Etiqueta: agenda

École de Paris

George Kars, un txec que va pintar la Tossa de Mar dels anys trenta

La Galeria Nacional dedica una exposició a artistes txecs del París d’entreguerres. La idea rebuda que té la persona txeca culta sobre “artistes txecs” i “París d’entreguerres” és František Kupka, Jindřich Štyrský o Toyen. Però de fet Georges Kars, Othon Coubine i François Zdenek Eberl van triomfar a l’època a París mateix, després van caure en un cert oblit i aquesta exposició busca precisament revindicar-los.

Chagall, Modigliani (Miró, Picasso…)
L’exposició penja un parell d’obres de Chagall i Modigliani de les col·leccions patrimoni de l’Estat txec per donar context, i recrea l’època amb imatges documentals en vídeo. Al Montparnasse de l’època, diuen les cròniques, per cada francès hi havia dos estrangers i tots eren artistes. Hi havia salons oberts, sense jurat i sense premi, on tothom podia entrar i exposar, i una densa escena de galeries. És l’entorn per on circula per exemple Miró, que fa el primer viatge a París el 1920 i hi troba Picasso, que hi havia començat a anar uns vint anys abans.

Praga-París-Tossa de Mar
Un dels pintors, George Kars, era amic de Marc Chagall i junts van passar per la Tossa de Mar de l’època, quan només hi havia pescadors i pagesos i el turisme no existia. L’exposició reuneix una sèrie de petits quadres amb vistes.

La Tossa de Mar dels anys trenta segons George Kars.


Othon Coubine en canvi va acabar rebent la nacionalitat francesa, i els francesos se’l fan seu. Un dels seus primers col·leccionistes va ser Leo Stein, germà de Gertrude, que també va ser un dels primers col·leccionistes de Picasso. Coubine pintava paisatges de la Provença on vivia i uns retrats idealitzats de gent normal que els fa semblar àngels, éssers andrògins, fora del temps. Fa pensar en Sunyer i el paisatgisme noucentista català de l’època.

Eberl i les flors del mal (per situar-ho)

Brassaï i Eberl (la fotografia surt al context de l’exposició, el quadre d’Eberl no és a l’exposició).

François Zdenek Eberl va fer, entre altres coses, una sèrie de pintures que són paral·leles a les fotografies icòniques de Brassaï sobre la vida nocturna al París de l’època, i que han servit sobretot per idealitzar una època màgica i sòrdida alhora. Per a situar-ho a l’exposició hi ha una cita del crític Robert Valançay de 1929, segons la qual “Baudelaire va escriure les Flors del Mal directament per a Eberl”.

Club d’amics de la NG
Consulteu el programa d’entrades anual de la Galeria Nacional. Ara mateix us costa CZK 1150 entrar a tot tantes vegades com us vingui de gust, tot l’any, i CZK 1750 a una persona i algú més (amic, fill, parella), més diversos avantatges.

KVIFF CLASSICS

(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.

Kalamita, un clàssic txec dels anys setanta, restaurat (classics.kviff.com)

Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.

Tràiler de Kalamita a You Tube.

Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.

Una exposició de Koudelka: Ruiny

Atenció al Museu d’Arts Decoratives

(upm.cz/josef-koudelka-ruiny)

Entre 1991 i 2017 Josef Koudelka va fotografiar sistemàticament uns dos-cents llocs amb ruïnes grecoromanes de la Mediterrània. El resultat és aquesta exposició i catàleg corresponent que després de Londres i París Koudelka porta “a casa”. Té molt bona relació amb el Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze), els ha donat moltes fotografies.

La fascinació per les ruïnes és antiga i està molt documentada. Les fotografies de Koudelka, combinades amb citacions de tants escriptors viatgers que han parlat de les ruïnes, transmeten aquesta narrativa de l’exposició sobre l’abisme del temps i la grandesa dels antics, per l’harmonia i la delicadesa del que de fet són tones de pedra.

És molt interessant el mapa dels llocs arqueològics. És una experiència de mediterraneïtat curiosa si es pensa que és la visió d’un artista del centre d’Europa. Les ruïnes són a Itàlia i Grècia, però també a Tunis, Líbia, Israel, el Líban, Síria i Turquia.

“Les ruïnes no són el passat, són el futur. Un dia tot seran ruïnes”, diu una frase del mateix Koudelka, que decora les parets. En un món incert, amb una Europa que es percep en decadència, la coincidència d’una exposició com aquesta té una qualitat de comentari fatalista segurament aliè a la voluntat dels responsables, però no per això menys pertinent.

Un museu molt interessant i potser poc valorat
El Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze) és dels més interessants i poc valorats de la ciutat. Té magnífiques col·leccions permanents que mostren el gran nivell de les arts aplicades des de sempre, i té exposicions temporals com aquesta de Koudelka o Paolo Venini, un artista del vidre venecià. Fan activitats concretes, per exemple el mateix Koudelka farà una visita guiada a l’exposició tres dies, no cal dir que en txec. També hi ha la millor biblioteca d’art i disseny, amb 195 mil títols.

Des de la reforma de 2107 s’hi entra pel jardí i el cafè restaurant, que és del tot prescindible: producte visiblement mediocre, personal escàs, que no dona a l’abast. És una trampa afarta-turistes, que hi troben refugi. El sobrevaloradíssim i delirantment car cementiri jueu és allí mateix. Al passadís de la planta baixa del museu hi ha, a més de la caixa i la consigna, la botiga i llibreria de rigor.

Comença el festival Letní Letná

Guixot de 8 presenta jocs interactius en el programa d’acompanyament

La segona meitat d’agost a Praga, fins a l’1 de setembre, la cita cultural més destacada és el Letní Letná, el festival de circ contemporani i teatre.

Va començar fa anys, dins de l’escena de la cultura alternativa, però veient l’èxit que tenia l’oficialisme de les corporacions i les institucions van córrer a fer-se’l seu. Avui el programa és ric i extens, i el patrocini institucional i corporatiu important, i les entrades a alguns espectacles no són barates, però a alguns altres sí. Aquí podeu veure el programa i treure conclusions.

El concepte paraigua és “circ contemporani”, és a dir oposat al clàssic, sense animals (caríssims de mantenir, no ètic amb la sensibilitat d’avui), dins d’una poètica romàntica de l’artista marginal, etc. del tot falsa, perquè tot és molt professional i multinacional.

Totes les arts i tècniques escèniques poden servir, tot s’aprofita: moviment, dansa, música, malabars, acrobàcia, el que sigui. Els espectacles tendeixen a tenir una barrera lingüística baixa o inexistent, per a vendre’ls millor en el circuit de festivals del món.

Guixot de 8, jocs interactius en català
Si no us interessa cap espectacle igualment podeu passejar i veure l’ambient de tot el recinte, i si teniu nens que parlen txec els podeu buscar tallers i activitats paral·leles. També si voleu parlar català: per exemple hi ha els estupends jocs interactius de Guixot de 8, una companyia catalana que fa fa anys que es presenta al programa d’acompanyament del Letní Letná.

(Special thanks a la lectora E.M. per informació addicional.)

Pacifiction, d’Albert Serra, a Praga

El cinema a la fresca al Dox, entre molts altres

A l’estiu Praga s’omple de llocs de cinema a la fresca. Una de les pel·lícules programades és Pacifiction d’Albert Serra. La fan a la terrassa del Dox. Aquí teniu el programa, i més que n’aniran sortint. Si voleu que fem la llista podeu fer servir això per enviar referències, a més de les vies habituals.

Imatge de les sessions de cinema a la fresca del Dox, en una terrassa amb un pendent suau, d’herba artificial (dox.cz)

El juny és el mes de Tanec Praha, un gran festival de dansa

Durant tot el mes de juny se celebra Praga, Brno Plzeň i més ciutats del país el Tanec Praha, un gran festival de dansa de llarga trajectòria. Va començar al teatre Ponec de Žižkov, i ha crescut molt en amplitud i profunditat. Val la pena explorar el catàleg. Al voltant del festival s’ha creat un equip potent. Fa quatre anys vam publicar el projecte de rehabilitar un edifici pròxim a Žižkov, derivat de la mateixa gent de festival. De moment sembla que això no tira endavant, però el festival continua creixent.

El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.