Etiqueta: llibre i literatura txeca

El 5 de març s’ha presentat a Praga la traducció al txec de la novel·la Canto jo i la muntanta balla, d’Irene Solà, un dels llibres de més èxit de la literatura catalana recent.

Un acte petit, quasi íntim, promogut per l’organització col·legial dels traductors literaris txecs, Obec Překladatelů.

Han parlat el traductor, Michal Brabec, i l’editor, Vítek Groesl, dos vells coneguts del Casal, van intervenir a l’acte del Casal Catalanotxec per Sant Jordi, i el Vítek ha publicat articles en aquesta revista. Brabec és probablement el traductor més important de la seva generació, deixeble de Jan Schlejbal, el pare de la katalanistika txeca contemporània, a qui vam entrevistar.

Brabec ha fet un breu context de la literatura catalana i de l’obra traduïda, dins de les possibilitats de l’acte. L’edició té un ajut a la traducció de l’Institut Ramon Llull i a la pròpia edició del Ministeri de Cultura Txec.

En la segona part Brabec ha explicat l’experiència de traduir la llengua poètica i riquíssima de Solà, com va haver de passar per fòrums i recursos de traductor, i com va tenir l’ajut de l’autora.

Groesl va presentar l’editorial, que es diu Euskaldun. És un projecte valent, al límit de la temeritat, orientat a portar al txec llengües poc traduïdes com el català, el basc i llengües balcàniques, entre altres. Tenen previst treure una antologia de cent anys de conte català.

L’ombra allargada del nacionalisme espanyol banal
En el torn de preguntes s’ha comprovat com el nacionalisme espanyol banal ho infecta tot: una traductora literària txeca, algú suposadament informat, encara dona crèdit a debats superats dels anys vuitanta i noranta, com les subdivisions terminològiques de la llengua catalana o l’intent de fer veure que els catalans que escriuen en espanyol fan literatura catalana.

L’acte l’ha amenitzat el músic català Albert Font, que corre per Praga, amb cançons de Sopa de Cabra, Sau, la Troba Kung-fu i una havanera clàssica (sí: El meu avi) amb un toc de rumba catalana.

El cafè Avoid és al riu, al moll de Rašín (« Rašínovo nábřeží»), un d’aquells petits locals amb grans finestrals circulars que va ser reconstruït fa relativament poc. La cervesa és cara i el que s’hi pot menjar és mediocre, però s’hi va sobretot quan fa bon temps, per estar fora, veient els cignes i els ànecs i els vaixells i els passavolants, a peu, en bicicleta i en patinet.

Del bloc de notes d’un sociòleg txec jove

Pavel Pospěch (1980) és sociòleg i ensenya a la Universitat Masaryk (MUNI) de Brno. Ha publicat el 2022 una reimpressió del llibre Neznámá společnost («Societat desconeguda»), que va sortir el 2021, amb notes i aportacions interessants per conèixer la societat txeca d’ara mateix i revindicar la posició del sociòleg.

El llibre parla de societat (des)coneguda perquè vol aplicar a la societat d’ara la mirada del sociòleg, que no és altra que posar en dubte el que és conegut, el que es dona per descomptat. Per entendre la societat txeca, diu, hem de mirar-la com si fos desconeguda. El sociòleg arriba a conclusions, simplifica i explica com és la gent i per què actua com actua, i això, diu, i aquí reivindica la professió, és d’interès per a l’Estat i les empreses.

Això seria la conclusió. Abans, per arribar-hi passa per una sèrie de temes ordenats per capítols. «Privatismus», o sigui «privatisme» seria una tendència dominant: menciona l’ingent nombre de piscines privades que tenen els txecs, tot i que la sequera persistent al país ja ha portat a la prohibició d’omplir-les amb aigua de l’aixeta. Ho lliga a la tradició de la residència al camp pròpia, la «chalupa». Paradoxalment, durant el comunisme la gent es va tancar en massa a la vida privada. Més de trenta anys després les noves generacions continuen.

En aquest sentit Pospěch fa notar la participació electoral, que a llarg termini és baixa, com un altre senyal de trencament dels vincles col·lectius i de tancament en aquest «privatisme».

De què es parla quan es parla d’inadaptats
El terme «přizpůsobivost» vol dir «adaptabilitat». Els «inadaptats» és un terme que s’ha fet popular en la conversa pública perquè posa en un sac gitanos i gent sense llar. El racisme de la societat txeca envers els gitanos és profund, però s’ha optat per no parlar de races i sinó de «inadaptats». Igualment a Txèquia està explícitament prohibit beure alcohol al carrer. En un país bevedor, amb molta tolerància social i legal per l’alcohol, la mesura pot semblar sorprenent. Segons Pospěch és legislació explícitament dirigida contra els «inadaptats» sense sostre. Cita també la prohibició de fer una higiene excessiva als banys dels centres comercials, que té el mateix sentit.

Un altre capítol tracta el culte a l’autenticitat. És un fenomen contemporani a tot Occident, però segons Pospěch a Txèquia entronca amb una suposada naturalitat plebea que ve de molt abans, dels temps del romanticisme en ple segle XIX. Aquesta naturalitat seria oposada a l’artifici cortesà, que sempre va venir de fora, de París, de Viena, etc. Així si la correcció política, el fenomen, no progressa gaire entre la societat txeca és perquè és vista com una imposició estrangera i artificiosa, contra una suposada forma de ser autòctona que seria més «natural».

Pospěch parla també del Covid, el canvi climàtic i la desinformació. Parla de la tensió entre les ciutats i el camp. Nota la tendència de com s’ha passat de fugir de les ciutats buscant una il·lusió de vida natural, primer, a veure’s obligat a fugir de les ciutats per l’escassetat de l’habitatge. Als afores de Praga i Brno creix la població i proliferen edificis d’apartaments que aconsegueixen, com s’ha notat amb sarcasme, reunir els inconvenients de la vida al camp i a la ciutat, i que sobretot obliguen a les famílies a tenir dos cotxes (hi ha xifres sobre el creixement de cotxes matriculats). Corol·lari: embussos, saturació de les comunicacions, etc.

Si llegiu txec i us interessa el país és altament recomanable, està escrit de forma àgil i clara, amb clara voluntat de provocar i fer pensar, és una bona contribució a explicar per què els txecs d’avui són com són.

___
Pavel POSPĚCH (2021), Neznámá společnost. Brno, Host, 2022.

Continua la sèrie sobre literatura txeca a la revista La lectora, escrita per Elena Casas, que ha estat lectora de català de Brno. La tercera entrega està dedicada a Bohumil Hrabal i Trens rigorosament vigilats, amb una nova traducció. És el llibre més popular, adaptat en una pel·lícula deliciosa de Jiří Menzel, Oscar de 1966. Hrabal és un autor molt més pròxim a l’oralitat i a la cultura popular, amb una poètica més sentimental, comparat per exemple amb el producte més racional i d’alta cultura que és Kundera, el txec més internacional. Hrabal és al món txec, una cosa similar al que, en cinema, és Fellini per al món italià o Berlanga per al món espanyol. És molt interessant Jo he Jo he servit el rei d’Anglaterra, també traduïda.

literatura txeca a la |REVISTA|KAMPA|
Franz Kafka | Jaroslav Hašek | Karel Čapek | Rodoreda a Praga, Čapek a Barcelona |Božena Němcová

Continua la sèrie sobre literatura txeca a la revista La lectora, escrita per Elena Casas, la lectora de català de Brno. La segona entrega està dedicada a Karel Čapek, un dels autors del cànon txec. Avui és un clàssic de domini públic, ja no s’han de pagar drets per publicar-lo, i llegit avui també sembla una veu sobretot antiga, un eco d’un món perdut. Ara bé, en vida va ser una de les estrelles de la vida cultural del seu temps. Durant la Primera República va ser el que avui en diríem un intel·lectual mediàtic, un defensor de la democràcia burgesa i liberal, molt lligat al poder de la jove república i en la lluita intel·lectual contra els totalitarismes que venien de l’est i de l’oest (aquí vam parlar de la cultura de la Primera República). Čapek es va comprometre públicament a favor de l’Espanya republicana, va animar campanyes de recollides de fons. El públic txecoslovac va arribar a pagar tot un hospital de campanya que es va posar disposició de la República Espanyola. L’Elena Casas fa una introducció a l’obra de Karel Čapek, que està traduït al català.

relacionat a la |REVISTA|KAMPA|
Franz Kafka | Jaroslav Hašek | Karel Čapek | Rodoreda a Praga, Čapek a Barcelona |Božena Němcová

L’Elena Casas, la lectora de català de Brno, comença a parlar de literatura txeca a la revista La lectora:

Aquesta definició del txec rialler, foteta i irònic contraposat al greu i turmentat caràcter alemany del personatge de Kafka és una fantàstica definició del tipus de literatura de què vull parlar i de la qual Hašek és el més gran representant.

continua

relacionat a la |REVISTA|KAMPA|
Franz Kafka | Jaroslav Hašek | Karel Čapek | Božena Němcová

Jiří Pešek al seu blog es fa ressò en txec del traspàs de Jan Schejbal el proppassat 20 de juny. Aquí li vam fer una entrevista en profunditat sobre la seva vida i obra. El fet és que Schejbal va ser entre els anys seixanta i vuitant del segle passat l’únic traductor al txec de la literatura catalana. Pere Calders i Mercè Rodoreda, però també Quim Monzó i el Jaume Cabré relativament recent (Jo confesso, 2015) van sortir en txec gràcies al seu treball. Descansi en pau i que la terra li sigui lleu.

relacionat

«Jo confesso» en txec: entrevista a Jan Schejbal

Dins dels actes de Sant Jordi les delegacions del Govern de Catalunya a l’exterior proposen una conversa entre l’escriptora Maria Barbal, guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2021, i els seus traductors a l’italià, l’eslovè, l’anglès, el serbi, l’hongarès, l’occità, el castellà, el portuguès i el neerlandès. Els conferenciants parlaran sobre el procés de traducció de les obres, així com la situació de la literatura i la cultura catalana als països en qüestió. Moderarà el debat: Izaskun Arretxe, Directora de l’Àrea de Literatura de l’Institut Ramon Llull.
Quan: dimarts 20 d’abril a les sis de la tarda
Què: conversa amb Maria Barbal

Els llibres i els autors del canon txec (3)

És un altre dels llibres que constitueixen la identitat txeca. Està traduït al català per Monika Zgustová, i se n’han fet pel·lícules i teatre. Brecht va adaptar al teatre l’original, que passa durant la Primera Guerra Mundial, a la Segona, i va fer que Švejk conegués Hitler. Encara es representa, com ara en aquest muntatge relativament recent d’un grup amateur català disponible a YouTube.

Švejk viu. En una web que recull l’idioma txec estrictament contemporani hi ha el verb “švejkovat” o “fer l’Švejk”. Vol dir: “evitar responsabilitats desagradables tot fent broma i fent-se l’idiota”. També perdura fora de la literatura i la llengua: hi ha una franquícia de restaurants tradicionals txecs entorn de la seva imatge.

Qui és Švejk i per què és etern, cent anys després de ser publicat? És un marginal de la Praga de l’època que s’allista a l’exèrcit d’Àustria durant la Primera Guerra Mundial. Sobreviurà fent veure que compleix les ordres amb més entusiasme que ningú, però de fet anant la seva, evitant tot risc innecessari.

més

La novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, s’ha publicat en txec, traduïda per Michal Brabec, un traductor jove i brillant que va col·laborar a la |REVISTA|KAMPA| amb aquest article de tema històric. Aquí teniu la ressenya en txec de Jo soc aquell… a la web del distribuïdor. És una novel·la d’història alternativa, amb un participació imaginària de Catalunya en la Segona Guerra Mundial. L’editorial txeca, Bourdon, s’ha destacat per publicar Patrick Hartl, un novel·lista txec contemporani i comercial, amb gran èxit de vendes.

___

Article relacionat. Col·laboració de Michal Brabec a la |REVISTA|KAMPA|

27 de maig, l’atemptat contra Heydrich