Categoria: actualitat

A Klášterec nad Ohří, a uns 120 quilòmetres al nord-oest de Praga i molt a prop de la frontera alemanya, una nau treballa per a la gran indústria europea. És la planta txeca d’Inteplast, empresa catalana especialitzada en peces de plàstic d’injecció d’alta precisió. Des d’aquí s’atén sobretot la demanda d’Europa Central i de l’Est, en particular de l’automoció.

Es diu “injecció” perquè el material fos s’injecta a pressió dins d’un motlle. Moltes de les peces abans eren metàl·liques. Els nous polímers tècnics —més rígids i resistents del que suggereix la idea intuïtiva de “plàstic”— permeten reduir pes i costos sense comprometre la seguretat ni la durabilitat. El veritable valor no és només el material, sinó el disseny del motlle, el prototipatge i el control mil·limètric del procés.

De la Garrotxa al cor industrial d’Europa
La central d’Inteplast és a la Vall de Bianya, a la Garrotxa. Fundada el 1972, l’empresa continua en mans de la família fundadora i ha crescut fins a convertir-se en un fabricant especialitzat amb dues plantes europees i clients en més d’una trentena de països. No competeix en volum massiu, sinó en precisió i capacitat d’adaptació.

La facturació anual se situa en una forquilla d’entre un i 10 milions de dòlars, segons bases de dades empresarials, amb una plantilla global d’uns 200 professionals. És una dimensió mitjana que li permet combinar estructura industrial i flexibilitat. A la Vall de Bianya es concentra el desenvolupament tècnic i bona part de la producció; a Txèquia, la proximitat als grans fabricants centreuropeus reforça l’eficiència logística i la relació amb el client.Tecnologia, persones i cultura industrial

Tecnologia, persones i cultura industrial
La coordinació entre els dos centres no és només una qüestió de correus electrònics i videotrucades. Passa pels bons oficis de Jordi M., que viatja regularment entre Catalunya i Praga. Amb llarga experiència industrial i parlant txec després d’haver viscut al país, té el perfil idoni per gestionar equips tècnics altament qualificats en dues cultures diferents. En indústries d’alta precisió, la tecnologia és decisiva; però també ho és la capacitat de traduir matisos, resoldre tensions i harmonitzar maneres de treballar.

El 2025 ha estat l’any de l’Exposició Universal d’Osaka, un esdeveniment que s’inscriu en una tradició amb arrels també a Praga, una de les ciutats on es poden situar alguns dels orígens d’aquest concepte. El terme Exposició Universal és, per definició, plenament inclusiu, ja que fa referència al conjunt del món i no només a una part d’aquest. Precisament per això, es tracta d’un concepte de plena actualitat, amb projecció més enllà del 2025 —incloent-hi el 2026— i que tindrà la seva propera fita destacada el 2027 a Belgrad.

Origen i evolució: Des de Praga al 1791.
La idea d’una Exposició Universal és anterior a la industrialització moderna. Entre 1791 i 1851, Europa va viure diverses protoexposicions industrials que pretenien mostrar el progrés tècnic com un valor nacional. El 1791, Praga va acollir una exposició industrial amb motiu de la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. Aquesta exposició es va celebrar al Clementinum, un dels principals complexos institucionals de la ciutat en aquell moment, i va tenir un caràcter essencialment demostratiu i simbòlic. Tot i que no va donar lloc a edificis permanents concebuts com a pavellons expositius en el sentit modern, va establir un precedent clar: l’ús de l’espai urbà per exhibir capacitat productiva, innovació tècnica i orgull col·lectiu, una lògica que marcaria el desenvolupament posterior de les grans Exposicions Universals del segle XIX.

El 1798, París va organitzar l’Exposition publique des produits de l’industrie française, concebuda com una demostració pública de capacitat productiva i d’innovació. Posteriorment, la Gran Exposició de Londres de 1851, celebrada al Palau de Cristall i impulsada pel príncep Albert i Henry Cole, va marcar un punt d’inflexió. No es tractava només d’una exhibició de màquines, sinó d’un projecte ideològic orientat a promoure la cooperació comercial i industrial com a alternativa a la rivalitat militar. Aquest model va establir les bases de les Exposicions modernes, concebudes des del seu origen com un instrument de pau i cooperació internacional, una funció que continua sent especialment necessària en el món en què vivim avui.

Les Exposicions són coordinades pel Bureau International des Expositions (BIE), fundat el 1928 i amb seu a París. En els darrers anys, la Xina ha reforçat el seu paper dins l’ecosistema Expo amb la creació del Museu Mundial de l’Expo a Xangai. Aquestes institucions no només tenen una funció organitzativa o patrimonial, sinó que actuen també com a instruments de poder tou (soft power) en el món actual, ja que contribueixen a projectar influència cultural, capacitat institucional i legitimitat internacional.

El sistema Expo es basa avui en quatre formats diferenciats, que responen a objectius i escales diverses. D’una banda, les Exposicions Universals (World Expos), organitzades cada cinc anys, aborden grans temes globals i tenen una elevada visibilitat internacional, com ha estat el cas d’Osaka 2025 o serà el de Riad 2030. D’altra banda, les Exposicions Especialitzades tenen una dimensió més reduïda i un enfocament temàtic concret, com l’Expo de Belgrad 2027. A aquestes s’hi afegeixen les Exposicions Hortícoles, centrades en el medi ambient, el paisatge i la relació entre ciutat i natura, així com la Triennal de Milà, dedicada al disseny, l’arquitectura i la cultura visual contemporània.

Al llarg dels darrers segles, les Exposicions han reflectit amb força fidelitat les grans fases de la modernitat. Al segle XIX, van expressar la confiança en el progrés industrial i científic. A finals del segle XIX i inicis del XX, van esdevenir espais de competència econòmica i tecnològica entre potències. Després de les guerres mundials, van incorporar una orientació més humanista, vinculada al desenvolupament, l’educació i la qualitat de vida. Ja al segle XXI, el discurs dominant s’ha centrat en la sostenibilitat, la innovació i els reptes globals compartits.

Cada Expo ha definit, de manera explícita o implícita, quin era el repte clau del seu temps per a la humanitat. En el context actual, marcat per tensions geopolítiques, conflictes armats i riscos sistèmics, evitar una escalada global —i especialment una guerra de dimensions nuclears— hauria de tornar a situar-se com una prioritat central. En aquest sentit, recuperar l’esperit original de les Exposicions com a espais de cooperació, diàleg i pau no és només un exercici històric, sinó una necessitat plenament contemporània.