Categoria: cultura

Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema

Segona sessió del festival de cinema català a Praga

Trenc d’alba, d’Anna Llargués.

La segona i última sessió del festival de cinema català d’Òmnium a Praga ens confirma en el que dèiem de la primera la setmana passada, sobre la dificultat de barrejar ficció i documental i material molt heterogeni. La segona sessió es titula “Monstres de llum”, i diu el text promocional: “Diferents formes d’enfrontar els temors més antics: la por d’estar sol, la por als monstres i les bèsties, la por a la mort dels qui estimem i dels llocs que habitem. Tot i que, de vegades, la por no fa tanta por i els monstres poden arribar a ser entranyables”. Això té sentit per qui es vulgui creure que paper ho aguanta tot, però en realitat no en té.

Abans d’entrar en matèria, demanem humilment a les escoles de cinema de Catalunya una moratòria de cinc anys prohibint o limitant dràsticament a l’alumnat les imatges fosques, on no es veu res, les imatges de la bellesa i la innocència infantil, les imatges de gent rentant-se les dents i les imatges de granulat gruixut i enfocament inestable de les filmacions familiars. També cal insistir que l’ofici és més que encadenar imatges boniques.

La masia, l’àvia, la mare, els nens…
“Trenc d’alba”, d’Anna Llargués, és confús. Hi ha tres generacions: l’àvia, la mare i els fills. Passa a una masia. El germà adolescent juga amb la germaneta petita. Tenen un vincle bonic.

La masia està en mal estat. Comencen venent mobiliari de la masia per recaptar diners i “salvar-la”, és a dir restaurar-la. Que venent mobles vells i rampoines es pugui sufragar una cara intervenció arquitectònica demana a l’espectador un cert esforç de suspensió de judici, o potser la intenció era mostrar el fora de la realitat que estan els personatges.

Així, la venda va bé, però no serà prou. La masia no es pot salvar per un problema “estructural”, però només ho entresentim a uns arquitectes que parlen. Una arquitecta present entre els espectadors ens ha dit que l’arquitectura tradicional no té problemes estructurals, que el pitjor que li pot passar a una casa tradicional és que es foradi la coberta. Una mica abans hem vist el fill posant un plàstic com una solució provisional a un forat de la coberta, però no queda res clar.

Mentrestant van veient filmacions en súper vuit de l’avi i alhora sembla que es filmen entre ells. Les imatges antigues s’alternen amb la visió actual de la masia. Al cap de mitja hora s’acaba.

Ei tu, robotet

Ei, Temi, de Jesús Minchón, Arnau Belloc i Marta Aguilella.

Temi és una cara semblant a Hello Kitty en una pissarreta o tablet, amb una intel·ligència artificial i un suport sobre rodes, capaç de seguir una persona gran per casa seva i fer-li preguntes. El documental té una part d’homenatge a aquestes dones grans, àvies i mares que es van extingint, i que han viscut pels altres, i que ja no existiran mai més. Es pot constatar que és un motiu recurrent en els curts d’aquests festivals.

Dit això, l’àvia, la Paquita, és estupenda, tendríssima. No ha de fer res més que ser ella. Va comentant a la intel·ligència artificial les fotografies de la família: el marit mort, el fill mort, els fills supervivents que han tingut fills, tots s’han fet grans i tenen la seva vida, la venen a veure però poc, i no té ni una mala paraula per a cap d’ells. L’àvia només ha d’interactuar (de fet no interactua) amb la màquina, i d’aquesta no comunicació en surt un retrat commovedor.

En un moment donat sembla que el robotet “somia”, perquè som davant d’un documental “creatiu”. Al final s’enduen la màquina, o sigui que la Paquita torna a perdre. El documental és un bon retrat d’un personatge entranyable, i al final hi ha missatge sobre un problema real, les 90 mil persones grans que viuen soles a Barcelona.

“Atàvic” es veu venir (però és igual)

Atàvic, d’Albert Blay.

“Atàvic”, d’Albert Blay, de seguida fa pensar en el projecte de la bruixa de Blair, una pel·lícula de 1999 que va costar menys d’un milió de dòlars i en va recaptar 250. Uns joves filmant pel bosc mentre va creixent la tensió, davant d’una sensació de perill creixent. S’acaben perdent, desapareixen.

No és cap demèrit agafar models d’on sigui i reproduir-los en les condicions pròpies, al contrari. Aquí veiem un treball excel·lent presentant una passional dona jove valenciana amb el seu xicot, català central. Que la ficció audiovisual catalana presenti exemples d’unitat sexual dels Països Catalans és agraït de veure, o simplement que es normalitzi la varietat d’accents. La parella d’actors té química, els personatges estan ben definits, parlen, es punxen, van fent bromes.

S’acaba la carretera, entren al bosc. Van a unir-se a uns companys que estan rodant alguna cosa, però han desaparegut. La tensió va creixent, i el contrast amb les bromes que fa el noi funcionen, perquè de seguida salta el record de la bruixa de Blair. Es veu venir, però és igual.

El bon pastor metropolità

El bon auguri, d’Alba Bresolí.

“El bon aguri” comença amb elements de realisme màgic i de les llegendes amb motius d’amor a la natura i deriva cap a un documental sobre la desaparició dels ramats d’ovelles a la Collserola metropolitana, pel creixement de la civilització vista negativament: Collserola s’ha convertit en un jardí massa pulcre, els cotxes ennegreixen els flocs de llana dels ramats i fan avortar les ovelles.

Pel mig hi ha una gent que va fent escultures tenyint la llana i folrant pedres (ens ha semblat entendre). Una bona part dels minuts són mans rentant o manipulant llana, coses que visualment són molt atractives, però que també són un exemple de la mala influència d’Instagram.

El curt com un llargmetratge reduït a una pastilla de caldo cinematogràfic

Plora aquí, de Pablo Maestres

Curiosament, la peça amb més substància narrativa és la que té menys minuts. “Plora aquí”, de Pablo Maestres, aconsegueix condensar un llargmetratge en un curt amb ritme i energia de videoclip.

Comença amb dos monstres al bosc observant una família de pícnic. Són monstres bons, semblen peluixos enormes i tècnicament estan prou ben resolts. Fan pensar en un altre llibre infantil nord-americà amb monstres bons de cap i ulls grossos, Where the Wild Things Are, amb pel·lícula.

Un dels monstres veu una cosa a la taula del pícnic: un pastís. El tasta, i perd l’oremus: se’n va amb la família. Ja tenim el monstre (l’element natural) barrejat amb la civilització. I sí, acaba malament: la família el té a casa, el porten a la perruqueria, li compren roba… i surt a un programa de televisió escombraria (com quasi tots), devora quantitats ingents de pastissos i té una indigestió horrible, davant del públic vulgar, superficial, ansiós d’espectacle, etc. (aquí la crítica social).

Al final la família que acollia tanca el cicle, salven el monstre bo retornant-lo a la natura, amb la parella, l’altre monstre del principi, que l’ha estat seguint i contemplant a distància.

Tot això en vuit minuts, però el treball de Maestre demostra que és l’únic d’aquesta sessió que entén que fer cinema és, segons la definició canònica, explicar històries amb imatges, i si pot ser sense imatges mal il·luminades, com un quadre de Caravaggio, ni sense gent rentant-se les dents.

És perfectament lògic, sobretot en un cineasta jove, que es vegin referents, influències: hi ha la pel·lícula citada més amunt, i el motiu de l’encaix del monstre a la civilització, per exemple, és a Edward Scisshorands, per limitar-ho a finals del segle XX.

És una opinió personal més en un debat antic, però entre l’expressió personal i artística del creador, que mai és TAN original i personal, perquè no pot ser-ho, i les històries explicades amb claredat, creiem que la segona opció és la que a la llarga fa indústria i crearà valor, llocs de treball i totes aquestes coses de què tothom parla sempre tan bé.

Vlny (Ones) triomfa en els premis del cinema txec

Els fets de 1968 explicats als joves d’avui amb música de l’època

El Gaudí o l’Oscar del cinema txec és el “Lléo txec” o “Český Lev”. El premi, l’objecte, és un lleó de cristall de Bohèmia. La cerimònia es fa pel març abans dels Oscars, sobre el cinema de l’any anterior. Precisament aquesta pel·lícula ha estat el que Txèquia ha enviat als Oscar, sense èxit. Però internament ha triomfat, és LA pel·lícula del 2024 més vista, i la que quedarà fixada al canon. Ha guanyat sis premis, inclosa la millor pel·lícula.

De què va i per què és especial? Explica els fets de 1968. L’agost d’aquell any, la Unió Soviètica va envair Txecoslovàquia per aturar el comunisme reformat, el socialisme amb “rostre humà”. A la RK n’hem parlat, és una data rellevant per entendre la Txèquia d’avui.

“Vlny” se centra en aquest moment. És la tercera pel·lícula de Jiří Mádl, un home que no té ni quaranta anys, però que amb aquesta pel·lícula demostra que l’antic actor de comèdies juvenils banals que va ser de jove s’ha fet gran, i ha creat una pel·lícula memorable.

Ha posat el focus en el paper de la ràdio pública. A finals de 1967, un tal Milan Weiner tenia quaranta-tres anys i era el cap de la redacció internacional. Era un jueu que havia sobreviscut la guerra, i tenia sota les seves ordres redactors joves, gent que anava per la vintena, que el respectaven i l’admiraven, i que parlaven tots els idiomes, tenien una idea del que passava al món, i vivien incòmodes la dictadura i la censura, que els impedia parlar de res que no fos llegit d’un paper prèviament aprovat per les autoritats, ni citar fonts que no fossin de l’agència de notícies de la Unió Soviètica, o de Txecoslovàquia.

Tot això comença a canviar quan un eslovac, Alexander Dubček, arriba a la secretaria general del partit comunista. La censura desapareix i els periodistes poden citar agències occidentals. Comença la “primavera” de Praga i es parla de socialisme amb rostre “humà”.

Els joves redactors emeten èxits de Motown, que cronològicament coincideixen, som a finals dels anys seixanta. Els vells ho consideren música degenerada i capitalista, però els joves s’hi aboquen amb passió. L’ús que la pel·lícula fa de la música és magistral. Combina música del món i música txecoslovaca dels anys seixanta, que també és una extraordinària explosió de talent, energia i alegria de viure.

Fruit del contactes internacionals dels redactors, descobreixen que el fill del president de la República té diners a Suïssa. El President dimiteix, i n’arriba un de nou. Però tot dura poc: l’agost de 1968 la Unió Soviètica envaeix Txecoslovàquia, per aturar els “feixistes”, els “contrarevolucionaris”.

La segona part de la pel·lícula va de la invasió i la repressió. Els txecs van continuar emetent ràdio un temps després de l’arribada de la soldadesca soviètica. En aquest sentit un dels personatges clau, tot i que secundari, és un tècnic de la ràdio. Al principi és un home gris i poruc, que fa una feina rutinària, dins de l’ordre. Ara bé, les circumstàncies el convertiran en un valent.

“Vlny” és una gran pel·lícula del cinema txec més nou, pels qui us interesseu pel país que us acull.

És la narració (com sempre)

Primera sessió del festival de cinema català a Praga

Blava terra, de Marine Auclair

El festival de cinema d’Òmnium és un encert en el fonamental: és una finestra de la creació a Catalunya, busca maximitzar els retorns de la inversió i va creixent. Els casals catalans ajudem a fer-lo córrer pel món: tenim l’opció de rebre un paquet de contingut de qualitat a punt de ser projectat, per modest que sigui l’acte.

La primera sessió es titula oficialment “De tu i de mi” i va de vincles entre persones. El paper en teoria ho aguanta tot, però el motiu és massa genèric, no hi ha frase enginyosa que sostingui que material massa diferent té coses en comú.

De cara a futures edicions, Òmnium potser hauria de considerar estalviar-se la presentació del president de l’entitat. És cert que és educadament breu, però veure un senyor fent bàsicament el mateix discurs cada any, dient vaguetats sobre el cinema, és redundant. També seria elegant no fer promoció de l’entitat, i estaria bé deixar de barrejar documentals i ficció. Potser fer dos festivals, o deixar documentals fora.

Una faula feminista rural i estilitzada
A “Blava terra”, de Marine Auclair, els personatges parlen català balear. És una faula estilitzada: l’ambient és rural, volgudament atemporal, perquè s’espera de l’espectador una suspensió del judici. Hi ha un cotxe que sembla dels anys cinquanta i un projector de cinema, però els camperols seguen el blat amb una falç. Hi ha una noieta en flor que renta la primera sang de les calces, avergonyida. És el motiu de la pèrdua de la innocència. La controla una dona més gran. Fa pensar en Yerma, de Lorca: la lluita de l’energia salvatge de la dona contra l’opressió. Hi ha senyors, i hi ha plebs. Hi ha un subtext de depredació sexual, però no acaba de quedar clar. Hi ha moltes escenes fosques amb punts de llum concentrada, fa pensar en la pintura Caravaggio. Hi ha escenes rodades com si algú anés corrents amb la càmera. Entre la foscor i el moviment, hi ha massa escenes on a penes es veu res. També n’hi ha d’altres molt boniques, de colors intensos, de blau de cel i mar. El fet és que narrar demana més que imatges belles, és més que Instagram. La noia és una pageseta primitiva, però té unes celles impecablement depilades i un cutis perfecte. Al final corre i corre, i descobreix que l’illa s’acaba al mar, que hi ha un món més enllà. Està dedicat “a totes les dones”, amb solidaritat gratuïta de gènere.

Demà, d’Estefania Ortiz

Pèrdua del innocència, síndrome de Down
El segon curt, “Demà”, comença dins d’una poètica realista: una família de classe mitjana benestant celebra l’aniversari d’un nen que està a punt d’anar a l’escola. El nen té un germà que té síndrome de Down, i tenen un vincle bonic i commovedor de veritat. El nen ha de començar l’escola i es resisteix, no vol. El germà amb síndrome de Down li diu “no vull ser com tu”. En el curt hi ha una acumulació de tensió: veus venir que el germà amb síndrome de Down farà alguna bestiesa, però no fa res. El problema és això, que no passa res.

El mal d’Hèrcules, de Marta Rodríguez Quesada i Marina Miguel

Un estudi clínic sobre l’epilèpsia?
Aquí som en la noció de “documental creatiu”, que en ella mateixa és problemàtica. El personal sanitari i els pacients són reals, però escenifiquen situacions o s’està filmant un estudi clínic? Una part documental deu ser constatar com, efectivament, a Catalunya hi ha professionals de la salut que trien ignorar el català impunement. A part d’això no hi ha desenvolupament narratiu. Hi ha metatextos al principi i al final, per emmarcar l’epilèpsia com una malaltia que “antigament” era considerada dels Deus, d’aquí el títol. També hi ha imatges estilitzades que funcionen com una exaltació dels professionals de la salut, que probablement deuen ser de les millors persones humanes que existeixen. Ara bé, posar imatges de l’activitat del cervell i de les línies que generen els electrodes és abusiu, no funciona.

El parèntesi, de Carlos R. Haro

L’amor del net per l’àvia andalusa
El segon documental és una “carta d’amor filmada” d’un net a una àvia andalusa o castellana, amb imatges del metro de Barcelona i les platges metropolitanes. Les àvies i les mares que han aguantat el país es mereixen tots els homenatges, però la creació de productes de cinematografia viables és una altra història, funciona per unes altres regles, i l’emoció i la puresa de sentiments no garanteixen res. El documental de fet és un exercici, dura quatre minuts, per tant no té temps de res, només de ser bonic i tendre. Té un subtext polític evident, el fet que el net narri en català la carta d’amor a l’àvia castellanoparlant. Dit això, és material de festival? Segurament no.

Sushi, d’Iván Morales

Finalment, un curt que explica una història
Que el millor de la sessió vingui al final potser vol dir que hi ha algú amb criteri organitzant el material. “Sushi”, d’Iván Morales, és l’únic curt de ficció pròpiament dit, amb desenvolupament narratiu. Hi ha dos personatges ben definits, que es confronten. Un noi jove en xandall i un policia de mitjana edat es troben en un ambient de lletgisme metropolità, a prop del mar. En principi sembla que veurem cruising homosexual: en part perquè havent tocat “feminisme” i “malalties” en curts anteriors sembla que ara toca “homosexualitat”. Però no: hi ha un gir de guió: resulta (espòiler!) que els dos homes són pare i fill. El pare és una mena de Torrente, un súper cunyat que diu clixés i vulgaritats en català. Pare i fill no s’han vist en anys, queden per sopar sushi, d’aquí el títol, el lloc on sopen té un karaoke, veiem escenes amb una poètica de l’estrany que fan pensar en Lynch, en Kaurismaki. El pare acaba revelant antics traumes amb el seu pare, que era un monstre (check: trauma i salut mental). El noi jove acaba tornant a casa i el rep amb hostilitat una dona embarassada. El final és obert: el noi que té la dona embarassada i ha de ser pare ha sentit que ha d’anar a veure el seu pare molts anys perdut? El final ens deixa pensant, amb ganes de més.

École de Paris

George Kars, un txec que va pintar la Tossa de Mar dels anys trenta

La Galeria Nacional dedica una exposició a artistes txecs del París d’entreguerres. La idea rebuda que té la persona txeca culta sobre “artistes txecs” i “París d’entreguerres” és František Kupka, Jindřich Štyrský o Toyen. Però de fet Georges Kars, Othon Coubine i François Zdenek Eberl van triomfar a l’època a París mateix, després van caure en un cert oblit i aquesta exposició busca precisament revindicar-los.

Chagall, Modigliani (Miró, Picasso…)
L’exposició penja un parell d’obres de Chagall i Modigliani de les col·leccions patrimoni de l’Estat txec per donar context, i recrea l’època amb imatges documentals en vídeo. Al Montparnasse de l’època, diuen les cròniques, per cada francès hi havia dos estrangers i tots eren artistes. Hi havia salons oberts, sense jurat i sense premi, on tothom podia entrar i exposar, i una densa escena de galeries. És l’entorn per on circula per exemple Miró, que fa el primer viatge a París el 1920 i hi troba Picasso, que hi havia començat a anar uns vint anys abans.

Praga-París-Tossa de Mar
Un dels pintors, George Kars, era amic de Marc Chagall i junts van passar per la Tossa de Mar de l’època, quan només hi havia pescadors i pagesos i el turisme no existia. L’exposició reuneix una sèrie de petits quadres amb vistes.

La Tossa de Mar dels anys trenta segons George Kars.


Othon Coubine en canvi va acabar rebent la nacionalitat francesa, i els francesos se’l fan seu. Un dels seus primers col·leccionistes va ser Leo Stein, germà de Gertrude, que també va ser un dels primers col·leccionistes de Picasso. Coubine pintava paisatges de la Provença on vivia i uns retrats idealitzats de gent normal que els fa semblar àngels, éssers andrògins, fora del temps. Fa pensar en Sunyer i el paisatgisme noucentista català de l’època.

Eberl i les flors del mal (per situar-ho)

Brassaï i Eberl (la fotografia surt al context de l’exposició, el quadre d’Eberl no és a l’exposició).

François Zdenek Eberl va fer, entre altres coses, una sèrie de pintures que són paral·leles a les fotografies icòniques de Brassaï sobre la vida nocturna al París de l’època, i que han servit sobretot per idealitzar una època màgica i sòrdida alhora. Per a situar-ho a l’exposició hi ha una cita del crític Robert Valançay de 1929, segons la qual “Baudelaire va escriure les Flors del Mal directament per a Eberl”.

Club d’amics de la NG
Consulteu el programa d’entrades anual de la Galeria Nacional. Ara mateix us costa CZK 1150 entrar a tot tantes vegades com us vingui de gust, tot l’any, i CZK 1750 a una persona i algú més (amic, fill, parella), més diversos avantatges.

KVIFF CLASSICS

(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.

Kalamita, un clàssic txec dels anys setanta, restaurat (classics.kviff.com)

Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.

Tràiler de Kalamita a You Tube.

Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.

Una exposició de Koudelka: Ruiny

Atenció al Museu d’Arts Decoratives

(upm.cz/josef-koudelka-ruiny)

Entre 1991 i 2017 Josef Koudelka va fotografiar sistemàticament uns dos-cents llocs amb ruïnes grecoromanes de la Mediterrània. El resultat és aquesta exposició i catàleg corresponent que després de Londres i París Koudelka porta “a casa”. Té molt bona relació amb el Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze), els ha donat moltes fotografies.

La fascinació per les ruïnes és antiga i està molt documentada. Les fotografies de Koudelka, combinades amb citacions de tants escriptors viatgers que han parlat de les ruïnes, transmeten aquesta narrativa de l’exposició sobre l’abisme del temps i la grandesa dels antics, per l’harmonia i la delicadesa del que de fet són tones de pedra.

És molt interessant el mapa dels llocs arqueològics. És una experiència de mediterraneïtat curiosa si es pensa que és la visió d’un artista del centre d’Europa. Les ruïnes són a Itàlia i Grècia, però també a Tunis, Líbia, Israel, el Líban, Síria i Turquia.

“Les ruïnes no són el passat, són el futur. Un dia tot seran ruïnes”, diu una frase del mateix Koudelka, que decora les parets. En un món incert, amb una Europa que es percep en decadència, la coincidència d’una exposició com aquesta té una qualitat de comentari fatalista segurament aliè a la voluntat dels responsables, però no per això menys pertinent.

Un museu molt interessant i potser poc valorat
El Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze) és dels més interessants i poc valorats de la ciutat. Té magnífiques col·leccions permanents que mostren el gran nivell de les arts aplicades des de sempre, i té exposicions temporals com aquesta de Koudelka o Paolo Venini, un artista del vidre venecià. Fan activitats concretes, per exemple el mateix Koudelka farà una visita guiada a l’exposició tres dies, no cal dir que en txec. També hi ha la millor biblioteca d’art i disseny, amb 195 mil títols.

Des de la reforma de 2107 s’hi entra pel jardí i el cafè restaurant, que és del tot prescindible: producte visiblement mediocre, personal escàs, que no dona a l’abast. És una trampa afarta-turistes, que hi troben refugi. El sobrevaloradíssim i delirantment car cementiri jueu és allí mateix. Al passadís de la planta baixa del museu hi ha, a més de la caixa i la consigna, la botiga i llibreria de rigor.

Václav Havel avui: icònic i cuqui

Retrat de Václav Havel per Pasta Oner, una mena de “Banksy” txec.

Václav Havel es va morir el 2011 i a mesura que la data va quedant enrere va agafant un caràcter icònic, de sant laic. Se’n poden veure fotografies i imatges recreades per artistes en cafès petits i independents de Praga, i dona nom a l’aeroport de la capital.

Per a la generació txeca jove, la que va per la vintena, és un personatge del món dels pares. És una figura de la galeria de txecs il·lustres dels quals es parla a l’escola.

S’han fet pel·lícules, documentals i llibres sobre Havel. Hi ha merxandatge. De la pel·lícula en vam parlar: és un bunyol. En canvi hi ha un molt bon documental que recull la vanitat i la coqueteria de Havel en relació amb el poder i la teatralitat del poder, una cosa que ell, sent un brillant dramaturg i un home de teatre, va gaudir. Michal Žantovský va fer una biografia extraordinària, probablement definitiva.

Václav Havel és cuqui i té merxandatge. Com diuen els nens i els joves txecs, és “ňuňu”.

La societat txeca avui no té res a veure amb la del temps de Havel. Incertesa geopolítica al marge, el país viu de portes endins el que serà recordat com una edat d’or.

No és que no hi hagi problemes, només faltaria. Però si es considera la plena ocupació i el nivell de consum el quadre és raonablement optimista. La natalitat, que al cap i a la fi és un un índex d’esperança, està també per sota del 2,1 de substitució com a tot Occident, però a 1,6 està molt per sobre que a Catalunya, on a penes supera l’1,1.

En aquest context d’optimisme relatiu i desmemòria cada cop costa més estirar el xiclet de l’anticomunisme banal que va impulsar els demòcrates txecs els anys noranta. Llavors el txec mitjà podia combregar amb el relat que Havel va “lluitar” per nosaltres.

Continua llegint «Václav Havel avui: icònic i cuqui»

cibulák

“Cibule” en txec vol dir “ceba”. “Cibulák” és una porcellana guarnida amb motius de color blau que són el que sembla una ceba i flors i plantes estilitzades. El blau de cobalt és un pigment ancestral, present en ceràmiques i porcellanes a tot el món. La “ceba” que dona nom a la porcellana txeca en realitat era una magrana, però els artesans del segle XVII que van començar a copiar motius de les teles estampades que venien d’orient no es podien ni imaginar què era una magrana, i van decidir que era una ceba. Al segle XIX la producció es va industrialitzar, i fins avui: la porcellana del “cibulák” és a quasi totes les cases txeques, són plats i plàteres que l’àvia va rebre de la mare, i que ella també deixarà als que venen després. El “cibulák” és la porcellana dels àpats de Nadal i de les grans ocasions, i és una estupenda tradició de disseny i arts aplicades txeques perfectament viva, que ha experimentat el comentari irònic de dissenyadors txecs joves.

_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.