català.
7. …i en relació amb qui encara no ha vingut
Des de la diàspora no pensem en qui encara no ha arribat. És lògic: prou feina tenim. Però continuarà arribant gent: l’expulsió de mà d’obra qualificada és constant, per raons conegudes. Una revista comuna a Europa Central pot ajudar a “aterrar” aquestes persones que ara googlegen “catalans a [nom de ciutat]” des de Catalunya, el País València o les Illes, igual que devíeu fer alguns dels que llegiu això ara. Considerant grups locals, residents que van per lliure i gent que encara no ha arribat, no té cap sentit segmentar excessivament els públics: el turista o l’erasmus d’avui pot ser demà un resident. Hi ha mil històries possibles i les podem acollir totes.
8. Una web pròpia és innegociable
Ens centrarem en la web pròpia i farem servir un grup Whatsapp de forma subordinada, per promoure-la. És la xarxa més difosa entre generacions i està centrada en la comunicació. Fer el contrari, tirar de xarxes ignorant la web pròpia, és regalar-se a canvi de res als senyors tecnofeudals que dominen la qüestió. De fet tampoc és pràctic, perquè no tothom és a la mateixa xarxa, encara que algú es pugui pensar que “tothom” és a tal xarxa.
9. Els casals catalans i els seus problemes
Els casals tenen una magnífica tradició però també, en el món d’avui, tot en contra. Allò que per simplificar entenem com “el sistema” ens vol a casa, aïllats i empantallats. Els ajuts públics i els patrocinis i les iniciatives privades són escassos. A nivell intern, d’organització, costa Déu i ajuda moure la gent; com que avui dia el reforçament positiu banal sembla obligatori, i anul·la el pensament crític i constructiu, la realitat dels casals pot tenir problemes per veure’s reflectida tal com és. Una revista comuna amb veu pròpia pot superar aquestes limitacions.
10. El debat necessari sobre el potencial i la tecnologia
Parlem de tot, però sense perdre el sentit de la realitat. Per exemple, si algú ens diu que el disseny de la web (una plantilla de WordPress) no és ideal per a una web de notícies, li direm que d’acord, que en som conscients, i tot seguit li demanarem si s’ofereix a programar o adaptar una altra plantilla en un mes o dos. És evident que aquesta iniciativa és possible gràcies a la tecnologia, però no és menys evident que, perquè una cosa sigui tècnicament possible, no vol dir que tingui sentit fer-la, si no se sap per a què, ni qui es compromet personalment a fer-la, en un mes o dos. Ara bé, que aquesta iniciativa sigui voluntària, i per tant precària, no eximeix d’aspirar a una certa qualitat, a una manera de fer sense AI slop, sense clickbait, etc.
I una nota final:
Per últim, però no menys important: això és un diguem-ne manifest o programa per al curt i mig termini, però també una proposta per a incentivar el debat. Tot és sempre de moment, tot pot anar canviant.
