Torna el Festival Signal aquest cap de setmana. Aquí teniu el mapa i el programa. Aquests festivals de llum i música en edificis espectaculars són molt del nostre temps. Impulsats per la tecnologia, que els fa possibles, però tot efecte, buits de contingut, i que no demanen absolutament res a l’espectador passiu. És kitsch d’alta tecnologia, és com posar filtres d’Instagram en edificis reals. Els motius són sovint reciclatge d’altres coses, d’altres motius, per exemple com quedaria el Palau tal pintat per Van Gogh, o Dalí, o qui sigui. A Náměstí Míru es projecta una creació de l’estudi català V.P.M. sobre el temple de Santa Ludmila. Explora el tema de la “transformació urbana dinàmica”. Presenta la ciutat com un “organisme vivent” el desenvolupament sa del qual “està en les nostres mans”, com si la ciutadania tingués alguna cosa a dir davant dels grans pressupostos públics i privats que mou el complex immobiliari-industrial. Tot el discurs és banal, o discutible: un infinit reciclatge de clixés, que sona molt bé i té molt bon aspecte, però que quan s’apaga la llum desapareix, es queda en el no-res, perquè està del tot deslligat de necessitats reals de la població, com l’habitatge assequible. La participació de l’estudi barceloní és una cortesia del contribuent català, a través de l’Institut Llull.
Etiqueta: agenda
Mostra dels festivals de Cannes, Berlín i Venècia
La Praga cinèfila no descansa mai, a més dels 29 festivals anuals que tenim controlats, podeu considerar, del 8 al 15 d’octubre, la cita anual BE2CAN, que és una mostra dels festivals de Cannes, Berlín i Venècia. Sembla que ho organitza gent al voltant de la FAMU, la prestigiosa escola de cinema de Praga, i està adequadament subvencionat.
“Ženy, mistryně, umělkyně: 1300–1900”, sis segles d’art fet per dones
Valdštejnská jízdárna ( fins al 2 de novembre)
Aquesta exposició (el títol vol dir “Dones, mestres, artistes”) és la primera d’aquest tipus celebrada Txèquia, posa el focus en la trajectòria artística de dones entre el segle XIV i el XIX a Europa Central, els Països Baixos i Itàlia.
Reuneix unes 150 obres entre pintures, escultures, gravats, dibuixos i art aplicat Segueix un fil cronològic i temàtic. S’ordena per seccions: la primera és el convent a l’Edat Mitjana. Moltes dones religioses expressaven en les seves obres anhels eròtics i maternals en les seves creacions. Hi ha per exemple una preciosa imatge de la Mare de Déu embarassada.
Les dues seccions següents són geogràfiques. La Itàlia del renaixement i Europa Central i els Països Baixos a l’Època Moderna. El relat museogràfic mostra com, al llarg dels segles, dones d’entorns privilegiats i protegits aprofiten per obrir-se pas, aprendre l’ofici, accedir a l’educació artística i afirmar-se professionalment.
El seu treball revela una sensibilitat i una originalitat sovint ignorada en les narratives dominades per autors masculins. Per exemple, el quadre de la imatge de l’exposició, la pintora italiana Sofonisba Anguissola jugant a escacs amb les seves germanes.
Durant el tèrbol renaixement italià moltes artistes van haver d’afrontar intriga i violència, conflictes que expressaven en la seva obra per tal de competir amb igualtat amb els seus homòlegs masculins.
Continua llegint «“Ženy, mistryně, umělkyně: 1300–1900”, sis segles d’art fet per dones»“Letní škola, 2001”, la primera pel·lícula txecovietnamita
Tots els expats catalans a Txèquia acabeu passant per una večerka regentada per vietnamites. Els orígens d’aquesta comunitat a Txèquia tenen a veure amb la guerra freda, però el cas és que van venir als anys setanta i ja hi ha dues o tres generacions de txecs vietnamites.
Per exemple hi ha una dissenyadora de moda, la Lan Nguyen, que sota la marca La femme Mimi fa anys que treballa.
La pel·lícula en qüestió, Letní škola, 2001, dirigida per Dužan Duong, és una mirada íntima i commovedora a aquesta comunitat vietnamita a Txèquia, a inicis del segle XXI. Ambientada a Cheb, prop de la frontera alemanya, la pel·lícula segueix tres membres d’una mateixa família que regenta una parada en un mercat local durant un estiu calorós de 2001.
El relat es desplega a través de tres perspectives: el pare, Dung, que es veu atrapat entre la pressió econòmica i les normes internes de la comunitat; el fill petit, Tai, que experimenta l’estiu com una aventura d’iniciació a la vida txeca; i Kien, un adolescent acabat d’arribar del Vietnam, que desafia les expectatives familiars i culturals mentre explora la seva identitat i orientació sexual.
El director Duong aconsegueix equilibrar temes universals com el conflicte generacional, la immigració i la recerca d’identitat amb una narrativa emocionalment precisa i subtil.
La pel·lícula es destaca per una posada en escena naturalista i una fotografia càlida que capturen l’atmosfera asfixiant dels mercats d’estiu i la tensió latent a l’interior de la família.
Tot i que alguns trams del guió podrien semblar dispersos, Letní škola, 2001 brilla per la seva autenticitat i per oferir una veu rara al cinema txec: la dels fills de la migració vietnamita. És una obra valenta i original.
La qüestió és la pròxima pel·lícula del director. Si fa una pel·lícula oblidant que és un txec d’arrels vietnamites potser triomfa. Si no, no.
Nou festival de curts d’Òmnium
Pel març, cinema català a Praga
Arriba la nova edició del festival de curts de cinema (aquí les edicions passades). Es manté el format de dues sessions, amb una unitat temàtica. Aquí hi ha el programa.
École de Paris
George Kars, un txec que va pintar la Tossa de Mar dels anys trenta
La Galeria Nacional dedica una exposició a artistes txecs del París d’entreguerres. La idea rebuda que té la persona txeca culta sobre “artistes txecs” i “París d’entreguerres” és František Kupka, Jindřich Štyrský o Toyen. Però de fet Georges Kars, Othon Coubine i François Zdenek Eberl van triomfar a l’època a París mateix, després van caure en un cert oblit i aquesta exposició busca precisament revindicar-los.
Chagall, Modigliani (Miró, Picasso…)
L’exposició penja un parell d’obres de Chagall i Modigliani de les col·leccions patrimoni de l’Estat txec per donar context, i recrea l’època amb imatges documentals en vídeo. Al Montparnasse de l’època, diuen les cròniques, per cada francès hi havia dos estrangers i tots eren artistes. Hi havia salons oberts, sense jurat i sense premi, on tothom podia entrar i exposar, i una densa escena de galeries. És l’entorn per on circula per exemple Miró, que fa el primer viatge a París el 1920 i hi troba Picasso, que hi havia començat a anar uns vint anys abans.
Praga-París-Tossa de Mar
Un dels pintors, George Kars, era amic de Marc Chagall i junts van passar per la Tossa de Mar de l’època, quan només hi havia pescadors i pagesos i el turisme no existia. L’exposició reuneix una sèrie de petits quadres amb vistes.
Othon Coubine en canvi va acabar rebent la nacionalitat francesa, i els francesos se’l fan seu. Un dels seus primers col·leccionistes va ser Leo Stein, germà de Gertrude, que també va ser un dels primers col·leccionistes de Picasso. Coubine pintava paisatges de la Provença on vivia i uns retrats idealitzats de gent normal que els fa semblar àngels, éssers andrògins, fora del temps. Fa pensar en Sunyer i el paisatgisme noucentista català de l’època.
Eberl i les flors del mal (per situar-ho)
François Zdenek Eberl va fer, entre altres coses, una sèrie de pintures que són paral·leles a les fotografies icòniques de Brassaï sobre la vida nocturna al París de l’època, i que han servit sobretot per idealitzar una època màgica i sòrdida alhora. Per a situar-ho a l’exposició hi ha una cita del crític Robert Valançay de 1929, segons la qual “Baudelaire va escriure les Flors del Mal directament per a Eberl”.
Club d’amics de la NG
Consulteu el programa d’entrades anual de la Galeria Nacional. Ara mateix us costa CZK 1150 entrar a tot tantes vegades com us vingui de gust, tot l’any, i CZK 1750 a una persona i algú més (amic, fill, parella), més diversos avantatges.
KVIFF CLASSICS
(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.
Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.
Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.
Una exposició de Koudelka: Ruiny
Atenció al Museu d’Arts Decoratives
Entre 1991 i 2017 Josef Koudelka va fotografiar sistemàticament uns dos-cents llocs amb ruïnes grecoromanes de la Mediterrània. El resultat és aquesta exposició i catàleg corresponent que després de Londres i París Koudelka porta “a casa”. Té molt bona relació amb el Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze), els ha donat moltes fotografies.
La fascinació per les ruïnes és antiga i està molt documentada. Les fotografies de Koudelka, combinades amb citacions de tants escriptors viatgers que han parlat de les ruïnes, transmeten aquesta narrativa de l’exposició sobre l’abisme del temps i la grandesa dels antics, per l’harmonia i la delicadesa del que de fet són tones de pedra.
És molt interessant el mapa dels llocs arqueològics. És una experiència de mediterraneïtat curiosa si es pensa que és la visió d’un artista del centre d’Europa. Les ruïnes són a Itàlia i Grècia, però també a Tunis, Líbia, Israel, el Líban, Síria i Turquia.
“Les ruïnes no són el passat, són el futur. Un dia tot seran ruïnes”, diu una frase del mateix Koudelka, que decora les parets. En un món incert, amb una Europa que es percep en decadència, la coincidència d’una exposició com aquesta té una qualitat de comentari fatalista segurament aliè a la voluntat dels responsables, però no per això menys pertinent.
Un museu molt interessant i potser poc valorat
El Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze) és dels més interessants i poc valorats de la ciutat. Té magnífiques col·leccions permanents que mostren el gran nivell de les arts aplicades des de sempre, i té exposicions temporals com aquesta de Koudelka o Paolo Venini, un artista del vidre venecià. Fan activitats concretes, per exemple el mateix Koudelka farà una visita guiada a l’exposició tres dies, no cal dir que en txec. També hi ha la millor biblioteca d’art i disseny, amb 195 mil títols.
Des de la reforma de 2107 s’hi entra pel jardí i el cafè restaurant, que és del tot prescindible: producte visiblement mediocre, personal escàs, que no dona a l’abast. És una trampa afarta-turistes, que hi troben refugi. El sobrevaloradíssim i delirantment car cementiri jueu és allí mateix. Al passadís de la planta baixa del museu hi ha, a més de la caixa i la consigna, la botiga i llibreria de rigor.
Comença el festival Letní Letná
Guixot de 8 presenta jocs interactius en el programa d’acompanyament
La segona meitat d’agost a Praga, fins a l’1 de setembre, la cita cultural més destacada és el Letní Letná, el festival de circ contemporani i teatre.
Va començar fa anys, dins de l’escena de la cultura alternativa, però veient l’èxit que tenia l’oficialisme de les corporacions i les institucions van córrer a fer-se’l seu. Avui el programa és ric i extens, i el patrocini institucional i corporatiu important, i les entrades a alguns espectacles no són barates, però a alguns altres sí. Aquí podeu veure el programa i treure conclusions.
El concepte paraigua és “circ contemporani”, és a dir oposat al clàssic, sense animals (caríssims de mantenir, no ètic amb la sensibilitat d’avui), dins d’una poètica romàntica de l’artista marginal, etc. del tot falsa, perquè tot és molt professional i multinacional.
Totes les arts i tècniques escèniques poden servir, tot s’aprofita: moviment, dansa, música, malabars, acrobàcia, el que sigui. Els espectacles tendeixen a tenir una barrera lingüística baixa o inexistent, per a vendre’ls millor en el circuit de festivals del món.
Guixot de 8, jocs interactius en català
Si no us interessa cap espectacle igualment podeu passejar i veure l’ambient de tot el recinte, i si teniu nens que parlen txec els podeu buscar tallers i activitats paral·leles. També si voleu parlar català: per exemple hi ha els estupends jocs interactius de Guixot de 8, una companyia catalana que fa fa anys que es presenta al programa d’acompanyament del Letní Letná.
(Special thanks a la lectora E.M. per informació addicional.)
Pacifiction, d’Albert Serra, a Praga
El cinema a la fresca al Dox, entre molts altres
A l’estiu Praga s’omple de llocs de cinema a la fresca. Una de les pel·lícules programades és Pacifiction d’Albert Serra. La fan a la terrassa del Dox. Aquí teniu el programa, i més que n’aniran sortint. Si voleu que fem la llista podeu fer servir això per enviar referències, a més de les vies habituals.
