Etiqueta: club*samfaina

Els dinars del club*samfaina (21)

El dinar de setembre del club*samfaina, la secció gastronòmica del Casal Catalanotxec, ha estat un homenatge al rostit, aquesta tècnica fonamental de la cuina catalana.

Espatlla de porc, llata de vedella, cuixa de pollastre, salsiccia toscana en el paper de la botifarra, disponible a les botigues Gran Moravia: tot fregit, rossejat, fins que perdi el color de cru, amb oli i llard. Després, un raig de brandy. Sí, idealment seria vi ranci, però a Txèquia no en trobem. El brandy pot ser del supermercat, marca nothifixis. Després hi hem afegit ceba txeca del color de la ceba de Figueres, tallada en làmines.

Quan la ceba està tova s’hi afegeix una mica d’aigua. Els sucs que deixa anar la carn i la ceba, l’oli, el llard, més l’aigua, tot ha de fer xup-xup amb el foc al mínim. S’hi ha estat CINC HORES, per etapes, dins d’un marc de 24 hores.

Aquí SLOW FOOD és el concepte clau. El rostit és LENT, va contra la barbàrie de la barbacoa, aquest invent ianqui: fer foc, fer flama animada amb algun producte derivat de la gasolina, cremar carn a la flama, ràpid, ràpid, ignorant les partícules carcinògenes de carbó.

A la merda la barbacoa. Barba-coa és quasi com barbà-rie. El rostit és civilització. El rostit és SLOW FOOD.

Cuina catalana a Praga, nivell iaia
Avui al club*samfaina hem degustat carn melosa amb melmelada de ceba. Hem tingut una crítica gastronòmica filla d’un comensal, de quatre anys d’edat: s’ha posat els ditets als llavis, s’hi ha fet un petó i ha obert la mà.

Més: una sopa de galets, una amanida amb escalivada, és a dir, amb albergínia i pebrot rostit. Podria ser “amanida amb escalivada” com “escalivada amb amanida”. Vi: xilè.

De postres hem fet una “redundància de sorbet de maduixa amb maduixa”. Sona a nom de plat de restaurant car i esnob, però és broma: vol dir sorbet de maduixa acompanyat de maduixa, de la fruita.

Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.
Cuinar no és difícil. Està a l’abast de tothom. Només demana compromís, temps, energies.

Catalans de Praga, de Txèquia: la inflació i la vulgaritat de l’hostaleria del país no us han de limitar si cuineu a casa, si convideu els amics. Esforceu-vos-hi, val la pena. És l’esperit del club*samfaina.

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar de setembre.

Els dinars del club*samfaina |ESPECIAL|DIADA| (20)

El Casal Catalanotxec és una idea que vetlla per la qualitat de vida dels catalans a Praga i a Txèquia, però això sí, sempre a partir del nivell i la capacitat de compromís i autoorganització que siguin capaços d’aportar. Nosaltres, els del club*samfaina, som la secció gastroesnob (hi ha seccions que organitzen excursions, activitats per a nens, anar a veure el Barça, etc.).

O sigui, els del club*samfaina som gent que s’ocupa de cuinar i dinar amb un mínim de serietat. Ens trobem l’últim dissabte del mes en un pis, que vol dir 10-12 persones. No perdem temps buscant un dia que vagi bé a tothom, qui primer arriba seu, sense explicacions de qui no vol venir o pregunta qui ve. Dit això, hem trencat la regla de l’últim dissabte i hem organitzat un sopar per la Diada, al voltant d’un plat tan icònic de la cuina catalana com és el fricandó (no vol dir que NO dinem l’últim dissabte de setembre!).

El fricandó és vedella, bolets, ceba i tomàquet, i ja està. La ceba no és problema a Txèquia. El tomàquet fresc és d’hivernacle i arriba per la gran distribució, o bé és de llauna, a la manera italiana. Una tercera opció és el tomàquet fresc txec. El canvi climàtic fa que cada cop n’hi hagi més, però és molt de l’estiu, és massa car i no s’ho val. La vedella és local, però atenció: heu d’anar a carnissers (o sigui, no la trobareu al súper), i els heu de tenir controlats, perquè els arriba en dies concrets. El tall, la “cuixa”, en txec es diu “kyta“, i “cuixa de vedella” és “telecí kyta“. Compreu el tall sencer, no els demaneu que us el tallin, els carnissers, segons la nostra experiència acumulada, no conceben que es puguin fer talls fins, de tres o quatre mil·límetres.

Els bolets els hem tret de dues fonts: hem trobat “funghi porcini” italians secs al Lidl, que són els ceps (en txec “hřib“). Hem trobat gírgoles a la gran distribució (no diu de quin arbre). Els bolets secs s’han de posar en remull, i faran un aigua que farem servir com un brou. La gírgola fresca s’ha de saltar a la paella.

Abans de servir el fricandó hem servit entrants. Hem tastat la millor botifarra catalana de Catalunya, que ve de La Garriga, aportada per la presidenta del Casal, que també ve de La Garriga. Hem fet samfaina (ceba, pebrot, albergínia, tomàquet) i uns quants entrants de la Mediterrània oriental, que tant ens agrada. Si el fricandó segueix les directrius de Maria Nicolau, els entrants són de Yotam Ottolengghi: pasta de carbassa rostida, tahini i iogurt escorregut (combina MOLT bé amb la samfaina); amanida de remolatxa al forn, porro bullit, nous, ruca; cigrons al cardamom i el comí i amanida de pebrot, tomàquet, cogombre, menta, julivert; allbergínia rostida amb grans de magrana i fulla de menta i julivert.

De postres una de les comensals ens ha portat un flam d’ou casolà estupend, de nivell iaia, que hem guarnit amb talls fins de maduixot belga de la večerka. Els vins: blanc austriac i una variació de primitivo, del Lidl.

Tenint en compte la Diada hem pensat si calia culminar el sopar amb una tertúlia política, però al final ningú no ha tingut esma de dir res.

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí l’edició especial DIADA 2023, que per un cop va sortir de la regla “dinar últim dissabte del mes” i va fer un sopar per celebrar la Diada.

Els dinars del club*samfaina (19)

Hem dedicat la samfaina d’agost a la cuina mediterrània oriental de la mà del xef israelià Yotam Ottolenghi i el seu llibre Jerusalem, del qual és coautor amb el xef palestí Sami Tamimi.

El humus és un bàsic, és com el pa, s’ha de donar per descomptat, és banalment fàcil de fer. Si de cas no poseu el tahini als cigrons: l’heu de barrejar amb suc de llimona, perquè faci emulsió i creixi, i és la barreja el que es posa als cigrons (aquí ho hem après de grans).

Coses que no hi ha hagut temps de fer: amanida de remolatxa rostida, nous i ruca, una; amanida de cigrons calents al comí i el cardamom amb verdura crua, menta i julivert. No es pot fer tot.

No hi ha primers plats ni segons, es van posant coses. Però sí que la carn va al final. Ja hi arribarem. Una altra amanida: talleu en fils pastanagues, remolatxa, xirivies i api (pelat de l’exterior més fibrós), feu una vinagreta i afegiu-hi una cullerada de iogurt cremós (grec, Holandia) però escorregut abans, perquè perdi l’aigua. Un iogurt dens s’escorre bé en un d’aquells col·ladors dits “xinès”.

Més: a l’albergínia rostida de tota la vida, la que va a l’escalivada, li donem un toc amb el raig d’oli, el suc de llimona, més fulles de julivert i menta i grans de magrana.

El tahini és molt més que l’ingredient clau de l’humus: el podeu barrejar amb el mateix iogurt escorregut i un toc d’all i després amb carbassa rostida. Millor fer servir una forquilla, la batedora ho deixa massa desfet. Unes gotes de xarop de dàtil (en venen a l’Albert) i un polsim de grans de sèsam.

Els plats de tall són dos: pollastre (no cal que sigui halal!) posat a marinar la nit abans en mandarines, talls de fonoll, anís estrellat, suc de taronja i llimona, mostassa amb grans i ouzo. Hi havia ouzo (l’anís grec) perquè l’hem trobat aquest estiu fent turisme. Si no en teniu, compreu-vos qualsevol vodka, afegiu-hi fonoll, anís estrellat, llavors de fonoll i sucre i deixeu-ho uns dies.

Després mandonguilles. De què? De bou i xai en una proporció de dos a una, amb un ou, pa rallat, julivert trinxat i baharat. La paraula vol dir “espècies” en àrab, però aquí parlem d’una barreja de pebre negre, llavor de coriandre, canyella, clau, comí, cardamom, nou moscada i pebre de jamaica, vuit espècies, tot molt.

Les mandonguilles es fregeixen, s’aparten. Després van amb pèsols i boles de soja crua (en venen com “eda mame” a les botigues de menjar asiàtic). Podrien ser faves, per què no. Un bull en brou de pollastre, d’acord amb la verdura que hi poseu, i al final s’hi afegeixen les mandonguilles una estona més, perquè tot quedi ben conjuntat. Les mandonguilles xuclen el brou, no val a badar, que no us quedi eixut, tingueu una mica de brou de reserva. Més fulles de julivert tallades al final.

Hem begut amb moderació l’agradable el veltlin austríac d’aquest estiu i per a les postres no ha quedat espai vital. Ho podríem ampliar a te i pastetes orientals, però sembla que als comensals no els queda lloc. Si de cas més endavant.

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la d’agost.

Els dinars del club*samfaina (18)

A l’estiu és inevitable. Sempre acabem tornant a la paella, la gamba de ves a saber a on a Europa Central. L’amanida, els riesling austriac fresquet. Les maduixes són locals, de Predměřice nad Jizerou. Servides amb sorbet de maduixa Grom, els de “il gelato come un volta”. Quina mandra, escriure, a vegades.

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar de juny.

Els dinars del club*samfaina (17)

Amichs, la samfaina de maig ha estat històrica. Marca un punt d’inflexió. Hem estat onze a dinar, tot i que estàvem a punt pels dotze. Ens ha fallat un despistat que es pensava que sopàvem, quan som gent d’ordre que dina i aprofita la resta del dia. També ha estat la primera vegada que algú cuina a casa d’algú altre. El club*samfaina és això, cuina cooperativa.

Què hem dinat? D’entrants, coca de recapte a partir de base pizza del Lidl i olivada. Una mica de pernil portat per visites. No calia, però no ho sabien, i quan algú porta alguna cosa doncs per què no. Un altre entrant eren daus de bull amb ceps de la insigne cansaladeria La Perla de La Garriga.

Com es possible que això acabi a Praga? Us preguntareu. Pel tràfic que hi ha a les maletes dels expatriats. Encara un altre entrant ha estat l’amanida amb userda germinada i mozzarella.

El primer ha estat una crema de pastanaga amb ceba caramelitzada. Una crema de pastanaga és humil. Tot el que demana és bullir la pastanaga, en qualitat bio i localíssima. Amb poca aigua, perquè la pastanaga ja és sobretot aigua. Ara bé, caramelitzar ceba com deu mana ja és un altra cosa. És un acte d’amor. Vol dir posar-s’hi dos o tres dies abans. A més tenia un ingredient secret que no direm aquí per provocar FOMO, però que els assistents van acabar sabent.

De segon, arròs amb calamars i bulb de fonoll. El calamar va aguantar el sabor marí que ens encanta. La base de «Peaella Rice» del Marks and Spencer, el bulb de fonoll, el pebrot, el safrà, la picada de fonoll i el toc d’all, tot bé. Ara bé, el brou, un producte txec a base de peix de riu, no va estar a l’altura de l’exigència dels paladars mediterranis. Ens alegra que el públic txec descobreixi el brou i el misteri de la transubstanciació, i que surtin empreses locals fent productes locals atractius com brou de peix de riu. Però no és el mateix.

El postre va ser una crema freda de llimona i cafè amb una magdaleneta de llimona amb xocolata negra. El beure vi blanc austríac, te verd fred amb llimona, aigua de l’aixeta.

__
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec o escrivint a l’editor d’aquesta revista, l’adreça la trobareu al menú sota “qui”. Els samfaines són el braç gastroesnob del Casal Catalanotxec. Es reuneixen l’últim dissabte del mes en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de maig.

Els dinars del club*samfaina (16)

Està molt bé que ens arribi gent nova. Anem de camí d’haver de penjat el cartell de complet cada vegada. Sortiran més cases i més cuiners? Ja veurem.

Mentrestant, la samfaina d’abril ja és més primaveral, hem fet la clàssica escalivada amanida i el risotto de remolatxa amb pèsols i espàrrecs, un vell conegut. Surt millor amb arròs de varietats italianes, és qüestió de sofregir i ofegar la ceba en vi blanc, afegir l’arròs, afegir mitja remolatxa trinxada, daus de remolatxa amb un bull, talls d’espàrrec i pèsols. Què dir del risotto: és una manera tractar l’arròs i ho aguanta tot, o casi. Millor un formatge dur (parmesà, etc.) ratllat que mantega. Vi blanc austriac.

Continua llegint «A l’abril risotto de primavera, vedella amb peres, maduixes»

Els dinars del club*samfaina (15)

Diumenge passat el Casal va fer la calçotada clàssica, a l’aire lliure, molta gent, flama, brasa, carn rostida i allioli. Nosaltres ens vam quedar un feix de calçots i ens l’hem fet a casa al forn. Quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra? Si la calçotada és colla i festa major, el calçot de pis és música de càmera, menys gent, menys soroll i i menys despesa d’energia. Si el calçot a l’aire lliure es llença a la flama tal qual arriba del camió, o quasi, en canvi el calçot de pis exigeix ser netejat perfectament, el malparit. En contrapartida com que es fa al forn s’aprofita més, quasi tot. No es crema per fora, no s’ha de llençar l’exterior cremat. Tampoc hi casuística de pitet: es menja amb forquilla i ganivet.

Si no hi ha foc de llenya i flama tampoc hi ha brasa, carn rostida, mongetes i allioli. Es pot provar altres coses. A més de l’escalivada amanida (o amanida d’escalivada), que és constant en el club*samfaina, hem fet pollastre a la catalana. Una adaptació de la recepta de Ferran Adrià. Ara bé, al «Catalan-style turkey» fa servir unes potetes de pollet de gall d’indi jove i tendre i això a les carnisseries del país no ho sabem trobar. El que hi ha són uns cuixots de titot enormes, tan grossos que intimiden. Però bé: es fa la ceba, s’estova, es va caramelitzant, es daura el pollastre. Les prunes seques i les panses es deixen marinar hores (si pot ser una nit) no en vi ranci, com diu l’original, sinó en vi de Porto. Aquest vi va a la ceba i el pollastre, i quan es redueix s’hi afegeix la pruna i la pansa i la «passata» de tomàquet, i aigua, i que faci xup-xup mitja horeta, al foc baix o mínim.

Però si alguna cosa demostra el bé que anem com a grup és que ens venen membres que no poden venir al dinar i ens fan les postres allí mateix, tal qual, amb facilitat insultant d’experta i felicitat de bona amiga. A base de fruits secs trinxats i marinats en vi ranci, s’hi afegeix mascarpone i una màquina ho gela. Fruits secs, figa i confitura de figues i vi ranci completen el gelat de postres de músic. Vins blancs i negres xilens, de supermercat, cafè, etc., i com sempre, l’intangible: es conversa, i no ens n’adonem i es fan les tres, les quatre i les cinc, fins que cal fer un pensament, i abans de sortir repetim tots, junts, ben adoctrinats: es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. I en segon lloc: el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant!

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal, perquè això va de crowdcooking, una idea de futur. Podeu veure aquí de què va, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de març.

Els dinars del club*samfaina (14)

El borstx és una sopa eslava fonamental: per a russos, ucraïnesos i polonesos el borstx és la vida, la cuina de la mama i de la iaia. N’hi ha infinites variacions a cada poble i família, i que cadascú creu que la seva és la millor no cal ni dir-ho. És cuina popular: sana, nutritiva, econòmica. És que ho té tot.

Heu de bullir col, patata i pastanaga tallat petit. Mentrestant sofregiu ceba, bolets, tomàquet, la passata italiana ja està bé i remolatxa tallada en daus. Afegiu-hi llorer, anet, pimentó, pebre de jamaica. Quan el tomàquet ha reduït i tot està ben fet i barrejat el contingut de la paella s’aboca a l’olla on ha bullit la col, la patata i la pastanaga, i hi afegiu mongetes vermelles d’aquelles que es venen ja bullides i un tros de sagí (aka llard de porc), es barreja tot bé, es deixa bullir una estoneta i l’endemà estarà boníssim. Se serveix amb una cullerada de nata àcida o kyselá smetana, i se salpebra a gust.

De segon hem fet un pollastre txec més mediterràniament. Es rosseja a la paella, s’hi afegeix un toc de sagí, llimona, oli d’oliva i vi blanc, més poma groga, si pot ser àcida, tallada en quarts, més prunes i albercocs secs i escalunyes, i cap al forn. Ho hem servir amb pebrots escalivats i amanits, o sigui barrejats amb ruca i altres fulles, olives i una vinagreta d’oli, llimona, mel i pebre negre.

De postres hem fet el sorbet de mores Grom que ens té el cor robat amb mores i nabius amb les excel·lents neules artesanes Sant Tirs, resistents i irresistibles. El vi blanc, fred de balcó, Grüner Veltliner austríac.

La novetat del dia és que tenim gent nova, que ens ha llegit a Catalunya i que acaba d’arribar a Praga, per feina, i s’afegeix a la causa amb entusiasme (diuen coses com pollastre amb prunes, com a casa, fa diumenge, fa festa), i sabeu què? Ens encanta. També hi som per això.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la del febrer.

Els dinars del club*samfaina (13)

Fa fred, hem repetit escudella, aquesta vegada amb galets, que ens ha portat un comensal. A més també ens ha portat les excel·lents neules artesanes Sant Tirs, del Berguedà, amb el magnífic eslògan «Resistents-Irresistibles». No és bonic, això? Els comensals ens comencen a portar coses i a ampliar la proposta. Això i els còctel d’olives de El Olivar. Per tant hem repetit l’escudella, però no cal repetir el discurs de l’escudella, mireu l’última crònica. La resta del dinar: escalivada amanida, postres de sorbet de fruits de bosc amb nabius frescos, vi blanc austríac guardat al balcó, i vi negre de Castella la Vella.

Si els dinars estan consolidats, si els comensals porten coses i fan propostes, i la tertúlia flueix, en canvi des del punt de vista de la producció hem de concedir la primera autocrítica. Per molt que idolatrem l’escudella, qui la fa té por de caure en la rutina. Per tant no hi haurà més repeticions de dos dinars seguits. El mes que ve entra en consideració el borsč, la sopa nacional russa, polonesa i ucraïnesa, com a mínim.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la del gener.

Els dinars del club*samfaina (12)

Et costa de pair, la tardor centreeuropea? T’aplana que sigui fosc a les cinc de la tarda? Et desinfla el fred, la humitat boirosa i la fosca? No et preocupis! El club*samfaina et regala la glòria de l’escudella catalana, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor.

Aquesta vegada els comensals es van emocionar davant el miracle de la transubstanciació del brou, van començar a recordar pares i mares i iaies, van començar a felicitar-se el Nadal i es van posar a cantar els Segadors… no, això últim és broma.

Però és cert que no hi pot haver un plat més perfecte per a la tardor i l’hivern centreeuropeu que l’escudella. Feliçment, per una vegada, el carnisser tenia costella de vedella. Amb el pollastre i el bou i el porc per a la pilota, tot local, la carn va quedar coberta. Això i el jelito, que com deveu saber és el més pròxim a la botifarra negra que té la cultura txeca, tot i que molt inconsistent, s’ha de posar realment els últims dos minuts perquè es desfà massa.

La part vegetal també és local i de més llocs, però es pot trobar tot als supermercats: patata, pastanaga, xirivia, col i coliflor, api, cigrons i la variant del bulb de fonoll va tenir un toc aromàtic benvingut. És important començar a bullir el dia abans perquè la carn de vedella quedi melosa i l’os de la costella faci el seu efecte màgic durant la nit.

Abans vam fer l’escalivada amanida marca de la casa que els sospitosos habituals ja s’han acostumat a esperar, i de postres peres en almívar, sorbet de mora i una cosa que es diu cantucci, i que amb bona voluntat acceptem com una aproximació italiana de Lidl al carquinyoli. Vi: Venècia, Xile, Lleó, Rioja. Olives i oli gentilesa de El Olivar.

L’escudella «fa Nadal», aquí hi va haver acord, encara que sigui un mes abans. Pel desembre farem pausa, perquè tothom està embolicat amb la família pròpia i/o a Catalunya. Pel gener està previst un dinar de Reis, però com sempre l’últim dissabte de mes. El cas és que l’escudella va agradar tant que es va plantejar l’oportunitat de tornar-hi el gener, contra l’esperit de varietat i innovació que ens caracteritza com a braç gastronòmic del casal catalanotxec.

Continuarem informant. Mentrestant, repetiu els nostres mantres: el nacionalisme (gastronòmic, si més no) NO es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de novembre, després de la suspensió del dinar de l’octubre.