“Josep”, a Anifilm

Anifilm és el festival de cinema d’animació per excel·lència a Txèquia, enguany del 22 al 27 de juny a Liberec, presencial i amb mesures de seguretat. Dins del programa hi ha Josep, la coproducció catalano-franco-belga sobre la vida de Josep Bartolí, un pintor i il·lustrador català que passa per la guerra civil espanyola i els camps de concentració de França. L’animació inusual del seus dibuixos i la qualitat emotiva de la història han causat sensació. El 2020 va guanyar el Premi europeu del cinema d’animació. A Liberec la fan el 23 i el 26 de juny.

Museu del cinema a Praga

(nafilm.org)

“Národní filmové muzeum” és una exposició permanent al centre de Praga dedicada a la història del cinema, molt interessant sobretot per a nens en edat escolar que parlin txec. Està ben explicada l’evolució de les joguines òptiques arcaiques fins al projector de cinema. Hi ha pel·lícules molt antigues que duren uns segons. S’hi aprèn que als principis del cinema hi havia un presentador que comentava les imatges i ajudava els espectadors a entendre la sintaxi fílmica que començava. Està tot molt plantejat de forma interactiva, els visitants poden fer efectes de so i sonoritzar unes imatges mudes, o poden fer una pel·lícula breu amb stop motion i rebre-la per correu electrònic. Hi ha una experiència de realitat virtual. En un moment donat s’estira una mica massa la noció de cinema i imaginació: es poden sentir amb auriculars tres poemes entre cortines i efectes de llum molt artesanals, com d’habitació d’adolescents, i es diu que la imaginació anava més enllà del que permetia la tècnica de l’època. A la planta de baix es parla d’animació. Hi ha vídeos sobre el treball als estudis de Disney, i un joc d’ombres enginyós amb un tren elèctric. Es veuen curts de l’animació txeca dels anys cinquanta i seixanta, que en el seu moment va rebre premis internacionals com una alternativa al món de Disney. L’exposició és modesta però està feta amb entusiasme i té elements interessants. És un lloc amb un esperit afí al del museu de Karel Zeman, del qual vam parlar.

relacionat

Grandhotel (2006)

Cinema txec després de 1989 (4)

Tercera pel·lícula del director David Ondříček (1969), amb un guió de Jaroslav Rudiš (1972), l’autor de la novel·la. El director és fill de Miroslav Ondříček, el llegendari càmera de Miloš Forman.

Liberec és la gran ciutat del nord de Txèquia, tocant a les muntanyes que separen el país d’Alemanya i Polònia. La icona de la ciutat és el Ještěd, un edifici singular construït a la muntanya entre 1966 i 1973, que és com un enorme embut capgirat, a la base té un hotel i el coll és una torre de comunicacions.

La pel·lícula Grandhotel passa en aquest hotel de muntanya. Fleischman, el protagonista, és el manetes que ho arregla tot, el generalista de manteniment. El Patko i l’Ílja treballen de cambrers, són parella, però l’Ílja no està satisfeta i parla amb el Fleischman, que és un home tímid. Això no agrada el Patko, i és la situació que mou la història endavant.

més

Kolya (1996)

Cinema txec després de 1989 (3)

Kolya no pot faltar en una revisió del cinema txec després de 1989 perquè va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Va ser una de les col·laboracions de Jan Svěrák i el seu pare Zdeněk, que va escriure el guió i va ser el protagonista. És un bon exemple de com un història ultralocal, que serà entesa d’una manera específica al lloc d’on surt, també pot connectar amb el públic universal, que es perdrà el rerefons però apreciarà l’autenticitat.

L’acció comença el 1988 poc abans del canvi de règim. Un músic, el violoncel·lista František Louka, viu apartat de la seva posició de virtuós a la filharmònica perquè el règim comunista el manté castigat. Es guanya la vida com pot tocant a funerals i es dedica a anar darrere les dones.

més

Akumulátor 1 (1994)

Cinema txec després de 1989 (2)

Tràiler de la versió remasteritzada d’Akumulátor 1 del 2018 (YouTube.com)

Després de 1989 l’Estat txecoslovac democràtic i capitalista va deixar de finançar el cinema. El sector va entrar en xoc. En una època convulsa, el cineasta Jan Svěrák va poder fer amb Akumulátor 1 la pel·lícula txeca més cara fins al moment, sobretot per una acumulació mai no vista de decorats i efectes.

El 2018 es va reeditar i es va tornar a presentar al festival de Karlovy Vary. La crítica va tornar a veure fins a quin punt la història s’avançava al seu temps, quan advertia de com els mons paral·lels imaginaris podien suplantar la realitat. Per l’any en què es va fer va sobrevalorar la televisió i subestimar Internet com la realitat paral·lela, però el diagnòstic ha demostrat ser correcte.

més

Cinema italià

(filmitalia.org)

Últimament sortim a festival de cinema per setmana. Després del festival francès i del festival aussie-kiwi, ara s’està fent el dels italians, fins al 3 de desembre. El mateix format simple, en línia, a un preu assequible. Sí, es fan desenes de milers de pel·lícules a l’any a tot el món. No poden ser totes bones, o simplement passables. De fet moltes seran un bunyol. Però endavant: trieu i remeneu.

Šakalí léta (1993)

Cinema txec després de 1989 (1)
Després de la sèrie de deu pel·lícules de cinema txec dels anys seixanta en comencem una altra sobre el cinema després de 1989. La tria és subjectiva i limitada i podria ser tota una altra.

Els cineastes txecoslovacs van entrar en la democràcia i el capitalisme en estat de xoc. El finançament públic es va acabar de cop, i fins que no va tornar van passar uns anys durs. Un dels primers èxits dels nous temps va ser Šakalí léta (Els anys de xacal, 1993).

L’acció passa el 1959 al voltant de l’Hotel Intercontinental i el mateix barri de Dejvice. L’hotel encara existeix, és una baluerna que replica un model de Moscou. Monumental, d’una escala excessiva, decorat amb l’estil de realisme socialista, una monstruositat d’estètica estalinista que només els anys han naturalitzat.

El 1959 l’edifici és nou i és un símbol del nou poder, del règim comunista, que portava deu anys: prou per demostrar que seria permanent, però no prou encara com per haver acabat de transformar la societat. En aquest sentit Dejvice, que havia estat un barri benestant, encara estava ple de la petita burgesia derrotada. Mentre la gent gran s’adaptava, els joves, alguns, van trobar en el primer rock de l’època una via de revolta.

més

Cinema aussie i kiwi: el festival en línia es normalitza.

Si la setmana passada parlàvem dels francesos, avui podem parlar del festival de cinema d’Austràlia i Nova Zelanda que està en curs, fins al 29 de novembre. Poques pel·lícules (nou), a només CZK 90. La plafatorma DAFilms els va recollint. Sembla que no hi pot haver país, ni ciutat ni regió sense el seu festival de cinema: l’entreteniment és una indústria amb futur. L’experiència d’anar al cinema com l’havíem conegut tota la vida la gent d’una certa edat sembla que va passant a la història.

Festival de Cinema Francès

Tràiler del documental “Woman”, de Yann-Arthus Bertrand i Anastasia Mikova (Youtube.com)

A Praga hi ha molts festivals de cinema, n’hi ha moltíssims, però al novembre arriben a partir del 19 de novembre els millors en això, els francesos, els amos de la política cultural d’Estat. Aquest any tot en línea, aquí el programa. Tot en línia, a molt bon preu, i amb un format reduït, set pel·lícules en set dies.

Ucho (1970)

Cinema txec dels anys seixanta (i 10)

Radoslav Brzobohatý i Jiřina Bohdalová a “Ucho”

Aquest thriller polític de 1970 tanca la dècada de forma apropiada, perquè va sobre la repressió. La famosa invasió de 1968 va canviar les condicions de vida i treball en el país. El desplegament de la maquinària repressiva van anat tancant de forma gradual de les opcions.

La pel·lícula reflecteix molt bé la paranoia de l’època, fins al punt que va haver d’esperar l’estrena vint anys, després de la caiguda del règim comunista. Explica el funcionament de les purgues dins del propi Partit Comunista en el poder. El guionista va ser Jan Procházka, un comunista d’inclinació reformista purgat el mateix el 1968.

més