Els del club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, hem fet la samfaina oficial de març l’últim DIUMENGE, no dissabte, perquè és Setmana Santa, hem estat pocs i ho hem acordat així. Però atenció: MAI MÉS canviarem la regla de l’últim dissabte.
Romesco de Budapest Sí, el títol és un pescaclic. És romesco fet amb paprikrakém de botiga hongaresa, perquè els hongaresos són una nació obsessionada amb el pebrot i el pimentó i en tenen de totes les formes imaginables, per tant també en pasta. Si algú del subsistema tarragoní es mareja sabent que a Praga fem romesco de Budapest que segui, respiri fondo i es begui un gotet d’aigua.
1 / Xató amb romesco de Budapest i sardina bretona
A internet hi ha deu mil receptes de xató i moltes són bones i aprofitables (si llegiu “veritable” al títol, ni puto cas). La qüestió és barrejar la fulla i el xató de Budapest i fer una base. La fulla hauria de ser escarola. A Europa Central no en trobem, triem un mix de fulla d’amanida de supermercat. Per damunt, els contrastos: tires de pebrot rostit, olives negres turques, cogombrets txecs. Les sardines són bretones a l’huile d’olive extra vierge, d’una llauneta de botiga gourmet esnob, el Delmart. Però bé: podeu combinar segons el gust o el que hi hagi pel rebost conserves de peix i verdures confitades en sal i vinagre.
2/ Crema de calçots El plat el teniu explicat en la sessió anterior, però és un brou de la part verda del calçot i julivert. Mentrestant es fregeixen els calçots fins que s’estoven, s’hi afegeix el brou, patata rostida i romesco, es trinxa tot. Els francesos ho colarien, però nosaltres tenim dret a trobar-ho un costum ridícul i ho podem ignorar tranquil·lament. Al plat s’hi afegeixen crostonets de pa fregit amb oli d’oliva condimentats amb vinagre blanc (de vi blanc, o de poma) i pimentó, juntament amb fulla de menta trinxada.
Una setmana després de la calçotada clàssica, més participativa i comunitària que mai, el club*samfaina, el braç gastroesnob del Casal Catalanotxec, prova més coses de calçots fora del ritual de la calçotada a l’aire lliure, i fora de la regla de l’últim dissabte de mes.
Hem pensat SIS plats.
1 Crema de calçots/VEGÀ
Fem un brou amb la part verda del calçot i julivert. Mentrestant, fem romesco, seguint les instruccions de l’immens gurú sudista que és Miquel Bonet, ho explica aquí. Això vol dir que rostim all, tomàquet… i patates. Després, fregim la part blanca del calçot. Quan tot estigui tou, trinxem amb la batedora el calçot, el brou, la patata rostida i el romesco, que dona a la crema el bonic color ataronjat. Es podria colar i filtrar, però no ens cal. La crema l’animem amb crostons de pa fregit amb un toc de pimentó i vinagre suau (poma, vi blanc) i fulla de menta trinxada.
2 Amanida d’hivern/VEGÀ L’amanida és fulla clara, d’enciam petit, i per contrastar tocs de julivert meu com t’has quedat, més trossos de tomàquet sec, càpera, olives verdes, rave tallat en làmines fines. L’oli que conserva el tomàquet sec ja condimenta l’amanida.
Volem dir: que es recorden dins de la nostra experiència de Casal. Les feines s’han repartit: comandos especials han anat a comprar, han fet salsa, foc, neteja. Tot ha anat com una seda, també gràcies al nombre de participants reduït tancat i al know-how acumulat, diguem-ho tot. El lloc l’habitual, a Žižkov. El personal txec quan parlen entre ells es refereixen a nosaltres com els katalánci.
El producte, the real thing, de Valls.
Una calçotada és sempre el mateix, només faltaria. Pica-pica, calçots, salsa, carn a la brasa, allioli. Els alicients són, per exemple, els estrangers i l’estranyesa encuriosida que el ritual els provoca i els nens de les parelles mixtes, que es van creixent i progressen de forma adecuada en l’adoctrinament.
El foc. El Central Camp de Žižkov està ben equipat. El personal parla de nosaltres com els katalánci. En general són correctes i expeditius, però una dona que hi treballa és tan antipàtica que dona la volta al marcador i és divertit de veure i tot, per als amants de les emocions fortes.L’adoctrinament dels fills de les parelles mixtes ha de començar de ben petitons. Com podeu veure progressa adequadament: observeu aquest entusiasme.
Per circumstàncies diverses s’hi han afegit gent de llocs com Estònia, Eslovàquia, els Estats Units, Alemanya, les Illes Canàries, el País Basc, Huelva, entre altres. Entre la gent que va i ve per Praga, que tots som estrangers i població d’al·luvió, sempre apareix algú d’altres cultures que passa per l’experiència amb curiositat i bona voluntat. Se l’inicia en el ritual i acaba, esperem, apreciant-ho.
En plena acció. Taules grans i plenes, desordre, mans brutes, etc. Podria ser de Sabadell o Torredembarra, però és una ciutadana dels Estats Units. Ha après el ritual bé (i ens ha ensenyat un hack per pelar alls amb més eficiència).
Deia el director de cine Bigas Luna que porrons i calçots tenien alguna cosa de ritual sagrat, pels peus plantats i terra i els ulls al cel. Ves a saber. El que sí és segur és que és el mínim comú denominador de la comunitat: semblava que el Casal estava mort però no, estava dormint! Tothom s’ha despertat i mobilitzat, i bé.
El pebrot reduït i confitat un parell d’hores, el conill fet en l’oli barrejat amb els sucs del pebrot, l’arròs fet en l’aigua calenta.
Eh que érem estrictes amb la regla de l’últim dissabte de mes? Bé, doncs ens l’hem petat i ens hem trobat el PRIMER dissabte, perquè ha aparegut un cuiner nou, amb el seu estil i el seu bagatge, i hem assajat noves tècniques i tecnologies, com un difusor de fogons de gas que assegura magnífics arrossos i fideuàs per a Samfaines futures. Això és l’OFF-Samfaina, fora de les reunions regulars, per experimentar. Però TAMBÉ ens trobarem l’últim dissabte de mes com sempre, si Déu vol.
Pollastre rostit amb prunes, orellanes i pinyons, un clàssic del corpus de la cuina catalana.
La primera samfaina de l’any després de la pausa de Nadal ha transcorregut entre la placidesa del retrobament i l’agradable rutina de tenir algun punt de referència a la ciutat. Es comenten les últimes coses de la feina de cadascú, i sentint parlar l’expat català a Praga es constata una cosa que no per sabuda deixa de sorprendre: la quantitat de psicòpates tarats i degenerats que es poden trobar en els nivells alts dels organigrames a les multinacionals i les organitzacions governamentals.
A més de les dinàmiques de la feina, el segon gran centre d’interès és una mena de consultori fiscal i residencial, és a dir es parla molt d’impostos i de lloguers i de com es passen els propietaris de Praga, que estan desbocats. En general avui dia al món s’exalta la innovació i l’emprenedoria, però de fet el parasitisme rendista és de fet una de les activitats econòmiques més rellevants.
La conversa continua amb sociologia i antropologia pop, perquè els membres del club*samfaina tenen, per regla general, un interès sincer pel país i van amb els ulls oberts, intentant entendre on són. A partir d’aquí s’intercanvien experiències, històries i anècdotes. El patró es va repetint i en aquest cas la gràcia està en el repetició.
Quant al menú, avui ha anat tal com s’explica a continuació.
Sopa de cigrons, tomàquet i pa / VEGETARIÀ Oli i ceba i bulb de fonoll, en làmines, una estona curta. Després pastanaga i branca d’api, en rodanxes, una estona curta.
Quan està tot tou, passata de tomàquet, una altra estona curta. Un quart de litre de vi blanc, una estona més. Compreu tomàquet en conserva sencer, el talleu a trossos, l’afegiu. Herbes: llorer, farigola, julivert, orenga. Tot ha de bullir en un litre de brou de verdura, una mitja hora.
Els últims minuts uns cigrons bullits. Xafeu-ne uns quants per espessir, però la majoria han de quedar sencers. Finalment crostons de pa, millor de massa mare, passats pel forn.
La sopa es condimenta amb una cullerada de pesto d’alfàbrega, que pot ser comprat o fet a casa: alfàbrega fresca, un toc d’all, avellanes, oli d’oliva i formatge gran Moravia o similars (o pecorino, o parmesà). Font: Ottolenghi.
El plaer dels cukroví, la galeteta txeca de Nadal, estava (està) més lligat al fet de trobar-se i fer-ne que no pas de menjar-ne: estar en companyia, anar pastant, tallant, enfornant i espolsant el sucre molt, passant les tardes del dies d’advent.
Tradicionalment era cosa de les dones. Les mares passaven el know-how a les filles. Avui és més probable que el passin les àvies a les netes. O bé es compren fets, a uns preus que són delirants si es considera que no són interessantíssimes per al paladar llatí: massa farina, massa mantega. Les nocions de “frescor” i “lleugeresa” no són centrals en la gastronomia del país.
Però bé: les galetones s’han de menjar, normalment n’hi ha massa, i quan són mediocres embafen i cansen. Pot donar peu a situacions socialment incòmodes. Són els cukroví de la sogra millor que els de la jove? Cal anar-los tastant tots.
N’hi ha desenes de tipus, alguns més populars que altres, però no hi ha una llista definitiva i tancada. No és obligatòria la farina: n’hi ha que es fan amb pasta de fruit sec molt. El fruit sec més comú a Txèquia és la nou. Així, surten elements de les noves generacions que tornen a donar valor al treball manual i l’artesania i exploren noves receptes.
_____ La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.
Això de fer girar el concepte del restaurant al voltant de la patata no acaba de quedar clar si és seriós o és irònic, però de fet és igual (bramborynapankraci.cz)
Es pot muntar un restaurant amb un concepte basat en la patata? El grup de restaurants Together creu que sí, i així han creat Brambory Na Pankraci, a Pankrác, una zona del sud de Praga amb moltes empreses i moltes oficines, semblant a Karlín.
El grup Together és gran i van forts. El restaurant Brambory és enorme, té moltes taules i molts llocs, i a partir del volum el preu és de 400-600 corones per cap, al voltant de les patates i la carn.
Brambory és una proposta guanyadora perquè parteix de la base de com el txec entén el menjar, que és carn i patates, i li dona un toc modern i divertit. Així, tenen una degustació de cinc maneres de fer la patata per acompanyar la carn que demaneu.
Si hi aneu aprendreu que existeixen diverses varietats de patata noms com longinus, grenaille, diego, laura, annabelle, cheyenne o jacky, entre altres, i que tenen propietats suposadament diferents. O no, perquè la proposta té una certa dimensió irònica, i el que compta és que tot està molt bé, des de la sopa de ceba amb cua de bou fins al pollastre rostit amb aquestes patates quintuplicades.
El servei és jove, amable i ben entrenat i es preocupa de la comoditat del client. És un lloc adequat per a trobades diguem-ne no íntimes, és a dir de grups grans i dinars i sopars d’empresa, i grups de turistes.
Dinar i sobretaula, total cinc hores. El club*samfaina us alegra la vida a Praga.
El fred de novembre a Praga l’hem combatut amb la clàssica escudella, i ja està. Els convidats han començat a arribar i a omplir la casa de perfum i de colors a la una i han marxar a les sis. La vedella, el porc i el pollastre i tota la verdura són locals. Els cigrons són de les botigues musulmanes de Praga, i a la pilota hi hem afegit “baharat”, que és una barreja d’espècies també musulmana. Els galets els va aportar un entusiasta del club, el J.C. Però de tota manera si no hi ha galets sempre hi ha un equivalent italià. El postre va ser flam amb nabius i mores, segons la recepta de la M.O. que va venir el dia del fricandó nacional.
Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. Aquesta vegada hem hagut de deixar gent fora, perquè un pis normal arriba fins on arriba. Cuineu a casa, convideu gent, compartiu les despeses: ja veureu com tot anirà bé.
Flam, mores, nabius.
______ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar de novembre.
Les influències italianes són un efecte inevitable de l’èxit de la potent indústria agroalimentària d’aquell país, que fa arribar a tot arreu el seus productes excel·lents.
Sopa de verdures amb galets, trinxat, escalivada amanida El dinar d’octubre ha començat amb un brou de verdura i galets i un trinxat fet amb kapusta, la varietat de col verda i amb fulla arrugada (no és el zelí), que només hem trobat en un mercat com el de Jiřího z Poděbrad. És el tercer trinxat del grup, després d’intensos debats tècnics i de transferència de know-how. Hem fet servir pancetta, disponible a les botigues Gran Moravia.
Botifarra rostida amb mongetes i allioli La botifarra és, en realitat, la salsiccia de la T0scana, per les mateixes raons indicades, i del mateix proveïdor. La botifarra està feta reptint la recepta del rostit de setembre: amb brandy, amb ceba blanca (no roja) i molt lentament, moltes hores. Slow Food. Mongetes d’una botiga d’alimentació oriental, allioli. Postres: poma al forn, gelat de vainilla. Vins: Rioja, Ribera. ___ Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí el dinar d’octubre.
Si hi hagués un curs avançat de txequitud un capítol imprescindible seria anar a les festes de la matança del porc en aquesta època de l’any, al començament de la tardor.
Hi ha hagut la matança del porc, hi ha menjar abundant. Se serveix el farcit del jelito i de la jitrnice: la carn bullida fosca, amb sang, i la blanca, que després farcirà la (diguem-ne) botifarra blanca i negra; la carn bullida o rostida amb salsa picant, o torrades amb llard i diversos embotits més assecats i curats, de manera semblant a la llonganissa.
S’acompanya de pa, col tallada fina i bullida amb comí, cogombrets, ceba crua tallada fina, mostassa i rave rallat. Hi ha una sopa que està feta amb carn trinxada i sang i unes boles d’hidrats de carboni, que es diu «prdelačka». La paraula ve de «prdel», que vol dir cul en txec col·loquial. No hem sabut trobara la connexió.
Cadascú menja el que li ve de gust, sense cap noció de primer, segon, postres, etc. Que tot va avall amb cervesa no cal dir-ho. Es consumeix o bé dret, «na stojáka» («stát» vol dir estar dret, dempeus), posant els plats i repenjant-se en taules altes i llargues, o bé asseguts en taules més baixes però igualment llargues. La idea és encabir grups extensos sense cap cerimònia, de famílies i amics, de gent que se saluda i es reconeix.
Sempre, o quasi sempre, apareix un senyor amb sobrepès que es posa a cantar aires folklòrics mentre toca l’acordió o algun instrument. Comença amb variacions del ritme binari de la polca. Us venen ganes de posar els braços com anses de gerra, les mans a la cintura i fer passets.
La potència sonora de l’acordió i la veu del senyor són molestes i invasives per a l’observador al·lòcton, però ha de callar, perquè veu que els autòctons estan encantats. Sempre hi ha algú que reconeix les cançons i les canta, acompanyant el pesat de l’acordió.
Després del folklore venen cançons com «Lady Karneval» de Karel Gott i «Slavici z Madridu» de Waldemar Matuška. Tots dos van ser cantants popularíssims del anys seixanta. Són sempre èxits que la gent se sap de memòria, que són al cinema, en pel·lícules musicals clàssiques, o en programes de televisió.
Una altra cançó clàssica del repertori del pesat de l’acordió ha estat «Báječná ženská», de Michal Tučný, el rei de country txec, que va triomfar entre els vuitanta i els noranta. Vol dir «Dona fantàstica», i té una tornada que TOTA la població txeca coneix, és pràcticament un himne: «Když si báječnou ženskou vezme báječnej chlap, / tak mají báječnej život plnej báječnejch dní bez útrap». Això vol dir «Quan una dona fantàstica es casa amb un home fantàstic / tenen una vida fantàstica, plena de dies sense patir». És una idealització de l’amor heterosexual, perfectament comprensible en un dels països amb més índex de divorcis del món. És igual: precisament per això la gent la canta amb entusiasme, i la trobareu a tots els karaokes.
La nació menja, beu i canta Després de passar per una festa txeca de la matança del porc és inevitable pensar que la nació menja beu i canta unida es reconeix com a tal. És una cosa diguem-ne tribal, i és igual que el costat tinguis un conductor d’ambulàncies, un cuiner o un arquitecte: tots mengen porc, beuen cervesa i canten les cançons de tota la vida, acompanyant el pesat de l’acordió.
És un ritual gastronòmic i folklòric, amb una connexió amb un món rural ancestral. Curiosament, ens trobem en un dels districtes que en teoria és dels més cars i refinats de Praga. No gaire lluny hi ha la Vil·la Muller, una perla mundial de l’arquitectura funcionalista, construïda per l’alta i refinada burgesia de la ciutat d’entreguerres.
La celebració es fa en un pati interior. Els edificis que delimiten aquest pati, on mengem porc i escoltem el pesat de l’acordió, són baixos, d’un pis, i tot el conjunt té un aire de poblet: no hi ha animals estabulats i no se sacrifiquen a la ciutat, però són dependències on elaboren els propis embotits, i on hi ha espais accessibles des del carrer que són la botiga.
El periodista gastronòmic nord-americà Michal Pollan va dir, en el seu llibre imprescindible Food Rules, que la mare de totes les regles és «eat food, not too much and mostly plants».
Per «food» volia dir menjar real, ingredients que entenguessin les vostres iaies, és a dir, tot el contrari dels processats i els ultraprocessats. Aquesta regla l’hem complert. «Not too much» vol dir senzillament que atipar-se no és bo, sobretot a partir d’una certa edat. Això depèn de cadascú. Finament, «mostly plants» és una forma elegantíssima de dir que la carn ha de ser la minoria dels grams que ingeriu. Això en aquestes ocasions s’ignora.
El poble txec és carnívor d’una forma feliç i desacomplexada. Potser mengen massa carn, segur que molts es pensen que si no hi ha carn cada dia falta alguna cosa: però això no vol dir que no sigui molt recomanable seguir la seva cultura de la carn i conèixer les seves carnisseries amb producte local. Viure a Txèquia dona accés a una cultura de la carn que permet situar-se en un punt feliç entre menjar massa carn i el vegetarianisme i el veganisme.
