L’Anna Espona és una pintora catalana que viu a Viena. Vam parlar del seu art quan va participar en una exposició col·lectiva a Viena mateix. En aquesta entrevista s’explica.
Anna Espona, “Balena”. Oli sobre llenç (5ox100cm)
Què és per a tu la pintura? Una forma de comunicació, intento que sigui una expressió el més genuïnament possible de la meva ànima. Dic intento, perquè és un repte intentar donar forma —ja sigui en imatges, paraules o música— a aquesta expressió tan genuïna que neix de l’interior.
Com neix una pintura? En el meu cas, sobretot de l’observació i de la intuïció. Tinc molta memòria visual i el que més m’activa són els colors, més que no pas les formes. En el dia a dia, una combinació de colors pot ser suficient per fer-me agafar el pinzell i començar.
De vegades apareix la inspiració d’una manera molt més clara: una imatge que es forma gairebé de cop i que necessito esbossar ràpid abans que s’esvaeixi. No passa sovint, i com més la busques, més s’escapa. Cal deixar-la venir.
Quan una pintura neix així, tot flueix. Són processos més ràpids, on gairebé no hi ha lluita i és molt satisfactori.
Com és el procés des de la primera inspiració fins a considerar l’obra acabada? Comença sempre amb una idea vaga. No hi ha res tancat d’entrada. És com un fil que es va desenrotllant a mesura que pinto i que em va guiant, gairebé sense adonar-me’n.
Tot es construeix i es transforma sobre la marxa. Sovint cal fer passes enrere, replantejar, deixar anar idees que pensaves que funcionarien però no ho fan. Forma part del camí.
Al principi, m’agrada deixar-me portar molt pel gest. En els esbossos, fins i tot utilitzo la mà esquerra perquè és més lliure, menys controlada, i això fa que apareguin formes inesperades que obren noves direccions.
Saber quan una obra està acabada és potser el més difícil. Si la tingués sempre davant, no deixaria mai de retocar-la. Al final, és una decisió: acceptar que és un final obert i saber posar-hi un punt i final.
A la popular plaça de Jiřího z Poděbrad de Praga, un dels punts d’oci més concorreguts i de moda de la ciutat, Matuška ha obert un nou local. L’espai reinterpreta la taverna clàssica txeca amb una estètica pensada per a les noves generacions: ambient informal, cervesa de qualitat i molta vida al voltant. Quan fa bon temps, és habitual veure-hi gent bevent dreta al carrer, convertint la plaça en una extensió natural del bar.
A Txèquia, el nom de Matuška és gairebé omnipresent entre els amants de la cervesa. Tothom “sap qui és” Martin Matuška, però curiosament pocs en coneixen els detalls biogràfics. Mestre cerveser i fundador de la seva pròpia cerveseria, la seva trajectòria està estretament lligada a la renovació del sector al país. No és una celebritat mediàtica, sinó una figura discreta que ha deixat empremta sobretot a través del que millor sap fer: cervesa.
Quan va fundar la seva cerveseria a finals dels anys 2000, el panorama txec estava dominat per la lager clàssica, impecable però poc donada a experiments. Matuška va mirar més enllà de la tradició i va portar al país una nova manera d’entendre la cervesa artesana. Entre les seves aportacions més influents hi ha la introducció i popularització de les IPA, amb els seus aromes intensos de llúpol, sovint amb notes cítriques, i un perfil molt més atrevit que el de les cerveses convencionals.
Així, sense grans titulars ni estratègies de màrqueting personals, Matuška s’ha convertit en un referent. El seu nom circula de bar en bar, d’ampolla en ampolla, com una mena de secret a veus. Potser és precisament aquesta combinació de discreció personal i impacte col·lectiu el que explica el fenomen: a Txèquia, Matuška no necessita presentacions, encara que continuï sent, en molts sentits, un desconegut.
Jiří Korn, una llegenda viva de la música popular txeca, Eduardo García Sala i Filip Hořejší en acabar el musical Anděl Páně (Àngel del Senyor) al Teatre Karlín, de Praga.
Va néixer a Lleida (1974) i va arribar a Ostrava amb 17 anys, el 5 d’octubre de 1992, el dia que Václav Havel feia 56 anys, per estudiar violí amb el mestre Zdeněk Gola (1929–2021). Ha fet tota la carrera a Txèquia. Avui és concertino de l’Orquestra del Teatre Karlín de Praga.Entre 2010 i 2017 va ser membre col·laborador estable dels primers violins de la Filharmònica Txeca. Ha tocat a la Česká filharmonie, la Severočeská filharmonie de Teplice, l’Orquestra Nacional Simfònica txeca, la Filharmònica de Plzeň, l’Orquestra Bohuslav Martinů de Zlín, la Prague Philharmonia i l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Praga. Des de desembre de 2025 col·labora de manera estable amb l’Òpera de Plzeň. Ha actuat als Estats Units, Japó, Xina, Singapur, Corea del Sud, Xile, Argentina i altres països europeus. És també membre fundador del Halíř Trio, grup de cambra en homenatge al violinista txec Karel Halíř (1859–1909). Ha presidit l’associació del Castell de Brtnice (2020-2025), a mig camí entre Praga i Viena. El 1723 el va visitar l’emperador Carles VI —l’arxiduc dels catalans— amb la seva filla Maria Teresa. L’Eduardo és fill de pares sorians, la mare és de San Leonardo, on descansa Juan Manrique de Lara i Cardona, nebot d’Antonio Cardona, enterrat a la Catedral de Praga. En aquesta revista ja vam parlar de l’Eduardo i del seu perfil original i autèntic de músic i historiador.
El músic a Txèquia
Com vas anar a parar a Txèquia? L’estiu de 1992, als cursos d’estiu de l’Orfeó Lleidatà, vaig parlar amb el professor de violoncel Jan Hališka, perquè l’Orquestra de Cambra de la Universitat de Brno participava. En un castellà perfecte, em va donar la possibilitat d’estudiar amb Zdeněk Gola a Ostrava, qui havia tornat de l’exili a Suècia, on vivia des de 1968. Vaig obtenir una beca del Consell Comarcal del Segrià i finalment vaig estudiar cinc anys a Ostrava. Sempre m’havia atret la tradició musical centreeuropea: Mozart, Beethoven, Brahms o Dvořák. Així que em vaig llançar a l’aventura txecoslovaca. També hi havia la solitud d’una ciutat desconeguda i no gaire atractiva com Ostrava. Si hagués estudiat tenia mil opcions i una vida cultural molt més àmplia. A Ostrava, en canvi, estudiava entre set i vuit hores diàries de violí.
Com t’ha influït aquesta tradició musical centreeuropea en la teva manera d’entendre la música? Per descomptat que sí. Fa poc vam tocar amb l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca la Setena Simfonia de Gustav Mahler. Quan un llegeix que la simfonia es va estrenar el 19 de setembre de 1908 a Praga, l’obra adquireix una altra dimensió si l’estàs interpretant a Praga. També recordo l’enregistrament amb Semyon Bychkov de la Cinquena de Txaikovski per a Decca. Igualment, vam interpretar l’obertura de Romeu i Julieta i, en acabar un assaig, vaig anar a parlar amb Bychkov per dir-li que m’havia costat concentrar-me durant l’assaig, ja que el dia de l’estrena de l’obertura de Romeu i Julieta a Praga, el 19 de febrer de 1888, sota la batuta del mateix compositor i al mateix lloc on ens trobàvem —el Rudolfinum—, mentre sonava l’obertura, Karel Halíř esperava als camerinos per interpretar immediatament després l’estrena txeca del Concert per a violí del mateix Txaikovski.
Els anys d’aprenentatge
Com va començar tot? Tenia sis anys quan vaig començar solfeig al conservatori de Lleida, i set violí a la classe del mestre Leopold Gil, continuador de l’escola de Jordi Cervelló. Els primers anys no m’acabava d’agradar; preferia jugar a futbol amb els amics, però cap als tretze no podia deixar de tocar el violí. L’últim any al col·legi Terraferma, estudiant COU, cada dia portava el violí a classe i estudiava durant els esbarjos o després de dinar. Imagino que, si no hagués estat així, hauria estat impossible tocar la Sonata de César Franck al concert de final de curs del juny de 1992…
Com vius la música avui? Pera mi, la música és vida. Es poden expressar tantes coses… Si un té la sort de tocar òperes de Wagner (vaig treballar al Liceu del 2004 al 2007), en els acords wagnerians estan representats tots els estats d’ànim que una persona pot tenir. La música és l’expressió artística més viva, ja que, si vas a un concert, no pots tornar a escoltar un passatge. Quan vas a veure un quadre o una escultura o llegeixes un llibre, sempre pots tornar-hi… però no amb la música en directe, perquè amb un CD pots escoltar el mateix passatge mil vegades.
Quina música t’ha influït ? Si he d’anomenar algú, sens dubte Antonio Vivaldi. La infinita capacitat de crear melodies, la modernitat, l’espiritualitat, la teatralitat, el caràcter i la predilecció per l’aventura. Als seixanta anys, poc abans de morir, encara va anar a Holanda a oferir els seus concerts. Una gran coincidència: els últims concerts per a violí els va vendre a Vinciguerra a Thomas Collalto, senyor del Castell de Brtnice, casat amb Maria Antonia de Silva, filla de José de Silva, natural de Vélez-Málaga, i de Manuela de Alagón, natural de Chinchón.
Quin paper té la disciplina? Fonamental. És clar que el talent és molt important, però cal molta disciplina, sobretot en els primers anys d’universitat. Després, en el món professional, depèn de l’assiduïtat amb què es toquen les obres. No vol el mateix estudi un musical al Teatre Karlín que una simfonia de Mahler amb la Filharmònica Txeca.
L’icònic edifici del Parlament a Budapest, vist des del Bastió dels Pescadors (Ervin Lukacs unsplash.com)
Durant segles, Hongria ha estat descrita com situada entre l’Oest i l’Est. Això no és només una observació geogràfica, sinó una realitat estructural: Hongria se situa entre diferents sistemes de poder.
La geopolítica té dos components principals. El primer és estructural: la geografia. Canvia molt poc, encara que la tecnologia i les infraestructures poden modificar-ne els efectes. El segon és la dinàmica de poder—la interacció de forces internes i externes. Aquesta dimensió és flexible i evoluciona amb el temps.
Entre aquests dos elements es desenvolupa la història. Es pot entendre en tres capes: fets, és a dir, esdeveniments que es poden verificar; interpretació i narrativa, sovint modelades pels qui tenen poder; i memòria històrica, que influeix en la identitat, la percepció i el comportament polític.
Les eleccions formen part d’aquesta segona capa. Poden influir en la direcció de les polítiques, les prioritats i les aliances a curt termini. Tanmateix, operen dins de limitacions estructurals. En països com Hongria, on la geografia i la història condicionen fortament les relacions exteriors, els resultats electorals ajusten el rumb, però no redefineixen la posició de fons.
El territori: la conca dels Carpats i el Danubi La geopolítica d’Hongria comença amb la geografia. Està situada a la conca dels Carpats, una zona plana i oberta que és fàcil de travessar. Aquesta conca connecta Europa Central amb els Balcans i més enllà cap a Àsia. El riu Danubi travessa el país i és el principal corredor nord-sud. Connecta Europa occidental amb el mar Negre i continua cap a Istanbul. El riu ha estat sempre una via clau per al comerç, els exèrcits i la comunicació.
Per això, Hongria ha estat més un espai de pas que no pas una destinació. Budapest es troba en un punt de pas principal del Danubi i ha estat durant molt de temps un punt estratègic on es poden controlar els fluxos. El país ha estat sovint un corredor, una zona tampó i un camp de batalla entre potències més grans.
Aquest paper ja existia en època romana. Els romans van establir la seva frontera al llarg del Danubi. La part occidental de l’actual Hongria formava part de Pannònia, connectada amb els sistemes militars i comercials romans. Aquincum es va convertir en un important centre de frontera. El Danubi marcava la línia entre el món romà i els territoris exteriors.
Aquest patró va continuar més tard. Europa occidental tenia dues rutes principals cap a Anatòlia: una ruta marítima vinculada a Venècia i una ruta terrestre a través d’Hongria i els Balcans al llarg del Danubi. L’eix Budapest–Belgrad–Istanbul es va convertir en una connexió terrestre clau entre sistemes occidentals i orientals.
La identitat hongaresa La identitat hongaresa és distintiva dins d’Europa. No és ni eslava ni germànica. La llengua és finoúgrica i no indoeuropea, cosa que la diferencia dels països del voltant. Aquesta identitat es basa en alguns elements principals. Primer, els orígens: els magiars van arribar a la conca dels Carpats a finals del segle IX des de l’estepa eurasiàtica. Segon, l’assentament a llarg termini en aquesta conca, que ha estat el territori central durant més de mil anys. Tercer, la creació d’un estat cristià sota Esteve I d’Hongria cap a l’any 1000, que va vincular Hongria amb Europa occidental.
Aquests elements creen una identitat dual: orígens i llengua no europeus, però alineació política i religiosa europea. Aquesta dualitat continua present avui.
Fotografies penjades aquí, sense més comentari. Després del modelatge, la cocció.
_____ El Casal Catalnotxec dona suport a tallers d’art teràpia per a nens i nenes de la comunitat. Et pots fer del Casal Catalanotxec aquí i dones suport a la idea. Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions pots llegir aquest article.
Sis mesos d’avantatge sòlid de Tisza sobre Fidesz (politico.eu)
Hongria vota aquest diumenge 12 d’abril a unes eleccions que molts observadors consideren entre les més rellevants d’Europa aquest any. No solament són importants per al futur immediat del país, sinó també perquè en poden marcar la continuïtat o una possible reorientació després de setze anys de govern de Viktor Orbán (Fidesz).
Durant aquests anys, Orbán i Fidesz han mantingut una relació sovint tensa amb la Unió Europea i amb Brussel·les. Els principals punts de fricció han girat al voltant de l’estat de dret, de la situació dels mitjans de comunicació i de la justícia, dels moviments migratoris, dels ajuts a Ucraïna i les sancions contra Rússia i també dels fons europeus congelats. Orbán ha intentat articular una “tercera via”: continuar dins de la UE per beneficiar-se del mercat i dels recursos europeus, i alhora mantenir una política sobiranista amb apertura cap a Rússia i la Xina, que s’ha vist reforçada per l’administració Trump als Estats Units.
El rival més fort en anys El principal rival d’Orbán és Péter Magyar (Tisza), considerat per molts analistes el rival més fort que ha tingut en setze anys. El legitima i dona credibilitat el coneixement que té del sistema, a conseqüència dels anys que ell mateix ha format part del nucli dur de Fidesz, ben proper a Orbán. Magyar no es presenta com un progressista clàssic ni com un liberal d’esquerres, sinó més aviat com una figura nacional, reformista, centrada en la lluita contra la corrupció i en la reconstrucció institucional de l’Estat. Això li permet ser vist com una alternativa patriòtica orientada a regenerar el país i no com una figura disruptiva i desestabilitzadora.
Cal tenir en compte que Fidesz i Tisza comparteixen el nacionalisme i no pretenen ser projectes postnacionals o cosmopolites. La diferència és que Fidesz articula aquest nacionalisme en clau sobiranista, amb un discurs de defensa d’Hongria davant Brussel·les, la immigració i les pressions externes, mentre que Tisza utilitza un nacionalisme més reformista i patriòtic, centrat en la regeneració de l’estat.
Així, una de les principals línies divisòries és la continuïtat davant d’una proposta de canvi polític: Fidesz defensa el sistema construït per Orbán des del 2010, mentre que Tisza fa campanya sobre la necessitat de canvi polític, lluita contra la corrupció i reparació institucional.
L’onze de març ens fèiem ressò de com la Montserrat Vilar, a Viena, anunciava que les filles se li havien fet grans, i que regalava els Cavalls Forts a qui els volgués. El Casal Català de Viena va reaccionar, ho va fer córrer per les seves xarxes i de seguida els exemplars que haurien pogut acabar en el paper reciclat es van repartir en lots, que van anar a vuit famílies catalanes de la ciutat. Als de la revista els va arribar, i han publicat una reacció a X:
L’episodi demostra, per qui ho vulgui veure, que els catalans a Europa Central som una realitat que ha de ser reconeguda, més enllà del límit que imposa l’estat.
La publicació d’aquesta notícia ha fet córrer, dins del grup intern de WhatsApp de la RKEC, que circulen no solament Cavalls Forts, sinó Sàpiens i Tatanos, la revista dels més petits.
En el cas d’aquesta última probablement serà més difícil transmetre’ls a generacions futures, perquè sovint els exemplars acaben estripats, guixats i tacats de menjar…
L’episodi demostra la utilitat de la RKEC. Si ens presentem com una plataforma txeca, eslovaca, austriaca i hongaresa, que miri més enllà del local, tindrem el crèdit de poder unir tant els grups de cada país com la gent que s’estima més anar per lliure.
Mentrestant, la web de Cavall Fort us ofereix accés a la botiga amb les subscripcions a Tatano i el Cavall Fort, un munt de llibres i a més material descarregable gratuïtament.
La natalitat entre els nostres quatre estats està en un nivell molt similar. A Txèquia 1,28, Àustria 1,30, Hongria 1,31 i Eslovàquia 1,36. Potser és més baixa del que es podria pensar, considerant que Viena i Praga surten a les llistes com ciutats amb bones condicions per criar la canalla. Eslovàquia, que probablement és l’estat més pobre, és el que la té més alta, tot i que per poc. Geo.universe és un compte d’Instagram fet per un junkie dels mapes i les estadístiques. Entenem les estadístiques com una mera indicació, com un apunt per a la conversa, per començar a conèixer la regió. N’anirem pescant d’aquí i d’allà. L’etiqueta “estadístiques” reuneix totes les entrades en aquesta línia.
Avui dilluns de Pasqua s’ha presentat una agenda catalana a Europa Central. Les entitats i els residents a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria tenen a disposició una agenda comuna, una eina per difondre i promoure les seves activitats. La iniciativa és privada i sense ànim de lucre i la coordina el Casal Catalanotxec des de Praga i aquesta revista. Hi podeu accedir des del menú.
En principi pot semblar contraintuïtiu, perquè la majoria de la gent de la diàspora es quedarà la majoria de les vegades en les iniciatives locals. Però Europa Central té característiques especials.
Si ets a Brno (Txèquia) o a Bratislava (Eslovàquia), Viena (Àustria) et queda a prop. Els autòctons van a Àustria i Viena per feina i oci, i Viena, Bratislava i Budapest estan unides pel Danubi. La geografia i la història importen. L’herència austrohúngara i la realitat del continu administratiu que fa la Unió Europea també importen.
A Europa central els catalans, valencians i balears som quasi quatre mil persones. Cadascú es quedarà a casa seva la majoria de les vegades, però potser és hora de començar a pensar que potser som més del que sembla.
