KVIFF CLASSICS

(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.

Kalamita, un clàssic txec dels anys setanta, restaurat (classics.kviff.com)

Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.

Tràiler de Kalamita a You Tube.

Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.

Intent de llista de festivals de cinema a Praga i a Txèquia al llarg de l’any

La vida cultural a Praga i a Txèquia és intensa. Per poc que us hi fixeu, els txecs tenen una tendència natural a agrupar tres o quatre pel·lícules, fer un cartell i dir-ne “festival”.

Hem trobat VINT-I-NOU festivals de cinema al llarg de l’any. Comencen a Praga, però també intenten ampliar-ho a les ciutats.

Hi ha un festival de cinema cada mes de l’any (!) però la majoria són a la tardor. A l’octubre que ja s’acaba hem trobat sis festivals (!!), però és que al novembre n’hi ha set (!!!).

Us oferim un primer intent de llista al llarg de l’any, tant de festivals de cinematografies nacionals com festivals temàtics. El guardarem un lloc permanent, d’accés fàcil.

Tingueu present que tot pot canviar, que molts festivals comencen un mes i acaben el següent, i si no sou a Praga reviseu la vostra ciutat. Els festivals també s’acaben, alguns links poden ser no actuals.

No cal dir que si hi trobeu errors i mancances estarem encantats de rebre les vostres aportacions.

GENER

Cinema dels països escandinaus: scandifest.cz

Cinema iranià: https://www.praguereporter.com/home/tag/iranci-film-festival/

FEBRER

Cinema japonès: eigasai.cz

MARÇ

Cinema de viatges: expedicnikamera.cz

Cinema de sèrie B, sang i fetge, exploitation, animalades diverses: otrlydivak.cz

ABRIL

Festival de cinema de Krnov: www.krrr.cz

MAIG

Cinema d’animació a Liberec: www.anifilm.cz

JUNY

Festival de cinema dolent, acompanyat de consum de rom: filmfestnaruby.cz

JULIOL

Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary: kviff.com/en. És el festival internacional de país, de categoria A, amb tradició. Costa arribar-hi i allotjar-se, és car i complicat, però és pot fer.

Festival de cinema d’estiu dels cineclubs txecs, a Uherské Hradiště: lfs.cz. És una qüestió d’amor al cinema.

Cinema i documentals entorn dels drets humans: jedensvet.cz

AGOST

Festival de cinema negre, fora de Praga: noirfilmfestival.cz

SETEMBRE

Cinema israelià: kolnoa.cz

Cinema i arquitectura: filmarchitektura.cz

Cinema de ciència ficció: futuregate.cz

OCTUBRE

Cinema infantil: maleoci.cz

Cinema d’esports de neu: snowfilmfest.cz

Cinema documental a Jihlava: www.ji-hlava.cz

Cinema brasiler: kinobrasil.cz

Cinema argentí: cineargentino.cz

Cinema alemany: dasfilmfest.cz

Cinema espanyol: lapelicula.cz

NOVEMBRE

Cinema de temàtica lgtbietc. mezipatra.cz/en

Cinema francès, la grandeur: festivalff.cz

Cinema indi, Bollywood: bollywood.cz

Cinema d’Austràlia i Nova Zelanda: aussiefilmfest.cz/

Cinema d’Europa Central (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) 3kino.cz

DESEMBRE

Cinema italià: mittelcinemafest.cz/en

Cinema asiàtic: filmasia.cz/en

“Mord”, o mengeu carn i sigueu raonablement feliços

Una nova pel·lícula txeca, a mig camí entre el documental i l’estudi psicològic

D’entrada és estupend dedicar un pel·lícula a la matança del porc, enmig de tant d’entusiasme vegano-vegetarià i tantes creences llunàtiques sobre l’alimentació, defensades amb el fervor convers de tant gent “laica”. El títol és d’un sarcasme pur, d’etiqueta negra, perquè “Mord” en txec vol dir assassinat. La pel·lícula està escrita i dirigida per Adam Martinec, que debuta i va fort.

Dit això, la qualitat documental està en la forma de recollir com viu un grup humà, quatre generacions d’una família txeca, al nord de Moràvia, a Silèsia de fet, l’antiga regió històrica que ha quedat entre Txèquia i Polònia.

La fisiognomia dels actors, com van vestits, com parlen, l’escenari de la casa, la cuina i el pati, tot és molt real. La part dramàtica la posa, en aquest escenari, la psicopatologia de la família concreta. Hi ha uns avis que viuen fora de la ciutat, al camp, a la “casa pairal”, i crien el porc, però ja no el volen criar perquè són grans, és massa feina i la cort dels porcs cau a trossos.

Hi ha el gendre dels avis, un home de mitjana que s’enfada molt fàcilment perquè té els seus dimonis interns, però que gràcies al contrapunt dels amigots, que se’n foten del seu mal humor, va tirant. Hi ha la segona dona, i les dues filles, treballant a la cuina i criticant els homes: una filla està insatisfeta en el matrimoni, l’altra és més forta i ha “domesticat” el seu mascle. També es parla d’una mare morta: els fils argumentals estan explicats amb poca cosa. Finalment hi ha els nens, els més petit de tots, feliços, donant pomes al porc, que té nom, com si fos una mascota.

El moment clau és quan tota la família, les quatre generacions, estan al voltant de la taula, cantant, omplint el budell del porc, fent botifarres, menjant, i els homes sobretot, fotent-se un xopet darrere l’altre del que probablement és slivovice, l’aiguardent destil·lat de pruna. Per mantenir l’interès cap al final hi ha un moment te tensió dramàtica, però tot acaba bé, perquè el missatge de la pel·lícula podria ser això, acceptem-nos com som, siguem raonablement feliços i mengem carn.

Pacifiction, d’Albert Serra, a Praga

El cinema a la fresca al Dox, entre molts altres

A l’estiu Praga s’omple de llocs de cinema a la fresca. Una de les pel·lícules programades és Pacifiction d’Albert Serra. La fan a la terrassa del Dox. Aquí teniu el programa, i més que n’aniran sortint. Si voleu que fem la llista podeu fer servir això per enviar referències, a més de les vies habituals.

Imatge de les sessions de cinema a la fresca del Dox, en una terrassa amb un pendent suau, d’herba artificial (dox.cz)

El documental “Fauna”, de Pau Faus, al festival “Jeden svět” a Txèquia

“Fauna”, de Pau Faus. Ramaderia i laboratoris a Catalunya, avui.

Arriba el festival Jeden Svět/One Word, dedicat als drets humans, que bàsicament vol dir una amplíssima selecció (aquí teniu el programa) de documentals i pel·lícules. Del 20 de març al 21 d’abril passa per Praga i 48 ciutats del país. Ho organitza Člověk v Tísni, una ONG que és molt poderosa en la comunitat política i acadèmica txeca de les relacions internacionals, i amb molts i importants contactes entre l’establishment polític i corporatiu. L’esforç de producció que és organitzar projeccions en tantes ciutats difícilment es pot finançar amb la venda entrades.

La programació conté documentals i pel·lícules que acostumen a tenir una qualitat documental en el tractament del contingut. “Fauna” de Faus, presentat aquí (en txec), netament en la categoria de documental, té una premissa simple, la confrontació de dos mons aparentment separats però que depenen l’un de l’altre, com són la ciència i el laboratori, d’una banda, i de l’altra la ramaderia urbana que proveeix animals als laboratoris. El primer és el futur potencial, el segon una activitat ancestral en extinció, però tot i així depenen l’un de l’altre. Es projecta a Praga el 22 i el 27 de març, en la primera està prevista la presència del director (detalls).
_____
Special thanks a la lectora M.S.

Segona sessió de curts VOC: més temes, però la clau és sempre saber narrar.

El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.

Més varietat de temes
Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.

Continua llegint «Segona sessió de curts VOC: més temes, però la clau és sempre saber narrar.»

Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

Continua llegint «Curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: és saber explicar històries, o no.»