Categoria: actualitat

Una altra iniciativa que reacciona al context polític català després de 2017

Vivint a la diàspora és impossible obviar la importància de l’Estat. Vivint només a l’Estat espanyol potser sí que es pot obviar, donar per fet, igual que el peix dona per feta l’aigua. Només de tant en tant la incomoditat ocasional de posar “espanyol” i “Espanya” als papers oficials –els “papers falsos”, que deia Pedrolo– faria tornar a la realitat.  

En canvi, el català fora de l’Estat espanyol viu encara amb “més papers falsos”, perquè es relaciona amb més d’un Estat, i igualment es pot trobar davant del buit polític generat a Catalunya després de 2017. 

Contra aquest buit han sortit iniciatives. Una d’elles és el Cens del Poble Català (CPC). L’objecte d’aquest article és presentar-lo a la diàspora catalana a Europa central.

Contra la resignació i el buit polític
El buit l’ocupa gent que rebutja la lleialtat al lideratge polític fallit de 2017, i que tampoc comparteix una suposada “bona gestió” del Psoe i acòlits. Bàsicament, perquè es demostra cada dia fins a quin punt és una fantasia cruel i humiliant que han de viure les nostres famílies i amics a Catalunya. N’hi ha per triar i remenar: la mobilitat, l’accés a l’habitatge, l’ensenyament, la sanitat, la seguretat. 

On ha anat aquesta gent? D’entrada i sobretot a l’abstenció. Després a nous partits, amb caràcters i perspectives ben diferents, com Aliança Catalana o Alhora. També a iniciatives de periodisme ciutadà, com Casablanca, Octuvre o Menjòmetre, entre altres. 

Mentrestant, el periodisme oficial ha col·lapsat, perquè depèn de diners rebuts del poder polític. Per exemple, la forma com Ricard Ustrell, des de la ràdio pública, atacava els docents en lluita i els instava a obeir la línia del govern és una pràctica que no està tan lluny de sistemes totalitaris.

Com una reacció contra el cinisme del poder, la degradació del periodisme en propaganda, el buit polític i la resignació ciutadana, contra la falsa “normalització” de Catalunya després del 2017, sorgeixen les iniciatives polítiques i de periodisme ciutadà esmentades. 

El Cens del Poble Català és part d’aquesta reacció. El mínim comú denominador és que, gràcies al conjunt d’aquestes iniciatives, per al poder autonòmic i els seus clients mediàtics és impossible obligar ningú a viure en la mentida. Fins i tot la persona individual, no enquadrada en cap organització, pot superar la propaganda gràcies a les xarxes.

Què és el Cens del Poble Català
Els seus promotors diuen que no es tracta de fer una simple llista de persones, sinó d’un primer acte de sobirania civil. L’acte de reconèixer-se,  comptar-se i controlar un cens propi es concep com una impugnació de censos aliens imposats. És el gest de deixar de ser subjecte passiu d’altres estats i esdevenir un ciutadà conscient de la seva pròpia nació. 

Es podria argumentar quin sentit té fer un cens quan no hi ha un Estat propi. Precisament, la iniciativa es pot considerar que és “prepolítica” en un temps de “postpolítica”, sent l’autonomisme la política que es considera esgotada. 

En conseqüència, es busca construir una primera estructura d’Estat des de fora del sistema, i per tant la iniciativa és estrictament civil. Troba recer jurídic en la neutralitat de Suïssa: Patrimoni Català, l’entitat promotora, està constituïda en l’ordenament del país helvètic. 

Aquest blindatge permet al CPC actuar com un paraigua nacional que no reconeix les fronteres d’Espanya i França ni dels altres estats del món on viu la diàspora catalana. Es tracta d’un registre transversal centrat en la realitat de la pertinença a la nació. 

El rigor del procediment
A diferència de les consultes o registres simbòlics, que amb inscripcions en línia ja fan, el CPC exigeix una validació presencial a càrrec de la figura del fedatari. Aquesta figura comprova la documentació i certifica que la persona inscrita compleix els requisits objectius de pertinença a la nació. La traçabilitat i l’autenticitat de les dades queda garantida. El cens es blinda davant de qualsevol intent de deslegitimació. 

L’operativa per a la inscripció és exigent i segura. El primer pas és visitar la web del CPC, on s’exposen les diferents vies d’inscripció i la documentació necessària. Per exemple, el fill de residents a Catalunya des d’abans de 1950 necessita el DNI espanyol i el llibre de família amb el seu naixement. Hi ha més vies.  

Quan la persona té la documentació és el moment de posar-se en contacte amb un fedatari per concertar la trobada presencial, que és on es formalitza l’acte de censar-se. 

Com inscriure’s al cens vivint a Europa Central
Ara mateix al resident Europa Central li és més fàcil concertar la trobada presencial amb el fedatari durant alguna estada a Catalunya. El projecte també ofereix l’opció de postular-se com a fedatari. Això facilitarà una tramitació futura local a cada regió, i consolidarà una infraestructura civil pròpia, estable i independent de delegacions estatals alienes.

El CPC el promouen per trencar amb la inèrcia de la invisibilitat. Ja no es tracta només de preservar una identitat en la diàspora, sinó d’erigir una realitat institucional. Consideren els promotors que inscriure’s és un acte de responsabilitat individual amb conseqüències col·lectives: és la manera de demostrar que la nació catalana existeix, es reconeix i s’organitza amb els seus propis mètodes. 

El CPC el promouen per deixar enrere registres imposats i ser els amos de la pròpia història administrativa. D’aquesta manera es busca començar a construir, amb rigor i determinació, el futur del poble català com una comunitat lliure, endreçada i plenament conscient de la seva sobirania.

C.M. és un exbanca retirat que viu a Txèquia, al camp, i observa els mercats, i ens ha enviat aquest article. A Europa central som quasi quatre mil catalans, valencians i balears. Als editors ens enorgulleix servir de connexió d’aquesta comunitat i crear un context perquè els talents emergeixin.
_____

Per entendre com la banca tradicional acabarà sent irreconeixible, vull desenvolupar tres conceptes que són el motiu i la base d’aquesta metamorfosi absoluta.

Els conceptes previs són:

a) El dilema de la palanca trencada
L’eina dels tipus d’interès s’ha convertit en un arma de doble tall:
Si pugen, el servei del deute devora el pressupost estatal.
Si baixen, els diners barats tornen a fluir cap als actius financers, inflant la bombolla de Wall Street i erosionant el poder adquisitiu del ciutadà via inflació.

Fins ara s’ha mantingut el sistema viu mitjançant la repressió financera (mantenir els tipus per sota de la inflació real) per anar “liquidant” el deute a costa de l’estalviador, però això és lent perquè l’estalviador no ho ha de percebre, la deute creix mes ràpid i el sistema necessita liquiditat incremental.

Actualment es manté amb vida mitjançant pedaços com son les facilitats de crèdit, l’augment del balanç dels bancs centrals i els rescats encoberts. S’injecta liquiditat en moments de tensió sistèmica per evitar que els bancs o el sistema de pagaments col·lapsin. En injectar nova liquiditat sense un suport de creixement real, s’augmenta la base monetària, cosa que al seu torn empeny la inflació, reiniciant el cicle que volíem evitar.

b) El salt a la tokenització
La tecnologia blockchain i el marc regulador no són ciència-ficció, són la infraestructura que s’està construint avui mateix. La tokenització d’actius del món real és la resposta a la necessitat de liquiditat. Els mercats 24/7 eliminaran els temps de liquidació i passaran a una liquidació instantània, alliberant una quantitat massiva de capital que avui està “atrapada” en processos burocràtics.

Si pots tokenitzar el deute sobirà i permetre que s’utilitzi com a col·lateral líquid en qualsevol protocol DeFi o sistema bancari modern, augmentes la velocitat dels diners sense necessitat d’imprimir-ne tant.

Per a un Estat, una economia tokenitzada és molt més fàcil de fiscalitzar. És per això que la llei “Clarity”, pendent d’aprovació pel senat als EUA, és la clau necessària perquè les institucions entrin en el joc.

c) El rol de les CBDC
El reinici complet del sistema probablement no serà un col·lapse a l’estil Mad Max, sinó una transició forçosa cap a un nou estàndard:
_Eliminació de l’efectiu físic, per a un control total de la velocitat dels diners.
_Monedes Digitals de Banc Central (CBDC), que permetrien injectar liquiditat directament a l’economia tradicional (estímuls programables) sense passar per l’“embut” dels bancs comercials que només beneficia la borsa.
_Absorció i reestructuració del deute, on la tecnologia blockchain permeti una traçabilitat i una enginyeria financera que el sistema de llibres comptables antics ja no suporta.

Un cop definides les tres peces del reinici, la banca, peça fonamental del sistema econòmic modern no desapareixerà, té massa pes polític, però la seva fisonomia serà irreconeixible. Els tres eixos sobre els quals es materialitzarà el canvi seran:

Publiquem el QR per a un accés ràpid i fàcil grup de WhatsApp

Per què et pot servir?

seguir el que es va publicant a la |REVISTA|KAMPA|EUROPA|CENTRAL|

conèixer la comunitat lectora

contactar amb els editors (que són els administradors del grup) per a propostes, crítiques, reflexions, divagacions i el que surti

promoure iniciatives o vendre el teu peix a Praga, Viena, Budapest o Bratislava, o a Txèquia, Àustria, Hongria o Eslovàquia

promoure iniciatives o vendre el teu peix des d’on sigui, però amb aquesta connexió centreeuropea

La |REVISTA|KAMPA| s’amplia de Txèquia cap a Àustria, Hongria i Eslovàquia

1. Què vol dir KAMPA
Kampa és una illa al centre de Praga, formada per un braç del riu Vltava. Avui és un parc, on la gent es troba. Antigament va ser un lloc de molins i safrejos. Inspirat en el motiu de la trobada i l’interès general, vam adoptar el nom per a una revista al servei de la comunitat catalana. Ara ampliem de Txèquia a Eslovàquia, Àustria i Hongria.

2. Quina és la idea?
Acompanyar la gent catalana a Europa central, mitjançant la creació d’un espai de comunicació, expressió i cultura, obert a les entitats i els residents individuals, incloent, però sense limitar-se a, el professional, l’acadèmic, el viatger, el passavolant, i també gent autòctona afí, com ara els estudiants de llengües romàniques.

3. La diàspora catalana, el dilema de l’expatriat i un mitjà de comunicació
La gent de la diàspora patim, més o menys, una paradoxa: la catalanitat ens interessa, perquè no la tenim en el nostre entorn diari, però alhora sabem que ser català no fa algú interessant automàticament. Un frare caputxí va escriure el segle XVII “pus parla català, Déu li don glòria”. Nosaltres seguirem Joan Fuster, que ho va actualitzar: “puix parla català, vegem què diu”, i ho recollirem en una cosa que aspira a assemblar-se a un mitjà de comunicació, a periodisme local.

4. Europa central
S’estima que Europa central hi ha uns dos mil catalans, i el nombre quasi es dobla amb valencians i balears (article a la |RK|). Parlant amb residents és fàcil copsar la sensació d’aïllament, que explicaria l’existència de casals i grups locals. Una revista comuna pot fet créixer una consciència col·lectiva entre els residents a la regió, i de retruc reforçar les iniciatives locals. Al cap i a la fi la geografia i la història importen. Viena, Bratislava i Budapest, estan unides per un riu navegable i són visitables d’aquesta manera. Una revista ajudarà a fer visible qui és i què fa cadascú, “què diu”. Després, que cadascú triï el que vulgui.

5. Com ens situem en relació amb els grups existents…
Ara mateix la revista té un biaix txec perquè venim d’estar centrats en el Casal Catalanotxec i l’edició es fa sobretot des de Praga. Com que no podem competir amb la immediatesa efímera i la pressa de les xarxes, per això hem servit de “memòria” del Casal. L’esquema és reproduïble amb els grups locals de la regió, si ens envien materials. Amb un parell de fotos i frases dels seus actes aniran creant una memòria d’activitats. És igual si el grup està constituït o no, si té web o només xarxes, etc.

6. en relació amb els residents que van per lliure…
Cap grup local arriba a tots els residents, i és lògic. Una revista pot permetre al resident que tria anar per lliure involucrar-se d’una manera més lliure. Qui treballa un munt d’hores pot trobar en la revista una forma de connexió. Qui crea i escriu pot trobar en la revista un entorn per fer-se veure i mostrar la seva feina. Els residents que porten més temps a un país és més probable que coneguin l’idioma i l’entorn. Una revista els obre la possibilitat, si tenen l’interès i la vocació, d’explicar l’economia, la política i la cultura del país als residents més novells, als residents a la regió i al públic general català.

7. …i en relació amb qui encara no ha vingut
Des de la diàspora no pensem en qui encara no ha arribat. És lògic: prou feina tenim. Però continuarà arribant gent: l’expulsió de mà d’obra qualificada és constant, per raons conegudes. Una revista comuna a Europa Central pot ajudar a “aterrar” aquestes persones que ara googlegen “catalans a [nom de ciutat]” des de Catalunya, el País València o les Illes, igual que devíeu fer alguns dels que llegiu això ara. Considerant grups locals, residents que van per lliure i gent que encara no ha arribat, no té cap sentit segmentar excessivament els públics: el turista o l’erasmus d’avui pot ser demà un resident. Hi ha mil històries possibles i les podem acollir totes.

8. Una web pròpia és innegociable
Ens centrarem en la web pròpia i farem servir un grup Whatsapp de forma subordinada, per promoure-la. És la xarxa més difosa entre generacions i està centrada en la comunicació. Fer el contrari, tirar de xarxes ignorant la web pròpia, és regalar-se a canvi de res als senyors tecnofeudals que dominen la qüestió. De fet tampoc és pràctic, perquè no tothom és a la mateixa xarxa, encara que algú es pugui pensar que “tothom” és a tal xarxa.

9. Els casals catalans i els seus problemes
Els casals tenen una magnífica tradició però també, en el món d’avui, tot en contra. Allò que per simplificar entenem com “el sistema” ens vol a casa, aïllats i empantallats. Els ajuts públics i els patrocinis i les iniciatives privades són escassos. A nivell intern, d’organització, costa Déu i ajuda moure la gent; com que avui dia el reforçament positiu banal sembla obligatori, i anul·la el pensament crític i constructiu, la realitat dels casals pot tenir problemes per veure’s reflectida tal com és. Una revista comuna amb veu pròpia pot superar aquestes limitacions.

10. El debat necessari sobre el potencial i la tecnologia
Parlem de tot, però sense perdre el sentit de la realitat. Per exemple, si algú ens diu que el disseny de la web (una plantilla de WordPress) no és ideal per a una web de notícies, li direm que d’acord, que en som conscients, i tot seguit li demanarem si s’ofereix a programar o adaptar una altra plantilla en un mes o dos. És evident que aquesta iniciativa és possible gràcies a la tecnologia, però no és menys evident que, perquè una cosa sigui tècnicament possible, no vol dir que tingui sentit fer-la, si no se sap per a què, ni qui es compromet personalment a fer-la, en un mes o dos. Ara bé, que aquesta iniciativa sigui voluntària, i per tant precària, no eximeix d’aspirar a una certa qualitat, a una manera de fer sense AI slop, sense clickbait, etc.

I una nota final:
Per últim, però no menys important: això és un diguem-ne manifest o programa per al curt i mig termini, però també una proposta per a incentivar el debat. Tot és sempre de moment, tot pot anar canviant.