L’altre dia argumentàvem que la gestió del bosc a Txèquia és exemplar, comparada amb la resignació al desastre que sembla dominar a Catalunya. No vol dir que no es faci gestió del bosc a Catalunya, o que Txèquia sigui l’únic model. Aquesta imatge és normal caminant pels boscos txecs:
El bosc és ple de camins prou amples. Hi ha clarianes plenes de troncs tallats i apilats, esperant per ser recollits. Per tant, tallar arbres és un fet de la vida. La proporció de bosc al territori es manté.
El fatalisme català (llatí, mediterrani) és un fracàs col·lectiu, una renúncia. No és el canvi climàtic, no és que «sempre hi ha hagut incendis». La re-centralització i l’espanyolització dels bombers és una venjança per com van defensar la població el 2017 davant el salvatgisme de la policia espanyola. L’infrafinançament, també en aquest àmbit, recorda la situació. La gent que viu a prop del bosc a Catalunya es queixa d’una burocràcia infernal, i això és culpa de l’administració catalana. El bosc es pot estudiar, gestionar i estimar. Els txecs, i altres nacions del món, ho aconsegueixen.
Antoni Ferrando és coeditor de la Revista Kampa Europa Central, al servei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.