Categoria: actualitat

Les eleccions les ha guanyat Babiš i Ano (34,51%). Els “patriotes” europeus (Abascal, de Vox, i companyia) s’han afanyat a felicitar-lo, i cert periodisme ja ha qualificat Babiš de “Trump txec”, amb la ganduleria de les etiquetes, que fan més mal que bé i promouen la ignorància.

No és exactament un canvi d’època: el bloc de Babiš i els dos partits que li poden donar el suport sumen el 49,96% del vot, mentre que el govern sortint i afins sumen el 43,56% del vot.

De fet, Babiš i Ano dependran de dos partits-protesta de dreta, l’Spd d’Okamura i els Motoristé. Més partits es podrien afegir, encara més petits i més llunàtics. A Txèquia hi ha fins i tot un partit llibertari (anarcocapitalista), els Svobodné.

En tot aquest poti-poti, Babiš hauria de ser el més moderat i responsable de qualsevol coalició. Deixaria als partits petits les guerres culturals internes i la lluita per l’atenció del públic als mitjans i les xarxes.

Quant a Rússia, Babiš no és pro-rus però tampoc és pro-Ucraïna. És, bàsicament, un oportunista amoral, que capta hàbilment el descontent de sectors de la població. La retòrica “contra Brussel·les” s’ha de contraposar, de nou, amb el fet que s’ha fet multimilionari amb l’agroindústria, que com se sap depèn dels subsidis europeus.

La forma com Txèquia s’ha bolcat amb Ucraïna, enviant diners i armes i acollint molts refugiats, que reben ajudes, ha despertat ressentiment entre la població autòctona més pobra i maltractada.

Ara bé, els refugiats ucraïnesos no delinqueixen i fan les feines més dures. No hi ha immigració descontrolada a Txèquia ni per tant els problemes associats, a diferència del que passa en altres latituds a Europa. Tampoc hi ha marge per al discurs “ens prenen les feines” perquè l’atur és al 3-4%.

La sortida del govern liberal-conservador farà que el president Pavel s’impliqui encara més en el que ja fa, que és la política exterior i orientació estratègia país (Ue, Otan, Ucraïna, despesa militar), segons Jakub Janda, del centre European Values.

El president Pavel és militar de professió i ha fet la major part de la carrera com un alt funcionari de l’Otan. De fet, les institucions de política internacional txeques tenen una forta inèrcia atlantista. Ja hi va haver un govern d’Ano (2017-21) i Txèquia no va sortir de l’ortodòxia.

La coalició de govern ha perdut la majoria, però els partits que la componen conserven poder regional i local. Stan, el partit dels alcaldes (11,23%), ja ha dit que no vol saber res de Babiš. Els Pirates (8,9%) han passat pel govern i van en coalició amb els verds. Són el partit d’un vot jove, urbà i educat.

Una altre aspecte de les eleccions és el nou fracàs del Partit Comunista, que anava dins d’una coalició de protesta. No han arribat al cinc per cent mínim per entrar al parlament. El partit socialdemòcrata, l’homòleg del Psoe, s’ha presentat dins de la mateixa coalició de protesta. El resultat de les eleccions els ha deixat en vies d’extinció.

Els dies 3-4 d’octubre Txèquia ha celebrat eleccions legislatives. Comencen divendres a les dues de la tarda i acaben dissabte a les dues de la tarda, es fa el recompte i a les nou de la nit ja està tot clar i tothom se’n pot anar a dormir d’hora, és admirable.

Els resultats estaven previstos a les enquestes, el partit més votat és Ano (34,59%), seguit de la coalició de govern, Spolu (23,32%).

Els lectors de la RK sabeu que seguim la política local amb una plantilla: europeistes/atlantistes contra populistes/locals. Serveix per a tota Europa Central (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria).

Això vol dir, simplificant, que quan guanyen els primers se n’alegren a Brussel·les, i quan guanyen els segons a Moscou.

Aquesta vegada dels resultats a Txèquia se n’alegrarà Moscou, igual que el que passa a Eslovàquia i Hongria.

El govern txec sortint és europeista/atlantista. Podria comptar amb Stan, un partit d’alcaldes i independents de comarques, que ha tret l’11,2%, i amb els Pirates, el partit dels joves de les ciutats, que ja tret el 8,92%.

Ara bé, aquest 43,44% de l’europeisme atlantista estaria en empat tècnic amb el del 42,38 que sumen Ano i el següent partit, l’Spd de Tomio Okamura. Com es desfà l’empat?

Els atlantistes no tenen ningú més, però en canvi els localistes encara tenen el següent partit, els “Motoristé”, que han tret el 6,78. Són un d’aquests partits amb un tema, la lluita a favor del motor d’explosió i el combustible fòssil.

Que el resultat de les eleccions a Praga és diferent de la resta del país fa anys que es repeteix.

La capital del país és bàsicament un paradís de gent amb sous alts, que distorsionen la mitjana del país, i de rendistes que exploten la propietat immobiliària.

El cap de l’Estat txec, el president Pavel, és europeista/atlantista, però de moment està obligat a donar pas al partit més votat.

Continuarem informant.

De tant en tant, de la pluja d’estadística diària que rebem, crida l’atenció alguna cosa. Segons aquest gràfic de l’Eurostat, Txèquia és el país de la Unió amb menys població en risc de pobresa i exclusió, un 12 per cent, seguit d’Eslovènia. A l’altre extrem del gràfic hi ha Romania, amb un 32 per cent, immediatament precedida de Bulgària.

Que els quatre països siguin ex bloc comunista crida l’atenció. Que a la part bona del gràfic hi hagi països d’influència històrica germànica, mentre que a la part dolenta la influència històrica és turca, també crida l’atenció.

Avui dia en la conversa pública hem de suportar tant estalinisme de saló com anticomunisme banal, és a dir una fixació en la ideologia. Però potser la història té més profunditat, tot ve sempre de més lluny i és més complex del que sembla.

La posició d’Espanya, el tercer Estat en la cua de la misèria, també crida l’atenció. Després de quaranta anys de rebre diner europeu i expoliar Catalunya, les Illes i el País Valencià, és a dir l’antiga corona d’Aragó, resulta que l’Estat en conjunt és el tercer en la cua de la misèria europea, i sempre un país oligàrquic, en fallida i fenomenalment corrupte.

Tornant a Txèquia, que és on viviu la majoria dels qui llegiu això, constatem que trenta anys després del canvi de règim el país ha elevat de forma rotunda el nivell i la qualitat de vida, mentre ha mantingut en mínims el que importa, que és la pobresa i l’exclusió social. És, sense cap mena de dubte, un èxit.

Un bloc sobre Europa Central i de l’Est

Hem detectat un nou recurs per seguir la vida a la regió. L’escriptora Júlia Bacardit està publicant aquest bloc de títol prou descriptiu, a l’est de Viena, sobre la vida a Europa Central i de l’Est. A Praga no som a l’est de Viena, però bé. Hi ha articles sobre un tema, com l’últim que parla de La Pasqua romanesa, l’òpera dels 350 gitanos expulsats i la visita de Xi Jinping a la zona. Dona una visió global, de regió, molt àgil i molt ben escrita, des d’una posició molt local, està sobre el terreny.

Guanya Moscou, perd Brussel·les

L’altre dia dèiem que la geopolítica a Europa Central (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) es pot entendre amb una plantilla simplificadora però molt útil: una mena de partida d’escacs en la qual a vegades guanyen els partidaris o seguidors locals de l’establishment occidental (Unió Europea, Otan), i a vegades altres xarxes locals, en un front heterogeni de descontents diversos, sempre acusats de ser manipulats per Putin, en el seu intent de desestabilitzar els primers.

Ara la presidència d’Eslovàquia ha caigut del bàndol dels segons. Peter Pellegrini és un home de 48 anys que des que va trepitjar la moqueta de la política, als 27, fent d’ajudant de diputat, no ha fet res fora del sistema. Ha estat president del Parlament i del Govern i ara arriba a la Presidència. Només ha estat polític professional. En aquest sentit ja és nova generació de la democràcia a la “nova” Europa postcomunista.

Un nou divorci txecoslovac?
Quan Petr Pavel va guanyar la presidència a Txèquia a Moscou ho van considerar una mala notícia. La presidenta eslovaca Čaputová va venir a felicitar-lo la mateixa nit. Ara s’ha girat la truita, i Eslovàquia està més a prop de ser un satèl·lit de Rússia, com Hongria.

Mentrestant els txecs van en la direcció exactament contrària. Remouen cel i terra per trobar municions per a l’exèrcit ucraïnès. Descobreixen una trama organitzada des de Praga de polítics que, a tot Europa, haurien cobrat de Putin per promoure narratives contràries al bel·licisme, i que entre molts altres inclou el violent ultradretà espanyol Herman Tertsch, de Vox.

La retòrica pacifista i què més
Pellegrini ja ha començat a parlar de pau. Curiosament la retòrica de la pau ja la feien servir els règims comunistes i ressonarà entre els més vells de cada lloc. També ha dit que cap soldat eslovac trepitjarà Ucraïna.

El previsible nou divorci txecoslovac no afectarà la vida diària de la majoria a cap dels dos països. La pau social és el bé que es vol preservar sempre, Eslovàquia ja té prou problemes de consum diari i és un país receptor net d’ajudes de la Unió Europea.

Caldrà veure què ofereixen a la població eslovaca un president i un govern sincronitzats, perquè amb retòrica pacifista no n’hi haurà prou.

La llista inclou Václav Klaus, antic president txec

Txèquia s’està revelant com un falcó en la lluita contra Putin. Pavel, el president de la República, un antic buròcrata militar de l’Otan, el primer ministre Fiala i l’alta governança de l’Estat remen en la mateixa direcció, a favor de l’Otan i de la Unió Europea, d’acord amb la divisió centreuropea en dos grans blocs de què vam parlar.

Txèquia és un dels països que més suport militar dona a Ucraïna d’acord amb el seu Pib i més refugiats acull en proporció poblacional. Ha remogut cel i terra i ha tirat d’antigues xarxes de la guerra freda per trobar municions per a l’exèrcit ucraïnès. Ara ha destapat aquesta xarxa de polítics europeus, organitzada des de Praga, que haurien rebut diners per promoure discursos i narratives contràries a l’Otan i favorables a Putin.

Europa Central, entre la Unió Europea i l’atlantisme i els descontents.

Qualsevol observador del panorama centreuropeu (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) mínimament atent veu com la política de tots els països es pot explicar com una confrontació entre dos grans bàndols.

Uns són els partidaris de la confluència amb Brussel·les i l’Otan. Coincideixen demogràficament amb el que s’entén per les elits en un sentit ampli, i estan connectats globalment. En podríem dir «pro-EU». Els altres són més heterogenis, representen un conglomerat de descontaments molt diversos, i en podríem dir «anti-EU», per claredat i simplificació.

Uns i altres van perdent i guanyant eleccions, hi ha una mena d’equilibri i inestable i de moment sembla que l’edifici europeu aguanta a Europa Central. Ara bé, amb aquesta clau es pot anar entenent la política de la regió.

Per exemple el canvi de govern recent a Polònia, amb el retorn de Donald Tusk al poder, és un pas endavant del món polonès pro-EU. En canvi a Hongria Viktor Orban està fort. Consolida la seva xarxa clientelar i el control del país, qüestiona la narrativa bel·licista, l’acusen de ser un idiota útil de Putin i és molt contestat per l’oposició interna pro-EU, que va fent manifestacions.