Els dinars del club*samfaina (35)
El club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, torna a la gran, amb sarsuela de peix i marisc. Un plat que emociona perquè fa pensar en les iaies i en les mares i en les arrels ancestrals de tots nosaltres.
La sarsuela és un plat que fa festa, fa diumenge. Necessita uns bons pròlegs. L’amanida d’escalivada, o l’escalivada amanida, és a dir rostir pebrot i albergínia i portar-ho cap a l’amanida, és un clàssic dels nostres dinars.
És quasi vegà, si no fos per l’anxova de l’oliva, que és opcional. Avui ha vingut gent que no ve freqüentment, cosa que sempre és d’agrair. L’energia de la conversa deriva de seguida cap a algun aspecte del xoc cultural. Avui, com viuen els fills les identitats múltiples? El resum, la resposta curta és “estupendament, el qui ens trenquem el cap són els pares”.
El segon pròleg és una amanida de bolets, formatge de cabra i olives kalamata, tot del Billa, o de qualsevol supermercat. Sempre volem tirar d’ingredients fàcilment disponibles.
El tercer pròleg és una amanida amb ricotta, magrana, nous de pacaner torrades i glacejat de vinagre balsàmic. Faltaven daus de remolatxa que el cuiner es va deixar, però no se’n va adonar ningú, perquè les amanides tenen aquesta flexibilitat.
Una comensal arquitecta està convençuda que al lloc dels dinars hi ha cadires de Jindřich Halabala, un gran dissenyador txec. Porta un llibre, compara els models i les fotos: no es pot arribar a conclusions definitives. Els dissenyadors txecs d’entreguerres juguen un paper clau en desenvolupar la cadira de tubs primer com la cadira de cotxes, després fa el salt al mobiliari.
La conversa ens porta a la gran arquitectura d’entreguerres a Praga i a Brno. Visitar la vil·la Tugendhat continua estant dificilíssim, però podem parlar de la vil·la Muller de Loos, a Praga, més accessible, o de com Mies Van der Rohe acaba de fer el pavelló alemany a l’Exposició de Barcelona del 29 i se’n va a Brno a fer la vil·la Tugendhat. Als anys trenta, el Gatcpac recolliria tot aquell impuls d’avantguarda a Catalunya.
Finalment: la sarsuela. És tan exquisit que la persona que no cuina el veu com un miracle. Però de fet és molt senzill: només cal fregir el calamar, les gambes, el llobarro enfarinat (seguim la recepta de Maria Nicolau).
En aquest oli que té restes de farina i sucs i peix del marisc s’ha sofregir la ceba. La recepta original l’acaba amb brandy, però no cal. S’hi afegeix tomàquet, fins que queda tot com una melmelada. Tot s’ha de trinxar i colar amb un colador xinès, i tornar a la cassola. Aquí es torna a la cassola el peix i el marisc, i els musclos, que heu obert separadament, i heu tret la mitja closca buida, i finalment s’afegeix la picada.
La picada: paral·lelament heu fet fumet amb els caps i les cues del peix, que té més espina que carn. Heu fregit pa, alls i el fetge de llobarro (un llobarro feia quasi un quilo). Com que era poc fetge hi hem afegit fetge de bacallà, que es troba normalment als supermercats a les conserves de peix. Podeu fer tota la picada només amb aquest fetge.
L’all, el fetge, les ametlles torrades, el pa fregit i un manat de julivert fan la PICADA (aquí música èpica). Afegiu-hi fumet perquè es trinxi millor, aboqueu-ho a la cassola. Feu servir més fumet per conjuntar-ho tot.
L’epíleg és pera al vi, gelat de vainilla i les clàssiques galetes de gingebre. Els vins: blancs txecs i moraus. Arribats aquí, els comensals estan sentimentals. En realitat, apreciem la cuina perquè som fills i filles d’aquell treball ingrat i callat de les dones de la família.
Mentrestant, les famílies de les comensals mares comencen a fer-se notar, la pressió de l’amor filial va acabant la jornada. Encara hi ha temps de parlar un moment d’idees d’inversió.
Per acabar no cridem els eslògans del club, però els posem aquí perquè recullen l’esperit de la idea: Cuineu, malparits! Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament! El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant!
_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de gener.
