El Kampa Museum i l’illa de Kampa són molt a prop del cor d’aquesta publicació per raons òbvies. Si voleu passar per l’illa i entrar al museu perquè us interessa l’art txec teniu, a més de la col·lecció permanent, amb obres de Kupka i Gutfreund, exposicions temporals que sempre són interessants. Fins al 22 de maig continua al Museu Kampa la retrospectiva de Jiří Sopko, amb cent quadres i cinquanta dibuixos, que recullen una panoràmica de l’obra des de 1968. Sopko és un pintor txec de la generació veterana, nascut el 1942, i té un estatus de llegenda viva en l’escena de l’art txec. Té un món propi i una manera de fer inconfusible, de colors acrílics vius, rostres expressius, figures humanes amb extremitats allargades, etc. És sobretot un pintor, tot i que ha fet incursions en la il·lustració i l’escultura. Podeu llegir sobre l’exposició aquí.
Anežka Kašpárkova era una pagesa que va pintar la capella del seu poble fins als noranta anys, quan va traspassar, el 2018, i igual que ella va heretar el lloc una altra dona va continuar fent la feina. El poblet, de mil habitants, era i és Louka, a la comarca (okres) de Hodonin, al sud de Moràvia. Els motius de Kašpárkova, les flors i les plantes estilitzades en blau cobalt, venen directes de finals del segle XVII, i pel que sembla són una reinterpretació i adaptació popular d’estampats asiàtics portats pel comerç, per tant caríssims, inassolibles per a la immensa majoria.
La senyora Kašpárkova, treballant. Diuen que quan li deien que era una artista se’n reia.
Els motius blaus van passar a la ceràmica i la porcellana. Al segle XVIII la producció s’industrialitza, i hi ha una empresa txeca de mitjans del segle XIX que fins avui està fent porcellana exactament igual, dita “cibulák”, és a dir “de la ceba”, a partir d’un error, quan l’exòtica i desconeguda magrana va ser confosa per una ceba. És un producte d’una qualitat eterna, es pot dir que en té com a mínim una peça tota família txeca, s’hereta de generació en generació, és la porcellana de l’àvia.
Maxim Velčovský (n. 1976) és un dels dissenyadors txecs més importants. Es va fer conegut jugant amb la porcellana blanca i els motius blaus. Amb molt bon criteri, va dir que els dissenyadors txecs de la nova etapa del capitalisme més que mirar gaire a l’estranger havien de fer el contrari, mirar la pròpia tradició. Va començar a fer variacions amb la porcellana blanca, a “provocar”, per exemple fent el got de plàstic de tota la vida però amb un material inesperat, la porcellana, que és el contrari que el plàstic, un dipòsit de valor, destinat a durar. A més d’això Velčovský també es va posar a aplicar lliurement els motius blaus.
El Lenin de l’estatuària del realisme socialista amb motius de porcellana blava, per Maxim Velčovský (designmag.cz)
És així com els motius blaus de la porcellana es poden seguir des del finals del segle XVIII, en les façanes de les capelles i les cases dels llogarrets de Moràvia, fins a avui mateix, en el treball i els invents dels dissenyadors més joves.
Agafar els motius de la ceràmica blava i reinterpretar-los és habitual en el disseny txec d’avui (czechdesign.cz)
La dissenyadora txeca Soňa Juríková ha fet (va fer, ja fa un parell d’anys) els emojis de la identitat txeca i els ofereix gratis a la seva web, on explica les possibilitats per a instal·lar-los i fer-los servir les diverses xarxes i sistemes. La identitat txeca en un tranvia, el cap de Havel, una gerra de mig litre de cervesa, un chlebíček i tantes altres coses. De definicions de nació n’hi ha diverses, més o menys solemnes, però això n’incorpora una altra: una nació és un grup humà que es reconeix en el mateix joc d’emojis. Relacionat amb això, recordeu els debats a Catalunya i Espanya sobre els emojis que falten al Whatsapp o aquí o allà: una bandera o altra, una paella, etc. Els txecs en canvi s’han fet els seus emojis. En episodis com aquest, de fer les coses tirant pel dret amb discreció, es pot dir que la txequitud brilla.
A Praga ara mateix i fins al 31 de gener hi ha una petita gran exposició de retrats de Rembrandt, amb autèntiques obres mestres difícils de veure normalment, provinents de diverses institucions. Atenció que estarà tancat del 12 al 25 d’octubre per la pandèmia. L’exposició aconsegueix en un espai relativament reduït recollir la trajectòria del pintor, des del context del temps en què va començar fins a les obres de maduresa i el domini del color i la llum. Els personatges retratats ens miren i estan com vius, la vida interior queda reflectida en l’expressió i l’actitud de forma fascinant si es pensa que són gent de fa tres o quatre segles. La Galeria Nacional té diverses modalitats de passis anuals que deixen el preu de les entrades a un nivell molt assequible.
La dona icònica de l’Art Nouveau la va crear un pintor txec, Alphonse Mucha a París en el tombant del segle XIX al XX, a partir de cartells amb l’actriu Sarah Bernhardt, la gran dama del teatre de l’època. La femme fatale, princesa, sacerdotessa. És un estil que hem vist en capses de galetes, ampolles de xampany i mil aplicacions. S’exposen pòsters de l’època a Praga i quedaran exposats fins al 2023, a l’Obecní Dům, associats al nom de Lendl, el col·leccionista, una vella glòria del tennis txec que va decidir invertir en això. Si té sentit veure art infinitament reproduït és cosa de cadascú, però és revelador que parlin de l’experiència “immersiva”, com si la contemplació del pòster no fos suficient.
D’altra banda, i sense relació organitzativa amb l’anterior, durant tot l’any hi ha obert un establiment que s’autodenomina Museu Mucha, que és un exemple no de museu amb botiga annexa sinó de tot el contrari. Mentre part de l’obra de Mucha troba aquesta explotació comercial, amb una altra part és tot el contrari. La segona part de la vida el pintor la va dedicar a pintar l’Epopeia dels eslaus, una vintena d’enormes quadres sobre la història dels txecs i els eslaus, fets entre 1910 i 1928. Actualment estan tancats en un magatzem, s’espera la construcció d’un lloc específic dedicat a l’exposició.
Europa és ara mateix el tauler de joc dels joves professionals catalans. La crisi que ve els ho anirà fent entendre. Alguns ja hi són: l’Andrea Ribera (Barcelona, 1991) va arribar a Praga el gener “fitxada”, amb un contracte. Treballa a l’estudi de disseny que dona forma, entre altres coses, a envasos que es compra al supermercat qui ens llegeixi a Txèquia.
Fragments del cicle Květy z ráje (Flors del paradís), que dóna títol a l’exposició. Són quadres d’un a dos metres per costat. (Fragments de fotos del catàleg publicat pel Gask.)
El color intens i vibrant de les flors imaginàries de Stanislav Diviš és la seva reacció a la descoberta dels finestrals de la catedral de Chartres, en concret de la seva vegetació ornamental, altament estilitzada. La gran exposició del GASK és una oportunitat per descobrir aquest artista, una personalitat clau de la pintura txeca contemporània, i de pas la institució. Hi ha temps fins al 13 de setembre.
Kamil Lhoták (1912-1990) és un dels artistes més personals i inconfusibles del segle XX txec. Completament autodidacta, sense cap educació artística formal, va desenvolupar un estil propi basat en una poètica de la màquina i del suburbi. Els motius es van repetint i variant: el globus aerostàtic, el tren, el cotxe antic, els submarí, la sitja, el dipòsit, la carpa del circ, el jardí buit, a la perifèria urbana, és a dir de Praga.
És un museu petit i relativament fora dels circuits turístics, tot i estar al cor de la Ciutat Vella. Les arts decoratives o aplicades han tingut històricament un gran nivell a les terres de Bohèmia i Moràvia, de manera que és ell lloc on anar si voleu veure per on anava la moda, el grafisme, les joies, el mobiliari, etc., amb col·leccions permanents i exposicions temporals. Té biblioteca, una rica sèrie de publicacions, i una botiga amb llibres, ceràmica i objectes de disseny i reproduccions diverses.
