El Casal Catalanotxec va fer la segona sessió de la mostra VOC d’Òmnium Cultural a Praga. Som pocs, però hi som. En les converses vam comentar que aquest format digital té un potencial infinit per a distribuir continguts entre la diàspora, per poc que les comunitats i les institucions s’hi posin i facin el que toca.
Més varietat de temes Dit això, què vam veure? En la primera sessió vam dir, com una especulació, que semblava que si no fas un curt de determinades categories temàtiques el més possible és que el teu curt no acabi veient la llum. Vam suggerir per exemple nens i nenes prepúbers, sexualitats no normatives o qualsevol forma de mastegar indefinidament un trauma. Ara bé, en la segona sessió veiem que estàvem equivocats: tots els curts sorprenen per l’originalitat de la temàtica que trien. Bé, de fet tots menys un. Això és el que vam veure.
S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.
Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.
La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.
D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.
Documentals i històries Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.
Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.
«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.
Torna el festival de curtmetratges impulsat per Òmnium Cultural. És dimarts que ve, a Žižkov, al Zizkovsiska. Aquí teniu el que vam publicar l’any passat.
Els cinèfils a Praga ho tenen bé. Hi ha una munt de festivals tot l’any, però el novembre sembla que es concentren. Us en presentem QUATRE en un mes. Fins al 9 de novembre teniu temps d’anar Mezipatra, el festival de cinema de temàtica Lgbt. A partir del 10 se’n van a Brno. No tenim temps ni capacitat d’explorar el contingut del festival ni veure fins a quin punt és d’interès militant o general.
Vídeo de presentació del festival de cinema lgbt Mezipatra (mezipatra.cz)
Un altre festival, del 6 a l’11, hi ha 3kino Film Fest, és de cinema centreeuropeu: en produccions i coproduccions el podeu entendre com una finestra a la vida a Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, etc. Enguany és la 10a edició. El fa una organització entusiasta. Exploreu el programa. En anglès tenen només una presentació genèrica del festival.
Vídeo de presentació del festival de cinema centreeuropeu (3kino.cz)
Un altre festival de cinema que comença a tenir una certa trajectòria és el d’Austràlia/Nova Zelanda. És del 10 al 15 de novembre, a dos cines del centre de Praga, el Lucerna i l’Edison. Hi ha pel·lícules d’ara, mireu el programa, i clàssics contemporanis del cinema australià com Muriel’s wedding.
(aussiefilmfest.cz)
Finalment, del 23 al 29 de novembre arriben els francesos, la France, la grandeur. Hi ha una visió del cinema d’avui però també memòria, homenatges a clàssics com Godard. El festival arriba a Brno, Ostrava,České Budějovice i Hradec Králové, gentilesa del contribuent francès.
Dins del festival de cinema francès hi ha una retrospectiva a Godard i tornen a passar À bout de souffle (festivalff.cz/)
Zátopek, sobre la vida del gran atleta txec, és una de les pel·lícules del cicle.
A partir del 30 d’octubre i fins al 12 de desembre es projecten setmanalment set pel·lícules de cinema txec actual a Barcelona, al Reial Cercle Artístic. La iniciativa és del Czech Center de Madrid, l’organisme públic que s’encarrega de promoure la cultura txeca a món. Aquí teniu informació sobre les pel·lícules en espanyol. Crida l’atenció la varietat de gèneres i l’amplitud d’interessos de la cinematografia txeca, que ve d’una gran tradició i conserva un molt bon nivell, en tots els gèneres.
Veniu a veure cinema català a Praga. El Casal Catalanotxec organitza la projecció dels cinc curts, el 28 de febrer a les 19 hores, al carrer Řehořova 39, a l’espai prostor 39 de Žižkov. Són els finalistes de la setena edició el premi VOC d’Òmnium Cultural. En vuitanta minuts hi ha un documental, tres ficcions i un experiment avantguardista d’un minut. La iniciativa forma part de la campanya d’Òmnium a favor de l’audiovisual català, s’ha projectat a 80 municipis dels Països Catalans i arriba a Praga i nou ciutats més del món. Hi ha subtítols en anglès per arribar a més gent.
Els curts són una forma d’expressió artística plena, però també és lògic veure’ls com una mostra, un tast, una anticipació de pel·lícules que podrien venir, i de l’estat del talent creatiu del país. La factura tècnica és impecable, i l’escriptura dels guions aporta personatges ben definits i hi ha narració, s’expliquen històries. Ara bé, l’audiovisual ha de reflectir la societat tal com és o ha de vehicular la visió del món que tenen els creadors? La pregunta queda oberta, veniu a veure els curts i arribeu a la vostra pròpia conclusió. A Praga se’n projectaran cinc, dels quinze del catàleg. Hi ha molt de cinema català i molt camp per córrer.
Per exemple «Emigants», sobre la immigració sueca als Estats Units el segle XIX (scandifest.cz)
Avui comença a Praga la panoràmica de cinema escandinau a Praga (programa), una setmana, una de les més regulars, constants i riques que es fan a la ciutat, amb la intel·ligència pràctica que tenen els escandinaus de presentar-se junts de cara al món.
Des d’avui fins diumenge hi ha un petit festival de cinema iranià a Praga (i la setmana que ve a Brno), que com no podia ser d’altra manera es fa ressò de la situació al país, sota el mateix lema de dona, vida i llibertat. El cinema iranià és una finestra a tot un món molt desconegut, d’una gran riquesa. Podeu veure-hi la pel·lícula Persepolis, de Marjane Satrapi, la mateixa autora que el comic, entre altres. Aquí tot el programa.
Des d’octubre es projecta als cinemes del país “Il Boemo”, una pel·lícula sobre la vida de Josef Mysliveček. Va ser un músic txec immediatament precedent a Mozart, que el va conèixer personalment i el va reconèixer com una influència. A la pel·lícula hi surt un Mozart nen i hi ha una escena deliciosa entre ells. La pel·lícula us farà pensar en Amadeus per raons òbvies, però no hi el conflicte dramàtic entre dos personatges: són moments de la vida del compositor narrats retrospectivament en el moment de la mort, en la misèria i la malaltia.
La pel·lícula recull de forma fidedigna la vida del músic de l’època: insegura, errant, sempre a la recerca de patrocinadors. (En vam parlar aquí explicant la vida de l’Eduardo Garcia Salas, el músic català que ha descobert dades de la vida de Vivaldi.) El pitjor de la pel·lícula: com sol passar en aquesta mena de produccions, tot l’aparat de vestits i decorats i tota l’ambició narrativa (voler narrar massa coses) pesa massa i per moments és com si la pel·lícula s’enfonsés sobre el seu pes.
Tot i això és una molt bona pel·lícula: la lluita del compositor amb els seus dimonis i la relació amb les dones està molt ben recollida. Hi ha tres papers femenins, molt ben pensats, escrits i interpretats: una cantant, una aristòcrata llibertina, una dona intel·lectual que té una relació platònica amb el compositor. Això i la recreació de l’època, i com hi surten el teatre, l’òpera i la música: els interiors il·luminats amb espelmes, les perruques, els vestits, els maquillatges, i no cal dir que la música.
La pel·lícula és una coproducció, a la part txeca es destaca el protagonista, Vojtěch Dyk, un home molt guapo que recorda el Harrison Ford jove, competent i creïble. Mysliveček era de Praga, fill d’un moliner. El molí era a Kampa, i la casa de naixement no gaire lluny de Můstek. La Praga de l’època surt un moment a l’època com un decorat digital. Mysliveček va renunciar a tots els seus bens en favor del seu germà. La cultura txeca se’l fa seu, però va acabar abduït per la vida de músic a Itàlia.
