Bacallà Party d’estiu

Els dinars del club*samfaina (29) – OFF Samfaina

Barcelona, 9 de juliol, primera hora del matí, mercat municipal de Nostra Senyora de Montserrat, al barri de Prosperitat, Nou Barris, al nord de Barcelona. Pesca Salada Isaac, bacallaner català expert. Explica que el filet de bacallà és més car només perquè és més gruixut. Si obvies el gruix et surt millor de preu i igualment pots fer qualsevol preparat de bacallà. Li’n compro dos trossos que fan 1,8 kilos per 43 euros. Em talla cada tros en tres parts i els empaqueta de forma exemplar. Li explico que em dec al Casal Catalanotxec i al Club Samfaina, expats catalans que estan esperant el bacallà i el “menjar normal”. Li explico com funcionem, i ho aprova.

Barcelona, 1o de juliol, primera hora del matí. Soc a l’aeroport del Prat, malalt de l’ansietat que em provoquen els putos aeroports, en general. Un senyor alt i gras escaneja la meva maleta i em diu “QUÉ ÉS ESO CABALLERO”, així, en espanyol, que fa més por, perquè al seu escàner no reconeix el bacallà embolicat per l’Isaac. Jo m’encongeixo deu centímetres i amb un fil de veu li dic “bacalao”, perquè som un país ocupat i no soc capaç de fer-li un mantinc el català. Ell em fa un gest que vol dir “va, passa”, i no vol ni obrir-me la maleta.

Així ha arribat el bacallà a Praga. L’hem fet de quatre maneres. Primer, una esqueixada. El tomàquet és de Polònia, la ceba és txeca.

Després de l’esqueixada hem fet bacallà a la llauna amb pimentó d’Hongria.

També hem fet bacallà amb samfaina i bunyols de bacallà, que tot i ser deliciosos estèticament no han quedat bé, i per tant no en publicarem fotos. Hem begut vi blanc italià, un Pinot Grigio venecià, ben gelat.

La glòria del bacallà melós acabat de fer és el més substancial que ens hem endut a casa els assistents en aquesta sessió del Club Samfaina. Tots i totes els qui aneu i veniu entre Catalunya i Txèquia podeu, si voleu, venir amb bacallà a la maleta des de Barcelona.

Si la vida us porta a Praga i us interessa menjar bé, feu-vos socis del Casal Catalanotxec i entreu al Club Samfaina.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina, com és el cas d’aquesta festa d’exaltació del bacallà. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar.

Xató de primer, de segon verat i musclos en escabetx

Els dinars del club*samfaina (28)

Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” fes-te soci del Casal Catalanotxec i vine als dinars del club*samfaina.

Avui hem d’exaltar la figura del David Lédl: és el nostre peixater. És un xicot txec, jove i simpàtic, que ha decidit dedicar-se al peix. Aquí teniu la pissarra de la seva botiga: les tres columnes volen dir que compreu: 1) el peix sencer, sense els budells, o bé 2) filets nets, sense espines, o bé 3) marisc.

És al carrer Štefánikova, prop d’Anděl. Fa anys que hi és, i no té ni web, ni fa tractes amb repatidors. Si vols peix del David hi hauràs d’anar en persona i parlar-hi, no et podràs aprofitar d’esclaus explotats que t’ho porten a casa, per la teva comoditat.

Aquí una foto de seu taulell.

Nosaltres li hem comprat verat fresc i musclos. Les sardines, diu el David, són un problema: els croates, la mare que els va parir, se les queden i no les exporten, i els francesos envien morralla, de molt poca qualitat! Diu que no ho accepta, que els ho torna.

Avui a la samfaina d’abril hem començat amb un xató, que vol dir amanida i una salsa romesco de Budapest. Pebrot rostit, tonyina i anxoves, cogombrets, olives negres, i salsa romesco: avellanes i ametlles, all rostit, pimentó, etc. Tot a base d’ingredients que trobeu a la gran distribució alimentària txeca: Billa, Albert, Lidl, etc.

Això és la plàtera, però aquí teniu el plat, amb la salsa romesco.

Després hem fet soja-faves a la catalana. És un plat que consisteix en fer soja fresca i pèsols COM SI fossin faves tendres a la catalana. Parlant amb els botiguers, amb la gent que fa la feina de veritat (no amb els paràsits digitals) s’aprenen coses. El jelito, que és la botifarra negra txeca, resulta que és un producte fresc de la matança del porc, i a finals d’abril això queda lluny, perquè ja ve la calor. Per tant hem triat “tmavá tlačenka”, un embotit que és fosc perquè es fa amb sang, gelatina i trossos de carn. Ha quedat així:

Després ha arribat el principal: verat i musclos en escabetx, amb porro, pastanaga, soja, pèsols i patatones. Els musclos de l’escabetx s’han acabat desfent i perdent perquè són petits. Ho hem après de la gran Maria Nicolau. Ella sola està recuperant i renacionalitzant la cuina de les mares i les iaies, a través del seu llibre Cuina o barbàrie, que ens inspira i ens guia.

Hem acabat amb un toc de maduixa amb vinagre blanc i sucre, i un cafetó moka dels de tota la vida. El vi? Un blanc xilè del súper.

El nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament.

_____
Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes. No s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’abril.

Rice Field, un restaurant vietnamita renovat

(ricefieldprague.cz)

Té sentit un altre restaurant vietnamita a Praga, quan n’hi un cada cent metres? La gent de Rice Field va pensar que sí, però renovant el concepte. No som al sòlid vietnamita de tota la vida, barat i segur, amb la pho-levka de bou o pollastre i coses en plats individuals.

No, aquí demaneu entre quatre bàsics, amb pollastre, bou, porc i tofu, més una sèrie de complements, i us ve tot servit en una sèrie de cassoletes, bols i plats de ceràmica molt cuquis, pensat per acabar amb tota noció d’entrant, primer i segon, i anar fent, que tothom ho tasti tot.

Hi ha per exemple unes plàteres en forma de 1/6 de circumferència, de manera que podeu acabar formant un cercle si sou més de dos. Serveixen arròs blanc bàsic, brou, carn de porc amb salsa de soja, pollastre amb llimona, rotllets de marisc (està molt trinxat, te l’has d’imaginar una mica) i tota la proposta vietnamita fresca i saborosa, amb coriandre, molt de coriandre.

L’estètica del lloc està dominada a l’entrada per un bonic mural que evoca els camps d’arròs, i més cap a l’interior és d’un minimalisme elegant que es vol apartar del kitsch asiàtic habitual, i que per la mateixa lògica a algú li podria recordar la fredor d’un garatge. En resum, aneu-hi en parella o en grup no gaire gran si us ve de gust el sabor vietnamita amb una proposta renovada.

Tanquem la temporada del calçot amb romesco de Budapest

Els dinars del club*samfaina – OFF Calçotada (27)

Els del club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, hem fet la samfaina oficial de març l’últim DIUMENGE, no dissabte, perquè és Setmana Santa, hem estat pocs i ho hem acordat així. Però atenció: MAI MÉS canviarem la regla de l’últim dissabte.

Romesco de Budapest
Sí, el títol és un pescaclic. És romesco fet amb paprikrakém de botiga hongaresa, perquè els hongaresos són una nació obsessionada amb el pebrot i el pimentó i en tenen de totes les formes imaginables, per tant també en pasta. Si algú del subsistema tarragoní es mareja sabent que a Praga fem romesco de Budapest que segui, respiri fondo i es begui un gotet d’aigua.

1 / Xató amb romesco de Budapest i sardina bretona

A internet hi ha deu mil receptes de xató i moltes són bones i aprofitables (si llegiu “veritable” al títol, ni puto cas). La qüestió és barrejar la fulla i el xató de Budapest i fer una base. La fulla hauria de ser escarola. A Europa Central no en trobem, triem un mix de fulla d’amanida de supermercat. Per damunt, els contrastos: tires de pebrot rostit, olives negres turques, cogombrets txecs. Les sardines són bretones a l’huile d’olive extra vierge, d’una llauneta de botiga gourmet esnob, el Delmart. Però bé: podeu combinar segons el gust o el que hi hagi pel rebost conserves de peix i verdures confitades en sal i vinagre.

2/ Crema de calçots
El plat el teniu explicat en la sessió anterior, però és un brou de la part verda del calçot i julivert. Mentrestant es fregeixen els calçots fins que s’estoven, s’hi afegeix el brou, patata rostida i romesco, es trinxa tot. Els francesos ho colarien, però nosaltres tenim dret a trobar-ho un costum ridícul i ho podem ignorar tranquil·lament. Al plat s’hi afegeixen crostonets de pa fregit amb oli d’oliva condimentats amb vinagre blanc (de vi blanc, o de poma) i pimentó, juntament amb fulla de menta trinxada.


Continua llegint «Tanquem la temporada del calçot amb romesco de Budapest»

Més coses de calçots després de la calçotada i invents per donar la benvinguda a la primavera

Els dinars de l’OFF-samfaina OFF-calçotada (26)

Una setmana després de la calçotada clàssica, més participativa i comunitària que mai, el club*samfaina, el braç gastroesnob del Casal Catalanotxec, prova més coses de calçots fora del ritual de la calçotada a l’aire lliure, i fora de la regla de l’últim dissabte de mes.

Hem pensat SIS plats.

1 Crema de calçots/VEGÀ


Fem un brou amb la part verda del calçot i julivert. Mentrestant, fem romesco, seguint les instruccions de l’immens gurú sudista que és Miquel Bonet, ho explica aquí. Això vol dir que rostim all, tomàquet… i patates. Després, fregim la part blanca del calçot. Quan tot estigui tou, trinxem amb la batedora el calçot, el brou, la patata rostida i el romesco, que dona a la crema el bonic color ataronjat. Es podria colar i filtrar, però no ens cal. La crema l’animem amb crostons de pa fregit amb un toc de pimentó i vinagre suau (poma, vi blanc) i fulla de menta trinxada.

2 Amanida d’hivern/VEGÀ
L’amanida és fulla clara, d’enciam petit, i per contrastar tocs de julivert meu com t’has quedat, més trossos de tomàquet sec, càpera, olives verdes, rave tallat en làmines fines. L’oli que conserva el tomàquet sec ja condimenta l’amanida.

Continua llegint «Més coses de calçots després de la calçotada i invents per donar la benvinguda a la primavera»

Team Calçot: a Praga una de les calçotades més participatives que es recorden

Volem dir: que es recorden dins de la nostra experiència de Casal. Les feines s’han repartit: comandos especials han anat a comprar, han fet salsa, foc, neteja. Tot ha anat com una seda, també gràcies al nombre de participants reduït tancat i al know-how acumulat, diguem-ho tot. El lloc l’habitual, a Žižkov. El personal txec quan parlen entre ells es refereixen a nosaltres com els katalánci.

El producte, the real thing, de Valls.

Una calçotada és sempre el mateix, només faltaria. Pica-pica, calçots, salsa, carn a la brasa, allioli. Els alicients són, per exemple, els estrangers i l’estranyesa encuriosida que el ritual els provoca i els nens de les parelles mixtes, que es van creixent i progressen de forma adecuada en l’adoctrinament.

El foc. El Central Camp de Žižkov està ben equipat. El personal parla de nosaltres com els katalánci. En general són correctes i expeditius, però una dona que hi treballa és tan antipàtica que dona la volta al marcador i és divertit de veure i tot, per als amants de les emocions fortes.
L’adoctrinament dels fills de les parelles mixtes ha de començar de ben petitons.
Com podeu veure progressa adequadament: observeu aquest entusiasme.

Per circumstàncies diverses s’hi han afegit gent de llocs com Estònia, Eslovàquia, els Estats Units, Alemanya, les Illes Canàries, el País Basc, Huelva, entre altres. Entre la gent que va i ve per Praga, que tots som estrangers i població d’al·luvió, sempre apareix algú d’altres cultures que passa per l’experiència amb curiositat i bona voluntat. Se l’inicia en el ritual i acaba, esperem, apreciant-ho.

En plena acció. Taules grans i plenes, desordre, mans brutes, etc.
Podria ser de Sabadell o Torredembarra, però és una ciutadana dels Estats Units.
Ha après el ritual bé (i ens ha ensenyat un hack per pelar alls amb més eficiència).

Deia el director de cine Bigas Luna que porrons i calçots tenien alguna cosa de ritual sagrat, pels peus plantats i terra i els ulls al cel. Ves a saber. El que sí és segur és que és el mínim comú denominador de la comunitat: semblava que el Casal estava mort però no, estava dormint! Tothom s’ha despertat i mobilitzat, i bé.

Arròs amb conill i pebrot de l’abuela Teresa

Els dinars de l’OFF-samfaina (25)

El pebrot reduït i confitat un parell d’hores, el conill fet en l’oli barrejat amb els sucs del pebrot, l’arròs fet en l’aigua calenta.

Eh que érem estrictes amb la regla de l’últim dissabte de mes? Bé, doncs ens l’hem petat i ens hem trobat el PRIMER dissabte, perquè ha aparegut un cuiner nou, amb el seu estil i el seu bagatge, i hem assajat noves tècniques i tecnologies, com un difusor de fogons de gas que assegura magnífics arrossos i fideuàs per a Samfaines futures. Això és l’OFF-Samfaina, fora de les reunions regulars, per experimentar. Però TAMBÉ ens trobarem l’últim dissabte de mes com sempre, si Déu vol.

Continua llegint «Arròs amb conill i pebrot de l’abuela Teresa»

El pollastre rostit és fabulós

Els dinars del club*samfaina (24)

Pollastre rostit amb prunes, orellanes i pinyons, un clàssic del corpus de la cuina catalana.

La primera samfaina de l’any després de la pausa de Nadal ha transcorregut entre la placidesa del retrobament i l’agradable rutina de tenir algun punt de referència a la ciutat. Es comenten les últimes coses de la feina de cadascú, i sentint parlar l’expat català a Praga es constata una cosa que no per sabuda deixa de sorprendre: la quantitat de psicòpates tarats i degenerats que es poden trobar en els nivells alts dels organigrames a les multinacionals i les organitzacions governamentals.

A més de les dinàmiques de la feina, el segon gran centre d’interès és una mena de consultori fiscal i residencial, és a dir es parla molt d’impostos i de lloguers i de com es passen els propietaris de Praga, que estan desbocats. En general avui dia al món s’exalta la innovació i l’emprenedoria, però de fet el parasitisme rendista és de fet una de les activitats econòmiques més rellevants.

La conversa continua amb sociologia i antropologia pop, perquè els membres del club*samfaina tenen, per regla general, un interès sincer pel país i van amb els ulls oberts, intentant entendre on són. A partir d’aquí s’intercanvien experiències, històries i anècdotes. El patró es va repetint i en aquest cas la gràcia està en el repetició.

Quant al menú, avui ha anat tal com s’explica a continuació.

Sopa de cigrons, tomàquet i pa / VEGETARIÀ
Oli i ceba i bulb de fonoll, en làmines, una estona curta. Després pastanaga i branca d’api, en rodanxes, una estona curta.

Quan està tot tou, passata de tomàquet, una altra estona curta. Un quart de litre de vi blanc, una estona més. Compreu tomàquet en conserva sencer, el talleu a trossos, l’afegiu. Herbes: llorer, farigola, julivert, orenga. Tot ha de bullir en un litre de brou de verdura, una mitja hora.

Els últims minuts uns cigrons bullits. Xafeu-ne uns quants per espessir, però la majoria han de quedar sencers. Finalment crostons de pa, millor de massa mare, passats pel forn.

La sopa es condimenta amb una cullerada de pesto d’alfàbrega, que pot ser comprat o fet a casa: alfàbrega fresca, un toc d’all, avellanes, oli d’oliva i formatge gran Moravia o similars (o pecorino, o parmesà). Font: Ottolenghi.

Continua llegint «El pollastre rostit és fabulós»

El “sopar de picar”, o per què la italianitat és casa

Cafès i bistros originals de Praga (30)

La Tigelleria Mile Lire és un lloc petit i íntim, basat en la “tigella”, que és una mena de crep propi de l’Emília-Romanya i del nord d’Itàlia. Va acompanyat d’una fusta de prosciutto, xorisso, llonganissa, formatges, mel i untables de pancetta i cremes de formatge, més el vi. Són talls de totes aquestes coses bones, sense cap més secret que la qualitat del producte. Ofereix l’experiència del “sopar de picar”.

El lloc és ideal per anar-hi en parella, per portar-hi una cita o en grups petits, de quatre o cinc. El to de fosc de fusta dominant en la decoració acaba de donar-li calidesa. La música és pop italià, el servei té la cordialitat impostada i teatral de la italianitat, de manera que comprovareu que Itàlia per als catalans és casa.

El lloc és petit, té poques cadires, per tant el benefici el poden fer en l’ampolla de vi, que és el més costós, de manera que amb el vi inclòs surt per CZK 800-900.

Una última cosa: segons la seva web, a la primavera i l’estiu us preparen la seva oferta en cistells per anar de pícnic, que és una forma superior de civilització. Precisament, el parc de Riegrovy Sady és molt a prop.

cukroví

(mojelahve.cz)

El plaer dels cukroví, la galeteta txeca de Nadal, estava (està) més lligat al fet de trobar-se i fer-ne que no pas de menjar-ne: estar en companyia, anar pastant, tallant, enfornant i espolsant el sucre molt, passant les tardes del dies d’advent.

Tradicionalment era cosa de les dones. Les mares passaven el know-how a les filles. Avui és més probable que el passin les àvies a les netes. O bé es compren fets, a uns preus que són delirants si es considera que no són interessantíssimes per al paladar llatí: massa farina, massa mantega. Les nocions de “frescor” i “lleugeresa” no són centrals en la gastronomia del país.

Però bé: les galetones s’han de menjar, normalment n’hi ha massa, i quan són mediocres embafen i cansen. Pot donar peu a situacions socialment incòmodes. Són els cukroví de la sogra millor que els de la jove? Cal anar-los tastant tots.

N’hi ha desenes de tipus, alguns més populars que altres, però no hi ha una llista definitiva i tancada. No és obligatòria la farina: n’hi ha que es fan amb pasta de fruit sec molt. El fruit sec més comú a Txèquia és la nou. Així, surten elements de les noves generacions que tornen a donar valor al treball manual i l’artesania i exploren noves receptes.

_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.