vida – |REVISTA|KAMPA|

La Diada a Viena

El Casal Catalanotxec, representat a la Diada institucional a Viena

La Diada institucional es va celebrar a Viena amb la influència visible del canvi de govern a Catalunya. Representants de l’escena política, empresarial i cultural d’Àustria i dels països de l’Europa Central van ser convocats a l’edifici emblemàtic de l’aquari de la ciutat, el Haus des Meeres, a l’últim pis de deu plantes, amb vistes privilegiades. El Casal Catalanotxec el va representar la presidenta, Natàlia Soler.

L’ambient va ser distès i festiu, obert a famílies dels casals austríacs, que també van poder visitar l’aquari. El vespre es presentava amb un concert i un pica-pica atès per cambrers circulant per la sala.

La celebració va començar amb la recepció dels convidats, amenitzada amb música de DJ i cava català. Krystna Schreiber, delegada del Govern a Europa Central, va començar l’acte agraint la presència de cares conegudes i d’altres de noves.

Seguidament va donar la paraula a l’ambaixadora espanyola a Àustria, que va assistir a la seva primera Diada perquè va assumir el càrrec aquest mes de juny. M. Aurora Mejía Errasquín va explicar la importància de la Diada tant per Catalunya com per Espanya, i va recordar les paraules del president Salvador Illa commemorant la importància de Catalunya com una de les més dinàmiques i actives d’Espanya.

Krystyna Schreiber va reprendre la paraula i durant el seu parlament va recordar que l’edifici era un antic búnquer, i va comparar els pobles austríacs i catalans, que van perdre una guerra i es van haver de refer repensant quin model de país volien per continuar endavant.

Schreiber va elogiar la riquesa i el dinamisme de Catalunya, amb la seva capacitat de resiliència, diversitat i inclusió, oberta a Europa. Va recordar com durant la Diada se celebra una derrota, que va ajudar a construir un projecte de futur, amb uns valors i una llengua que es transmeten a les nostres generacions futures.

Va convidar els presents a participar de manera festiva a la celebració, i va donar el tret de sortida als cambrers amb delicadeses catalanes (gambes amb allioli i senyera, mandonguilles, gaspatxo, broquetes de patates i xoriço, tàrtar de tomàquet, alvocat i ceps i crema catalana cremada i tot) i al cava Brut i Brut Rosat de la Cooperativa de Cambrils i als còctels virgin blaugrana i senyera Catalana (plàtan i cirera) que va fer les delícies dels assistents més petits.

La vetllada va continuar amb l’actuació musical en directe de la Miriam Luna Trio, combinant temes de creació pròpia, versions de temes en català, anglès i castellà. La Míriam Luna va enamorar el públic amb la seva energia positiva i el seu somriure, i va regalar un CD al públic (la presidenta del Casal va tenir sort!).

El públic i la quitxalla ballava, i en volia més, i van allargar el concert fins que la consellera de l’ambaixada espanyola, que va prendre relleu a l’ambaixadora, no podia més i la delegada va fer uns quants swings amb els participants de la pista de ball.

La nit va seguir amb més música pels que van allargar el vespre, amb DJ Emily.

Els assistents van xalar del vespre festiu, i van reflexionar sobre un abans i un després, desitjant amb totes les forces que la feina excel·lent de la Delegació tingui assegurada una continuïtat, tot i la influència del nou estat de les coses, voleiant per l’aire com una àliga rampant.

Escalivada amanida, musclos a la marinera, arròs negríssim i vinho verde per anar tancant l’estiu

Els dinars del club*samfaina (31)

Contra la melangia del final de l’estiu, arròs negre, negríssim. El marisc és del nostre peixater David Lédl, d’Anděl, el trio de gamba calamar i musclo. D’ell és també el vinho verde: no per res en especial, sinó perquè sí, perquè el tenia, i el David ens cau bé i ens agrada Portugal.

La tinta és de SeaFood, i el venen com nero di sepia, perquè aquestes coses arriben a Europa Central gràcies als italians. Igual que gràcies a ells hem tastat una “Burratina al tartufo” amb una mica d’amanida, que ha estat la innovació d’avui.

Això i els musclos a la marinera, és a dir amb una samfaina de ceba, julivert i passata la Molisana, densa e corposa, Italian tomato. Què faríem sense els italians. La burratina i el tomàquet són de les botigues Gran Moravia.

L’arròs negre l’enfoquem exactament igual que la paella, però fent servir tinta en comptes de safrà. La tinta és cara (per dos sobres de 4 grams en demanen CZK 116, més de quatre euros) i et diuen que amb un sobret n’hi ha prou, però no és veritat: ens agrada exagerar, que l’arròs quedi negríssim com el quitrà, que faci xup-xup com el perol de la bruixa. L’allioli, amb el túrmix: instantani. Això sí, és estrictament imprescindible que mesureu 25 cl d’oli. De postres flam de la Marga amb maduixes, també una opció que anem repetint.

El running joke del dia? Un vídeo d’hores de sons d’onades de mar i gavines. Amb les finestres ben obertes i si teniu bona circulació d’aire podreu crear l’efecte passeig marítim. La cosa comença com una broma, la gent riu, però després en una pausa casual de la conversa se sent el xisclet de les gavines i la remor de les onades trencant-se contra la platja…

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’agost.

S’acaba la setmana del Pride a Praga

El festival del Pride s’està fent els últims anys a Praga a l’agost, amb el centre a la Střelecký Ostrov, que és l’illa que trobeu al pont que surt del Teatre Nacional. Hi ha hagut un programa d’activitats intens, però avui s’ha acabat, i hi ha hagut un escenari amb actuacions musicals, les habituals parades de bars i alimentació, i sobretot una àmplia extensió de gent tranquil·la i relaxada. S’hi veien parelles de noiets i de noietes amb els cabells tenyits de blau i lila agafats i agafades de la mà. Hi havia tota mena de serveis per a la comunitat, fins i tot una parada informativa de creients catòlics Lgbti, etc. L’ambient és tranquil, estival, gandul. Hi ha parelles dormint la migdiada, gent sola llegint, amics fent pícnic, famílies amb els nens xipollejant a l’aigua del riu. El Pride dona una imatge tranquil·la i pròspera de la societat praguesa, tolerant i despreocupada.

Una victòria de la lloretització de Praga

Obren una catedral de l’horror kitsch al centre

En aquest mitjà modest que és la Revista Kampa, del Casal Catalanotxec, hem seguit amb admiració i simpatia l’evolució arquitectònica i urbanística de la capital de Txèquia, i hem parlat en general positivament dels esforços del legislador. Lamentablement, no sempre és així. El centre comercial conegut com Máj, a Národní Třída, ha tornat a obrir les portes després d’una rehabilitació a fons, i l’han convertit en una catedral del kitsch i del mal gust, en una repulsiva apoteosi de la vulgaritat, que acosta la capital txeca a una mena de Lloret centreeuropeu. Com que no podien obrir un altre centre comercial, perquè ja n’hi ha un altre allí mateix, iuxtaposat, algú ha decidit que les plantes de l’edifici es poden dedicar primer a restaurants, i després, la majoria, a allotjar sales jocs i entreteniment electrònic banal. Sempre amb el maleït fil musical, èxits del pop-rock cosmopolita sonant a tot drap, música mil vegades empassada, païda i regurgitada. La decoració és de pel·lícula porno dels anys setanta, vinga miralls i làmpades, tot pretensiós. Ni als ascensors us escapeu de l’infernal fil musical, els miralls i les pantalles. A dalt de tot hi ha terrasses, i es ven com un actiu del lloc les vistes, i les consumicions no cal dir que tenen un preu delirant. El personal humà a l’estiu és gent grassa i tatuada, lumpen anglès, russos i ucraïnesos, gent de la província alemanya que va a Praga perquè és barat, gent de la província txeca que va a “la capital”, gent de les classes mitjanes aspiracionals d’Àsia que van a “Europa”. Des d’aquí creiem que el nou centre de diversió, entreteniment i “experiències” al cor de la capital txeca és un horror, però sempre podeu anar-hi i comprovar-ho.

A Praga el tramvia torna a l’avinguda Venceslau

El mes d’agost, per als qui us quedeu a Praga, és normal aprofitar-lo per a fer obres de manteniment en el transport públic. Aquest any s’està treballant en fer arribar el tramvia fins a la mateixa avinguda Venceslau. Es podrà anar en tramvia fins al mateix cavall de Sant Venceslau, al cor de Praga, on queden privadament els txecs de tota la vida, i on es concentren per a tota mena de manifestacions públiques, des de l’entrada dels nazis el 1939, fins al cop d’estat dels comunistes de 1948, la invasió soviètica de 1968 o la caiguda del comunisme el 1989. Arribar a l’avinguda Venceslau en tramvia ja era possible en el passat, però la dictadura comunista ho va anul·lar, com una manera de controlar les masses i evitar que arribessin massa fàcilment al centre.

Estiu a Praga: el Casal Catalanotxec organitza una fideuà

Podeu veure el vídeo complet a l’Instagram del Casal.

El Casal catalanotxec ha organitzat una fideuà a l’agost per a la gent que està per aquí, que no són els de l’èxode de vacances. Ha anat bé: tenim el know how de la calçotada, les tasques es reparteixen: uns van a comprar, uns fan el fumet la nit abans, uns cuinen i fan l’allioli, la gent para taula, recull, renta plats.

Ha vingut gent nova: perfils científics, o de personal de multinacionals. No és bonic, això? És el sentit que té el Casal: crea respais perquè la gent catalana que la globalització porta a Praga trobi moments de complicitat, de poder parlar català i connectar. Per això és important fer-se soci o sòcia del Casal: perquè vol dir que dones suport a la idea, i perquè reconeixes la feina de la gent que ho fa possible.

La fideuà és un plat icònic estiuenc de la cuina catalanovalenciana. La recepta està inspirada en referències del You Tube però, ha arribat als plats sobretot gràcies al talent i la bona intuïció del Pep de les Guilleries.

La gent del Prague Central Camp, que ja ens coneix com “els catalans”, ens ha acollit amb correcció i competència i ens ha preparat taules i una marquesina. Com més gent compromesa i associada tingui el Casal, més coses es podran fer. Si la vida et porta per aquesta part d’Europa Central, fes-te veure i participa, i a veure.

Pel juliol paella i vi blanc gelat, que fa estiu i fa casa.

Els dinars del club*samfaina (30)

La paella fa estiu i fa casa, i sempre hi acabem tornant. La gamba i el calamar és del David Lédl, el nostre peixater de referència, i els musclos de Seafood, al carrer Slavíkova, perquè precisament el David aquesta setmana no ha rebut musclos. El vi blanc gelat era neozelandès, agradable i afruitat, trobat a un Lidl de Praga 6. Abans, però, ens hem fet uns bunyols de bacallà.

D’on ha sortit el bacallà, us preguntareu. Després de l’estupenda bacallà party de l’altre dia, un dels membres més estimats i més essencials del club*samfaina ha estat a Barcelona i ha tornat a passar bacallà per les fronteres internes de la Unió Europea. Se’l va fer envasar al buit al mercat de Sants i el va enviar en una capsa de 10 quilos per missatgeria, que és més barat, còmode i efectiu que pagar els preus abusius i enganyosos de les companyies aèries per facturar maletes. L’aperitiu l’hem acompanyat de Bohemia Sekt sec, l’escumós del país, perfectament equiparable als escumosos italians i francesos i no diguem catalans, que tenen un president repugnantment espanyolista i botifler i no comprarem “Spanish bubbly” mai, per dignitat.

Això que veieu aquí és escalivada, pebrot i albergínia rostits, i després amanits. Com? Molt senzill, n’hi ha prou amb afegir olives grosses amanides de Greek Corner. L’amaniment de les olives serveix per a la verdura escalivada. A ells els hem comprat també l’oli, els grecs són germans mediterranis i estimen l’oli i les olives. També hi hem afegit cirerols, partits per la meitat.

El tercer plat de l’entrant eren aquest musclos amb api, julivert i llorer, oberts al vapor del vi blanc de batalla, de tetrabrik. Aquest entrant de bunyols, escalivada amanida i musclos ens l’hem fotut fent l’arròs, a la cuina, i després hem passat al saló. De postres hem fet crema segons la recepta de Ferran Adrià, que té farina de panís, i hem cremat el sucre, i hem recreat un dels plaers de la vida: trencar amb la cullera la crosta de caramel que cobreix la crema.

Si vius a Praga o Txèquia i encara no ets soci del Casal Catalanotxec, fes el pas. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Visca Catalunya, lliure.

Bacallà Party d’estiu

Els dinars del club*samfaina (29) – OFF Samfaina

Barcelona, 9 de juliol, primera hora del matí, mercat municipal de Nostra Senyora de Montserrat, al barri de Prosperitat, Nou Barris, al nord de Barcelona. Pesca Salada Isaac, bacallaner català expert. Explica que el filet de bacallà és més car només perquè és més gruixut. Si obvies el gruix et surt millor de preu i igualment pots fer qualsevol preparat de bacallà. Li’n compro dos trossos que fan 1,8 kilos per 43 euros. Em talla cada tros en tres parts i els empaqueta de forma exemplar. Li explico que em dec al Casal Catalanotxec i al Club Samfaina, expats catalans que estan esperant el bacallà i el “menjar normal”. Li explico com funcionem, i ho aprova.

Barcelona, 1o de juliol, primera hora del matí. Soc a l’aeroport del Prat, malalt de l’ansietat que em provoquen els putos aeroports, en general. Un senyor alt i gras escaneja la meva maleta i em diu “QUÉ ÉS ESO CABALLERO”, així, en espanyol, que fa més por, perquè al seu escàner no reconeix el bacallà embolicat per l’Isaac. Jo m’encongeixo deu centímetres i amb un fil de veu li dic “bacalao”, perquè som un país ocupat i no soc capaç de fer-li un mantinc el català. Ell em fa un gest que vol dir “va, passa”, i no vol ni obrir-me la maleta.

Així ha arribat el bacallà a Praga. L’hem fet de quatre maneres. Primer, una esqueixada. El tomàquet és de Polònia, la ceba és txeca.

Després de l’esqueixada hem fet bacallà a la llauna amb pimentó d’Hongria.

També hem fet bacallà amb samfaina i bunyols de bacallà, que tot i ser deliciosos estèticament no han quedat bé, i per tant no en publicarem fotos. Hem begut vi blanc italià, un Pinot Grigio venecià, ben gelat.

La glòria del bacallà melós acabat de fer és el més substancial que ens hem endut a casa els assistents en aquesta sessió del Club Samfaina. Tots i totes els qui aneu i veniu entre Catalunya i Txèquia podeu, si voleu, venir amb bacallà a la maleta des de Barcelona.

Si la vida us porta a Praga i us interessa menjar bé, feu-vos socis del Casal Catalanotxec i entreu al Club Samfaina.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina, com és el cas d’aquesta festa d’exaltació del bacallà. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar.

Travessa a Albània

Als Balcans hi ha una ruta circular de llarga distància, d’uns deu dies de recorregut, que travessa Albània, Montenegro i Kosovo. Es diu “Pics dels Balcans” i s’està popularitzant força, perquè ofereix una combinació d’alta muntanya de nivell accessible i el descobriment de països amb cost de vida relativament baix i turisme encara no massificat.

Inspirant-nos en aquesta travessia, aquest juliol hem fet una versió reduïda de tres dies, del 29 de juny a l’1 de juliol. Vam volar a Tirana, i vam conduir fins al poble de Theth per a fer la ruta. Per dormir vam buscar al moment cases d’hostes al arribar al poble de destí.

• Primer dia: Theth – Valbonë. Ruta popular amb molts punts d’avituallament
• Segon dia: Valbonë – Vusanje. Aquest dia va ser dur. Vam fer un cim opcional que la va convertir en una ruta molt forta i a més no hi havia cap font d’aigua en molts quilòmetres.
• Tercer dia: Vusanje – Theth. Dia ben variat, pujant suament la montanya amb canvis de paisatge i baixant per una tartera molt empinada.

_____
El Grup Via és la secció excursionista del Casal Catalanotxec, publiquen aquí les notes del que van fent. Si estàs per Praga/Txèquia i t’interessa l’excursionisme, fes-te soci del Casal, entra al grup, proposa, participa.

Viatget a Eslovàquia!

A Eslovàquia, molt recomenables les dues zones. Els Tatres com a alta muntanya ben maca i més assequible que els Alps. El paradís eslovac per a excursions originals per rius, plataformes i escales.

Al Paradís Eslovac, escales i passarel·les per superar passos difícils.

4 dies efectius complets, del 12 al 17 de juny
anada i tornada amb tren nocturn

Sortida dimecres a la nit de Hlavní Nádraži i arribada a les 6:30 del matí a Poprad. El tren té preus molt econòmics compartint camarot o es pot pagar més en solitari.

El primer dia ens el vam prendre de descans per Štrbské pleso. Es un poblet turístic, com tots els de la zona, on s’arriba còmodament amb un trenet que surt de la mateixa estació de Poprad i vertebra tota aquella vesant de la serralada.

La primera excursió és per tant el segon dia. Intentem fer una ruta circular que surt del mateix poble. El camí puja sense pressa però sense pausa, canviant de bosc a prat, passant per una cascada, fins que va desapareixent l’herba i van arribant les roques nues i la neu.

A quasi la meitat del recorregut però encara a 200 metres verticals del punt més alt de la ruta, decidim abandonar fent marxa enrere, ja que les forces flaquegen i a l’alta muntanya convé la prudència de saber dir prou.

Enfilem cap a Poprad, i d’allí en taxi, perquè els busos son poc freqüents, cap a un càmping a Hrabušice, on comença el parc nacional del Paradís Eslovac.
Aquesta zona natural és ben diferent dels Alts Tatres. Aquí les rutes destaquen per estar ben preparades, amb guixeta a l’entrada inclosa, per anar resseguint rius muntanya amunt.

Hi ha trams on s’ha de saltar de pedra en pedra i anar canviant de vora del riu. Quan es complica, hi ha instal·lades passarel·les i escales per a superar el desnivell. Les rutes son més assequibles físicament que no pas als Tatres, i ben divertides.

Allí passem els dos dies següents fent dues rutes, i descansant al càmping primer i visitant la ciutat de Spišská Nová Ves el segon dia. D’aquesta manera vam sopar i fer temps per agafar el tren que a les 11 de la nit ens portaria cap a Praga, on arribaríem a primera hora del matí.