Etiqueta: cinema

Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema

Segona sessió del festival de cinema català a Praga

Trenc d’alba, d’Anna Llargués.

La segona i última sessió del festival de cinema català d’Òmnium a Praga ens confirma en el que dèiem de la primera la setmana passada, sobre la dificultat de barrejar ficció i documental i material molt heterogeni. La segona sessió es titula “Monstres de llum”, i diu el text promocional: “Diferents formes d’enfrontar els temors més antics: la por d’estar sol, la por als monstres i les bèsties, la por a la mort dels qui estimem i dels llocs que habitem. Tot i que, de vegades, la por no fa tanta por i els monstres poden arribar a ser entranyables”. Això té sentit per qui es vulgui creure que paper ho aguanta tot, però en realitat no en té.

Abans d’entrar en matèria, demanem humilment a les escoles de cinema de Catalunya una moratòria de cinc anys prohibint o limitant dràsticament a l’alumnat les imatges fosques, on no es veu res, les imatges de la bellesa i la innocència infantil, les imatges de gent rentant-se les dents i les imatges de granulat gruixut i enfocament inestable de les filmacions familiars. També cal insistir que l’ofici és més que encadenar imatges boniques.

Continua llegint «Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema»

Vlny (Ones) triomfa en els premis del cinema txec

Els fets de 1968 explicats als joves d’avui amb música de l’època

El Gaudí o l’Oscar del cinema txec és el “Lléo txec” o “Český Lev”. El premi, l’objecte, és un lleó de cristall de Bohèmia. La cerimònia es fa pel març abans dels Oscars, sobre el cinema de l’any anterior. Precisament aquesta pel·lícula ha estat el que Txèquia ha enviat als Oscar, sense èxit. Però internament ha triomfat, és LA pel·lícula del 2024 més vista, i la que quedarà fixada al canon. Ha guanyat sis premis, inclosa la millor pel·lícula.

De què va i per què és especial? Explica els fets de 1968. L’agost d’aquell any, la Unió Soviètica va envair Txecoslovàquia per aturar el comunisme reformat, el socialisme amb “rostre humà”. A la RK n’hem parlat, és una data rellevant per entendre la Txèquia d’avui.

“Vlny” se centra en aquest moment. És la tercera pel·lícula de Jiří Mádl, un home que no té ni quaranta anys, però que amb aquesta pel·lícula demostra que l’antic actor de comèdies juvenils banals que va ser de jove s’ha fet gran, i ha creat una pel·lícula memorable.

Ha posat el focus en el paper de la ràdio pública. A finals de 1967, un tal Milan Weiner tenia quaranta-tres anys i era el cap de la redacció internacional. Era un jueu que havia sobreviscut la guerra, i tenia sota les seves ordres redactors joves, gent que anava per la vintena, que el respectaven i l’admiraven, i que parlaven tots els idiomes, tenien una idea del que passava al món, i vivien incòmodes la dictadura i la censura, que els impedia parlar de res que no fos llegit d’un paper prèviament aprovat per les autoritats, ni citar fonts que no fossin de l’agència de notícies de la Unió Soviètica, o de Txecoslovàquia.

Tot això comença a canviar quan un eslovac, Alexander Dubček, arriba a la secretaria general del partit comunista. La censura desapareix i els periodistes poden citar agències occidentals. Comença la “primavera” de Praga i es parla de socialisme amb rostre “humà”.

Els joves redactors emeten èxits de Motown, que cronològicament coincideixen, som a finals dels anys seixanta. Els vells ho consideren música degenerada i capitalista, però els joves s’hi aboquen amb passió. L’ús que la pel·lícula fa de la música és magistral. Combina música del món i música txecoslovaca dels anys seixanta, que també és una extraordinària explosió de talent, energia i alegria de viure.

Fruit del contactes internacionals dels redactors, descobreixen que el fill del president de la República té diners a Suïssa. El President dimiteix, i n’arriba un de nou. Però tot dura poc: l’agost de 1968 la Unió Soviètica envaeix Txecoslovàquia, per aturar els “feixistes”, els “contrarevolucionaris”.

La segona part de la pel·lícula va de la invasió i la repressió. Els txecs van continuar emetent ràdio un temps després de l’arribada de la soldadesca soviètica. En aquest sentit un dels personatges clau, tot i que secundari, és un tècnic de la ràdio. Al principi és un home gris i poruc, que fa una feina rutinària, dins de l’ordre. Ara bé, les circumstàncies el convertiran en un valent.

“Vlny” és una gran pel·lícula del cinema txec més nou, pels qui us interesseu pel país que us acull.

És la narració (com sempre)

Primera sessió del festival de cinema català a Praga

Blava terra, de Marine Auclair

El festival de cinema d’Òmnium és un encert en el fonamental: és una finestra de la creació a Catalunya, busca maximitzar els retorns de la inversió i va creixent. Els casals catalans ajudem a fer-lo córrer pel món: tenim l’opció de rebre un paquet de contingut de qualitat a punt de ser projectat, per modest que sigui l’acte.

La primera sessió es titula oficialment “De tu i de mi” i va de vincles entre persones. El paper en teoria ho aguanta tot, però el motiu és massa genèric, no hi ha frase enginyosa que sostingui que material massa diferent té coses en comú.

De cara a futures edicions, Òmnium potser hauria de considerar estalviar-se la presentació del president de l’entitat. És cert que és educadament breu, però veure un senyor fent bàsicament el mateix discurs cada any, dient vaguetats sobre el cinema, és redundant. També seria elegant no fer promoció de l’entitat, i estaria bé deixar de barrejar documentals i ficció. Potser fer dos festivals, o deixar documentals fora.

Continua llegint «És la narració (com sempre)»

KVIFF CLASSICS

(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.

Kalamita, un clàssic txec dels anys setanta, restaurat (classics.kviff.com)

Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.

Tràiler de Kalamita a You Tube.

Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.

Intent de llista de festivals de cinema a Praga i a Txèquia al llarg de l’any

La vida cultural a Praga i a Txèquia és intensa. Per poc que us hi fixeu, els txecs tenen una tendència natural a agrupar tres o quatre pel·lícules, fer un cartell i dir-ne “festival”.

Hem trobat VINT-I-NOU festivals de cinema al llarg de l’any. Comencen a Praga, però també intenten ampliar-ho a les ciutats.

Hi ha un festival de cinema cada mes de l’any (!) però la majoria són a la tardor. A l’octubre que ja s’acaba hem trobat sis festivals (!!), però és que al novembre n’hi ha set (!!!).

Us oferim un primer intent de llista al llarg de l’any, tant de festivals de cinematografies nacionals com festivals temàtics. El guardarem un lloc permanent, d’accés fàcil.

Tingueu present que tot pot canviar, que molts festivals comencen un mes i acaben el següent, i si no sou a Praga reviseu la vostra ciutat. Els festivals també s’acaben, alguns links poden ser no actuals.

No cal dir que si hi trobeu errors i mancances estarem encantats de rebre les vostres aportacions.

GENER

Cinema dels països escandinaus: scandifest.cz

Cinema iranià: https://www.praguereporter.com/home/tag/iranci-film-festival/

FEBRER

Cinema japonès: eigasai.cz

MARÇ

Cinema de viatges: expedicnikamera.cz

Cinema de sèrie B, sang i fetge, exploitation, animalades diverses: otrlydivak.cz

ABRIL

Festival de cinema de Krnov: www.krrr.cz

MAIG

Cinema d’animació a Liberec: www.anifilm.cz

JUNY

Festival de cinema dolent, acompanyat de consum de rom: filmfestnaruby.cz

JULIOL

Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary: kviff.com/en. És el festival internacional de país, de categoria A, amb tradició. Costa arribar-hi i allotjar-se, és car i complicat, però és pot fer.

Festival de cinema d’estiu dels cineclubs txecs, a Uherské Hradiště: lfs.cz. És una qüestió d’amor al cinema.

Cinema i documentals entorn dels drets humans: jedensvet.cz

AGOST

Festival de cinema negre, fora de Praga: noirfilmfestival.cz

SETEMBRE

Cinema israelià: kolnoa.cz

Cinema i arquitectura: filmarchitektura.cz

Cinema de ciència ficció: futuregate.cz

OCTUBRE

Cinema infantil: maleoci.cz

Cinema d’esports de neu: snowfilmfest.cz

Cinema documental a Jihlava: www.ji-hlava.cz

Cinema brasiler: kinobrasil.cz

Cinema argentí: cineargentino.cz

Cinema alemany: dasfilmfest.cz

Cinema espanyol: lapelicula.cz

NOVEMBRE

Cinema de temàtica lgtbietc. mezipatra.cz/en

Cinema francès, la grandeur: festivalff.cz

Cinema indi, Bollywood: bollywood.cz

Cinema d’Austràlia i Nova Zelanda: aussiefilmfest.cz/

Cinema d’Europa Central (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) 3kino.cz

DESEMBRE

Cinema italià: mittelcinemafest.cz/en

Cinema asiàtic: filmasia.cz/en

“Mord”, o mengeu carn i sigueu raonablement feliços

Una nova pel·lícula txeca, a mig camí entre el documental i l’estudi psicològic

D’entrada és estupend dedicar un pel·lícula a la matança del porc, enmig de tant d’entusiasme vegano-vegetarià i tantes creences llunàtiques sobre l’alimentació, defensades amb el fervor convers de tant gent “laica”. El títol és d’un sarcasme pur, d’etiqueta negra, perquè “Mord” en txec vol dir assassinat. La pel·lícula està escrita i dirigida per Adam Martinec, que debuta i va fort.

Dit això, la qualitat documental està en la forma de recollir com viu un grup humà, quatre generacions d’una família txeca, al nord de Moràvia, a Silèsia de fet, l’antiga regió històrica que ha quedat entre Txèquia i Polònia.

La fisiognomia dels actors, com van vestits, com parlen, l’escenari de la casa, la cuina i el pati, tot és molt real. La part dramàtica la posa, en aquest escenari, la psicopatologia de la família concreta. Hi ha uns avis que viuen fora de la ciutat, al camp, a la “casa pairal”, i crien el porc, però ja no el volen criar perquè són grans, és massa feina i la cort dels porcs cau a trossos.

Hi ha el gendre dels avis, un home de mitjana que s’enfada molt fàcilment perquè té els seus dimonis interns, però que gràcies al contrapunt dels amigots, que se’n foten del seu mal humor, va tirant. Hi ha la segona dona, i les dues filles, treballant a la cuina i criticant els homes: una filla està insatisfeta en el matrimoni, l’altra és més forta i ha “domesticat” el seu mascle. També es parla d’una mare morta: els fils argumentals estan explicats amb poca cosa. Finalment hi ha els nens, els més petit de tots, feliços, donant pomes al porc, que té nom, com si fos una mascota.

El moment clau és quan tota la família, les quatre generacions, estan al voltant de la taula, cantant, omplint el budell del porc, fent botifarres, menjant, i els homes sobretot, fotent-se un xopet darrere l’altre del que probablement és slivovice, l’aiguardent destil·lat de pruna. Per mantenir l’interès cap al final hi ha un moment te tensió dramàtica, però tot acaba bé, perquè el missatge de la pel·lícula podria ser això, acceptem-nos com som, siguem raonablement feliços i mengem carn.

Pacifiction, d’Albert Serra, a Praga

El cinema a la fresca al Dox, entre molts altres

A l’estiu Praga s’omple de llocs de cinema a la fresca. Una de les pel·lícules programades és Pacifiction d’Albert Serra. La fan a la terrassa del Dox. Aquí teniu el programa, i més que n’aniran sortint. Si voleu que fem la llista podeu fer servir això per enviar referències, a més de les vies habituals.

Imatge de les sessions de cinema a la fresca del Dox, en una terrassa amb un pendent suau, d’herba artificial (dox.cz)

El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.