En relació amb un article de Jaume Clotet sobre la diàspora
El 28 de març Jaume Clotet va publicar un article d’opinió a El Nacional on demanava drets polítics per als catalans de la diàspora, com són dos escons assegurats al parlament autonòmic, al marge de la participació, i reclamava un Pla Nacional de Retorn. Deia, entre altres coses, que “cal ajudar-los [als expatriats] a trobar feines ben remunerades (si cal pagant la diferència de sous), a trobar habitatge i a trobar escola per als seus fills.”
El cas és que “fuga de cervells” fa pensar en “enginyers i científics”, però també afecta cambrers. A Àustria un cambrer pot cobrar el doble i ser tractat amb una dignitat, com podeu veure aquí, que no es pot ni imaginar el típic empresari obtús i depredador que estem cansats de veure plorant als mitjans catalans o espanyolitzats, dient que la gent “no vol” treballar. Què suggereix, Clotet? Que el diner públic suplementi els sous del cambrers explotats?
Jaume Clotet és periodista, escriptor, un professional respectat, de llarga trajectòria, afí a allò que per simplificar s’entén per “món convergent”. No cal dubtar de la seva sinceritat, segur que percep la fuga de cervells com un problema greu. La dificultat la té ell, però, a l’hora de denunciar això mentre actua, pel procediment de no parlar-ne, com si aquest “món convergent” cap al qual sempre ha gravitat no tingués res a veure en el que denuncia.
És evident que també hi ha un “món progre” i Clotets progres, que veuen l’esgotament del sistema i la profunditat de la crisi de la governança. Per exemple Miquel Puig, un economista que havia estat afí a Erc, ja va dient que caldrà triar entre immigració o estat del benestar, apartant-se de la línia oficial, posant en dubte la bondat de la immigració massiva poc qualificada, etc. sostenint que no “ens pagaran les pensions” amb els sous de misèria que els paga l’empresari explotador i ploraner (la importació de mà d’obra no qualificada i l’exportació de talent són dues cares de la mateixa moneda, però és un altre debat en el qual no puc entrar ara).
El diagnòstic és necessari, però insuficient
Que Clotet i Puig triïn conservar la dignitat dient la veritat està bé i els honora. Ara falta veure això traduït políticament, i aquí tot apunta al pessimisme. Sobretot, per la lentitud dels partits en adoptar mesures, la falta de connexió entre el món de les idees i el de la política, o aquesta sensació que no hi ha ningú al volant, i que no passa res.
Mentrestant, les veus crítiques en la conversa pública es queden en dissidència controlada, o la necessitat de guardar les formes de la pluralitat. El crític pot anar fent ara un article, ara un llibre i tenir quinze minuts d’atenció a la premsa, i bàsicament a ningú no li importa una fava.
L’hora de passar a l’acció però no arriba mai, perquè efectivament “no hi ha ningú al volant”, i tots els incentius estan aliniats perquè les elits, els seus clients i les diverses burocràcies mantiguin l’estat de coses i el nivell de vida associat, després de tot encara es viu prou bé a la Catalunya instragramable.
Continua llegint «Per què el retorn de (molts) expatriats catalans és (molt) improbable»