Escudella-ramen, el concepte

Els dinars del club*samfaina (34)

És novembre. Som a Europa Central. Fa fred. Volem un dinar amb substància proteínica: és el temps d’escudella-ramen. Això vol dir, d’entrada, trobar el bol perfecte: és l’OFTAST d’Ikea. El venen com un contenidor d’allò que ha de ser servit, però considereu-ho com un plat individual.

El bol OFTAST d’Ikea és imprescindible (ikea.com/es/ca)

L’ingredient clau de l’escudella, allò que dona una gust transcendental al brou, és la costella de vedella i la costella de bou. A Txèquia la carn és sempre pollastre-porc-bou, per tant tot el que no sigui això demana conèixer el vostre carnisser: heu de saber els dies que té vedella.

Tots els ingredients càrnics són per tant locals: vedella, bou, pollastre. Hi afegim talls pensant en els comensals que venen. És a dir, talls de vedella i de pollastre comptats. La mandonguilla és d’un mix de carn picada de bou i porc. Hi afegim baharat, que és una barreja d’espècies musulmana per a la carn picada. Cada comensal rep dues mandonguilles d’uns 50 grams.

La verdura és patata, pastanaga, porro, api, tot local, i all, llorer. Cada comensal té un tall de pastanaga, una patata, un tall de ceba, d’api, tres cols de Brussel·les, etc. Tot comptat. En comptes de fulla de col hem posat cols de Brussel·les, que ja venen dosificades. Els “galets” són “Conchiglie grandi nº 313” de “La Molisana”, una marca italiana.

L’escudella-ramen té alguna cosa de “cadena de muntatge”: tothom rep el mateix.

Abans de l’escudella hem fet uns entrants, tres amanides: una basada en l’escalivada, amb pebrot i albergínia rostits, però la portem cap a l’amanida amb olives kalamata, ceba i tomàquet. La segona amanida era un saltat de bolets sobre rucola i espinacs, amb formatge de cabra i olives kalamata, amanides amb oli, balsàmic, mel i vinagre blanc. La tercera amanida tenia remolatxa rostida, les mateixes olives kalamata, i ricotta.

Les tres amanides, el making of.

De postres hem fet pera txeca bullida en vi negre i mel, perfumat amb canyella, anís estrellat i pela de llimona i taronja, un tros de gelat de nata i neules franceses del Delmart. Ells ho venen com “cigarettes croustillantes”, i en francès sempre és més sexi, però no fotem, són neules.

Les postres: pera bullida en vi, nata, neules.

Però atenció, que els dinars del club*samfaina són sempre gastronòmicament interessants, però el més important és l’intangible, el poder trobar-nos i conversar en català.

La conversa és sempre d’un gran nivell, però avui hem viscut una cosa tan cuqui com veure dos estupends xicots alemanys menjant escudella i parlant en català entre ells, dins del grup, i sí, gràcies a l’amor i la màgia intercultural de les parelles mixtes. No és bonic, això?

Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant. Visca Catalunya lliure, fillsdeputa.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de novembre.

Menú de tardor amb bolets, carbassa, castanyes, peres, ànec i altres sinergies.

Els dinars del club*samfaina (33)

Bolets recollits pel Grup Via han acabat al club*samfaina, o de com funcionen les sinergies entre els diferents nuclis del Casal Catalanotxec. Parlem d’una amanida de ceps (Boletus edulis) i mollerics (Suillus granulatus) saltats amb all, posats sobre rucola i canonges, grans de magrana (pel color), olives kalamata i un formatge de cabra neutral, amb vins blancs de Moràvia.

Després, una crema de carbassa amb curcuma, però pensada perquè tingui gust i gràcia. Es fregeixen uns talls petits de guanciale stagionato, es retiren, i sobre l’oli es fregeixen daus petits de poma àcida granny. Rostim carbassa i patata, fem brou de pollastre (pastiller), hi afegim la curcuma, tot per la batedora, els trossets de guanciale i poma per alegrar el plat. La recepta és de Marc Ribas.

Després, ànec rostit, amb pera i castanyes, que és una cosa molt francesa, però ens venia de gust. L’ànec és del mercat de Jiřího z Poděbrad i venia de Moràvia. El vam encarregar dimecres, a un senyor que té una espècie de caravana-botiga, perquè no es pot esperar que tinguin set trossos de cop. Bons trossos, pit, sense os, de 300-320 grams. Com tots els rostits, es comença fregint i segellant, es reserva. Sobre l’oli, una mica de mantega, base de ceba, vi blanc, farigola, peres tallades a quarts i castanyes rostides. S’hi retorna l’ànec, s’hi afegeix brou de pollastre, s’enforna. Estava fet ahir a la nit. Vi negre argentí. Aquí la gràcia sinèrgica és com la dolçor de la pera i la ceba combina amb la carn i el contrast de les castanyes rostides.

Continua llegint «Menú de tardor amb bolets, carbassa, castanyes, peres, ànec i altres sinergies.»

Amanida de mozzarella i pesto de festucs, escalivada amanida, tagín de verdura, pollastre rostit amb prunes i orellanes.

Presentació del llibre “Popular Culture, Identity and Politics in Contemporary Catalonia”

Els dinars del club*samfaina (32)

El Casal Catalanotxec entra en la tardor organitzant un altre dinar de la seva secció gastroesnob, el club*samfaina, i aquesta vegada amb programa cultural, la presentació d’un llibre d’antropologia acadèmica sobre Catalunya. Anem per parts.

Hem introduït una amanida nova, que surt d’una recepta d’Ada Parellada adaptada a les condicions realment existents a Praga. L’estupendíssima cuinera catalana proposava trobar UN tomàquet, buidar-lo, pelar-lo (!), i omplir-lo, amb molt de compte, amb UNA burrata.

Nosaltres, quin remei, hem hagut d’adaptar la recepta: hem fet servir boletes de mozzarella de Gran Moravia i tomàquets txecs, una mica més grans que els cirerols. Hem de dir que gràcies al canvi climàtic (!) la qualitat del tomàquet txec ha millorat molt els últims deu, quinze anys. Hem partit els tomàquets per la meitat i els hem capgirat sobre tovallons de paper perquè alliberin aigua.

Les fulles d’enciam de base són de cors d’enciam. Les olives són kalamata del Billa, o sigui amb alguna personalitat, quan la recepta d’Ada Parellada proposava rodanxes d’oliva negra sense pinyol. La clau d’aquesta amanida però és un pesto de festuc, alfàbrega i julivert, més un trencadís de festuc, pinyons i pipes de carbassa.

La segona amanida ha estat la clàssica escalivada amanida. Rostim pebrot i albergínia, ho tallem en tires, ho combinem amb els mateixos tomàquets crus d’origen txec, olives kalamata, i hi afegim una vinagreta d’oli i sal, llimona i zatar. Què és zatar, us preguntareu? És orenga en àrab. És orenga molta, amb grans de sèsam.

Després d’una amanida vegetariana i una altra vegana, hem passat a un tagín de verdura, una sopa de verdura totalment vegana. La base és una ceba fregida. S’hi afegeixen les espècies: ras el hanout, comí molt, curcuma. Després, passata de tomàquet. Després, tot el que vulgueu: daus de patata, pastanaga, batata, carbassa, carbassó, cigrons, olives verdes. El tagín és una de les bases de la cuina mediterrània… marroquina. Al club*samfaina estem per la cuina mediterrània… però de tot el Mediterrani, també l’africà i també l’oriental.

Continua llegint «Amanida de mozzarella i pesto de festucs, escalivada amanida, tagín de verdura, pollastre rostit amb prunes i orellanes.»

Els txecs i la cervesa, una actualització

La intensa relació entre els txecs i la cervesa va ser el tema d’un dels primers articles publicats. El posem al dia perquè hem trobat dades més fresques. Doncs bé, tot i els canvis de tendència (cervesa amb fruita, nealko, etc.), tot i la pandèmia i tot i la inflació, l’entusiasme dels txecs pel seu “pa líquid” està millor que mai. Per càpita, el consum de cervesa creix i guanya molta distància en relació amb els segons, que són els veïns de baix i els de dalt, Àustria i Polònia.

Per situar el consum txec de cervesa a escala mundial va bé aquest altre gràfic. Apareix entre els països més consumidors del món, amb un consum comparable a països molt més poblats, com Itàlia, França, el Regne Unit o Espanya.

(visualcapitalist.com)

Escalivada amanida, musclos a la marinera, arròs negríssim i vinho verde per anar tancant l’estiu

Els dinars del club*samfaina (31)

Contra la melangia del final de l’estiu, arròs negre, negríssim. El marisc és del nostre peixater David Lédl, d’Anděl, el trio de gamba calamar i musclo. D’ell és també el vinho verde: no per res en especial, sinó perquè sí, perquè el tenia, i el David ens cau bé i ens agrada Portugal.

La tinta és de SeaFood, i el venen com nero di sepia, perquè aquestes coses arriben a Europa Central gràcies als italians. Igual que gràcies a ells hem tastat una “Burratina al tartufo” amb una mica d’amanida, que ha estat la innovació d’avui.

Això i els musclos a la marinera, és a dir amb una samfaina de ceba, julivert i passata la Molisana, densa e corposa, Italian tomato. Què faríem sense els italians. La burratina i el tomàquet són de les botigues Gran Moravia.

L’arròs negre l’enfoquem exactament igual que la paella, però fent servir tinta en comptes de safrà. La tinta és cara (per dos sobres de 4 grams en demanen CZK 116, més de quatre euros) i et diuen que amb un sobret n’hi ha prou, però no és veritat: ens agrada exagerar, que l’arròs quedi negríssim com el quitrà, que faci xup-xup com el perol de la bruixa. L’allioli, amb el túrmix: instantani. Això sí, és estrictament imprescindible que mesureu 25 cl d’oli. De postres flam de la Marga amb maduixes, també una opció que anem repetint.

El running joke del dia? Un vídeo d’hores de sons d’onades de mar i gavines. Amb les finestres ben obertes i si teniu bona circulació d’aire podreu crear l’efecte passeig marítim. La cosa comença com una broma, la gent riu, però després en una pausa casual de la conversa se sent el xisclet de les gavines i la remor de les onades trencant-se contra la platja…

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’agost.

Estiu a Praga: el Casal Catalanotxec organitza una fideuà

Podeu veure el vídeo complet a l’Instagram del Casal.

El Casal catalanotxec ha organitzat una fideuà a l’agost per a la gent que està per aquí, que no són els de l’èxode de vacances. Ha anat bé: tenim el know how de la calçotada, les tasques es reparteixen: uns van a comprar, uns fan el fumet la nit abans, uns cuinen i fan l’allioli, la gent para taula, recull, renta plats.

Ha vingut gent nova: perfils científics, o de personal de multinacionals. No és bonic, això? És el sentit que té el Casal: crea respais perquè la gent catalana que la globalització porta a Praga trobi moments de complicitat, de poder parlar català i connectar. Per això és important fer-se soci o sòcia del Casal: perquè vol dir que dones suport a la idea, i perquè reconeixes la feina de la gent que ho fa possible.

La fideuà és un plat icònic estiuenc de la cuina catalanovalenciana. La recepta està inspirada en referències del You Tube però, ha arribat als plats sobretot gràcies al talent i la bona intuïció del Pep de les Guilleries.

La gent del Prague Central Camp, que ja ens coneix com “els catalans”, ens ha acollit amb correcció i competència i ens ha preparat taules i una marquesina. Com més gent compromesa i associada tingui el Casal, més coses es podran fer. Si la vida et porta per aquesta part d’Europa Central, fes-te veure i participa, i a veure.

Bacallà Party d’estiu

Els dinars del club*samfaina (29) – OFF Samfaina

Barcelona, 9 de juliol, primera hora del matí, mercat municipal de Nostra Senyora de Montserrat, al barri de Prosperitat, Nou Barris, al nord de Barcelona. Pesca Salada Isaac, bacallaner català expert. Explica que el filet de bacallà és més car només perquè és més gruixut. Si obvies el gruix et surt millor de preu i igualment pots fer qualsevol preparat de bacallà. Li’n compro dos trossos que fan 1,8 kilos per 43 euros. Em talla cada tros en tres parts i els empaqueta de forma exemplar. Li explico que em dec al Casal Catalanotxec i al Club Samfaina, expats catalans que estan esperant el bacallà i el “menjar normal”. Li explico com funcionem, i ho aprova.

Barcelona, 1o de juliol, primera hora del matí. Soc a l’aeroport del Prat, malalt de l’ansietat que em provoquen els putos aeroports, en general. Un senyor alt i gras escaneja la meva maleta i em diu “QUÉ ÉS ESO CABALLERO”, així, en espanyol, que fa més por, perquè al seu escàner no reconeix el bacallà embolicat per l’Isaac. Jo m’encongeixo deu centímetres i amb un fil de veu li dic “bacalao”, perquè som un país ocupat i no soc capaç de fer-li un mantinc el català. Ell em fa un gest que vol dir “va, passa”, i no vol ni obrir-me la maleta.

Així ha arribat el bacallà a Praga. L’hem fet de quatre maneres. Primer, una esqueixada. El tomàquet és de Polònia, la ceba és txeca.

Després de l’esqueixada hem fet bacallà a la llauna amb pimentó d’Hongria.

També hem fet bacallà amb samfaina i bunyols de bacallà, que tot i ser deliciosos estèticament no han quedat bé, i per tant no en publicarem fotos. Hem begut vi blanc italià, un Pinot Grigio venecià, ben gelat.

La glòria del bacallà melós acabat de fer és el més substancial que ens hem endut a casa els assistents en aquesta sessió del Club Samfaina. Tots i totes els qui aneu i veniu entre Catalunya i Txèquia podeu, si voleu, venir amb bacallà a la maleta des de Barcelona.

Si la vida us porta a Praga i us interessa menjar bé, feu-vos socis del Casal Catalanotxec i entreu al Club Samfaina.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina, com és el cas d’aquesta festa d’exaltació del bacallà. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar.

Xató de primer, de segon verat i musclos en escabetx

Els dinars del club*samfaina (28)

Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” fes-te soci del Casal Catalanotxec i vine als dinars del club*samfaina.

Avui hem d’exaltar la figura del David Lédl: és el nostre peixater. És un xicot txec, jove i simpàtic, que ha decidit dedicar-se al peix. Aquí teniu la pissarra de la seva botiga: les tres columnes volen dir que compreu: 1) el peix sencer, sense els budells, o bé 2) filets nets, sense espines, o bé 3) marisc.

És al carrer Štefánikova, prop d’Anděl. Fa anys que hi és, i no té ni web, ni fa tractes amb repatidors. Si vols peix del David hi hauràs d’anar en persona i parlar-hi, no et podràs aprofitar d’esclaus explotats que t’ho porten a casa, per la teva comoditat.

Aquí una foto de seu taulell.

Nosaltres li hem comprat verat fresc i musclos. Les sardines, diu el David, són un problema: els croates, la mare que els va parir, se les queden i no les exporten, i els francesos envien morralla, de molt poca qualitat! Diu que no ho accepta, que els ho torna.

Avui a la samfaina d’abril hem començat amb un xató, que vol dir amanida i una salsa romesco de Budapest. Pebrot rostit, tonyina i anxoves, cogombrets, olives negres, i salsa romesco: avellanes i ametlles, all rostit, pimentó, etc. Tot a base d’ingredients que trobeu a la gran distribució alimentària txeca: Billa, Albert, Lidl, etc.

Això és la plàtera, però aquí teniu el plat, amb la salsa romesco.

Després hem fet soja-faves a la catalana. És un plat que consisteix en fer soja fresca i pèsols COM SI fossin faves tendres a la catalana. Parlant amb els botiguers, amb la gent que fa la feina de veritat (no amb els paràsits digitals) s’aprenen coses. El jelito, que és la botifarra negra txeca, resulta que és un producte fresc de la matança del porc, i a finals d’abril això queda lluny, perquè ja ve la calor. Per tant hem triat “tmavá tlačenka”, un embotit que és fosc perquè es fa amb sang, gelatina i trossos de carn. Ha quedat així:

Després ha arribat el principal: verat i musclos en escabetx, amb porro, pastanaga, soja, pèsols i patatones. Els musclos de l’escabetx s’han acabat desfent i perdent perquè són petits. Ho hem après de la gran Maria Nicolau. Ella sola està recuperant i renacionalitzant la cuina de les mares i les iaies, a través del seu llibre Cuina o barbàrie, que ens inspira i ens guia.

Hem acabat amb un toc de maduixa amb vinagre blanc i sucre, i un cafetó moka dels de tota la vida. El vi? Un blanc xilè del súper.

El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

_____
Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes. No s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’abril.

Rice Field, un restaurant vietnamita renovat

(ricefieldprague.cz)

Té sentit un altre restaurant vietnamita a Praga, quan n’hi un cada cent metres? La gent de Rice Field va pensar que sí, però renovant el concepte. No som al sòlid vietnamita de tota la vida, barat i segur, amb la pho-levka de bou o pollastre i coses en plats individuals.

No, aquí demaneu entre quatre bàsics, amb pollastre, bou, porc i tofu, més una sèrie de complements, i us ve tot servit en una sèrie de cassoletes, bols i plats de ceràmica molt cuquis, pensat per acabar amb tota noció d’entrant, primer i segon, i anar fent, que tothom ho tasti tot.

Hi ha per exemple unes plàteres en forma de 1/6 de circumferència, de manera que podeu acabar formant un cercle si sou més de dos. Serveixen arròs blanc bàsic, brou, carn de porc amb salsa de soja, pollastre amb llimona, rotllets de marisc (està molt trinxat, te l’has d’imaginar una mica) i tota la proposta vietnamita fresca i saborosa, amb coriandre, molt de coriandre.

L’estètica del lloc està dominada a l’entrada per un bonic mural que evoca els camps d’arròs, i més cap a l’interior és d’un minimalisme elegant que es vol apartar del kitsch asiàtic habitual, i que per la mateixa lògica a algú li podria recordar la fredor d’un garatge. En resum, aneu-hi en parella o en grup no gaire gran si us ve de gust el sabor vietnamita amb una proposta renovada.

Tanquem la temporada del calçot amb romesco de Budapest

Els dinars del club*samfaina – OFF Calçotada (27)

Els del club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, hem fet la samfaina oficial de març l’últim DIUMENGE, no dissabte, perquè és Setmana Santa, hem estat pocs i ho hem acordat així. Però atenció: MAI MÉS canviarem la regla de l’últim dissabte.

Romesco de Budapest
Sí, el títol és un pescaclic. És romesco fet amb paprikrakém de botiga hongaresa, perquè els hongaresos són una nació obsessionada amb el pebrot i el pimentó i en tenen de totes les formes imaginables, per tant també en pasta. Si algú del subsistema tarragoní es mareja sabent que a Praga fem romesco de Budapest que segui, respiri fondo i es begui un gotet d’aigua.

1 / Xató amb romesco de Budapest i sardina bretona

A internet hi ha deu mil receptes de xató i moltes són bones i aprofitables (si llegiu “veritable” al títol, ni puto cas). La qüestió és barrejar la fulla i el xató de Budapest i fer una base. La fulla hauria de ser escarola. A Europa Central no en trobem, triem un mix de fulla d’amanida de supermercat. Per damunt, els contrastos: tires de pebrot rostit, olives negres turques, cogombrets txecs. Les sardines són bretones a l’huile d’olive extra vierge, d’una llauneta de botiga gourmet esnob, el Delmart. Però bé: podeu combinar segons el gust o el que hi hagi pel rebost conserves de peix i verdures confitades en sal i vinagre.

2/ Crema de calçots
El plat el teniu explicat en la sessió anterior, però és un brou de la part verda del calçot i julivert. Mentrestant es fregeixen els calçots fins que s’estoven, s’hi afegeix el brou, patata rostida i romesco, es trinxa tot. Els francesos ho colarien, però nosaltres tenim dret a trobar-ho un costum ridícul i ho podem ignorar tranquil·lament. Al plat s’hi afegeixen crostonets de pa fregit amb oli d’oliva condimentats amb vinagre blanc (de vi blanc, o de poma) i pimentó, juntament amb fulla de menta trinxada.


Continua llegint «Tanquem la temporada del calçot amb romesco de Budapest»