A PlantScraper Martí Torra, de Barcelona, desenvolupa i ven des de Praga, per a tota la Unió Europea, accessoris per al cultiu de plantes d’interior ornamentals, pensats per facilitar l’èxit de la planta i amb ell la millora de l’experiència de l’usuari.
El producte i la innovació La planta d’origen tropical, grimpadora, de fulla vistosa, es ven en un nínxol molt concret i exigent. Alhora, els sistemes de PlantScraper ho posen a l’abast d’un públic més ampli, democratitzen l’experiència.
En horticultura, del pal que sosté la planta vertical se’n diu “tutor” (it. “tutore”, fr. “tuteur”, es. i po. “tutor”). La canya tradicional de la mongetera i la tomatera és un tutor. El tutor de PlantScraper no solament sosté la planta sinó que li permet arrelar i nodrir-se directament a l’estructura, que a més es pot anar estenent cap a dalt, a mesura que la planta creix.
El tutor consisteix en una barra, feta d’una placa flexible de plàstic, que es doblega fins a formar un cilindre, i es disposa verticalment. La placa va ser una idea pròpia, però descobrir-ne una que es pot importar de la Xina va simplificar el procés. Llavors PlantScraper desenvolupa suports i altres peces de plàstic rígid, produïdes amb cinquanta impressores 3D treballant dia i nit, més producció externalitzada a Txèquia mateix, de productes tallats amb làser. El resultat és un sistema propi d’accessoris optimitzats.
La barra s’omple d’una molsa que ve de Xile. En uns tallers de treball social a Olomouc la deixaten i l’envasen en paquets més petits. La molsa és òptima per retenir la humitat de l’aigua fertilitzada i facilita el creixement de les arrels. La planta prospera.
La base del tutor és un test millorat, amb orificis de ventilació, importat també de la Xina, i amb unes cobertes més estètiques que es fan a Praga amb les impressores 3D.
A Klášterec nad Ohří, a uns 120 quilòmetres al nord-oest de Praga i molt a prop de la frontera alemanya, una nau treballa per a la gran indústria europea. És la planta txeca d’Inteplast, empresa catalana especialitzada en peces de plàstic d’injecció d’alta precisió. Des d’aquí s’atén sobretot la demanda d’Europa Central i de l’Est, en particular de l’automoció.
Es diu “injecció” perquè el material fos s’injecta a pressió dins d’un motlle. Moltes de les peces abans eren metàl·liques. Els nous polímers tècnics —més rígids i resistents del que suggereix la idea intuïtiva de “plàstic”— permeten reduir pes i costos sense comprometre la seguretat ni la durabilitat. El veritable valor no és només el material, sinó el disseny del motlle, el prototipatge i el control mil·limètric del procés.
De la Garrotxa al cor industrial d’Europa La central d’Inteplast és a la Vall de Bianya, a la Garrotxa. Fundada el 1972, l’empresa continua en mans de la família fundadora i ha crescut fins a convertir-se en un fabricant especialitzat amb dues plantes europees i clients en més d’una trentena de països. No competeix en volum massiu, sinó en precisió i capacitat d’adaptació.
La facturació anual se situa en una forquilla d’entre un i 10 milions de dòlars, segons bases de dades empresarials, amb una plantilla global d’uns 200 professionals. És una dimensió mitjana que li permet combinar estructura industrial i flexibilitat. A la Vall de Bianya es concentra el desenvolupament tècnic i bona part de la producció; a Txèquia, la proximitat als grans fabricants centreuropeus reforça l’eficiència logística i la relació amb el client.Tecnologia, persones i cultura industrial
Tecnologia, persones i cultura industrial La coordinació entre els dos centres no és només una qüestió de correus electrònics i videotrucades. Passa pels bons oficis de Jordi M., que viatja regularment entre Catalunya i Praga. Amb llarga experiència industrial i parlant txec després d’haver viscut al país, té el perfil idoni per gestionar equips tècnics altament qualificats en dues cultures diferents. En indústries d’alta precisió, la tecnologia és decisiva; però també ho és la capacitat de traduir matisos, resoldre tensions i harmonitzar maneres de treballar.
L’exposició universal d’Osaka i el pavelló txec (expo2025czechia.com)
El 2025 ha estat l’any de l’Exposició Universal d’Osaka, un esdeveniment que s’inscriu en una tradició amb arrels també a Praga, una de les ciutats on es poden situar alguns dels orígens d’aquest concepte. El terme Exposició Universal és, per definició, plenament inclusiu, ja que fa referència al conjunt del món i no només a una part d’aquest. Precisament per això, es tracta d’un concepte de plena actualitat, amb projecció més enllà del 2025 —incloent-hi el 2026— i que tindrà la seva propera fita destacada el 2027 a Belgrad.
Origen i evolució: Des de Praga al 1791. La idea d’una Exposició Universal és anterior a la industrialització moderna. Entre 1791 i 1851, Europa va viure diverses protoexposicions industrials que pretenien mostrar el progrés tècnic com un valor nacional. El 1791, Praga va acollir una exposició industrial amb motiu de la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. Aquesta exposició es va celebrar al Clementinum, un dels principals complexos institucionals de la ciutat en aquell moment, i va tenir un caràcter essencialment demostratiu i simbòlic. Tot i que no va donar lloc a edificis permanents concebuts com a pavellons expositius en el sentit modern, va establir un precedent clar: l’ús de l’espai urbà per exhibir capacitat productiva, innovació tècnica i orgull col·lectiu, una lògica que marcaria el desenvolupament posterior de les grans Exposicions Universals del segle XIX.
El 1798, París va organitzar l’Exposition publique des produits de l’industrie française, concebuda com una demostració pública de capacitat productiva i d’innovació. Posteriorment, la Gran Exposició de Londres de 1851, celebrada al Palau de Cristall i impulsada pel príncep Albert i Henry Cole, va marcar un punt d’inflexió. No es tractava només d’una exhibició de màquines, sinó d’un projecte ideològic orientat a promoure la cooperació comercial i industrial com a alternativa a la rivalitat militar. Aquest model va establir les bases de les Exposicions modernes, concebudes des del seu origen com un instrument de pau i cooperació internacional, una funció que continua sent especialment necessària en el món en què vivim avui.
Les Exposicions són coordinades pel Bureau International des Expositions (BIE), fundat el 1928 i amb seu a París. En els darrers anys, la Xina ha reforçat el seu paper dins l’ecosistema Expo amb la creació del Museu Mundial de l’Expo a Xangai. Aquestes institucions no només tenen una funció organitzativa o patrimonial, sinó que actuen també com a instruments de poder tou (soft power) en el món actual, ja que contribueixen a projectar influència cultural, capacitat institucional i legitimitat internacional.
El sistema Expo es basa avui en quatre formats diferenciats, que responen a objectius i escales diverses. D’una banda, les Exposicions Universals (World Expos), organitzades cada cinc anys, aborden grans temes globals i tenen una elevada visibilitat internacional, com ha estat el cas d’Osaka 2025 o serà el de Riad 2030. D’altra banda, les Exposicions Especialitzades tenen una dimensió més reduïda i un enfocament temàtic concret, com l’Expo de Belgrad 2027. A aquestes s’hi afegeixen les Exposicions Hortícoles, centrades en el medi ambient, el paisatge i la relació entre ciutat i natura, així com la Triennal de Milà, dedicada al disseny, l’arquitectura i la cultura visual contemporània.
Al llarg dels darrers segles, les Exposicions han reflectit amb força fidelitat les grans fases de la modernitat. Al segle XIX, van expressar la confiança en el progrés industrial i científic. A finals del segle XIX i inicis del XX, van esdevenir espais de competència econòmica i tecnològica entre potències. Després de les guerres mundials, van incorporar una orientació més humanista, vinculada al desenvolupament, l’educació i la qualitat de vida. Ja al segle XXI, el discurs dominant s’ha centrat en la sostenibilitat, la innovació i els reptes globals compartits.
Cada Expo ha definit, de manera explícita o implícita, quin era el repte clau del seu temps per a la humanitat. En el context actual, marcat per tensions geopolítiques, conflictes armats i riscos sistèmics, evitar una escalada global —i especialment una guerra de dimensions nuclears— hauria de tornar a situar-se com una prioritat central. En aquest sentit, recuperar l’esperit original de les Exposicions com a espais de cooperació, diàleg i pau no és només un exercici històric, sinó una necessitat plenament contemporània.
Una paella de fabini.cz és per a tota la vida, és patrimoni que deixareu en herència.
En la vida de l’expat català a Txèquia arriba el moment en què ha de decidir si vol paelles i olles provisionals i barates, perquè està de pas, o bé utensilis amb qualitat i densitat, per a tota la vida, que es pugui endur quan torni a casa o bé deixar als fills.
Si és el cas, té Fabini i Litináč. Es tracta de dues empreses txeques especialitzades en utensilis de cuina d’alta qualitat. Tot i que comparteixen una filosofia basada en la durabilitat i l’excel·lència dels materials, cadascuna es destaca per una especialització i estil propis.
Fabini.cz: disseny funcional i acabats premium Fabini és una marca centrada en la producció de bateries de cuina de gamma alta, pensades per durar tota la vida. La seu és a Txèquia i tot el procés de producció es duu a terme localment.
Fabini fa servir sobretot acer inoxidable, d’alta qualitat, i alumini fos, amb acabats molt acurats, tant a nivell estètic com funcional. No hi ha recobriments interiors artificials ni components de plàstic: tot està pensat per resistir un ús intensiu i professional.
Els seus productes més destacats inclouen olles, cassoles i paelles compatibles amb tot tipus de cuines (inclosa la inducció). El preu d’una paella Fabini comença a partir de 1.800 CZK, mentre que un conjunt complet de bateria de cuina pot superar els 10.000 CZK, segons les peces incloses.
També ofereixen models individuals a partir de 2.400 CZK per olla. El disseny és net, sense elements decoratius innecessaris, i pensat per oferir una experiència de cuina precisa i còmoda.
A més, Fabini posa molt d’èmfasi en la sostenibilitat: tots els productes tenen una llarga vida útil i es poden reparar o reutilitzar fàcilment, cosa que els diferencia en un mercat sovint dominat per productes de curta durada.
Una enorme cultura musical com la que hi ha Txèquia vol dir una penetració capilar de la música en la societat, a tots els nivells i fins a l’últim racó del país. L’educació musical dins de l’educació reglada permet descobrir i filtrar els talents, que després tindran una trajectòria determinada, o es dedicaran a altres coses però tocaran un instrument o cantaran a una coral, per plaer. Els instruments són àmpliament disponibles i de gran qualitat, i amb tradició més que centenària de fabricació pròpia.
L’anterior és per donar context a Petrof, una de les marques de pianos més reconegudes d’Europa, i un símbol del patrimoni musical a Txèquia. Fundada el 1864 per Antonín Petrof a Hradec Králové, la companyia ha evolucionat des d’un petit taller artesanal fins a convertir-se en el principal fabricant de pianos acústics d’Europa central i oriental, dirigit encara avui per descendents del fundador. Al cap i a la fi, encara avui els pianos es continuen fent en bona part a mà i un per un.
Antonín Petrof va aprendre l’ofici a Viena, va tornar a casa i va construir el primer piano de cua. L’enfocament meticulós i la passió pel so pur van establir les bases de l’empresa. Durant els segles XIX i XX, Petrof va guanyar prestigi internacional, va anar obtenint premis en exposicions universals i exportant pianos arreu del món. El catàleg va anar creixent per incloure una àmplia gamma d’instruments, apreciats per la qualitat artesanal, la calidesa del to i la resistència.
Passejant per Praga criden l’atenció unes bosses de roba de colors ben estridents, encoixinades, i com ja no podria ser d’una altra manera veganes. Són les bosses de la marca Ölend.
Pel nom les podríem atribuir a un disseny escandinau, però en realitat s’han creat a Barcelona.
Els diferents models de bosses es diuen Ona, la més popular, Nil, Nina, noms ben catalans. Es troben en botigues de barri de la com Nila Store, Viva Butik o Creammy a Vinohrady, Holešovice o Karlín.
Són botigues multimarca que aposten pel producte local, sostenible i d’alta qualitat i estan al costat d’altres dissenyadors escandinaus com Marimekko.
Remenant entre els vestits d’aquestes botigues a una altra etiqueta diu “Fabricat a Espanya”. És Bobo Choses, també una marca catalana amb botiga única a Rambla Catalunya i la seu a una antiga fàbrica de joguines de Barcelona.
També molt popular entre els més petits txecs, tot i que també tenen col·leccions de dona.
Com a novetat Ölend ha presentat una col·lecció limitada amb col·laboració amb Bobo Choses.
Aquestes marques catalanes tambe les podem trobar en botigues més orientades a la venda en línia com Freshlabels o Wildmoon.
No ens podem oblidar d’altres marques clàssiques que porten anys per aquestes terres, com Camper o Beatriz Furest, com diuen ells “dissenyat a Barcelona”, o les joguines Londji, que dissenyen i manufacturen entre l’oficina de Barcelona i la fàbrica a Pla de l’Estany a Girona, i de les quals hem parlat.
(londji.com)
Les marques catalanes són populars entre els txecs, o més ben dit entre les txeques.
Vist el clima europeu i mundial, potser us interessarà saber que Txèquia, dins de la seva tradició industrial, té una llarga tradició d’excel·lència en armament.
Des d’armes de foc d’alta precisió fins a explosius potents i sistemes de radar d’avantguarda, alguns productes txecs de seguretat i la defensa han rebut un reconeixement mundial.
Pistoles de fama mundial
La CZ 75 (czub.cz)
Les pistoles han estat una de les contribucions txeques més reconegudes a les armes de foc. La ČZ 75, creada Česká zbrojovka, és una pistola semiautomàtica que ha guanyat popularitat per la seva fiabilitat, precisió i disseny ergonòmic.
Aquesta pistola l’han adoptat moltes forces de seguretat i exèrcits del món i és considerada una de les millors de la seva classe. Altres models com la ČZ P-10 C han ampliat la gamma de pistoles tals com la ČZ 97B en calibres més grans.
Česká zbrojovka té 1800 empleats i exporta a més de 90 països. Té 85 anys d’història.
Škorpion vz 61: el subfusell icònic
Un altre dels productes més reconeguts és el Škorpion vz 61, un subfusell compacte i lleuger, dissenyat originalment per a unitats especials i forces de seguretat.
Desenvolupat a la dècada de 1960 per Česká zbrojovka Uherský Brod, es va fer famós per la mida reduïda, la cadència de foc elevada i el maneig fàcil.
Malgrat el petit calibre (.32 ACP / 7.65 mm Browning), la fiabilitat i versatilitat l’han convertit en una arma de referència en moltes forces policials i militars del món.
Jules Eisenchteter a balkaninsight.com recull en aquest article la noció que el creixement econòmic a Txèquia es podia estar estancant, per l’anomenada “trampa dels ingressos mitjans”. Això vol dir, en essència, que el país es queda a mig camí entre els països de mà d’obra barata i els països d’ingressos més alts. El desitjat canvi de model econòmic és més difícil del que estava previst.
La trampa dels ingressos mitjans Eisenchteter aprofundeix en la situació econòmica a què s’enfronta Txèquia, un país considerat històricament com un important centre de muntatge per als fabricants estrangers. Tot i que ha gaudit de la prosperitat, s’enfronta a l’espectre imminent de la “trampa dels ingressos mitjans”. Aquesta trampa implica el fracàs d’un país d’ingressos mitjans per avançar cap a una economia d’ingressos alts a causa de les despeses creixents i la disminució de la competitivitat.
Categoritzar Txèquia, amb un PIB per càpita del 87% de la mitjana de la UE, com un país de renda mitjana pot ser discutible. Ara bé, el concepte és pertinent per diagnosticar els mals prolongats de l’economia. Durant les últimes dècades, l’èxit econòmic s’ha basat en importants inversions estrangeres directes, l’establiment de capacitats orientades a l’exportació, especialment en la indústria manufacturera, i una mà d’obra propícia, juntament amb un posicionament geogràfic avantatjós, obertura comercial i estabilitat macroeconòmica general.
A més, l’adhesió del país a la UE el 2004 va suposar un finançament substancial i oportunitats lucratives d’exportació sense duanes, impulsant encara més el creixement econòmic però alhora fomentant la dependència de factors externs, en particular la indústria manufacturera d’Alemanya.
Els límits del creixement Aquest model de creixement, però, ha assolit els seus límits amb el temps, i l’economia txeca s’enfronta ara al risc imminent de caure en el parany de la renda mitjana. S’ha recollit el fruit de l’avanç econòmic, fent que cada cop sigui més possible que Txèquia quedi atrapada en aquest llimb econòmic. Aquesta vulnerabilitat s’ha vist agreujada per les interrupcions de la cadena de subministrament global provocades per esdeveniments com la pandèmia de la COVID-19 i el conflicte a Ucraïna, que planteja greus desafiaments al sector de fabricació, que està impulsat per les exportacions, depèn d’Alemanya i té un consum intensiu d’energia.
L’article d’Eisenchteter destaca que el creixement econòmic no ha estat excepcional en comparació amb altres països d’Europa central i oriental. Durant l’última dècada, el creixement anual del PIB real va ser de mitjana del 2,2%, per darrere d’Eslovàquia, Polònia i Romania. A més, la dependència excessiva de Txèquia dels impulsors de creixement anteriors l’ha deixat especialment exposada a les recents crisis globals i a l’escassetat d’energia.
Els plans del govern Fiala Malgrat els reptes, el govern txec ha reconegut la urgència de la transformació econòmica i ha presentat plans destinats a modernitzar l’economia durant la propera dècada, invertint en sectors innovadors de gran valor. Tanmateix, no hi ha una solució única per escapar de la trampa dels ingressos mitjans, i Txèquia ha d’elaborar la seva pròpia estratègia per impulsar el creixement a curt termini alhora que desbloqueja noves perspectives de futur. Les vies potencials inclouen l’automatització, la digitalització, la transició verda, les biotecnologies i la ciberseguretat, totes les quals requereixen inversions inicials substancials i una mà d’obra especialitzada.
En conclusió, Eisenchteter analitza els obstacles econòmics de Txèquia i subratlla la necessitat de passar a indústries de major valor per evitar l’estancament i la trampa dels ingressos mitjans. Subratlla el paper fonamental de la visió estratègica i la determinació política en la configuració de la trajectòria econòmica del país.
Si residiu a Praga o a Txèquia i pagueu impostos aquí us pot interessar el certificat de domicili fiscal (CDF). És un document que certifica que viviu a Txèquia i sou contribuents aquí, i us pot servir contra l’agressivitat de la burocràcia espanyola.
Si voleu conèixer el problema aquí ja vam recollir testimonis de l’assetjament de la hisenda espanyola a catalans de la diàspora. Bàsicament és que a gent que està en transició entre els dos països, però ja treballa i paga a Txèquia, la hisenda espanyola sempre dispara primer i pregunta després, és a dir obliga a pagar en cas de dubte, i si de cas el contribuent ja s’ho farà reclamant, amb el que comporta de perdre temps, energies i diners.
El CDF us resol el problema. Pagar impostos aquí exclou pagar-ne allí. Sou residents fiscals a Txèquia si hi viviu 180 dies l’any com a mínim, la meitat de l’any i teniu feina i residència demostrables. Aquí teniu el formulari, que es pot dur personalment o enviar de forma telemàtica. Si demostreu que pagueu aquí els d’allà us han de deixar en pau.
Us demanem que feu arribar tota experiència rellevant sobre aquesta qüestió i l’anirem posant aquí i actualitzant la informació, al servei de la comunitat.
Els impostos són una de les grans qüestions que ocupen la primera part de l’any tant a Catalunya com a Txèquia i de fet a bona part del món. Si ens centrem en el nostre país d’origen i el país que ens acull i fem una mínima comparació veurem dues realitats europees ben diferents. Ens ajudarà a entendre amb força precisió d’on venim, com estem i cap on anem amb gran probabilitat.
Trobeu les diferències Per començar vegem l’IRPF i els tipus marginals màxims que mesuren la pressió fiscal als individus amb més rendes de treball i capital. A Catalunya és del 50% i a Txèquia del 23%.
A l’IVA no tenim grans diferències, estant el general al 21% amb petites excepcions en segments alimentari i cultural que baixen al 15% i el 10%.
