Etiqueta: història

Un dia de l’estiu de 2012 uns companys de feina em van convidar a anar a veure una pel·lícula al cinema Aero. En aquella època encara no m’havia adonat que el cicle hormonal fa que un cop cada quatre setmanes la meva personalitat s’alteri, i tot m’irritava: la pel·lícula, les butaques del cinema… I sobretot el fet que l’organitzador de la trobada no hagués buscat un bon lloc a la zona per anar a sopar després de la pel·lícula. Davant d’això, vam agafar Koněvova en direcció al centre a veure què trobàvem, i jo no parava de preguntar-me per què m’havien portat a un dels carrers més lletjos de Praga a intentar trobar el restaurant més poc horrible de la zona.

Poc m’imaginava que a aquesta estada curta a Praga en seguiria una d’indefinida, i que uns anys més tard em mudaria a Praga 3 i cada dia travessaria aquell tros del carrer per anar a la feina. Des de l’autobús vaig començar a trobar que de fet el carrer tenia prou personalitat i m’entretenia mirant els vianants i els establiments, especialment els cartells en rus de negocis estrafolaris oferint assegurances de salut per a estrangers.

L’aversió a tot allò soviètic (o rus?)
Koněvova és el carrer més llarg i conegut de Praga 3. Acull des del pub més antic de Žižkov al gimnàs d’una antiga estrella del porno, a qui van cremar el cotxe poc després de ser portada del diari oficial del districte. Ivan Kónev va ser el militar soviètic responsable d’alliberar amplis territoris d’Europa de l’Est durant la Segona Guerra Mundial, i de Praga mateixa. El carrer va adoptar el nom el 1947 sota el mandat del partit comunista.

La figura d’Ivan Kónev no està exempta de polèmica. El comandant va tenir un paper destacat en la supressió de la revolució hongaresa de 1956, en la invasió de Txecoslováquia el 1968 i en la construcció del mur de Berlín. Una bona part de la població txeca amb prou edat el veu com un símbol de l’opressió durant l’era soviètica.

En una hàbil maniobra, les autoritats de Praga van retirar una estátua de Koněv l’abril de 2020… en ple estat d’emergència per l’epidèmia de covid! Dos anys després, l’agressió russa a Ucraïna va fer revifar el debat sobre la conveniència del canvi de nom del carrer de Praga 3.

Política de símbols, o canvis en el nomenclàtor
La primavera de 2022 el govern municipal va efectuar unes consultes entre la població on es preguntava sobre la preferència entre mantenir el nom actual o rebatejar el carrer com a Hartigova. Els resultats van ser poc concloents: habitants del carrer i propietaris de negocis es mostraven majoritàriament en contra, però la participació en la consulta havia estat baixa. En canvi, la proposta del govern rebia més suport per part dels altres habitants del districte. L’equip de l’alcalde va tirar pel dret i l’1 d’octubre de 2023 el carrer va canviar de nom oficialment.

I per què Hartigova? Karel Hartig es va convertir en el primer alcalde de Žižkov el 1876 després que aquesta zona de la ciutat, que encara no pertanyia a Praga, s’independitzés de Vinohrady. Era un constructor i un patriota txec que es va involucrar en la construcció del monument a Jan Žižka a Vítkov, i que va rebatejar nombrosos carrers de la zona en honor a les tradicions hussites.

Habitants del carrer i propietaris de negocis tenen sis mesos per actualitzar els documents de franc. El que encara no està clar és quin sobrenom acabarà adoptant el carrer. Hartigovka? Hartička?

Maria Saumell
Praga

L’exemple de Txecoslovàquia per als catalans d’abans de la guerra de 1936-1939

El 6 de juliol de 1932 uns catalans d’una entitat dita Palestra havien de participar a Praga en una desfilada de celebració de caràcter esportiu, patriòtic i cívic organitzada per una entitat txeca, el Sokol. Els organitzadors txecs els van demanar que no exhibissin banderes pròpies i la delegació catalana es va retirar en protesta. Més tard els txecs els van confessar que hi havia hagut pressions de la diplomàcia espanyola, que probablement ja era lleial a l’Estat republicà espanyol proclamat poc més d’un any abans.

Ho explica Amadeu Serch, que ho va viure, en un llibret, L’exemple de Txecoslovàquia, publicat el mateix any per Editorial Barcino. Serch tenia 28 anys, era excursionista, professor de català, pioner de l’escoltisme, barceloní, un dels fundadors de Palestra, entre altres activitats. El 1932 la delegació de Palestra arriba a un país que fa només catorze anys que existeix. Txecoslovàquia és un referent de prestigi a Catalunya, igual que altres independències posteriors a la Primera Guerra Mundial, com Irlanda, Polònia o Finlàndia.

Que ès el Sokol i d’on ve
El Sokol és una organització de la societat civil txeca que encara existeix. Declara tenir 150 mil membres i estar present a municipis i districtes de ciutats fins a més de mil localitzacions. És responsable que tot el país estigui ple d’instal·lacions esportives en edificis nobles, sovint centenaris, com ara al barri vell de Praga, a Malá Strana, amb piscina inclosa.

Descobrim una visió de la política espanyola a Catalunya escrita per l’avi matern de Václav Havel el 1908

Hugo Vavris va ser el nom de ploma d’Hugo Vavrečka, nascut el 1880. Curiosament va ser l’avi matern de Václav Havel. Vavrečka de jove, entre 1905 i 1911, va escriure uns quants relats satírics i comèdies teatrals. Un dels relats és «Frantíšek Lelíček ve službách Sherlocka Holmesa» (Frantíšek Lelíček al servei de Sherlock Holmes), un relat de 1908 on es narra com Sherlock Holmes ha de trobar un doble txec per a Alfons XIII, el besavi del Borbó actual a Espanya. Troba un txec normal i corrent, un aventurer, simpàtic, barrut, i li ha d’ensenyar espanyol i maneres cortesanes.

La premissa, no cal dir-ho, és absurda, però serveix per posar el plebeu txec, jove, alegre i ple de vida, en l’entorn pompós i encarcarat (i s’entén que antic i corromput) de la monarquia. L’autor es movia en l’entorn del nacionalisme txec de l’època. Alfons XIII va ser tan corrupte, degenerat i banal com qualsevol Borbó abans i després d’ell, però l’autor el fa servir per burlar-se de la monarquia austríaca, de l’emperador a Viena. Després va venir la independència de Txecoslovàquia el 1918, l’autor va entrar a la carrera diplomàtica del nou Estat i la cosa va quedar com un pecat de joventut. El 1932 se’n va fer una pel·lícula, protagonitzada per Vlasta Burian, actor, còmic, cantant i superestrella txecoslovaca de l’època.

Doncs bé, el cas és que l’obreta còmica té una al·lusió al conflicte entre Castella i Catalunya («Spor Katalánsko-Kastilský»). El consell d’Estat a Espanya, davant la mort sobtada d’Alfons XIII, vol fer passar Frantíšek Lelíček com un doble del rei, per calmar els catalans. Llavors s’explica l’essencial de conflicte, i diu com s’ho va fer Lelíček per doblegar els catalans

Primer, fer grans promeses i no complir-les. Segon, fer-los grans elogis sense afectar els interessos de l’Estat, visitar-los molt i parlar el seu dialecte («mluvit jejich dialektem»). Tercer, fer grans honors als seus líders i donar-los càrrecs molt ben pagats però irrellevants («skvělá, dobře honorovaná místa, jinak ovšem bezvýznamná»). L’objectiu reconegut era desmoralitzar («To znamenitě zdemoralizuje jejich šiky»).

___
Bibliografia: Hugo Vavris, Frantíšek Lelíček ve službách Sherlocka Holmesa. Praha, Česka Expedice, Nakladatelská Společnost Richter, 1991.

Memòria de la Segona Guerra Mundial

El 8 de maig és festiu a Txèquia, se celebra la revolta contra l’ocupant nazi (aquí en vam parlar), no podia ser el dia 9 perquè és la data que celebren els russos. Enric Moner va ser un figuerenc fill de pagesos afusellat a Txèquia pels alemanys el 1945. És una connexió catalana i antifeixista amb l’efemèride d’aquests dies.

La seva memòria, juntament amb la de més deportats, la revindica un grup de memòria històrica. L’Enric Moner va néixer l’any 1900, als vint anys va fugir a França, va tornar quan la República, se’n va anar a l’exili, va lluitar a la resistència francesa. Va tenir sis fills, dos nois i quatre noies. Podeu llegir aquí la seva vida.

L’11 d’abril es va fer un acte de record al crematori i cementiri de Strašnice a Praga (fotos). Els antifeixistes morts a Europa i els seus descendents van tenir més sort que els encara avui enterrats a les fosses comunes a Espanya. Gràcies a testimonis del crim, els Estats francès i l’alemany, que no necessiten proclamar contínuament que són democràcies exemplars, han reconegut pensions a les vídues, i més de setanta anys després envien militars uniformats a actes de pietat i memòria.

L’acte del dia 11 d’abril a Praga va tenir la combinació emotiva, per la presència dels descendents dels assassinats, i institucional i protocolària, per la presència de militars txecs, alemanys i francesos, donada la consideració de caiguts en combat dels homenatjats, més representants polítics i diplomàtics. Els militars espanyols van brillar per la seva absència, com si volguessin demostrar l’anomalia que és Espanya, l’única supervivència de l’Europa de Hitler i Mussolini. Només la circumstància temporal d’un govern de nacionalisme espanyol progressista a Madrid va permetre una petita presència tardana i oportunista de la diplomàcia espanyola.

El representant català va ser Vicenç Villatoro, escriptor i intel·lectual de llarga trajectòria, director del Memorial Democràtic. L’endemà, el 12 d’abril la comitiva va anar a Hradištko (fotos), el lloc del crim, una petita sucursal de camp de concentració. Amb motiu de l’aniversari del final de la guerra hi han renovat el memorial als antifeixistes caiguts. És un llogarret prop de Praga.