Des de Praga us expliquem com fer una calçotada i no morir en l’intent
Els catalans de Praga hem fet calçotada el 29 de març. Escurant el límit de la temporada. Ha anat d’un pel que no trobem calçots.
Probablement, el millor de les calçotades a la diàspora es veure pares de parelles mixtes adoctrinant la canalla des d’una edat ben tendra. Fill meu, digues “calçot”. Digues “romesco”. Digues “Barça”. Tres anyets, té el campió. La mare és eslovaca i li farà halušky, i ben fet que farà. Però el pare compleix les obligacions d’adoctrinament patriòtic.
La calçotada és important en el calendari de qualsevol casal català de la diàspora.
Però si es fan calçotades és perquè hi ha gent que hi aporta treball voluntari i el preu només va a cobrir costos.
A Praga hem arribat a la conclusió que limitar l’aforament de calçotada i fer pagar més els no socis és un bon compromís. La calçotada per tant no pot ser oberta, ha de ser tancada. Expliquem-ho.
La calçotada ha de ser un esdeveniment valuós, únic. S’han d’esgotar les entrades. Qui badi s’ha de quedar fora.
Per què? Perquè si feu la calçotada oberta us vindrà molta gent perquè el preu serà relativament barat, però no donareu a conèixer el vostre casal, ni us el valoraran. S’aprofitaran del vostre treball voluntari.
Avui tothom vol agradar i ser cuqui, empàtic i positiu. En realitat, a molta gent no li fa vergonya comportar-se com un paràsit oportunista que es creu que té drets de consumidor. Els evitareu limitant la calçotada, fent pagar més a no socis. Eleveu el preu del no soci sense miraments. Que es fan socis només per la calçotada? No passa res.
Hem recollit experiències de calçotada a Berlín, Praga i Viena. A Berlín, més de cent persones. Tot organitzat amb precisió germànica. Excels perfectes. Què passa? El treball voluntari està assegurat perquè hi ha més gent disposada a estirar del carro. Però el centenar de persones se subdivideix en grups més petits, i no hi ha massa connexió real. Es fa perquè el casal del lloc considera que s’ha de fer i perquè hi ha prou treball voluntari, i ja està.
Mentrestant, l’experiència de Viena és una no-calçotada. No s’hi han vist en cor. Els que ofereixen treball voluntari no volen treballar tant per a tanta gent. Es veu que a Viena abans hi havia calçotades multitudinàries, ara no. Però tan legítim és fer la calçotada com no fer-la.
A Praga, modestament i amb tot el respecte, creiem haver arribat un compromís. Limiteu la calçotada. Feu pagar més, sense miraments, als no socis. Feu rentar els plats als assistents. Tothom ha d’entendre que és un esforç col·lectiu, comunitari.
La calçotada oberta és un model esgotat. La calçotada tancada és el camí. La calçotada tancada pot créixer si la vostra organització creix de forma orgànica, amb gent que està present de veritat, i que treballa de veritat. Si no, no val la pena. Val més ser vint que dos-cents.