Els dinars del club*samfaina (34)
És novembre. Som a Europa Central. Fa fred. Volem un dinar amb substància proteínica: és el temps d’escudella-ramen. Això vol dir, d’entrada, trobar el bol perfecte: és l’OFTAST d’Ikea. El venen com un contenidor d’allò que ha de ser servit, però considereu-ho com un plat individual.
L’ingredient clau de l’escudella, allò que dona una gust transcendental al brou, és la costella de vedella i la costella de bou. A Txèquia la carn és sempre pollastre-porc-bou, per tant tot el que no sigui això demana conèixer el vostre carnisser: heu de saber els dies que té vedella.
Tots els ingredients càrnics són per tant locals: vedella, bou, pollastre. Hi afegim talls pensant en els comensals que venen. És a dir, talls de vedella i de pollastre comptats. La mandonguilla és d’un mix de carn picada de bou i porc. Hi afegim baharat, que és una barreja d’espècies musulmana per a la carn picada. Cada comensal rep dues mandonguilles d’uns 50 grams.
La verdura és patata, pastanaga, porro, api, tot local, i all, llorer. Cada comensal té un tall de pastanaga, una patata, un tall de ceba, d’api, tres cols de Brussel·les, etc. Tot comptat. En comptes de fulla de col hem posat cols de Brussel·les, que ja venen dosificades. Els “galets” són “Conchiglie grandi nº 313” de “La Molisana”, una marca italiana.
L’escudella-ramen té alguna cosa de “cadena de muntatge”: tothom rep el mateix.
Abans de l’escudella hem fet uns entrants, tres amanides: una basada en l’escalivada, amb pebrot i albergínia rostits, però la portem cap a l’amanida amb olives kalamata, ceba i tomàquet. La segona amanida era un saltat de bolets sobre rucola i espinacs, amb formatge de cabra i olives kalamata, amanides amb oli, balsàmic, mel i vinagre blanc. La tercera amanida tenia remolatxa rostida, les mateixes olives kalamata, i ricotta.
De postres hem fet pera txeca bullida en vi negre i mel, perfumat amb canyella, anís estrellat i pela de llimona i taronja, un tros de gelat de nata i neules franceses del Delmart. Ells ho venen com “cigarettes croustillantes”, i en francès sempre és més sexi, però no fotem, són neules.
Però atenció, que els dinars del club*samfaina són sempre gastronòmicament interessants, però el més important és l’intangible, el poder trobar-nos i conversar en català.
La conversa és sempre d’un gran nivell, però avui hem viscut una cosa tan cuqui com veure dos estupends xicots alemanys menjant escudella i parlant en català entre ells, dins del grup, i sí, gràcies a l’amor i la màgia intercultural de les parelles mixtes. No és bonic, això?
Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant. Visca Catalunya lliure, fillsdeputa.
_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de novembre.
