El Casal catalanotxec ha organitzat una fideuà a l’agost per a la gent que està per aquí, que no són els de l’èxode de vacances. Ha anat bé: tenim el know how de la calçotada, les tasques es reparteixen: uns van a comprar, uns fan el fumet la nit abans, uns cuinen i fan l’allioli, la gent para taula, recull, renta plats.
Ha vingut gent nova: perfils científics, o de personal de multinacionals. No és bonic, això? És el sentit que té el Casal: crea respais perquè la gent catalana que la globalització porta a Praga trobi moments de complicitat, de poder parlar català i connectar. Per això és important fer-se soci o sòcia del Casal: perquè vol dir que dones suport a la idea, i perquè reconeixes la feina de la gent que ho fa possible.
La fideuà és un plat icònic estiuenc de la cuina catalanovalenciana. La recepta està inspirada en referències del You Tube però, ha arribat als plats sobretot gràcies al talent i la bona intuïció del Pep de les Guilleries.
La gent del Prague Central Camp, que ja ens coneix com “els catalans”, ens ha acollit amb correcció i competència i ens ha preparat taules i una marquesina. Com més gent compromesa i associada tingui el Casal, més coses es podran fer. Si la vida et porta per aquesta part d’Europa Central, fes-te veure i participa, i a veure.
La paella fa estiu i fa casa, i sempre hi acabem tornant. La gamba i el calamar és del David Lédl, el nostre peixater de referència, i els musclos de Seafood, al carrer Slavíkova, perquè precisament el David aquesta setmana no ha rebut musclos. El vi blanc gelat era neozelandès, agradable i afruitat, trobat a un Lidl de Praga 6. Abans, però, ens hem fet uns bunyols de bacallà.
D’on ha sortit el bacallà, us preguntareu. Després de l’estupenda bacallà party de l’altre dia, un dels membres més estimats i més essencials del club*samfaina ha estat a Barcelona i ha tornat a passar bacallà per les fronteres internes de la Unió Europea. Se’l va fer envasar al buit al mercat de Sants i el va enviar en una capsa de 10 quilos per missatgeria, que és més barat, còmode i efectiu que pagar els preus abusius i enganyosos de les companyies aèries per facturar maletes. L’aperitiu l’hem acompanyat de Bohemia Sekt sec, l’escumós del país, perfectament equiparable als escumosos italians i francesos i no diguem catalans, que tenen un president repugnantment espanyolista i botifler i no comprarem “Spanish bubbly” mai, per dignitat.
Això que veieu aquí és escalivada, pebrot i albergínia rostits, i després amanits. Com? Molt senzill, n’hi ha prou amb afegir olives grosses amanides de Greek Corner. L’amaniment de les olives serveix per a la verdura escalivada. A ells els hem comprat també l’oli, els grecs són germans mediterranis i estimen l’oli i les olives. També hi hem afegit cirerols, partits per la meitat.
El tercer plat de l’entrant eren aquest musclos amb api, julivert i llorer, oberts al vapor del vi blanc de batalla, de tetrabrik. Aquest entrant de bunyols, escalivada amanida i musclos ens l’hem fotut fent l’arròs, a la cuina, i després hem passat al saló. De postres hem fet crema segons la recepta de Ferran Adrià, que té farina de panís, i hem cremat el sucre, i hem recreat un dels plaers de la vida: trencar amb la cullera la crosta de caramel que cobreix la crema.
Si vius a Praga o Txèquia i encara no ets soci del Casal Catalanotxec, fes el pas. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Visca Catalunya, lliure.
_____ Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de juliol.
Barcelona, 9 de juliol, primera hora del matí, mercat municipal de Nostra Senyora de Montserrat, al barri de Prosperitat, Nou Barris, al nord de Barcelona. Pesca Salada Isaac, bacallaner català expert. Explica que el filet de bacallà és més car només perquè és més gruixut. Si obvies el gruix et surt millor de preu i igualment pots fer qualsevol preparat de bacallà. Li’n compro dos trossos que fan 1,8 kilos per 43 euros. Em talla cada tros en tres parts i els empaqueta de forma exemplar. Li explico que em dec al Casal Catalanotxec i al Club Samfaina, expats catalans que estan esperant el bacallà i el “menjar normal”. Li explico com funcionem, i ho aprova.
Barcelona, 1o de juliol, primera hora del matí. Soc a l’aeroport del Prat, malalt de l’ansietat que em provoquen els putos aeroports, en general. Un senyor alt i gras escaneja la meva maleta i em diu “QUÉ ÉS ESO CABALLERO”, així, en espanyol, que fa més por, perquè al seu escàner no reconeix el bacallà embolicat per l’Isaac. Jo m’encongeixo deu centímetres i amb un fil de veu li dic “bacalao”, perquè som un país ocupat i no soc capaç de fer-li un mantinc el català. Ell em fa un gest que vol dir “va, passa”, i no vol ni obrir-me la maleta.
Així ha arribat el bacallà a Praga. L’hem fet de quatre maneres. Primer, una esqueixada. El tomàquet és de Polònia, la ceba és txeca.
Després de l’esqueixada hem fet bacallà a la llauna amb pimentó d’Hongria.
També hem fet bacallà amb samfaina i bunyols de bacallà, que tot i ser deliciosos estèticament no han quedat bé, i per tant no en publicarem fotos. Hem begut vi blanc italià, un Pinot Grigio venecià, ben gelat.
La glòria del bacallà melós acabat de fer és el més substancial que ens hem endut a casa els assistents en aquesta sessió del Club Samfaina. Tots i totes els qui aneu i veniu entre Catalunya i Txèquia podeu, si voleu, venir amb bacallà a la maleta des de Barcelona.
Si la vida us porta a Praga i us interessa menjar bé, feu-vos socis del Casal Catalanotxec i entreu al Club Samfaina.
_____ Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina, com és el cas d’aquesta festa d’exaltació del bacallà. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar.
Als Balcans hi ha una ruta circular de llarga distància, d’uns deu dies de recorregut, que travessa Albània, Montenegro i Kosovo. Es diu “Pics dels Balcans” i s’està popularitzant força, perquè ofereix una combinació d’alta muntanya de nivell accessible i el descobriment de països amb cost de vida relativament baix i turisme encara no massificat.
Inspirant-nos en aquesta travessia, aquest juliol hem fet una versió reduïda de tres dies, del 29 de juny a l’1 de juliol. Vam volar a Tirana, i vam conduir fins al poble de Theth per a fer la ruta. Per dormir vam buscar al moment cases d’hostes al arribar al poble de destí.
• Primer dia: Theth – Valbonë. Ruta popular amb molts punts d’avituallament • Segon dia: Valbonë – Vusanje. Aquest dia va ser dur. Vam fer un cim opcional que la va convertir en una ruta molt forta i a més no hi havia cap font d’aigua en molts quilòmetres. • Tercer dia: Vusanje – Theth. Dia ben variat, pujant suament la montanya amb canvis de paisatge i baixant per una tartera molt empinada.
_____ El Grup Via és la secció excursionista del Casal Catalanotxec, publiquen aquí les notes del que van fent. Si estàs per Praga/Txèquia i t’interessa l’excursionisme, fes-te soci del Casal, entra al grup, proposa, participa.
A Eslovàquia, molt recomenables les dues zones. Els Tatres com a alta muntanya ben maca i més assequible que els Alps. El paradís eslovac per a excursions originals per rius, plataformes i escales.Al Paradís Eslovac, escales i passarel·les per superar passos difícils.
4 dies efectius complets, del 12 al 17 de juny
anada i tornada amb tren nocturn
Sortida dimecres a la nit de Hlavní Nádraži i arribada a les 6:30 del matí a Poprad. El tren té preus molt econòmics compartint camarot o es pot pagar més en solitari.
El primer dia ens el vam prendre de descans per Štrbské pleso. Es un poblet turístic, com tots els de la zona, on s’arriba còmodament amb un trenet que surt de la mateixa estació de Poprad i vertebra tota aquella vesant de la serralada.
La primera excursió és per tant el segon dia. Intentem fer una ruta circular que surt del mateix poble. El camí puja sense pressa però sense pausa, canviant de bosc a prat, passant per una cascada, fins que va desapareixent l’herba i van arribant les roques nues i la neu.
A quasi la meitat del recorregut però encara a 200 metres verticals del punt més alt de la ruta, decidim abandonar fent marxa enrere, ja que les forces flaquegen i a l’alta muntanya convé la prudència de saber dir prou.
Enfilem cap a Poprad, i d’allí en taxi, perquè els busos son poc freqüents, cap a un càmping a Hrabušice, on comença el parc nacional del Paradís Eslovac. Aquesta zona natural és ben diferent dels Alts Tatres. Aquí les rutes destaquen per estar ben preparades, amb guixeta a l’entrada inclosa, per anar resseguint rius muntanya amunt.
Hi ha trams on s’ha de saltar de pedra en pedra i anar canviant de vora del riu. Quan es complica, hi ha instal·lades passarel·les i escales per a superar el desnivell. Les rutes son més assequibles físicament que no pas als Tatres, i ben divertides.
Allí passem els dos dies següents fent dues rutes, i descansant al càmping primer i visitant la ciutat de Spišská Nová Ves el segon dia. D’aquesta manera vam sopar i fer temps per agafar el tren que a les 11 de la nit ens portaria cap a Praga, on arribaríem a primera hora del matí.
_____ El Grup Via és la secció excursionista del Casal Catalanotxec, publiquen aquí les notes del que van fent. Si estàs per Praga/Txèquia i t’interessa l’excursionisme, fes-te soci del Casal, entra al grup, proposa, participa.
De tant en tant, de la pluja d’estadística diària que rebem, crida l’atenció alguna cosa. Segons aquest gràfic de l’Eurostat, Txèquia és el país de la Unió amb menys població en risc de pobresa i exclusió, un 12 per cent, seguit d’Eslovènia. A l’altre extrem del gràfic hi ha Romania, amb un 32 per cent, immediatament precedida de Bulgària.
Que els quatre països siguin ex bloc comunista crida l’atenció. Que a la part bona del gràfic hi hagi països d’influència històrica germànica, mentre que a la part dolenta la influència històrica és turca, també crida l’atenció.
Avui dia en la conversa pública hem de suportar tant estalinisme de saló com anticomunisme banal, és a dir una fixació en la ideologia. Però potser la història té més profunditat, tot ve sempre de més lluny i és més complex del que sembla.
La posició d’Espanya, el tercer Estat en la cua de la misèria, també crida l’atenció. Després de quaranta anys de rebre diner europeu i expoliar Catalunya, les Illes i el País Valencià, és a dir l’antiga corona d’Aragó, resulta que l’Estat en conjunt és el tercer en la cua de la misèria europea, i sempre un país oligàrquic, en fallida i fenomenalment corrupte.
Tornant a Txèquia, que és on viviu la majoria dels qui llegiu això, constatem que trenta anys després del canvi de règim el país ha elevat de forma rotunda el nivell i la qualitat de vida, mentre ha mantingut en mínims el que importa, que és la pobresa i l’exclusió social. És, sense cap mena de dubte, un èxit.
A l’estiu Praga s’omple de llocs de cinema a la fresca. Una de les pel·lícules programades és Pacifiction d’Albert Serra. La fan a la terrassa del Dox. Aquí teniu el programa, i més que n’aniran sortint. Si voleu que fem la llista podeu fer servir això per enviar referències, a més de les vies habituals.
Imatge de les sessions de cinema a la fresca del Dox, en una terrassa amb un pendent suau, d’herba artificial (dox.cz)
Durant tot el mes de juny se celebra Praga, Brno Plzeň i més ciutats del país el Tanec Praha, un gran festival de dansa de llarga trajectòria. Va començar al teatre Ponec de Žižkov, i ha crescut molt en amplitud i profunditat. Val la pena explorar el catàleg. Al voltant del festival s’ha creat un equip potent. Fa quatre anys vam publicar el projecte de rehabilitar un edifici pròxim a Žižkov, derivat de la mateixa gent de festival. De moment sembla que això no tira endavant, però el festival continua creixent.
Tout va bien, al carrer Slezská 125, a Vinohrady, és el que el nom indica, la noció que el món és bonic i la vida és cuqui. No hi trobareu res de menjar d’origen animal (vade retro!), però és un cafè petit, més petit que un apartament normal, tot ben pensat i molt ben posat, amb saquets de cafè a la venda i més marxandatge per a esnobs cafeters a un preu exagerat. Però s’hi està molt bé. La concurrència són estudiants i mares joves amb criatura petita passant el matí. La musiqueta és suau, de sonoritat indie, veus de noia sexi i una mica anorèxica, però la posen baixeta. Ideal per a traductors, programadors i gent que pugui treballar d’aquesta manera, o per a fer una pausa de confort si sou per la zona.
Aquest cargol l’ha fet una nena al taller artístic dels nens de la comunitat catalana de Praga. Diuen els tòpics que els nens i els borratxos diuen la veritat, i que la clau de la felicitat és conservar el nen interior. Si no esteu morts per dintre, admeteu que aquestes línies de traç enèrgic capten l’essència del cargol, i els colors de la closca són el reflex de la llum del sol després de la pluja, en aquest maig cada dia un raig que tenim a Praga, on tot està verd i ufanós i fa bona olor. Vegeu en aquest vídeo més cargols…
_____ El Casal Catalnotxec dona suport a tallers d’art teràpia per a nens i nenes de la comunitat. Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions podeu llegir aquest article
