De tant en tant, de la pluja d’estadística diària que rebem, crida l’atenció alguna cosa. Segons aquest gràfic de l’Eurostat, Txèquia és el país de la Unió amb menys població en risc de pobresa i exclusió, un 12 per cent, seguit d’Eslovènia. A l’altre extrem del gràfic hi ha Romania, amb un 32 per cent, immediatament precedida de Bulgària.
Que els quatre països siguin ex bloc comunista crida l’atenció. Que a la part bona del gràfic hi hagi països d’influència històrica germànica, mentre que a la part dolenta la influència històrica és turca, també crida l’atenció.
Avui dia en la conversa pública hem de suportar tant estalinisme de saló com anticomunisme banal, és a dir una fixació en la ideologia. Però potser la història té més profunditat, tot ve sempre de més lluny i és més complex del que sembla.
La posició d’Espanya, el tercer Estat en la cua de la misèria, també crida l’atenció. Després de quaranta anys de rebre diner europeu i expoliar Catalunya, les Illes i el País Valencià, és a dir l’antiga corona d’Aragó, resulta que l’Estat en conjunt és el tercer en la cua de la misèria europea, i sempre un país oligàrquic, en fallida i fenomenalment corrupte.
Tornant a Txèquia, que és on viviu la majoria dels qui llegiu això, constatem que trenta anys després del canvi de règim el país ha elevat de forma rotunda el nivell i la qualitat de vida, mentre ha mantingut en mínims el que importa, que és la pobresa i l’exclusió social. És, sense cap mena de dubte, un èxit.
Hem detectat un nou recurs per seguir la vida a la regió. L’escriptora Júlia Bacardit està publicant aquest bloc de títol prou descriptiu, a l’est de Viena, sobre la vida a Europa Central i de l’Est. A Praga no som a l’est de Viena, però bé. Hi ha articles sobre un tema, com l’últim que parla de La Pasqua romanesa, l’òpera dels 350 gitanos expulsats i la visita de Xi Jinping a la zona. Dona una visió global, de regió, molt àgil i molt ben escrita, des d’una posició molt local, està sobre el terreny.
L’altre dia dèiem que la geopolítica a Europa Central (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) es pot entendre amb una plantilla simplificadora però molt útil: una mena de partida d’escacs en la qual a vegades guanyen els partidaris o seguidors locals de l’establishment occidental (Unió Europea, Otan), i a vegades altres xarxes locals, en un front heterogeni de descontents diversos, sempre acusats de ser manipulats per Putin, en el seu intent de desestabilitzar els primers.
Ara la presidència d’Eslovàquia ha caigut del bàndol dels segons. Peter Pellegrini és un home de 48 anys que des que va trepitjar la moqueta de la política, als 27, fent d’ajudant de diputat, no ha fet res fora del sistema. Ha estat president del Parlament i del Govern i ara arriba a la Presidència. Només ha estat polític professional. En aquest sentit ja és nova generació de la democràcia a la “nova” Europa postcomunista.
Un nou divorci txecoslovac? Quan Petr Pavel va guanyar la presidència a Txèquia a Moscou ho van considerar una mala notícia. La presidenta eslovaca Čaputová va venir a felicitar-lo la mateixa nit. Ara s’ha girat la truita, i Eslovàquia està més a prop de ser un satèl·lit de Rússia, com Hongria.
Mentrestant els txecs van en la direcció exactament contrària. Remouen cel i terra per trobar municions per a l’exèrcit ucraïnès. Descobreixen una trama organitzada des de Praga de polítics que, a tot Europa, haurien cobrat de Putin per promoure narratives contràries al bel·licisme, i que entre molts altres inclou el violent ultradretà espanyol Herman Tertsch, de Vox.
La retòrica pacifista i què més Pellegrini ja ha començat a parlar de pau. Curiosament la retòrica de la pau ja la feien servir els règims comunistes i ressonarà entre els més vells de cada lloc. També ha dit que cap soldat eslovac trepitjarà Ucraïna.
El previsible nou divorci txecoslovac no afectarà la vida diària de la majoria a cap dels dos països. La pau social és el bé que es vol preservar sempre, Eslovàquia ja té prou problemes de consum diari i és un país receptor net d’ajudes de la Unió Europea.
Caldrà veure què ofereixen a la població eslovaca un president i un govern sincronitzats, perquè amb retòrica pacifista no n’hi haurà prou.
La llista inclou Václav Klaus, antic president txec
Txèquia s’està revelant com un falcó en la lluita contra Putin. Pavel, el president de la República, un antic buròcrata militar de l’Otan, el primer ministre Fiala i l’alta governança de l’Estat remen en la mateixa direcció, a favor de l’Otan i de la Unió Europea, d’acord amb la divisió centreuropea en dos grans blocs de què vam parlar.
Txèquia és un dels països que més suport militar dona a Ucraïna d’acord amb el seu Pib i més refugiats acull en proporció poblacional. Ha remogut cel i terra i ha tirat d’antigues xarxes de la guerra freda per trobar municions per a l’exèrcit ucraïnès. Ara ha destapat aquesta xarxa de polítics europeus, organitzada des de Praga, que haurien rebut diners per promoure discursos i narratives contràries a l’Otan i favorables a Putin.
Europa Central, entre la Unió Europea i l’atlantisme i els descontents.
Els “patriotes” porten banderes txeques i criden “Čechy Čechům” (“Txèquia pels txecs”), els “europeistes” porten banderes de la UE, dels Estats Units, de l’Otan, d’Ucraïna, i han vingut només per quedar-se aturats a un punt i onejar-les quan passi la manifestació dels altres.
Qualsevol observador del panorama centreuropeu (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) mínimament atent veu com la política de tots els països es pot explicar com una confrontació entre dos grans bàndols.
Uns són els partidaris de la confluència amb Brussel·les i l’Otan. Coincideixen demogràficament amb el que s’entén per les elits en un sentit ampli, i estan connectats globalment. En podríem dir «pro-EU». Els altres són més heterogenis, representen un conglomerat de descontaments molt diversos, i en podríem dir «anti-EU», per claredat i simplificació.
Uns i altres van perdent i guanyant eleccions, hi ha una mena d’equilibri i inestable i de moment sembla que l’edifici europeu aguanta a Europa Central. Ara bé, amb aquesta clau es pot anar entenent la política de la regió.
Per exemple el canvi de govern recent a Polònia, amb el retorn de Donald Tusk al poder, és un pas endavant del món polonès pro-EU. En canvi a Hongria Viktor Orban està fort. Consolida la seva xarxa clientelar i el control del país, qüestiona la narrativa bel·licista, l’acusen de ser un idiota útil de Putin i és molt contestat per l’oposició interna pro-EU, que va fent manifestacions.
Els populistes sumen el 43%, quatre dels partits de govern el 36%, el cinquè, Kdu-Čsl, no supera el 5% per entrar.
En política txeca, les primeres enquestes de l’any confirmen que es manté la fortalesa del moviment Ano de Babiš, amb més d’un 33% d’intenció de vot. Si les eleccions fossin ara guanyaria amb rotunditat. Ara bé, només es podria coaligar amb els altres populistes, els de Tomio Okamura i el 10% que els toca ara mateix. Cal dir el nom dels líders carismàtics perquè aquests partits són bàsicament això, organitzacions al voltant d’homes “forts”, i viuen del descontament de les classes populars, a les ciutats petites i els pobles.
Des d’ara fins a les eleccions ja es veurà com evoluciona aquest bloc. El creixement de Babiš podria estar passant en prejudici d’Okamura, perquè serveixen el mateix mercat electoral, de manera que la proporció de vot entre uns i altres podria canviar però el bloc continuaria bàsicament igual.
Mentrestant, la “coalició de coalicions” al govern suma el 36%. Quasi el 39% sumant-hi el cinquè partit, els democristians. Però no és del tot adequat sumar-los, perquè cauen al 2,7% molt lluny del 5% que cal per entrar al parlament.
El rectorat de la Universitat Carolina s’ha convertit en el primer lloc de pietat del país.
Al rectorat de la Universitat Carolina i per tot el país han aparegut llocs de pietat, on la població deixa espelmes, flors i missatges. Per tot el país hi ha hagut minuts de silenci, banderes a mig pal, repic de campanes i actes de pietat.
La resposta pràctica s’ha organitzat ràpidament. S’han obert comptes bancaris per recaptar fons per a les famílies de les víctimes, en 48 hores la gent ha donat CZK 40 milions (uns EUR 1,6 milions). S’han organitzat línies de suport telefònic i s’han desplegat equips de psicòlegs. Ja des del dia dels fets, després de la reunió d’urgència del govern al vespre, el president Pavel va cridar a la contenció (zdrženlivost).
La tristesa i el dolor Ha transcendit la identitat d’algunes víctimes. A la llista hi ha per exemple una professora, musicòloga, especialitzada en la música medieval. També han mort estudiants que a més d’estudiar estaven implicats en clubs esportius i organitzacions de la societat civil.
S’ha de tenir present que la Filozofická Fakulta és el centre de l’humanisme txec. De fet és una de les facultats fundacionals, ni més ni menys que des del segle XIV.
El drama és pràcticament del tot txec. Han mort 15 persones incloent-hi l’atacant, tots txecs. Entre els 24 ferits, s’ha fet públic que només eren estrangers dos estudiants, un dels Emirats Àrabs i un holandès.
Estudiants amagats, aferrats a les cornises de la façana. Una noia ha caigut i s’ha matat (novinky.cz)
Avui dijous 21 de desembre cap a les 15:30 de la tarda David K., de 24 anys, ha matat 14 persones a trets i n’ha ferit 25, 10 de gravetat, a l’edifici d’humanitats de la Universitat Carolina de Praga.
Al vespre la delegació del govern català a Viena no tenia constància de cap estudiant o acadèmic català afectat.
Des del Casal Catalanotxec hem parlat amb TV3 i Catalunya Ràdio i la delegació del govern a Viena, que s’han interessat sobretot en la vivència personal del fet dels qui vivim aquí.
Mentrestant a Praga, en conferència de premsa a les 20:30, el cap de la policia i el ministre de l’Interior s’han felicitat de com la rapidesa de la intervenció policial ha evitat més morts. La policia ha dit que l’autor dels fets ha estat eliminat, però també s’ha publicat que s’ha suïcidat.
L’autor dels fets és txec, d’una ciutat de prop de Praga. Han trobat el seu pare mort i la policia sospita que l’ha matat. Li han trobat armes i municions, tot legal, i no tenia antecedents penals.
El llocs del fets, l’edifici de la facultat, és gran i noble, de gran vestíbul i escalinata, i molt cèntric, no gaire lluny de l’icònic pont de Carles. S’han publicat imatges dramàtiques d’estudiants agafats a les cornises de la façana amagant-se de l’assassí, i de turistes corrent per la zona quan s’han començat a sentir trets.
L’edifici té diverses plantes i molts despatxos i aules, la policia ha anat evacuant estudiants i professors i després els experts en explosius hi han buscat bombes, perquè la policia diu que també han trobat a casa de David K. material relacionable amb explosius.
Al carrer s’ha tancat una àrea molt ampla al voltant, amb cintes de la policia, cotxes i agents, i remor constant de sirenes. L’estació de metro s’ha tancat, els metros passaven de llarg.
La notícia ha saltat als mitjans internacionals i al Whatsapp del catalans de Praga. Hem començat a rebre missatges preguntant si estem bé. Estem bé. Els mitjans han estat emetent en directe hores de pas de vehicles amb sirena i el rosari de reaccions, del president de la República i del primer ministre cap avall.
Per a demà hi ha anunciada a les 11 del matí una nova roda de premsa de les instàncies oficials. Hi haurà temps per deixar que la polseguera s’assenti i comencin a arribar les anàlisis. D’entrada fa pensar que és el moment “atemptat de les Rambles” a Txèquia, una societat sense experiència de terrorisme ni en general de violència d’aquest tipus. Però de moment sembla que no és terrorisme, sembla que el noi que ho ha fet és un solitari inadaptat, un incel.
Jules Eisenchteter a balkaninsight.com recull en aquest article la noció que el creixement econòmic a Txèquia es podia estar estancant, per l’anomenada “trampa dels ingressos mitjans”. Això vol dir, en essència, que el país es queda a mig camí entre els països de mà d’obra barata i els països d’ingressos més alts. El desitjat canvi de model econòmic és més difícil del que estava previst.
La trampa dels ingressos mitjans Eisenchteter aprofundeix en la situació econòmica a què s’enfronta Txèquia, un país considerat històricament com un important centre de muntatge per als fabricants estrangers. Tot i que ha gaudit de la prosperitat, s’enfronta a l’espectre imminent de la “trampa dels ingressos mitjans”. Aquesta trampa implica el fracàs d’un país d’ingressos mitjans per avançar cap a una economia d’ingressos alts a causa de les despeses creixents i la disminució de la competitivitat.
Categoritzar Txèquia, amb un PIB per càpita del 87% de la mitjana de la UE, com un país de renda mitjana pot ser discutible. Ara bé, el concepte és pertinent per diagnosticar els mals prolongats de l’economia. Durant les últimes dècades, l’èxit econòmic s’ha basat en importants inversions estrangeres directes, l’establiment de capacitats orientades a l’exportació, especialment en la indústria manufacturera, i una mà d’obra propícia, juntament amb un posicionament geogràfic avantatjós, obertura comercial i estabilitat macroeconòmica general.
A més, l’adhesió del país a la UE el 2004 va suposar un finançament substancial i oportunitats lucratives d’exportació sense duanes, impulsant encara més el creixement econòmic però alhora fomentant la dependència de factors externs, en particular la indústria manufacturera d’Alemanya.
Els límits del creixement Aquest model de creixement, però, ha assolit els seus límits amb el temps, i l’economia txeca s’enfronta ara al risc imminent de caure en el parany de la renda mitjana. S’ha recollit el fruit de l’avanç econòmic, fent que cada cop sigui més possible que Txèquia quedi atrapada en aquest llimb econòmic. Aquesta vulnerabilitat s’ha vist agreujada per les interrupcions de la cadena de subministrament global provocades per esdeveniments com la pandèmia de la COVID-19 i el conflicte a Ucraïna, que planteja greus desafiaments al sector de fabricació, que està impulsat per les exportacions, depèn d’Alemanya i té un consum intensiu d’energia.
L’article d’Eisenchteter destaca que el creixement econòmic no ha estat excepcional en comparació amb altres països d’Europa central i oriental. Durant l’última dècada, el creixement anual del PIB real va ser de mitjana del 2,2%, per darrere d’Eslovàquia, Polònia i Romania. A més, la dependència excessiva de Txèquia dels impulsors de creixement anteriors l’ha deixat especialment exposada a les recents crisis globals i a l’escassetat d’energia.
Els plans del govern Fiala Malgrat els reptes, el govern txec ha reconegut la urgència de la transformació econòmica i ha presentat plans destinats a modernitzar l’economia durant la propera dècada, invertint en sectors innovadors de gran valor. Tanmateix, no hi ha una solució única per escapar de la trampa dels ingressos mitjans, i Txèquia ha d’elaborar la seva pròpia estratègia per impulsar el creixement a curt termini alhora que desbloqueja noves perspectives de futur. Les vies potencials inclouen l’automatització, la digitalització, la transició verda, les biotecnologies i la ciberseguretat, totes les quals requereixen inversions inicials substancials i una mà d’obra especialitzada.
En conclusió, Eisenchteter analitza els obstacles econòmics de Txèquia i subratlla la necessitat de passar a indústries de major valor per evitar l’estancament i la trampa dels ingressos mitjans. Subratlla el paper fonamental de la visió estratègica i la determinació política en la configuració de la trajectòria econòmica del país.
El vídeo està en les vint-i-quatre llengües de la Unió Europea. El lema de la campanya és ‘Si tots els idiomes són excepcionals, que cap sigui una excepció a Europa’. La idea és fer valdre la riquesa lingüística del continent i fer un elogi de totes les llengües.
Els vídeos s’ofereixen a qualsevol persona o institució que el vulgui utilitzar per promoure i defensar la seva pròpia llengua. Es demana suport en la defensa del català com a pròxima llengua oficial a les institucions europees. Defensa el català i el fa intercanviable amb qualsevol dels altres 24 idiomes, per demananar ser el 25è.
La campanya inclou la publicació d’un anunci a la premsa europea i en espais publicitaris i marquesines de la via pública. Tant el vídeo com el cartell publicitari dirigeixen els espectadors al web europaencatala.eu, on el Govern exposa els principals motius a favor de l’oficialitat del català a la UE.