Etiqueta: club*samfaina

Els dinars del club*samfaina (35)

El club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, torna a la gran, amb sarsuela de peix i marisc. Un plat que emociona perquè fa pensar en les iaies i en les mares i en les arrels ancestrals de tots nosaltres.

La sarsuela és un plat que fa festa, fa diumenge. Necessita uns bons pròlegs. L’amanida d’escalivada, o l’escalivada amanida, és a dir rostir pebrot i albergínia i portar-ho cap a l’amanida, és un clàssic dels nostres dinars.

És quasi vegà, si no fos per l’anxova de l’oliva, que és opcional. Avui ha vingut gent que no ve freqüentment, cosa que sempre és d’agrair. L’energia de la conversa deriva de seguida cap a algun aspecte del xoc cultural. Avui, com viuen els fills les identitats múltiples? El resum, la resposta curta és “estupendament, el qui ens trenquem el cap són els pares”.

El segon pròleg és una amanida de bolets, formatge de cabra i olives kalamata, tot del Billa, o de qualsevol supermercat. Sempre volem tirar d’ingredients fàcilment disponibles.

El tercer pròleg és una amanida amb ricotta, magrana, nous de pacaner torrades i glacejat de vinagre balsàmic. Faltaven daus de remolatxa que el cuiner es va deixar, però no se’n va adonar ningú, perquè les amanides tenen aquesta flexibilitat.

Una comensal arquitecta està convençuda que al lloc dels dinars hi ha cadires de Jindřich Halabala, un gran dissenyador txec. Porta un llibre, compara els models i les fotos: no es pot arribar a conclusions definitives. Els dissenyadors txecs d’entreguerres juguen un paper clau en desenvolupar la cadira de tubs primer com la cadira de cotxes, després fa el salt al mobiliari.

La conversa ens porta a la gran arquitectura d’entreguerres a Praga i a Brno. Visitar la vil·la Tugendhat continua estant dificilíssim, però podem parlar de la vil·la Muller de Loos, a Praga, més accessible, o de com Mies Van der Rohe acaba de fer el pavelló alemany a l’Exposició de Barcelona del 29 i se’n va a Brno a fer la vil·la Tugendhat. Als anys trenta, el Gatcpac recolliria tot aquell impuls d’avantguarda a Catalunya.

Finalment: la sarsuela. És tan exquisit que la persona que no cuina el veu com un miracle. Però de fet és molt senzill: només cal fregir el calamar, les gambes, el llobarro enfarinat (seguim la recepta de Maria Nicolau).

En aquest oli que té restes de farina i sucs i peix del marisc s’ha sofregir la ceba. La recepta original l’acaba amb brandy, però no cal. S’hi afegeix tomàquet, fins que queda tot com una melmelada. Tot s’ha de trinxar i colar amb un colador xinès, i tornar a la cassola. Aquí es torna a la cassola el peix i el marisc, i els musclos, que heu obert separadament, i heu tret la mitja closca buida, i finalment s’afegeix la picada.

La picada: paral·lelament heu fet fumet amb els caps i les cues del peix, que té més espina que carn. Heu fregit pa, alls i el fetge de llobarro (un llobarro feia quasi un quilo). Com que era poc fetge hi hem afegit fetge de bacallà, que es troba normalment als supermercats a les conserves de peix. Podeu fer tota la picada només amb aquest fetge.

L’all, el fetge, les ametlles torrades, el pa fregit i un manat de julivert fan la PICADA (aquí música èpica). Afegiu-hi fumet perquè es trinxi millor, aboqueu-ho a la cassola. Feu servir més fumet per conjuntar-ho tot.

L’epíleg és pera al vi, gelat de vainilla i les clàssiques galetes de gingebre. Els vins: blancs txecs i moraus. Arribats aquí, els comensals estan sentimentals. En realitat, apreciem la cuina perquè som fills i filles d’aquell treball ingrat i callat de les dones de la família.

Mentrestant, les famílies de les comensals mares comencen a fer-se notar, la pressió de l’amor filial va acabant la jornada. Encara hi ha temps de parlar un moment d’idees d’inversió.

Per acabar no cridem els eslògans del club, però els posem aquí perquè recullen l’esperit de la idea: Cuineu, malparits! Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament! El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant!

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de gener.

Els dinars del club*samfaina (34)

És novembre. Som a Europa Central. Fa fred. Volem un dinar amb substància proteínica: és el temps d’escudella-ramen. Això vol dir, d’entrada, trobar el bol perfecte: és l’OFTAST d’Ikea. El venen com un contenidor d’allò que ha de ser servit, però considereu-lo com un plat individual.

Continua llegint «Escudella-ramen, el concepte»

Els dinars del club*samfaina (33)

Bolets recollits pel Grup Via han acabat al club*samfaina, o de com funcionen les sinergies entre els diferents nuclis del Casal Catalanotxec. Parlem d’una amanida de ceps (Boletus edulis) i mollerics (Suillus granulatus) saltats amb all, posats sobre rucola i canonges, grans de magrana (pel color), olives kalamata i un formatge de cabra neutral, amb vins blancs de Moràvia.

Després, una crema de carbassa amb curcuma, però pensada perquè tingui gust i gràcia. Es fregeixen uns talls petits de guanciale stagionato, es retiren, i sobre l’oli es fregeixen daus petits de poma àcida granny. Rostim carbassa i patata, fem brou de pollastre (pastiller), hi afegim la curcuma, tot per la batedora, els trossets de guanciale i poma per alegrar el plat. La recepta és de Marc Ribas.

Després, ànec rostit, amb pera i castanyes, que és una cosa molt francesa, però ens venia de gust. L’ànec és del mercat de Jiřího z Poděbrad i venia de Moràvia. El vam encarregar dimecres, a un senyor que té una espècie de caravana-botiga, perquè no es pot esperar que tinguin set trossos de cop. Bons trossos, pit, sense os, de 300-320 grams. Com tots els rostits, es comença fregint i segellant, es reserva. Sobre l’oli, una mica de mantega, base de ceba, vi blanc, farigola, peres tallades a quarts i castanyes rostides. S’hi retorna l’ànec, s’hi afegeix brou de pollastre, s’enforna. Estava fet ahir a la nit. Vi negre argentí. Aquí la gràcia sinèrgica és com la dolçor de la pera i la ceba combina amb la carn i el contrast de les castanyes rostides.

Continua llegint «Menú de tardor amb bolets, carbassa, castanyes, peres, ànec i altres sinergies.»

Presentació del llibre “Popular Culture, Identity and Politics in Contemporary Catalonia”

Els dinars del club*samfaina (32)

El Casal Catalanotxec entra en la tardor organitzant un altre dinar de la seva secció gastroesnob, el club*samfaina, i aquesta vegada amb programa cultural, la presentació d’un llibre d’antropologia acadèmica sobre Catalunya. Anem per parts.

Hem introduït una amanida nova, que surt d’una recepta d’Ada Parellada adaptada a les condicions realment existents a Praga. L’estupendíssima cuinera catalana proposava trobar UN tomàquet, buidar-lo, pelar-lo (!), i omplir-lo, amb molt de compte, amb UNA burrata.

Nosaltres, quin remei, hem hagut d’adaptar la recepta: hem fet servir boletes de mozzarella de Gran Moravia i tomàquets txecs, una mica més grans que els cirerols. Hem de dir que gràcies al canvi climàtic (!) la qualitat del tomàquet txec ha millorat molt els últims deu, quinze anys. Hem partit els tomàquets per la meitat i els hem capgirat sobre tovallons de paper perquè alliberin aigua.

Les fulles d’enciam de base són de cors d’enciam. Les olives són kalamata del Billa, o sigui amb alguna personalitat, quan la recepta d’Ada Parellada proposava rodanxes d’oliva negra sense pinyol. La clau d’aquesta amanida però és un pesto de festuc, alfàbrega i julivert, més un trencadís de festuc, pinyons i pipes de carbassa.

La segona amanida ha estat la clàssica escalivada amanida. Rostim pebrot i albergínia, ho tallem en tires, ho combinem amb els mateixos tomàquets crus d’origen txec, olives kalamata, i hi afegim una vinagreta d’oli i sal, llimona i zatar. Què és zatar, us preguntareu? És orenga en àrab. És orenga molta, amb grans de sèsam.

Després d’una amanida vegetariana i una altra vegana, hem passat a un tagín de verdura, una sopa de verdura totalment vegana. La base és una ceba fregida. S’hi afegeixen les espècies: ras el hanout, comí molt, curcuma. Després, passata de tomàquet. Després, tot el que vulgueu: daus de patata, pastanaga, batata, carbassa, carbassó, cigrons, olives verdes. El tagín és una de les bases de la cuina mediterrània… marroquina. Al club*samfaina estem per la cuina mediterrània… però de tot el Mediterrani, també l’africà i també l’oriental.

Continua llegint «Amanida de mozzarella i pesto de festucs, escalivada amanida, tagín de verdura, pollastre rostit amb prunes i orellanes.»

Els dinars del club*samfaina (31)

Contra la melangia del final de l’estiu, arròs negre, negríssim. El marisc és del nostre peixater David Lédl, d’Anděl, el trio de gamba calamar i musclo. D’ell és també el vinho verde: no per res en especial, sinó perquè sí, perquè el tenia, i el David ens cau bé i ens agrada Portugal.

La tinta és de SeaFood, i el venen com nero di sepia, perquè aquestes coses arriben a Europa Central gràcies als italians. Igual que gràcies a ells hem tastat una “Burratina al tartufo” amb una mica d’amanida, que ha estat la innovació d’avui.

Això i els musclos a la marinera, és a dir amb una samfaina de ceba, julivert i passata la Molisana, densa e corposa, Italian tomato. Què faríem sense els italians. La burratina i el tomàquet són de les botigues Gran Moravia.

L’arròs negre l’enfoquem exactament igual que la paella, però fent servir tinta en comptes de safrà. La tinta és cara (per dos sobres de 4 grams en demanen CZK 116, més de quatre euros) i et diuen que amb un sobret n’hi ha prou, però no és veritat: ens agrada exagerar, que l’arròs quedi negríssim com el quitrà, que faci xup-xup com el perol de la bruixa. L’allioli, amb el túrmix: instantani. Això sí, és estrictament imprescindible que mesureu 25 cl d’oli. De postres flam de la Marga amb maduixes, també una opció que anem repetint.

El running joke del dia? Un vídeo d’hores de sons d’onades de mar i gavines. Amb les finestres ben obertes i si teniu bona circulació d’aire podreu crear l’efecte passeig marítim. La cosa comença com una broma, la gent riu, però després en una pausa casual de la conversa se sent el xisclet de les gavines i la remor de les onades trencant-se contra la platja…

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’agost.

Els dinars del club*samfaina (29) – OFF Samfaina

Barcelona, 9 de juliol, primera hora del matí, mercat municipal de Nostra Senyora de Montserrat, al barri de Prosperitat, Nou Barris, al nord de Barcelona. Pesca Salada Isaac, bacallaner català expert. Explica que el filet de bacallà és més car només perquè és més gruixut. Si obvies el gruix et surt millor de preu i igualment pots fer qualsevol preparat de bacallà. Li’n compro dos trossos que fan 1,8 kilos per 43 euros. Em talla cada tros en tres parts i els empaqueta de forma exemplar. Li explico que em dec al Casal Catalanotxec i al Club Samfaina, expats catalans que estan esperant el bacallà i el “menjar normal”. Li explico com funcionem, i ho aprova.

Barcelona, 1o de juliol, primera hora del matí. Soc a l’aeroport del Prat, malalt de l’ansietat que em provoquen els putos aeroports, en general. Un senyor alt i gras escaneja la meva maleta i em diu “QUÉ ÉS ESO CABALLERO”, així, en espanyol, que fa més por, perquè al seu escàner no reconeix el bacallà embolicat per l’Isaac. Jo m’encongeixo deu centímetres i amb un fil de veu li dic “bacalao”, perquè som un país ocupat i no soc capaç de fer-li un mantinc el català. Ell em fa un gest que vol dir “va, passa”, i no vol ni obrir-me la maleta.

Així ha arribat el bacallà a Praga. L’hem fet de quatre maneres. Primer, una esqueixada. El tomàquet és de Polònia, la ceba és txeca.

Després de l’esqueixada hem fet bacallà a la llauna amb pimentó d’Hongria.

També hem fet bacallà amb samfaina i bunyols de bacallà, que tot i ser deliciosos estèticament no han quedat bé, i per tant no en publicarem fotos. Hem begut vi blanc italià, un Pinot Grigio venecià, ben gelat.

La glòria del bacallà melós acabat de fer és el més substancial que ens hem endut a casa els assistents en aquesta sessió del Club Samfaina. Tots i totes els qui aneu i veniu entre Catalunya i Txèquia podeu, si voleu, venir amb bacallà a la maleta des de Barcelona.

Si la vida us porta a Praga i us interessa menjar bé, feu-vos socis del Casal Catalanotxec i entreu al Club Samfaina.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina, com és el cas d’aquesta festa d’exaltació del bacallà. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar.

Els dinars del club*samfaina (28)

Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” fes-te soci del Casal Catalanotxec i vine als dinars del club*samfaina.

Avui hem d’exaltar la figura del David Lédl: és el nostre peixater. És un xicot txec, jove i simpàtic, que ha decidit dedicar-se al peix. Aquí teniu la pissarra de la seva botiga: les tres columnes volen dir que compreu: 1) el peix sencer, sense els budells, o bé 2) filets nets, sense espines, o bé 3) marisc.

És al carrer Štefánikova, prop d’Anděl. Fa anys que hi és, i no té ni web, ni fa tractes amb repatidors. Si vols peix del David hi hauràs d’anar en persona i parlar-hi, no et podràs aprofitar d’esclaus explotats que t’ho porten a casa, per la teva comoditat.

Aquí una foto de seu taulell.

Nosaltres li hem comprat verat fresc i musclos. Les sardines, diu el David, són un problema: els croates, la mare que els va parir, se les queden i no les exporten, i els francesos envien morralla, de molt poca qualitat! Diu que no ho accepta, que els ho torna.

Avui a la samfaina d’abril hem començat amb un xató, que vol dir amanida i una salsa romesco de Budapest. Pebrot rostit, tonyina i anxoves, cogombrets, olives negres, i salsa romesco: avellanes i ametlles, all rostit, pimentó, etc. Tot a base d’ingredients que trobeu a la gran distribució alimentària txeca: Billa, Albert, Lidl, etc.

Això és la plàtera, però aquí teniu el plat, amb la salsa romesco.

Després hem fet soja-faves a la catalana. És un plat que consisteix en fer soja fresca i pèsols COM SI fossin faves tendres a la catalana. Parlant amb els botiguers, amb la gent que fa la feina de veritat (no amb els paràsits digitals) s’aprenen coses. El jelito, que és la botifarra negra txeca, resulta que és un producte fresc de la matança del porc, i a finals d’abril això queda lluny, perquè ja ve la calor. Per tant hem triat “tmavá tlačenka”, un embotit que és fosc perquè es fa amb sang, gelatina i trossos de carn. Ha quedat així:

Després ha arribat el principal: verat i musclos en escabetx, amb porro, pastanaga, soja, pèsols i patatones. Els musclos de l’escabetx s’han acabat desfent i perdent perquè són petits. Ho hem après de la gran Maria Nicolau. Ella sola està recuperant i renacionalitzant la cuina de les mares i les iaies, a través del seu llibre Cuina o barbàrie, que ens inspira i ens guia.

Hem acabat amb un toc de maduixa amb vinagre blanc i sucre, i un cafetó moka dels de tota la vida. El vi? Un blanc xilè del súper.

El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

_____
Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes. No s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’abril.

Els dinars del club*samfaina – OFF Calçotada (27)

Els del club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, hem fet la samfaina oficial de març l’últim DIUMENGE, no dissabte, perquè és Setmana Santa, hem estat pocs i ho hem acordat així. Però atenció: MAI MÉS canviarem la regla de l’últim dissabte.

Romesco de Budapest
Sí, el títol és un pescaclic. És romesco fet amb paprikrakém de botiga hongaresa, perquè els hongaresos són una nació obsessionada amb el pebrot i el pimentó i en tenen de totes les formes imaginables, per tant també en pasta. Si algú del subsistema tarragoní es mareja sabent que a Praga fem romesco de Budapest que segui, respiri fondo i es begui un gotet d’aigua.

1 / Xató amb romesco de Budapest i sardina bretona

A internet hi ha deu mil receptes de xató i moltes són bones i aprofitables (si llegiu “veritable” al títol, ni puto cas). La qüestió és barrejar la fulla i el xató de Budapest i fer una base. La fulla hauria de ser escarola. A Europa Central no en trobem, triem un mix de fulla d’amanida de supermercat. Per damunt, els contrastos: tires de pebrot rostit, olives negres turques, cogombrets txecs. Les sardines són bretones a l’huile d’olive extra vierge, d’una llauneta de botiga gourmet esnob, el Delmart. Però bé: podeu combinar segons el gust o el que hi hagi pel rebost conserves de peix i verdures confitades en sal i vinagre.

2/ Crema de calçots
El plat el teniu explicat en la sessió anterior, però és un brou de la part verda del calçot i julivert. Mentrestant es fregeixen els calçots fins que s’estoven, s’hi afegeix el brou, patata rostida i romesco, es trinxa tot. Els francesos ho colarien, però nosaltres tenim dret a trobar-ho un costum ridícul i ho podem ignorar tranquil·lament. Al plat s’hi afegeixen crostonets de pa fregit amb oli d’oliva condimentats amb vinagre blanc (de vi blanc, o de poma) i pimentó, juntament amb fulla de menta trinxada.

Continua llegint «Tanquem la temporada del calçot amb romesco de Budapest»