Etiqueta: casal

Els dinars del club*samfaina (8)

El club*samfaina, el braç orgullosament gastroesnob del Casal Catalanotxec, ha celebrat el dinar de maig amb la menja icònica, una S*A*M* F*A*I*N*A feta el dia abans. Una autèntica samfaina SLOW FOOD en cassola de terrissa, dues o tres hores (el cuiner diu que no se’n recorda i que és igual). No podem estar segurs de l’origen del tomàquet, l’albergínia i la ceba, el pebrot segurament ve de la indústria horfofrutícula holandesa que arriba a la gran distribució alimentària a Praga. L’oli? De Jaén, de El Olivar, el porta un català de Praga, ja n’hem parlat: si viviu a Praga i li’n compreu viureu millor.

Després ha vingut el risotto de remolatxa, que ja coneixem, però enriquit amb espàrrecs verds i pèsols, que és primavera. Els espàrrecs eren italians, però ens consta que se’n fan a Mělník, i la humil i injustament menystinguda remolatxa és sempre local. Els pèsols ves a saber, però han decebut, n’han sortit molts d’esquifits i raquítics. Aquesta vegada, seguint la bona nova de la cuina popular i d’aprofitament, hem fet una sopa bullint, trinxant i colant les tavelles dels pèsols: en parla the one and only Maria Nicolau, la cuinera del moment a Catalunya, excel·lent professional i millor persona.

Els dinars del club*samfaina (7)

El club*samfaina és un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, en el sentit que l’impulsa un soci del Casal (podeu veure aquí de què va la cosa, però en essència són dinars de pis pagant una contribució de CZK 300 i no portant RES). La |REVISTA|KAMPA| és el mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el d’abril.

Som el club*samfaina perquè el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Ens reunim per menjar bé i parlar en el nostre idioma de coses amb trellat. Que és cuina o barbàrie ho tenim clar des del primer dia. La magnífica Maria Nicolau acaba de publicar precisament Cuina! O barbàrie, i ho subscrivim punt per punt.

El dinar d’abril l’hem dedicat a la relació entre inflació i gastronomia. Concretament, com es pot treure partit de l’ingredient modest, relativament barat i si pot ser tan local com sigui possible.

Hem començat amb un tambor de risotto de remolatxa amb amanida. La remolatxa és local, barata i fàcilment accessible. La mantega del risotto també és local. La fulla de l’amanida acostuma a ser d’origen italià. Quant a la vinagreta, l’oli d’oliva verge era de l’Empordà, i la mel d’origen txec.

Hem seguit amb un tast de cigrons estofats amb espinacs baby. És difícil de saber d’on ve tot. Però esperem que, mentre no arribi la tercera guerra mundial o la fi del món, la cuina de llegum ens permeti anar fent. El llegum és sagrat.

Hem continuat amb fetge de gall d’indi amb ceba i un toc de mel, tot ingredients locals. En la cuina catalana es faria servir vi ranci. Aquí no hi ha vi ranci. El porto és innecessàriament car. Una cullerada de mel local va bé. L’oli és de girasol, d’origen hongarès, que no està tan lluny.

Al costat del fetge hem servit aletes de pollastre a l’allada, tot local tret de l’oli d’oliva de Jaén. Els txecs estan orgullosíssims dels octans que té l’all txec, i amb raó. Hi hem afegit una cullerada de la mateixa mel txeca que fem servir tota l’estona.

De postres hem servit maduixot andalús amb crema de xocolata. La consistència cremosa (espessa) l’obtindreu fàcilment barrejant la pols de cacau de l’Àfrica occidental que el distribuïdor holandès Albert posa al vostre abast, barrejat amb nata txeca del 30%. En comptes de sucre tenia dàtils del Lidl trinxats, procedents d’Algèria i Tunísia.

Vins: blanc jove de Baviera, negre de Castilla y León. Cafè: Lavazza.

Som el club*samfaina perquè el nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Ens reunim per menjar bé i parlar el nostre idioma de coses amb trellat. Que és cuina o barbàrie ho tenim clar des del primer dia. Continuarem informant.

Els dinars del club*samfaina (6)

Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el de març.

Estem molt autosatisfets i això no pot ser bo, però ens encanta cuinar seriosament i fer dinars ben organitzats en l’ambient lliure de la casa particular. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

La trobada de març va tenir un accent de Mediterrani exòtic. 
_Sofregit de tomàquet, albergínia rostida, brou de verdura, daus d’albergínia fregida i cuscús magreb, que és el més gruixut de tots, com perletes
_Olla de sofregit de tomàquet, canyella en rama, anís estrellat, brou de verdura, carbassa hokaido, batata, pastanaga, bulb de fonoll, cigrons 
_Amanida de ruca, remolatxa, pebrot rostit, olives negres kalamata, etc.
_Pollastre rostit amb llimona, mandarina, bulb de fonoll, anís estrellat
_Les postres, italianes: sorbet de llimona gelat i un panforte de siena margherita, cedit per un excatalà de Praga traslladat a Siena, una fantasia de cítrics confitats i ametlles
_vins (blanc centreuropeu, rioja), cafè

La tertúlia va estar dominada per la guerra a Ucraïna i les conseqüències. Vam comentar el vídeo del debat moderat per Carlos Brunat, publicat a la Revista Kampa.  Vam estar d’acord que l’odi de tants txecs al rus és comprensible, però és un problema per a l’aproximació racional al problema. A l’hora de les postres vam constatar que no havíem parlat del nostre desgraciat país (i no ho vam trobar a faltar). Al final ens en vam anar a passejar, per aprofitar aquests dies de bon temps.