El 5 de març s’ha presentat a Praga la traducció al txec de la novel·la Canto jo i la muntanta balla, d’Irene Solà, un dels llibres de més èxit de la literatura catalana recent.
Un acte petit, quasi íntim, promogut per l’organització col·legial dels traductors literaris txecs, Obec Překladatelů.
Han parlat el traductor, Michal Brabec, i l’editor, Vítek Groesl, dos vells coneguts del Casal, van intervenir a l’acte del Casal Catalanotxec per Sant Jordi, i el Vítek ha publicat articles en aquesta revista. Brabec és probablement el traductor més important de la seva generació, deixeble de Jan Schlejbal, el pare de la katalanistika txeca contemporània, a qui vam entrevistar.
Brabec ha fet un breu context de la literatura catalana i de l’obra traduïda, dins de les possibilitats de l’acte. L’edició té un ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i a la pròpia edició del Ministeri de Cultura Txec.
En la segona part Brabec ha explicat l’experiència de traduir la llengua poètica i riquíssima de Solà, com va haver de passar per fòrums i recursos de traductor, i com va tenir l’ajut de l’autora.
Groesl va presentar l’editorial, que es diu Euskaldun. És un projecte valent, al límit de la temeritat, orientat a portar al txec llengües poc traduïdes com el català, el basc i llengües balcàniques, entre altres. Tenen previst treure una antologia de cent anys de conte català.
L’ombra allargada del nacionalisme espanyol banal
En el torn de preguntes s’ha comprovat com el nacionalisme espanyol banal ho infecta tot: una traductora literària txeca, algú suposadament informat, encara dona crèdit a debats superats dels anys vuitanta i noranta, com les subdivisions terminològiques de la llengua catalana o l’intent de fer veure que els catalans que escriuen en espanyol fan literatura catalana.
L’acte l’ha amenitzat el músic català Albert Font, que corre per Praga, amb cançons de Sopa de Cabra, Sau, la Troba Kung-fu i una havanera clàssica (sí: El meu avi) amb un toc de rumba catalana.
El cafè Avoid és al riu, al moll de Rašín (« Rašínovo nábřeží»), un d’aquells petits locals amb grans finestrals circulars que va ser reconstruït fa relativament poc. La cervesa és cara i el que s’hi pot menjar és mediocre, però s’hi va sobretot quan fa bon temps, per estar fora, veient els cignes i els ànecs i els vaixells i els passavolants, a peu, en bicicleta i en patinet.
