Un bistro i cafè (Fb, Ig) de Žižkov, al carrer Kubelíkova, en una cantonada, amb unes taules al carrer molt agradables sota el sol de tardor i hivern. És el clàssic lloc amb personalitat, en el sentit contrari als cafès grans, de cadena o franquícia. És un lloc petit i agradable, amb una clientela molt d’estudiants, però no solament, i personal jove i bastant amable. L’oferta és d’una senzillesa ben entesa, sense pretensions, de cafès, te i cervesa, amb galetes i bábovka que semblen fets a casa, però també s’hi poden fer esmorzars de forquilla i dinars i sopars lleugers, amb un menú concís, de coses modernes i sanes. Té música, perquè la humanitat ja ha perdut la batalla contra el fil musical, però la posen baixeta i és relativament original, amb sonoritat de ràdio alternativa.
El 5 de novembre el Grup Via ha sortit a buscar bolets. Sortir a buscar bolets és físicament poc exigent. Està a l’abast d’aquells perfils als qui us provoca horror la idea de matinar el cap de setmana a passar fred i caminar, en excursions més dures, d’aficionats a la muntanya. Aquesta vegada els del Grup Via van anar a veure bosquets per la pintoresca població de Mníšek pod Brdy. Bolets, bolets poca cosa. Però és que els txecs també són boletaires obsessius i no deixen res a l’atzar i està tot molt buscat i es coneixen els seu boscos pam a pam. El grupet català diuen que van trobar pets de llop.
El primer cap de setmana d’octubre hem estat de ruta per la zona del llac Attersee, a Àustria. La recomano a qui busqui unes montanyes més altes que les txeques, sense haver d’anar tan lluny ni tan amunt com al cor dels Alps. El lloc és ben pintoresc, amb el llac de fons i unes parets granítiques imponents. Es poden fer rutes de nivell suau pel bosc o aumentar el nivell pujant al refugi Hochleckenhaus, on no es pot arribar sense pujar i baixar per uns camins ben costeruts. El refugi ens va semblar un pèl car per la qualitat de les instal·lacions i del menjar, però així són els preus austriacs. Vam anar-hi en cotxe, en menys de quatre hores s’hi arriba, però un de nosaltres hi va anar la setmana abans en transport públic, així que també és factible. Aquí i aquí la ruta de cada dia.
De la Junta del Casal: el diumenge 12 al Prague Central Camp de Žižkov fem taller de panellets i castanyada. El lloc molts ja el coneixeu, va anar bé l’any passat, té un bar perquè cadascú demani el que vulgui i podrem tenir foc per fer les castanyes (i el que cadascú es vulgui portar). És un pèl més tard que el dia 1, però hem pensat que valia més repartir les activitats, perquè els primer cap de setmana hi ha taller d’art. Si sou nous i en voleu saber més, aquí teniu l’any passat
A les 16h ens trobarem els que us apunteu al taller de panallets. No cal inscripció per venir a la castanyada però si per participar al taller de panallets.
Com es fa la inscripció Si ets al grup de Whats del Casalet i has declarat interès dona’t per inscrit/a.
Si no, escriu un correu a junta@casalcz.cz
Començarem a fer foc per coure les castanyes i quedaràn les brases disponibles perquè cadascú es cogui carn o el que vulgui portar. Els que vingueu si us plau organitzeu-vos cooperativament: algú porta pa, algú hamburgueses vegetarianes, algú unes costelles de xai.
Les castanyes, un tast de panallets i les brases seran gentilesa del Casal.
El taller de panellets serà també gratuït pels socis però costarà 100kc pels no socis.
El tracte amb el càmping és que les begudes les hem de comprar a ells. Tenen parc infantil i menjador cobert.
Les influències italianes són un efecte inevitable de l’èxit de la potent indústria agroalimentària d’aquell país, que fa arribar a tot arreu el seus productes excel·lents.
Sopa de verdures amb galets, trinxat, escalivada amanida El dinar d’octubre ha començat amb un brou de verdura i galets i un trinxat fet amb kapusta, la varietat de col verda i amb fulla arrugada (no és el zelí), que només hem trobat en un mercat com el de Jiřího z Poděbrad. És el tercer trinxat del grup, després d’intensos debats tècnics i de transferència de know-how. Hem fet servir pancetta, disponible a les botigues Gran Moravia.
Botifarra rostida amb mongetes i allioli La botifarra és, en realitat, la salsiccia de la T0scana, per les mateixes raons indicades, i del mateix proveïdor. La botifarra està feta reptint la recepta del rostit de setembre: amb brandy, amb ceba blanca (no roja) i molt lentament, moltes hores. Slow Food. Mongetes d’una botiga d’alimentació oriental, allioli. Postres: poma al forn, gelat de vainilla. Vins: Rioja, Ribera. ___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’octubre.
Com podeu llençar coses que no us caben a les escombraries, a Praga i altres ciutats.
Si voleu llençar el sofà o la nevera que ja no us fan servei, o qualsevol cosa que no us cap a les escombraries, els districtes de Praga tenen una estratègia pràctica i barata: posen contenidors perquè la gent ho porti, per tot el districte.
Praga 3 publica on es recolliran, dia a dia, en quina plaça o cantonada estarà exactament el contenidor, i en quin horari, en punts pensats estratègicament perquè tothom ho tingui a prop almenys un dia al mes, i perquè el districte s’estalviï el camió recorrent cada carrer. Aquí teniu el mateix a Praga 7, i també a Praga 8, per tant creiem que segurament passa a tot Praga.
Què passa si no voleu esperar? Si us voleu desfer del sofà vell *ARA*, i si ho podeu transportar, hi ha punts per tot Praga on portar-ho a llençar, són les deixalleries o “sběrné dvory”, literalment “patis de recollida”, aquí la llista, i aquí una altra llista que té Praga i altres ciutats de la república. Busqueu el vostre districte, si hi aneu és probable que us demanin on viviu i ho hagueu de demostrar, perquè són per a gent que viu a la zona que tenen assignada. _____ Elaborat amb informació addicional aportada pels lectors M.S., J.M. i B.R.
Ens ha arribat aquest cartell i hi és tot el que sabem: serà a Parukářka, que per si algú no se situa és un bonic parcde Žižkov, i “haberá castañas, música e ganas de festa”. Comencen d’hora.
El taller Juguem amb Art està pensat per a fomentar la creativitat i l’expressió artística entre els 4 i els 11 anys. Alhora es treballen relacions interpersonals i la cohesió del grup. En aquesta primera sessió ens hem inspirat en els elements, les formes, els colors i les textures dels cels de Joan Miró. Hem creat cel amb tècnica mixta de pastel i cera, i un cop fet ens ha fet d’escenari per a un teatret de figures mironianes de plastilina.
_____ Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions podeu llegir aquest article.
Vam publicar aquest article sobre els beneficis de l’art en la teràpia i en la formació infantil. Ara aquesta activitat la fa la Marga Omedes, del Casal, en català, el primer i el tercer dissabte de mes en les dades que es poden veure al cartell. Si us interessa li escriviu a ella directament.
Si hi hagués un curs avançat de txequitud un capítol imprescindible seria anar a les festes de la matança del porc en aquesta època de l’any, al començament de la tardor.
Hi ha hagut la matança del porc, hi ha menjar abundant. Se serveix el farcit del jelito i de la jitrnice: la carn bullida fosca, amb sang, i la blanca, que després farcirà la (diguem-ne) botifarra blanca i negra; la carn bullida o rostida amb salsa picant, o torrades amb llard i diversos embotits més assecats i curats, de manera semblant a la llonganissa.
S’acompanya de pa, col tallada fina i bullida amb comí, cogombrets, ceba crua tallada fina, mostassa i rave rallat. Hi ha una sopa que està feta amb carn trinxada i sang i unes boles d’hidrats de carboni, que es diu «prdelačka». La paraula ve de «prdel», que vol dir cul en txec col·loquial. No hem sabut trobara la connexió.
Cadascú menja el que li ve de gust, sense cap noció de primer, segon, postres, etc. Que tot va avall amb cervesa no cal dir-ho. Es consumeix o bé dret, «na stojáka» («stát» vol dir estar dret, dempeus), posant els plats i repenjant-se en taules altes i llargues, o bé asseguts en taules més baixes però igualment llargues. La idea és encabir grups extensos sense cap cerimònia, de famílies i amics, de gent que se saluda i es reconeix.
Sempre, o quasi sempre, apareix un senyor amb sobrepès que es posa a cantar aires folklòrics mentre toca l’acordió o algun instrument. Comença amb variacions del ritme binari de la polca. Us venen ganes de posar els braços com anses de gerra, les mans a la cintura i fer passets.
La potència sonora de l’acordió i la veu del senyor són molestes i invasives per a l’observador al·lòcton, però ha de callar, perquè veu que els autòctons estan encantats. Sempre hi ha algú que reconeix les cançons i les canta, acompanyant el pesat de l’acordió.
Després del folklore venen cançons com «Lady Karneval» de Karel Gott i «Slavici z Madridu» de Waldemar Matuška. Tots dos van ser cantants popularíssims del anys seixanta. Són sempre èxits que la gent se sap de memòria, que són al cinema, en pel·lícules musicals clàssiques, o en programes de televisió.
Una altra cançó clàssica del repertori del pesat de l’acordió ha estat «Báječná ženská», de Michal Tučný, el rei de country txec, que va triomfar entre els vuitanta i els noranta. Vol dir «Dona fantàstica», i té una tornada que TOTA la població txeca coneix, és pràcticament un himne: «Když si báječnou ženskou vezme báječnej chlap, / tak mají báječnej život plnej báječnejch dní bez útrap». Això vol dir «Quan una dona fantàstica es casa amb un home fantàstic / tenen una vida fantàstica, plena de dies sense patir». És una idealització de l’amor heterosexual, perfectament comprensible en un dels països amb més índex de divorcis del món. És igual: precisament per això la gent la canta amb entusiasme, i la trobareu a tots els karaokes.
La nació menja, beu i canta Després de passar per una festa txeca de la matança del porc és inevitable pensar que la nació menja beu i canta unida es reconeix com a tal. És una cosa diguem-ne tribal, i és igual que el costat tinguis un conductor d’ambulàncies, un cuiner o un arquitecte: tots mengen porc, beuen cervesa i canten les cançons de tota la vida, acompanyant el pesat de l’acordió.
És un ritual gastronòmic i folklòric, amb una connexió amb un món rural ancestral. Curiosament, ens trobem en un dels districtes que en teoria és dels més cars i refinats de Praga. No gaire lluny hi ha la Vil·la Muller, una perla mundial de l’arquitectura funcionalista, construïda per l’alta i refinada burgesia de la ciutat d’entreguerres.
La celebració es fa en un pati interior. Els edificis que delimiten aquest pati, on mengem porc i escoltem el pesat de l’acordió, són baixos, d’un pis, i tot el conjunt té un aire de poblet: no hi ha animals estabulats i no se sacrifiquen a la ciutat, però són dependències on elaboren els propis embotits, i on hi ha espais accessibles des del carrer que són la botiga.
El periodista gastronòmic nord-americà Michal Pollan va dir, en el seu llibre imprescindible Food Rules, que la mare de totes les regles és «eat food, not too much and mostly plants».
Per «food» volia dir menjar real, ingredients que entenguessin les vostres iaies, és a dir, tot el contrari dels processats i els ultraprocessats. Aquesta regla l’hem complert. «Not too much» vol dir senzillament que atipar-se no és bo, sobretot a partir d’una certa edat. Això depèn de cadascú. Finament, «mostly plants» és una forma elegantíssima de dir que la carn ha de ser la minoria dels grams que ingeriu. Això en aquestes ocasions s’ignora.
El poble txec és carnívor d’una forma feliç i desacomplexada. Potser mengen massa carn, segur que molts es pensen que si no hi ha carn cada dia falta alguna cosa: però això no vol dir que no sigui molt recomanable seguir la seva cultura de la carn i conèixer les seves carnisseries amb producte local. Viure a Txèquia dona accés a una cultura de la carn que permet situar-se en un punt feliç entre menjar massa carn i el vegetarianisme i el veganisme.
