L’onze de març ens fèiem ressò de com la Montserrat Vilar, a Viena, anunciava que les filles se li havien fet grans, i que regalava els Cavalls Forts a qui els volgués. El Casal Català de Viena va reaccionar, ho va fer córrer per les seves xarxes i de seguida els exemplars que haurien pogut acabar en el paper reciclat es van repartir en lots, que van anar a vuit famílies catalanes de la ciutat. Als de la revista els va arribar, i han publicat una reacció a X:
L’episodi demostra, per qui ho vulgui veure, que els catalans a Europa Central som una realitat que ha de ser reconeguda, més enllà del límit que imposa l’estat.
La publicació d’aquesta notícia ha fet córrer, dins del grup intern de WhatsApp de la RKEC, que circulen no solament Cavalls Forts, sinó Sàpiens i Tatanos, la revista dels més petits.
En el cas d’aquesta última probablement serà més difícil transmetre’ls a generacions futures, perquè sovint els exemplars acaben estripats, guixats i tacats de menjar…
L’episodi demostra la utilitat de la RKEC. Si ens presentem com una plataforma txeca, eslovaca, austriaca i hongaresa, que miri més enllà del local, tindrem el crèdit de poder unir tant els grups de cada país com la gent que s’estima més anar per lliure.
Mentrestant, la web de Cavall Fort us ofereix accés a la botiga amb les subscripcions a Tatano i el Cavall Fort, un munt de llibres i a més material descarregable gratuïtament.
La natalitat entre els nostres quatre estats està en un nivell molt similar. A Txèquia 1,28, Àustria 1,30, Hongria 1,31 i Eslovàquia 1,36. Potser és més baixa del que es podria pensar, considerant que Viena i Praga surten a les llistes com ciutats amb bones condicions per criar la canalla. Eslovàquia, que probablement és l’estat més pobre, és el que la té més alta, tot i que per poc. Geo.universe és un compte d’Instagram fet per un junkie dels mapes i les estadístiques. Entenem les estadístiques com una mera indicació, com un apunt per a la conversa, per començar a conèixer la regió. N’anirem pescant d’aquí i d’allà. L’etiqueta “estadístiques” reuneix totes les entrades en aquesta línia.
Avui dilluns de Pasqua s’ha presentat una agenda catalana a Europa Central. Les entitats i els residents a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria tenen a disposició una agenda comuna, una eina per difondre i promoure les seves activitats. La iniciativa és privada i sense ànim de lucre i la coordina el Casal Catalanotxec des de Praga i aquesta revista. Hi podeu accedir des del menú.
En principi pot semblar contraintuïtiu, perquè la majoria de la gent de la diàspora es quedarà la majoria de les vegades en les iniciatives locals. Però Europa Central té característiques especials.
Si ets a Brno (Txèquia) o a Bratislava (Eslovàquia), Viena (Àustria) et queda a prop. Els autòctons van a Àustria i Viena per feina i oci, i Viena, Bratislava i Budapest estan unides pel Danubi. La geografia i la història importen. L’herència austrohúngara i la realitat del continu administratiu que fa la Unió Europea també importen.
A Europa central els catalans, valencians i balears som quasi quatre mil persones. Cadascú es quedarà a casa seva la majoria de les vegades, però potser és hora de començar a pensar que potser som més del que sembla.
Al mapa s’aprecia bé que l’èxit de Viena i d’Àustria en la qüestió. Bratislava, tan a prop, ja és més cara, i a Budapest sembla que és la pitjor situació. No hi ha dades per a tot Hongria. A Txèquia hi ha regions del nord per damunt i alhora per sota de la mitjana del país.
Aquesta secció és nova. Recull testimonis personals d’aspectes de la vida de la gent de la diàspora. La Montserrat Vilar viu a Viena i de sobte decideix que ha d’anar a veure els pares, que celebren l’aniversari, i la decisió li pertorba el dia a dia. Ho explica des de la seva fe cristiana, però és una vivència amb la qual molts, des de qualsevol lloc del món i qualsevol fe, o cap, us podreu identificar.
“Compro el bitllet o no?”. Els meus pares feien anys, la mare 90 i el pare 94. Per a mi, va ser clar de seguida: vull ser-hi! Els primers pensaments van ser pràctics: Tinc prou diners per al bitllet d’avió? Em va bé la data?
Quan li vaig explicar al meu marit em va preguntar: “Ja has pregat per això?” La pregunta em va colpir. En la meva pressa havia oblidat el més important: preguntar primer a Déu.
Quantes vegades actuem impulsivament perquè alguna cosa és important per a nosaltres, i més tard quan hi han dificultats ho portem davant Déu? Vaig decidir esperar conscientment i pregar. La pressió interior (“El bitllet segurament pujarà de preu!”) es va transformar al cap d’uns dies en pau.
Vaig demanar a Déu: “Si he de volar, dona’m un senyal”. Uns dies més tard, el meu marit va dir inesperadament: “Crec que hauries d’anar-hi”. Tal dit, tal fet! Vaig reservar el bitllet, plena d’alegria i agraïment.
El desert i els nostres hàbits Al grup bíblic de l’església protestant on vaig a Viena, vam reflexionar sobre la temptació de Jesús al desert (Marc 1,13). El desert és un lloc de silenci, de reducció, però també de decisió. Allà es mostra en què confiem realment.
La temptació no només arriba en situacions extremes. De vegades comença amb detalls molt petits. Per exemple, amb un segon tros de pastís, encara que sabem que no és saludable.
És fonamental reconèixer els nostres “pecats arrelats”, els patrons en què vivim una i altra vegada. Perquè en la paraula “hàbit” hi ha el significat d’ “habitar”, de “viure-hi”. Allò que fem repetidament esdevé natural.
Per què no practicar nous hàbits espirituals? 1. Abans de prendre decisions: primer pregar. 2. Abans de reaccionar: aturar-se i fer silenci. 3. Abans de criticar: “aparcar” la llengua
La repetició ens impregna el cor. Els bons hàbits creixen quan es practiquen conscientment.
La confiança es posa a prova El mateix dia del viatge em van cancel·lar el vol per la neu. Sense alternatives, sense places lliures. Una altra vegada, em trobava interiorment en un “desert”.
De nou, vaig pregar: “Senyor, que es faci la teva voluntat, no la meva”. En aquell moment, vaig sentir pau. Una calma profunda. La certesa que Déu té una visió completa de les coses i que està per sobre de tot i de tothom.
Per què ens costa tant posar les coses en mans de Déu i deixar d’actuar en primera persona? Sempre volem controlar-ho tot. Però la confiança creix quan entreguem el control i ens deixem guiar per Déu.
Després del nostre curs bíblic en línia d’avui, em prenc aquestes preguntes per reflexionar i processar:
1. Quines situacions em desestabilitzen i em fan perdre el control de mi mateixa? 2. On puc aprendre a quedar-me tranquil·la i fer silenci? 3. Quant marca el meu baròmetre personal de confiança divina?
I, per cert, el pastís d’aniversari de la mare era boníssim, però només en vaig menjar un tros!
Monserrat Vilar i Torrasés professora de cant coral, solfeig i piano a l’escola de música municipal de Viena(Musikschulen der Stadt Wien).
Tips de l’abús de les companyies aèries amb les maletes? Doncs no en factureu més. Envieu-vos paquets.
Anant i venint entre Catalunya i Europa Central, si teniu adreça a Praga (Viena, Bratislava, Budapest, etc.) envieu-vos paquets un dia o dos abans d’agafar l’avió de tornada.
Teniu opcions. Una empresa catalana a Praga us por fer arribar etiquetes, que us haureu d’imprimir i portar a una sucursal de DHL. Per demanar l’etiqueta us haureu de posar en contacte [aquí].
Una altra opció: fa un any vam parlar de Nova Post, una empresa de paqueteria ucraniana amb implantada a bona part d’Europa. A Txèquia, Eslovàquia, Àustria i Hongria estan presents, i a més països.
Enviar-se caixes surt per sumes comparables a facturar maletes, però sense la llauna d’haver d’esperar equipatge, etc.
La capsa arriba al cap de dos o tres dies, us la porten a casa i us queda el plaer de l’unboxing (!).
