L’altre dia argumentàvem que la gestió del bosc a Txèquia és exemplar, comparada amb la resignació al desastre que sembla dominar a Catalunya. No vol dir que no es faci gestió del bosc a Catalunya, o que Txèquia sigui l’únic model. Aquesta imatge és normal caminant pels boscos txecs:
El bosc és ple de camins prou amples. Hi ha clarianes plenes de troncs tallats i apilats, esperant per ser recollits. Per tant, tallar arbres és un fet de la vida. La proporció de bosc al territori es manté.
El fatalisme català (llatí, mediterrani) és un fracàs col·lectiu, una renúncia. No és el canvi climàtic, no és que «sempre hi ha hagut incendis». La re-centralització i l’espanyolització dels bombers és una venjança per com van defensar la població el 2017 davant el salvatgisme de la policia espanyola. L’infrafinançament, també en aquest àmbit, recorda la situació. La gent que viu a prop del bosc a Catalunya es queixa d’una burocràcia infernal, i això és culpa de l’administració catalana. El bosc es pot estudiar, gestionar i estimar. Els txecs, i altres nacions del món, ho aconsegueixen.
Antoni Ferrandoés coeditor de la Revista Kampa Europa Central, alservei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.
Comença la temporada. L’incendi de les Gavarres vist des de Palamós.
A Catalunya quan algun polític o periodista cortesà parla de la diàspora catalana sovint diu alguna cosa en el sentit que és (som) els ulls de Catalunya al món. És xerrameca buida perquè, també en aquest àmbit, rarament va seguida de res concret i substancial. Però bé, assumim per un moment que la frase té sentit, que els de fora veiem el que hi ha pel món perquè hi vivim, i per tant podem contribuir a divulgar-ho a Catalunya, on hi ha elits responsables i humils, disposades a aprendre copiant dels millors que hi ha per tot el món. En aquest cas, des de Txèquia ens podem permetre divulgar el model local de gestió del bosc, de silvicultura. El que ve a continuació és això, com una reacció a l’espectacle de foc, llum, destrucció que acaba d’inaugurar al Baix Empordà la temporada d’incendis 2026.
D’entrada, deixem clar que els txecs saben el que és un incendi forestal. El maig d’aquest any va cremar un parc nacional al nord i es van perdre 100 hectàrees. El 2022, al mateix parc, el foc va arribar fins al land alemany adjacent de Saxònia i es van perdre unes 1.200 hectàrees, i es considera un «gran» incendi. Per posar-ho en perspectiva, en el moment d’escriure això el foc de les Gavarres ha devorat unes 2.200 hectàrees. Es dirà que la zona mediterrània és més seca que el centre d’Europa. És veritat, però no és tota la veritat. On és la diferència?
La diferència és que a Txèquia també saben, des de fa més de dos segles sense interrupció, que els boscos són una qüestió d’Estat. Mentre que ara mateix a Catalunya bombers i protecció civil afronten nous episodis de risc molt alt d’incendi i a la conversa pública es parla d’encetar melons i entrar en debats, a Txèquia el debat no “comença”. O si ho voleu, va començar en temps de l’emperadriu Maria Teresa, la filla de l’arxiduc Carles que va perdre Catalunya el 1714. És a dir, a Txèquia la gestió del bosc és un aspecte més de vida, es una cosa que es dona per feta.
No tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar
El territori txec és bosc en un 35%, una de les proporcions més altes d’Europa. Històricament hi havia extensos boscos de faig, roure, avet blanc i avet roig. Durant segles van donar llenya, carbó vegetal, fusta per a la construcció i matèries primeres per a la mineria i la indústria del vidre. L’explotació va arribar a ser tan intensa que, al segle XVIII, l’emperadriu Maria Teresa va impulsar una reforma de l’administració forestal.
D’aquella reforma en va néixer un dels principis fonamentals de la silvicultura moderna: el rendiment sostingut. És a dir, no tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar. La gestió forestal deixava de ser una activitat extractiva per convertir-se en una disciplina científica, basada en inventaris, planificació, coneixement del sòl, dels cicles de creixement i de les espècies.
Al segle XIX, la industrialització va afavorir les plantacions extensives d’avet roig. Era una espècie de creixement ràpid, amb troncs rectes i una elevada rendibilitat econòmica. El model va funcionar durant més d’un segle, però tenia una debilitat: substituïa boscos diversos per masses pràcticament monoespecífiques, molt més vulnerables a les sequeres, als temporals i a les plagues.
El règim comunista va accentuar aquesta orientació productivista. Després del 1989 una part important dels boscos va ser retornada als antics propietaris, als seus hereus i als municipis, tot i que l’Estat encara administra la meitat dels boscos del país. La propietat va canviar; la idea que el bosc és una responsabilitat pública, no.
Els txecs estudien, exploten i estimen el seu bosc, perquè es pot fer tot alhora
Quan les grans sequeres del segle XXI, lligades al canvi climàtic, i la proliferació de l’escarabat de l’escorça van devastar milions d’avets, es va revisar el model. Avui s’impulsen boscos mixtos, regeneració natural, més diversitat d’espècies i una planificació adaptada al canvi climàtic. No han renunciat a la gestió forestal; l’han perfeccionada.
La silvicultura aporta entre el 0,6 i el 0,7 del Pib txec. És un pes modest, comparable al d’altres països europeus. Tot i això, els documents oficials del Ministeri d’Agricultura insisteixen que els boscos produeixen fusta, però també protegeixen el sòl, regulen els recursos hídrics, afavoreixen la biodiversitat, mitiguen els efectes del canvi climàtic i ofereixen espais de lleure. És a dir, generen un valor que el Pib només reflecteix parcialment. Per tant, la saviesa profunda que hi ha en admetre que no tot és Pib, o Pib per càpita, en aquest cas és doctrina oficial, governi qui governi.
Aquesta visió també es tradueix en recerca. Universitats com la Mendel University de Brno i la Czech University of Life Sciences Prague participen en projectes europeus sobre restauració forestal, bioeconomia i adaptació dels boscos al canvi climàtic. Després de la crisi provocada al segle XXI per l’escarabat de l’escorça, Txèquia s’ha convertit en un referent europeu en la transformació de boscos vulnerables en ecosistemes més resilients.
Tot el que s’ha dit més amunt és important, però no tindria sentit sense dir com a Txèquia la gent, de tota edat i condició, sent el bosc. Hi caminen, hi passen els caps de setmana, hi recullen bolets i fruits silvestres, hi porten els infants des de ben petits i mantenen una extraordinària xarxa de camins senyalitzats. El bosc és espai de producció per a certs sectors professionals, però també de lleure, d’educació i d’identitat nacional. Ningú no contraposa explotació sostenible i conservació, perquè tothom assumeix que un bosc abandonat no és necessàriament un bosc ben conservat.
Catalunya és cada vegada més forestal, amb camps abandonats que esdevenen masses contínues de vegetació, amb combustible acumulat i amb un risc creixent de grans incendis. Però el debat sobre la política forestal continua ocupant un lloc marginal. Les elits discuteixen sobre infraestructures, energia o habitatge, però i el bosc?
Potser aquest és el veritable aprenentatge que ofereix Txèquia a Catalunya. Els boscos es protegeixen tot l’any, amb coneixement, planificació, propietaris implicats, administracions exigents i una societat que entén que el territori també s’ha de governar. Les societats més madures no esperen que el bosc cremi per descobrir que era important. Fa més de dos-cents anys que els txecs ho saben. La pregunta és si els catalans reaccionaran, també en aquest aspecte.
Antoni Ferrandoés coeditor de la Revista Kampa Europa Central, alservei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.
Els legisladors txec i espanyol davant de la mobilitat elèctrica: comparació (odiosa) de dues mentalitats
Škoda Elroq (motor16.com)
El mes d’abril el cotxe elèctric Elroq de la casa Škoda va ser el més venut a Europa. Els cotxes d’Elon Musk encara manen en les vendes acumulades, però a la branca txeca del grup Volkswagen van forts, es fan les propies bateries.
Els cotxes xinesos són superiors i més barats. Què fa la Unió Europea? Primer, posa aranzels. Després paga fins a set mil euros del cotxe a cada comprador. No entrem a valorar-ho de cap manera, ens cenyim als fets.
Cada estat té marge per dissenyar els seus incentius. La comparació entre Txèquia i Espanya permet comparar la mentalitat d’aquesta ficció de la literatura jurídica que s’anomena «el legislador».
Així, a Txèquia la rebaixa és automàtica, en el moment de comprar el cotxe. Pagues preu menys subvenció, i ja està.
A Espanya, el comprador havia de TRAMITAR la subvenció. La concessió trigava fins a NOU MESOS de mitjana. Això vol dir que algú rep els diners més d’un any després de la compra.
Però no s’acabava aquí. El legislador espanyol considerava que la subvenció era un increment dels ingressos. Per tant la persona física guanyava més i paga més impostos l’any següent.
Exactament la mateixa situació a Txèquia i a Espanya. Els diners els assigna la Unió Europea. Un legislador fa el que se li demana i actua dona de fet una ajuda a la seva indústria automobilística.
El pla txec està centrat des del primer dia en el suport a les empreses i els autònoms, als qui bàsicament es permet passar a la mobilitat elèctrica.
El lísing per tant pot explosionar: cotxes elèctrics per a tothom, convertits en una despesa d’explotació.
En canvi, el legislador espanyol tenia un enfoc més confiscatori i depredador. No solament retenia diners que no són eren seus, sinó que se’n quedava una part.
Per què en passat? Perquè la denúncia de l’abús ha permès canviar el marc normatiu espanyol i homologar-lo a l’europeu, a partir de canvis normatius recents, de febrer/març de 2026.
Així, el Programa Auto+ va ser aprovat pel RDL 2/2026, de 3 de febrer, i substitueix el MOVES. Compta amb un pressupost de 400 milions d’euros per a 2026, i les compres realitzades des de l’1 de gener de 2026 podran acollir-se quan es publiqui la convocatòria (amb caràcter retroactiu). L’ajuda màxima és de fins a 4500 euros per a turismes M1 i 5000 euros per a furgonetes N1 (a Txèquia fins a 7000), amb un descompte addicional mínim obligatori de 1000 per part del concessionari.
El nou sistema es basa, a tota la Ue, en criteris EEE (Elèctric, Econòmic i Europeu): el 50% de l’ajuda correspon al criteri «elèctric», el 25% al criteri «econòmic» i el 25% al criteri «europeu» (fabricació a la Ue amb bateria assemblada a la Ue).
Ara bé, a Espanya les ajudes del Pla Auto+ potser han superat l’abús d’haver de tramitar-les, però continuen tributant com a guany patrimonial no exempt, és a dir, s’afegeixen a la base imposable general i paguen impostos segons el tram de l’Irpf del beneficiari.
Es contempla una deducció del 15% a l’IRPF per compra del vehicle, compatible i aplicable per separat, però s’ha de descomptar l’import de la subvenció de la base de deducció.
A principis de maig de 2026, el decret ja estava aprovat però les bases reguladores de la convocatòria encara no s’havien publicat al Boe.
___
Gràcies als lectors C.M. i C.B. per les vostres aportacions.
Una altra iniciativa que reacciona al context polític català després de 2017
Vivint a la diàspora és impossible obviar la importància de l’Estat. Vivint només a l’Estat espanyol potser sí que es pot obviar, donar per fet, igual que el peix dona per feta l’aigua. Només de tant en tant la incomoditat ocasional de posar “espanyol” i “Espanya” als papers oficials –els “papers falsos”, que deia Pedrolo– faria tornar a la realitat.
En canvi, el català fora de l’Estat espanyol viu encara amb “més papers falsos”, perquè es relaciona amb més d’un Estat, i igualment es pot trobar davant del buit polític generat a Catalunya després de 2017.
Contra aquest buit han sortit iniciatives. Una d’elles és el Cens del Poble Català (CPC). L’objecte d’aquest article és presentar-lo a la diàspora catalana a Europa central.
Contra la resignació i el buit polític El buit l’ocupa gent que rebutja la lleialtat al lideratge polític fallit de 2017, i que tampoc comparteix una suposada “bona gestió” del Psoe i acòlits. Bàsicament, perquè es demostra cada dia fins a quin punt és una fantasia cruel i humiliant que han de viure les nostres famílies i amics a Catalunya. N’hi ha per triar i remenar: la mobilitat, l’accés a l’habitatge, l’ensenyament, la sanitat, la seguretat.
On ha anat aquesta gent? D’entrada i sobretot a l’abstenció. Després a nous partits, amb caràcters i perspectives ben diferents, com Aliança Catalana o Alhora. També a iniciatives de periodisme ciutadà, com Casablanca, Octuvre o Menjòmetre, entre altres.
Mentrestant, el periodisme oficial ha col·lapsat, perquè depèn de diners rebuts del poder polític. Per exemple, la forma com Ricard Ustrell, des de la ràdio pública, atacava els docents en lluita i els instava a obeir la línia del govern és una pràctica que no està tan lluny de sistemes totalitaris.
Com una reacció contra el cinisme del poder, la degradació del periodisme en propaganda, el buit polític i la resignació ciutadana, contra la falsa “normalització” de Catalunya després del 2017, sorgeixen les iniciatives polítiques i de periodisme ciutadà esmentades.
El Cens del Poble Català és part d’aquesta reacció. El mínim comú denominador és que, gràcies al conjunt d’aquestes iniciatives, per al poder autonòmic i els seus clients mediàtics és impossible obligar ningú a viure en la mentida. Fins i tot la persona individual, no enquadrada en cap organització, pot superar la propaganda gràcies a les xarxes.
Què és el Cens del Poble Català Els seus promotors diuen que no es tracta de fer una simple llista de persones, sinó d’un primer acte de sobirania civil. L’acte de reconèixer-se, comptar-se i controlar un cens propi es concep com una impugnació de censos aliens imposats. És el gest de deixar de ser subjecte passiu d’altres estats i esdevenir un ciutadà conscient de la seva pròpia nació.
Es podria argumentar quin sentit té fer un cens quan no hi ha un Estat propi. Precisament, la iniciativa es pot considerar que és “prepolítica” en un temps de “postpolítica”, sent l’autonomisme la política que es considera esgotada.
En conseqüència, es busca construir una primera estructura d’Estat des de fora del sistema, i per tant la iniciativa és estrictament civil. Troba recer jurídic en la neutralitat de Suïssa: Patrimoni Català, l’entitat promotora, està constituïda en l’ordenament del país helvètic.
Aquest blindatge permet al CPC actuar com un paraigua nacional que no reconeix les fronteres d’Espanya i França ni dels altres estats del món on viu la diàspora catalana. Es tracta d’un registre transversal centrat en la realitat de la pertinença a la nació.
El rigor del procediment A diferència de les consultes o registres simbòlics, que amb inscripcions en línia ja fan, el CPC exigeix una validació presencial a càrrec de la figura del fedatari. Aquesta figura comprova la documentació i certifica que la persona inscrita compleix els requisits objectius de pertinença a la nació. La traçabilitat i l’autenticitat de les dades queda garantida. El cens es blinda davant de qualsevol intent de deslegitimació.
L’operativa per a la inscripció és exigent i segura. El primer pas és visitar la web del CPC, on s’exposen les diferents vies d’inscripció i la documentació necessària. Per exemple, el fill de residents a Catalunya des d’abans de 1950 necessita el DNI espanyol i el llibre de família amb el seu naixement. Hi ha més vies.
Quan la persona té la documentació és el moment de posar-se en contacte amb un fedatari per concertar la trobada presencial, que és on es formalitza l’acte de censar-se.
Com inscriure’s al cens vivint a Europa Central Ara mateix al resident Europa Central li és més fàcil concertar la trobada presencial amb el fedatari durant alguna estada a Catalunya. El projecte també ofereix l’opció de postular-se com a fedatari. Això facilitarà una tramitació futura local a cada regió, i consolidarà una infraestructura civil pròpia, estable i independent de delegacions estatals alienes.
El CPC el promouen per trencar amb la inèrcia de la invisibilitat. Ja no es tracta només de preservar una identitat en la diàspora, sinó d’erigir una realitat institucional. Consideren els promotors que inscriure’s és un acte de responsabilitat individual amb conseqüències col·lectives: és la manera de demostrar que la nació catalana existeix, es reconeix i s’organitza amb els seus propis mètodes.
El CPC el promouen per deixar enrere registres imposats i ser els amos de la pròpia història administrativa. D’aquesta manera es busca començar a construir, amb rigor i determinació, el futur del poble català com una comunitat lliure, endreçada i plenament conscient de la seva sobirania.
C.M. és un exbanca retirat que viu a Txèquia, al camp, i observa els mercats, i ens ha enviat aquest article. A Europa central som quasi quatre mil catalans, valencians i balears. Als editors ens enorgulleix servir de connexió d’aquesta comunitat i crear un context perquè els talents emergeixin. _____
Per entendre com la banca tradicional acabarà sent irreconeixible, vull desenvolupar tres conceptes que són el motiu i la base d’aquesta metamorfosi absoluta.
Els conceptes previs són:
a) El dilema de la palanca trencada L’eina dels tipus d’interès s’ha convertit en un arma de doble tall: Si pugen, el servei del deute devora el pressupost estatal. Si baixen, els diners barats tornen a fluir cap als actius financers, inflant la bombolla de Wall Street i erosionant el poder adquisitiu del ciutadà via inflació.
Fins ara s’ha mantingut el sistema viu mitjançant la repressió financera (mantenir els tipus per sota de la inflació real) per anar “liquidant” el deute a costa de l’estalviador, però això és lent perquè l’estalviador no ho ha de percebre, la deute creix mes ràpid i el sistema necessita liquiditat incremental.
Actualment es manté amb vida mitjançant pedaços com son les facilitats de crèdit, l’augment del balanç dels bancs centrals i els rescats encoberts. S’injecta liquiditat en moments de tensió sistèmica per evitar que els bancs o el sistema de pagaments col·lapsin. En injectar nova liquiditat sense un suport de creixement real, s’augmenta la base monetària, cosa que al seu torn empeny la inflació, reiniciant el cicle que volíem evitar.
b) El salt a la tokenització La tecnologia blockchain i el marc regulador no són ciència-ficció, són la infraestructura que s’està construint avui mateix. La tokenització d’actius del món real és la resposta a la necessitat de liquiditat. Els mercats 24/7 eliminaran els temps de liquidació i passaran a una liquidació instantània, alliberant una quantitat massiva de capital que avui està “atrapada” en processos burocràtics.
Si pots tokenitzar el deute sobirà i permetre que s’utilitzi com a col·lateral líquid en qualsevol protocol DeFi o sistema bancari modern, augmentes la velocitat dels diners sense necessitat d’imprimir-ne tant.
Per a un Estat, una economia tokenitzada és molt més fàcil de fiscalitzar. És per això que la llei “Clarity”, pendent d’aprovació pel senat als EUA, és la clau necessària perquè les institucions entrin en el joc.
c) El rol de les CBDC El reinici complet del sistema probablement no serà un col·lapse a l’estil Mad Max, sinó una transició forçosa cap a un nou estàndard: _Eliminació de l’efectiu físic, per a un control total de la velocitat dels diners. _Monedes Digitals de Banc Central (CBDC), que permetrien injectar liquiditat directament a l’economia tradicional (estímuls programables) sense passar per l’“embut” dels bancs comercials que només beneficia la borsa. _Absorció i reestructuració del deute, on la tecnologia blockchain permeti una traçabilitat i una enginyeria financera que el sistema de llibres comptables antics ja no suporta.
Un cop definides les tres peces del reinici, la banca, peça fonamental del sistema econòmic modern no desapareixerà, té massa pes polític, però la seva fisonomia serà irreconeixible. Els tres eixos sobre els quals es materialitzarà el canvi seran:
Sis mesos d’avantatge sòlid de Tisza sobre Fidesz (politico.eu)
Hongria vota aquest diumenge 12 d’abril a unes eleccions que molts observadors consideren entre les més rellevants d’Europa aquest any. No solament són importants per al futur immediat del país, sinó també perquè en poden marcar la continuïtat o una possible reorientació després de setze anys de govern de Viktor Orbán (Fidesz).
Durant aquests anys, Orbán i Fidesz han mantingut una relació sovint tensa amb la Unió Europea i amb Brussel·les. Els principals punts de fricció han girat al voltant de l’estat de dret, de la situació dels mitjans de comunicació i de la justícia, dels moviments migratoris, dels ajuts a Ucraïna i les sancions contra Rússia i també dels fons europeus congelats. Orbán ha intentat articular una “tercera via”: continuar dins de la UE per beneficiar-se del mercat i dels recursos europeus, i alhora mantenir una política sobiranista amb apertura cap a Rússia i la Xina, que s’ha vist reforçada per l’administració Trump als Estats Units.
El rival més fort en anys El principal rival d’Orbán és Péter Magyar (Tisza), considerat per molts analistes el rival més fort que ha tingut en setze anys. El legitima i dona credibilitat el coneixement que té del sistema, a conseqüència dels anys que ell mateix ha format part del nucli dur de Fidesz, ben proper a Orbán. Magyar no es presenta com un progressista clàssic ni com un liberal d’esquerres, sinó més aviat com una figura nacional, reformista, centrada en la lluita contra la corrupció i en la reconstrucció institucional de l’Estat. Això li permet ser vist com una alternativa patriòtica orientada a regenerar el país i no com una figura disruptiva i desestabilitzadora.
Cal tenir en compte que Fidesz i Tisza comparteixen el nacionalisme i no pretenen ser projectes postnacionals o cosmopolites. La diferència és que Fidesz articula aquest nacionalisme en clau sobiranista, amb un discurs de defensa d’Hongria davant Brussel·les, la immigració i les pressions externes, mentre que Tisza utilitza un nacionalisme més reformista i patriòtic, centrat en la regeneració de l’estat.
Així, una de les principals línies divisòries és la continuïtat davant d’una proposta de canvi polític: Fidesz defensa el sistema construït per Orbán des del 2010, mentre que Tisza fa campanya sobre la necessitat de canvi polític, lluita contra la corrupció i reparació institucional.
La natalitat entre els nostres quatre estats està en un nivell molt similar. A Txèquia 1,28, Àustria 1,30, Hongria 1,31 i Eslovàquia 1,36. Potser és més baixa del que es podria pensar, considerant que Viena i Praga surten a les llistes com ciutats amb bones condicions per criar la canalla. Eslovàquia, que probablement és l’estat més pobre, és el que la té més alta, tot i que per poc. Geo.universe és un compte d’Instagram fet per un junkie dels mapes i les estadístiques. Entenem les estadístiques com una mera indicació, com un apunt per a la conversa, per començar a conèixer la regió. N’anirem pescant d’aquí i d’allà. L’etiqueta «estadístiques» reuneix totes les entrades en aquesta línia.
Al mapa s’aprecia bé que l’èxit de Viena i d’Àustria en la qüestió. Bratislava, tan a prop, ja és més cara, i a Budapest sembla que és la pitjor situació. No hi ha dades per a tot Hongria. A Txèquia hi ha regions del nord per damunt i alhora per sota de la mitjana del país.
En relació amb un article de Jaume Clotet sobre la diàspora
El 28 de març Jaume Clotet va publicar un article d’opinió a El Nacional on demanava drets polítics per als catalans de la diàspora, com són dos escons assegurats al parlament autonòmic, al marge de la participació, i reclamava un Pla Nacional de Retorn. Deia, entre altres coses, que «cal ajudar-los [als expatriats] a trobar feines ben remunerades (si cal pagant la diferència de sous), a trobar habitatge i a trobar escola per als seus fills.»
El cas és que «fuga de cervells» fa pensar en «enginyers i científics», però també afecta cambrers. A Àustria un cambrer pot cobrar el doble i ser tractat amb una dignitat, com podeu veure aquí, que no es pot ni imaginar el típic empresari depredador queixant-se als mitjans, dient que la gent «no vol» treballar. Suggereix Clotet que el diner públic suplementi els sous del cambrers explotats?
Jaume Clotet és periodista, escriptor, un professional respectat, de llarga trajectòria, afí a allò que per simplificar s’entén per «món convergent». No cal dubtar de la seva sinceritat, segur que percep la fuga de cervells com un problema greu. La dificultat la té ell, però, a l’hora de denunciar això mentre actua, pel procediment de no parlar-ne, com si aquest «món convergent» cap al qual sempre ha gravitat no tingués res a veure en el que denuncia.
La percepció de Clotet de cap manera es limita al món convergent. Des del «món progre» també veuen l’esgotament del sistema i la profunditat de la crisi de la governança. Per exemple Miquel Puig, un economista que havia estat afí a Erc, ja va dient que caldrà triar entre immigració o estat del benestar, apartant-se de la línia oficial, posant en dubte la bondat de la immigració massiva poc qualificada, etc. sostenint que no «ens pagaran les pensions» amb els sous de misèria que els paga l’empresari explotador i ploraner (la importació de mà d’obra no qualificada i l’exportació de talent són dues cares de la mateixa moneda, però és un altre debat en el qual no puc entrar ara).
El diagnòstic és necessari, però insuficient Que Clotet i Puig triïn conservar la dignitat dient la veritat està bé i els honora. Ara falta veure això traduït políticament, i aquí tot apunta al pessimisme. Sobretot, per la lentitud dels partits en adoptar mesures, la falta de connexió entre el món de les idees i el de la política, o aquesta sensació que no hi ha ningú al volant.
Mentrestant, les veus crítiques en la conversa pública es queden en dissidència controlada, o la necessitat de guardar les formes de la pluralitat. El crític pot anar fent ara un article, ara un llibre i tenir quinze minuts d’atenció a la premsa, i bàsicament a ningú no li importa una fava.
L’hora de passar a l’acció però no arriba mai, perquè efectivament «no hi ha ningú al volant», i tots els incentius estan aliniats perquè les elits, els seus clients i les diverses burocràcies mantiguin l’estat de coses i el nivell de vida associat, després de tot encara es viu prou bé a la Catalunya instragramable.
