El Casal Catalanotxec organitza lectura de contes, xocolata i jocs per als més petits

El Casal Catalanotxec dona suport al Casalet Art, que són activitats infantils centrades en un taller d’art, de pagament. Ara amplia l’activitat a tallers gratuïts, sense ànim de lucre, de lectura de contes i berenar, amb beguda de xocolata, galetes i jocs. El lloc és el Mateřské Centrum, que és part del Komunitní Centrum de Kampa, una Ong amb el suport del municipi que manté espais per a les famílies al centre de la ciutat, contra la pressió depredadora i destructiva del turisme.

Els colors de l’estiu i la tardor

El primer i tercer dissabte d’octubre el Casalet d’art ha pintat colors del fons marí de l’estiu i de la tardor. S’ha jugat amb formes, colors i textures de la tardor, s’ha imprès amb fulles d’arbre, i s’ha assajat l’aquarel·la.

_____
El Casal Catalnotxec dona suport a tallers d’art teràpia per a nens i nenes de la comunitat. Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions podeu llegir aquest article.

A caçar bolets!

El Grup Via, els excursionistes del Casal Catalanotxec, hem anat aquest diumenge al bosc a recollir bolets. Un èxit de participació i de troballes!

Diumenge al matí, però sense matinar, ens hem trobat a Strižkov per agafar un autobús tots junts a Želízy. Aquest poble està passat Mělník, on comença Kokořínsko.

El lloc l’ha recomanat l’Anežka, una amiga del casal que ens ha fet de guia autòctona experta en els bolets locals. Hem estat un grup heterogeni, meitat catalans, meitat amics de països variats que s’han volgut apuntar a la passejada pel bosc.

Després de 50 minuts d’autobús fins a Želízy, ens donen la benvinguda al bosc escollit dos caps gegants esculpits a la roca.

Fem una foto de grup d’inici de la jornada i ens posem mans a l’obra. Anem pentinant el bosc i de seguida algú troba els primers bolets. A més d’una jornada d’exercici suau, és educativa, i qui coneix millor els bolets explica als novells com identificar els comestibles.

Al cap d’un parell d’hores decidim que ja està bé. Els cistells són força plens amb cep (hřib) i molleric (kloužek) sobretot, però també uns quants de la família del rovelló i una gírgola que ha trobat el Pep que impressiona de grossa.

Davant la parada del autobús hi ha una hospoda de poble on dinem, revisem bolets i ens relaxem abans de tornar satisfets cap a casa.

Dídac Jabaloy
Casal Catalanotxec|Grup Via

_____
El Grup Via és la secció excursionista del Casal Catalanotxec, publiquen aquí les notes del que van fent. Si estàs per Praga/Txèquia i t’interessa l’excursionisme, fes-te soci del Casal, entra al grup, proposa, participa.

Amanida de mozzarella i pesto de festucs, escalivada amanida, tagín de verdura, pollastre rostit amb prunes i orellanes.

Presentació del llibre “Popular Culture, Identity and Politics in Contemporary Catalonia”

Els dinars del club*samfaina (32)

El Casal Catalanotxec entra en la tardor organitzant un altre dinar de la seva secció gastroesnob, el club*samfaina, i aquesta vegada amb programa cultural, la presentació d’un llibre d’antropologia acadèmica sobre Catalunya. Anem per parts.

Hem introduït una amanida nova, que surt d’una recepta d’Ada Parellada adaptada a les condicions realment existents a Praga. L’estupendíssima cuinera catalana proposava trobar UN tomàquet, buidar-lo, pelar-lo (!), i omplir-lo, amb molt de compte, amb UNA burrata.

Nosaltres, quin remei, hem hagut d’adaptar la recepta: hem fet servir boletes de mozzarella de Gran Moravia i tomàquets txecs, una mica més grans que els cirerols. Hem de dir que gràcies al canvi climàtic (!) la qualitat del tomàquet txec ha millorat molt els últims deu, quinze anys. Hem partit els tomàquets per la meitat i els hem capgirat sobre tovallons de paper perquè alliberin aigua.

Les fulles d’enciam de base són de cors d’enciam. Les olives són kalamata del Billa, o sigui amb alguna personalitat, quan la recepta d’Ada Parellada proposava rodanxes d’oliva negra sense pinyol. La clau d’aquesta amanida però és un pesto de festuc, alfàbrega i julivert, més un trencadís de festuc, pinyons i pipes de carbassa.

La segona amanida ha estat la clàssica escalivada amanida. Rostim pebrot i albergínia, ho tallem en tires, ho combinem amb els mateixos tomàquets crus d’origen txec, olives kalamata, i hi afegim una vinagreta d’oli i sal, llimona i zatar. Què és zatar, us preguntareu? És orenga en àrab. És orenga molta, amb grans de sèsam.

Després d’una amanida vegetariana i una altra vegana, hem passat a un tagín de verdura, una sopa de verdura totalment vegana. La base és una ceba fregida. S’hi afegeixen les espècies: ras el hanout, comí molt, curcuma. Després, passata de tomàquet. Després, tot el que vulgueu: daus de patata, pastanaga, batata, carbassa, carbassó, cigrons, olives verdes. El tagín és una de les bases de la cuina mediterrània… marroquina. Al club*samfaina estem per la cuina mediterrània… però de tot el Mediterrani, també l’africà i també l’oriental.

Continua llegint «Amanida de mozzarella i pesto de festucs, escalivada amanida, tagín de verdura, pollastre rostit amb prunes i orellanes.»

Sopar de la Diada a Praga

Hem mogut la celebració de la Diada de dimecres a divendres, hem fet un sopar amb bandera, basat en portar cadascú un plat. Sobrassada “coent” de Mallorca, de matança casolana; bunyols de bacallà, d’un que va arribar dimecres de Catalunya i el va portar de contraban; remenat de verdura tarragoní; gambes; cigrons i espinacs; pastís de patata i peix; una estupenda amanida amb figues fresques i formatge de cabra, la clàssica truita de patata, tagín de verdura, crema de carbassa, ales de pollastre a l’all; fetge i ceba. Tot ho fa possible gent que diu que “no cuina” (!).

De què va la conversa? Inevitablement, la política és una part, perquè un dia és un dia, però ningú no té esma d’entrar en detalls ni d’insistir en el nou “Psoe State of Mind” on els partits processistes han arrossegat el país. Mentrestant, la Natàlia ens ha fet la contracrònica de la celebració institucional a Viena, amb l’ambaixadora espanyola dient que l’onze de setembre és “a veri impórtan selebreixon for Catalonia an for Espein”. Després, la Xènia ha parlat de coses que el Casal prepara, i després la conversa ha derivat cap a allò que sempre acaba sortint, el curiós fenomen del Xoc Cultural Invers, o XCI

Continua llegint «Sopar de la Diada a Praga»

La Diada a Viena

El Casal Catalanotxec, representat a la Diada institucional a Viena

La Diada institucional es va celebrar a Viena amb la influència visible del canvi de govern a Catalunya. Representants de l’escena política, empresarial i cultural d’Àustria i dels països de l’Europa Central van ser convocats a l’edifici emblemàtic de l’aquari de la ciutat, el Haus des Meeres, a l’últim pis de deu plantes, amb vistes privilegiades. El Casal Catalanotxec el va representar la presidenta, Natàlia Soler.

L’ambient va ser distès i festiu, obert a famílies dels casals austríacs, que també van poder visitar l’aquari. El vespre es presentava amb un concert i un pica-pica atès per cambrers circulant per la sala.

La celebració va començar amb la recepció dels convidats, amenitzada amb música de DJ i cava català. Krystna Schreiber, delegada del Govern a Europa Central, va començar l’acte agraint la presència de cares conegudes i d’altres de noves.

Seguidament va donar la paraula a l’ambaixadora espanyola a Àustria, que va assistir a la seva primera Diada perquè va assumir el càrrec aquest mes de juny. M. Aurora Mejía Errasquín va explicar la importància de la Diada tant per Catalunya com per Espanya, i va recordar les paraules del president Salvador Illa commemorant la importància de Catalunya com una de les més dinàmiques i actives d’Espanya.

Krystyna Schreiber va reprendre la paraula i durant el seu parlament va recordar que l’edifici era un antic búnquer, i va comparar els pobles austríacs i catalans, que van perdre una guerra i es van haver de refer repensant quin model de país volien per continuar endavant.

Continua llegint «La Diada a Viena»

Escalivada amanida, musclos a la marinera, arròs negríssim i vinho verde per anar tancant l’estiu

Els dinars del club*samfaina (31)

Contra la melangia del final de l’estiu, arròs negre, negríssim. El marisc és del nostre peixater David Lédl, d’Anděl, el trio de gamba calamar i musclo. D’ell és també el vinho verde: no per res en especial, sinó perquè sí, perquè el tenia, i el David ens cau bé i ens agrada Portugal.

La tinta és de SeaFood, i el venen com nero di sepia, perquè aquestes coses arriben a Europa Central gràcies als italians. Igual que gràcies a ells hem tastat una “Burratina al tartufo” amb una mica d’amanida, que ha estat la innovació d’avui.

Això i els musclos a la marinera, és a dir amb una samfaina de ceba, julivert i passata la Molisana, densa e corposa, Italian tomato. Què faríem sense els italians. La burratina i el tomàquet són de les botigues Gran Moravia.

L’arròs negre l’enfoquem exactament igual que la paella, però fent servir tinta en comptes de safrà. La tinta és cara (per dos sobres de 4 grams en demanen CZK 116, més de quatre euros) i et diuen que amb un sobret n’hi ha prou, però no és veritat: ens agrada exagerar, que l’arròs quedi negríssim com el quitrà, que faci xup-xup com el perol de la bruixa. L’allioli, amb el túrmix: instantani. Això sí, és estrictament imprescindible que mesureu 25 cl d’oli. De postres flam de la Marga amb maduixes, també una opció que anem repetint.

El running joke del dia? Un vídeo d’hores de sons d’onades de mar i gavines. Amb les finestres ben obertes i si teniu bona circulació d’aire podreu crear l’efecte passeig marítim. La cosa comença com una broma, la gent riu, però després en una pausa casual de la conversa se sent el xisclet de les gavines i la remor de les onades trencant-se contra la platja…

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’agost.

S’acaba la setmana del Pride a Praga

El festival del Pride s’està fent els últims anys a Praga a l’agost, amb el centre a la Střelecký Ostrov, que és l’illa que trobeu al pont que surt del Teatre Nacional. Hi ha hagut un programa d’activitats intens, però avui s’ha acabat, i hi ha hagut un escenari amb actuacions musicals, les habituals parades de bars i alimentació, i sobretot una àmplia extensió de gent tranquil·la i relaxada. S’hi veien parelles de noiets i de noietes amb els cabells tenyits de blau i lila agafats i agafades de la mà. Hi havia tota mena de serveis per a la comunitat, fins i tot una parada informativa de creients catòlics Lgbti, etc. L’ambient és tranquil, estival, gandul. Hi ha parelles dormint la migdiada, gent sola llegint, amics fent pícnic, famílies amb els nens xipollejant a l’aigua del riu. El Pride dona una imatge tranquil·la i pròspera de la societat praguesa, tolerant i despreocupada.

Una victòria de la lloretització de Praga

Obren una catedral de l’horror kitsch al centre

En aquest mitjà modest que és la Revista Kampa, del Casal Catalanotxec, hem seguit amb admiració i simpatia l’evolució arquitectònica i urbanística de la capital de Txèquia, i hem parlat en general positivament dels esforços del legislador. Lamentablement, no sempre és així. El centre comercial conegut com Máj, a Národní Třída, ha tornat a obrir les portes després d’una rehabilitació a fons, i l’han convertit en una catedral del kitsch i del mal gust, en una repulsiva apoteosi de la vulgaritat, que acosta la capital txeca a una mena de Lloret centreeuropeu. Com que no podien obrir un altre centre comercial, perquè ja n’hi ha un altre allí mateix, iuxtaposat, algú ha decidit que les plantes de l’edifici es poden dedicar primer a restaurants, i després, la majoria, a allotjar sales jocs i entreteniment electrònic banal. Sempre amb el maleït fil musical, èxits del pop-rock cosmopolita sonant a tot drap, música mil vegades empassada, païda i regurgitada. La decoració és de pel·lícula porno dels anys setanta, vinga miralls i làmpades, tot pretensiós. Ni als ascensors us escapeu de l’infernal fil musical, els miralls i les pantalles. A dalt de tot hi ha terrasses, i es ven com un actiu del lloc les vistes, i les consumicions no cal dir que tenen un preu delirant. El personal humà a l’estiu és gent grassa i tatuada, lumpen anglès, russos i ucraïnesos, gent de la província alemanya que va a Praga perquè és barat, gent de la província txeca que va a “la capital”, gent de les classes mitjanes aspiracionals d’Àsia que van a “Europa”. Des d’aquí creiem que el nou centre de diversió, entreteniment i “experiències” al cor de la capital txeca és un horror, però sempre podeu anar-hi i comprovar-ho.

A Praga el tramvia torna a l’avinguda Venceslau

El mes d’agost, per als qui us quedeu a Praga, és normal aprofitar-lo per a fer obres de manteniment en el transport públic. Aquest any s’està treballant en fer arribar el tramvia fins a la mateixa avinguda Venceslau. Es podrà anar en tramvia fins al mateix cavall de Sant Venceslau, al cor de Praga, on queden privadament els txecs de tota la vida, i on es concentren per a tota mena de manifestacions públiques, des de l’entrada dels nazis el 1939, fins al cop d’estat dels comunistes de 1948, la invasió soviètica de 1968 o la caiguda del comunisme el 1989. Arribar a l’avinguda Venceslau en tramvia ja era possible en el passat, però la dictadura comunista ho va anul·lar, com una manera de controlar les masses i evitar que arribessin massa fàcilment al centre.