Starci na chmelu (1964)

Cinema txec dels anys seixanta (1)

Starci na chmelu: l’estiu, l’amor, etc.

«Starci na chmelu» («The Hop Pickers» a IMDB) és un bon punt per començar a descobrir el cinema txec. És un musical i això pot rebaixar la barrera lingüística a qui li calgui. Les cançons (les lletres es poden buscar) els txecs se les saben de memòria, sobretot a partir d’una certa edat. L’Arxiu Nacional del Film txec (NFA) l’ha restaurat i la podeu veure en línia al cine Aero.

El tràiler (Asociace českých filmových klubů YouTube.com)
més

Vot exterior: no hi ha més CERA que la que crema

Tard o d’hora hi tornarà a haver eleccions i els catalans de l’exterior continuarem sense tenir dret efectiu de vot. El sistema polític no té cap intenció de resoldre la situació. Passen els anys i les paraules no van acompanyades en absolut de cap acció, tot i l’increment recent de persones censades al CERA. Som 250 mil. La FIEC continua insistint.

«Jo confesso» en txec: entrevista a Jan Schejbal

Jan Schejbal (nuvol.cat)

Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Recuperem una entrevista publicada el 2016, després de la seva traducció al txec de Jo confesso, de Jaume Cabré. En l’entrevista Schejbal explica amb una certa extensió els orígens i la trajectòria, el que era editar literatura durant el règim comunista. Al final hi ha una relació de les seves traduccions i altres treballs.

Com s’arriba a publicar en txec Jo confesso?

L’èxit editorial a Alemanya li dóna visibilitat davant el sector editorial txec. Una editorial nova, independent, portada per un matrimoni, vol publicar un llibre català, demanen la meva consulta, jo els presento el meu dossier de propostes d’edició, parlem de les possibilitats que hi ha gràcies a l’ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i ells decideixen publicar Jo confesso. Després de 1989 s’ha traduït molta menys literatura catalana que durant el comunisme. El Jo confesso, si té èxit, pot obrir camí a noves traduccions.

més

Minisèries de TV a l’internet txec

L’Artur no ho veu clar (Mall.tv)

Us presentem tres sèries de Mall TV. En txec, com una finestra a la realitat txeca urbana, que vol dir sobretot Praga. Els capítols duren entre vuit i tretze minuts. Són finestres a la vida quotidiana de la txequitud: l’interiorisme, la moda, els costums. Demana un mínim de llengua txeca. Si comenceu a conèixer l’idioma una mica bé l’amenitat, la falta de pretensions i la brevetat dels capítols us faran les coses més fàcils.

L’estilista o dissenyador de moda Artur (Stylista) viu a l’ombra d’un competidor d’èxit, Olo. Ha treballat a les passarel·les de Londres i no perd l’oportunitat de recordar que Praga és provinciana. En canvi, l’ambient d’una petita agència de publicitat (Všechno je jinak, Tot és una altra cosa) es basa en el joc dels tres protagonistes, sense tanta relació amb el món exterior.

Una sèrie més curiosa és l’adaptació d’un model noruec: Život je hra (La vida és un joc). Explica la peripècia d’un jove de classe mitjana, amb els problemes habituals de sortir de l’ou, comentada contínuament per dos comentaristes esportius.

més

Israel, Palestina i Txèquia

L’esquerra catalana defensa els palestins i fa veure que no veu la corrupció dels seus líders i les atrocitats inspirades pel fanatisme religiós musulmà. Per contra, certa dreta, que algú molt ocorrent va denominar «ciunista», admira la intel·ligència pràctica i la voluntat de guanyar dels jueus, i fa veure que no passa res si el soldat israelià tortura i mata nens palestins o els ensorra la casa, perquè al cap i la fi li van gasejar l’àvia a Treblinka i això fa mal.

La mirada txeca és molt diferent. No és una guerra de trinxeres consolidades, com a Catalunya. La línia del front no és tan nítida. Les causes són quatre: 1) En el món txec de la cultura i les arts no predomina el biaix progressista; 2) En els mitjans hi ha una hegemonia liberal conservadora; 3) A Txèquia hi ha tant una memòria viva de l’herència jueva com, 4) Una història pròpia de relacions amb Israel.

més

Un tortosí va passar per Praga fa mil anys (s. XI-XIII)

El comerciant i diplomàtic tortosí Ibrahim Ibn Jakub (archiwum.rp.pl)

El primer text conservat on apareix el nom «Praga» el va escriure un tortosí fa més de mil anys. Ibrahim ibn Yaqub al-Tartushi, un comerciant i diplomàtic enviat pel Califa de Còrdova, va descriure l’any 965 un comerç d’esclaus, metalls, teles i ambre, freqüentat per mercaders d’origen eslau, alemany, llatí, jueu i musulmà.

«Bohèmia és el país del rei Boyslav. La distància entre la ciutat de Praga i la de Cracòvia és d’un viatge de tres setmanes, i es cobreix tot al llarg de la frontera amb el país dels turcs. La ciutat de Praga està construïda amb pedra i guix i és la més rica en comerç de tots aquells paratges. Els russos i els eslaus hi porten mercaderies des de Cracòvia. Musulmans, jueus i turcs de més enllà de la seva frontera també vénen carregats de mercaderies i balances de mercat. Porten a vendre esclaus, estany, i diverses menes de pells precioses. Llur país és el millor entre tots els pobles del Nord, i el més ric en farratge. Per un cèntim et venen prou farina per satisfer un home durant un mes, i pel mateix preu també pots adquirir ordi per nodrir una muntura durant quaranta nits. A la ciutat de Praga fan selles, brides i els lleugers escuts de cuir que usen aquí.» (Ibrahim ibn Yaqub al-Turtushi, Viatges)

Font: Manuel Forcano, Els jueus catalans, Angle Editorial, Barcelona, 2014.
més

Kamil Lhoták i la poesia de la màquina i el suburbi

Cartell d’una exposició de Lhoták (turistika.cz)

Kamil Lhoták (1912-1990) és un dels artistes més personals i inconfusibles del segle XX txec. Completament autodidacta, sense cap educació artística formal, va desenvolupar un estil propi basat en una poètica de la màquina i del suburbi. Els motius es van repetint i variant: el globus aerostàtic, el tren, el cotxe antic, els submarí, la sitja, el dipòsit, la carpa del circ, el jardí buit, a la perifèria urbana, és a dir de Praga.

més

Reivindicació del pícnic als parcs de Praga

Vista de les vinyes del parc Grebovka, un gran jardí anglès entre Vinohrady i Vršovice (prague.eu)

Manteta, torrades, pot de humus o paté, termo amb te, ampolla de vi: els praguesos són molt de fer pícnics i és un costum que fa de bon imitar, amb nens petits o sense. Ara en temps de virus potser creix el costum: el distanciament serà més fàcil de complir a l’aire lliure. Això i la sensació de llibertat. Hi ha molts parcs i molt grans, la perifèria de la ciutat és semirural, fins i tot dins del terme, que és molt gran, 500 quilòmetres quadrats (cinc vegades Barcelona). Hi ha un munt de llocs on es pot fer pícnic.

més

L’Eduardo García Salas, la música i la història

L’Eduardo (a l’esquerra), la cel·lista Jana Podolská i el pianista Václav Mácha, o el Halíř Trio (foto Michal Novák)

L’Eduardo García Salas és un violinista amb vocació d’historiador. Ha descobert un document de 1719 on cert aristòcrata encarrega una música i el compositor signa haver rebut l’encàrrec. El compositor venia del que avui és Itàlia, a la recerca de clients. Era Antonio Vivaldi, el client el comte Morzin i d’aquell encàrrec venen entre altres composicions com les Quatre Estacions. Aquest vídeo de la TV italiana explica la història (min. 16:42).

més