Del bloc de notes d’un sociòleg txec jove
Pavel Pospěch (1980) és sociòleg i ensenya a la Universitat Masaryk (MUNI) de Brno. Ha publicat el 2022 una reimpressió del llibre Neznámá společnost («Societat desconeguda»), que va sortir el 2021, amb notes i aportacions interessants per conèixer la societat txeca d’ara mateix i revindicar la posició del sociòleg.
El llibre parla de societat (des)coneguda perquè vol aplicar a la societat d’ara la mirada del sociòleg, que no és altra que posar en dubte el que és conegut, el que es dona per descomptat. Per entendre la societat txeca, diu, hem de mirar-la com si fos desconeguda. El sociòleg arriba a conclusions, simplifica i explica com és la gent i per què actua com actua, i això, diu, i aquí reivindica la professió, és d’interès per a l’Estat i les empreses.
Això seria la conclusió. Abans, per arribar-hi passa per una sèrie de temes ordenats per capítols. «Privatismus», o sigui «privatisme» seria una tendència dominant: menciona l’ingent nombre de piscines privades que tenen els txecs, tot i que la sequera persistent al país ja ha portat a la prohibició d’omplir-les amb aigua de l’aixeta. Ho lliga a la tradició de la residència al camp pròpia, la «chalupa». Paradoxalment, durant el comunisme la gent es va tancar en massa a la vida privada. Més de trenta anys després les noves generacions continuen.
En aquest sentit Pospěch fa notar la participació electoral, que a llarg termini és baixa, com un altre senyal de trencament dels vincles col·lectius i de tancament en aquest «privatisme».
De què es parla quan es parla d’inadaptats
El terme «přizpůsobivost» vol dir «adaptabilitat». Els «inadaptats» és un terme que s’ha fet popular en la conversa pública perquè posa en un sac gitanos i gent sense llar. El racisme de la societat txeca envers els gitanos és profund, però s’ha optat per no parlar de races i sinó de «inadaptats». Igualment a Txèquia està explícitament prohibit beure alcohol al carrer. En un país bevedor, amb molta tolerància social i legal per l’alcohol, la mesura pot semblar sorprenent. Segons Pospěch és legislació explícitament dirigida contra els «inadaptats» sense sostre. Cita també la prohibició de fer una higiene excessiva als banys dels centres comercials, que té el mateix sentit.
Un altre capítol tracta el culte a l’autenticitat. És un fenomen contemporani a tot Occident, però segons Pospěch a Txèquia entronca amb una suposada naturalitat plebea que ve de molt abans, dels temps del romanticisme en ple segle XIX. Aquesta naturalitat seria oposada a l’artifici cortesà, que sempre va venir de fora, de París, de Viena, etc. Així si la correcció política, el fenomen, no progressa gaire entre la societat txeca és perquè és vista com una imposició estrangera i artificiosa, contra una suposada forma de ser autòctona que seria més «natural».
Pospěch parla també del Covid, el canvi climàtic i la desinformació. Parla de la tensió entre les ciutats i el camp. Nota la tendència de com s’ha passat de fugir de les ciutats buscant una il·lusió de vida natural, primer, a veure’s obligat a fugir de les ciutats per l’escassetat de l’habitatge. Als afores de Praga i Brno creix la població i proliferen edificis d’apartaments que aconsegueixen, com s’ha notat amb sarcasme, reunir els inconvenients de la vida al camp i a la ciutat, i que sobretot obliguen a les famílies a tenir dos cotxes (hi ha xifres sobre el creixement de cotxes matriculats). Corol·lari: embussos, saturació de les comunicacions, etc.
Si llegiu txec i us interessa el país és altament recomanable, està escrit de forma àgil i clara, amb clara voluntat de provocar i fer pensar, és una bona contribució a explicar per què els txecs d’avui són com són.
___
Pavel POSPĚCH (2021), Neznámá společnost. Brno, Host, 2022.
