L’Anna Espona és una pintora catalana que viu a Viena. Vam parlar del seu art quan va participar en una exposició col·lectiva a Viena mateix. En aquesta entrevista s’explica.
Anna Espona, «Balena». Oli sobre llenç (5ox100cm)
Què és per a tu la pintura? Una forma de comunicació, intento que sigui una expressió el més genuïnament possible de la meva ànima. Dic intento, perquè és un repte intentar donar forma —ja sigui en imatges, paraules o música— a aquesta expressió tan genuïna que neix de l’interior.
Com neix una pintura? En el meu cas, sobretot de l’observació i de la intuïció. Tinc molta memòria visual i el que més m’activa són els colors, més que no pas les formes. En el dia a dia, una combinació de colors pot ser suficient per fer-me agafar el pinzell i començar.
De vegades apareix la inspiració d’una manera molt més clara: una imatge que es forma gairebé de cop i que necessito esbossar ràpid abans que s’esvaeixi. No passa sovint, i com més la busques, més s’escapa. Cal deixar-la venir.
Quan una pintura neix així, tot flueix. Són processos més ràpids, on gairebé no hi ha lluita i és molt satisfactori.
Com és el procés des de la primera inspiració fins a considerar l’obra acabada? Comença sempre amb una idea vaga. No hi ha res tancat d’entrada. És com un fil que es va desenrotllant a mesura que pinto i que em va guiant, gairebé sense adonar-me’n.
Tot es construeix i es transforma sobre la marxa. Sovint cal fer passes enrere, replantejar, deixar anar idees que pensaves que funcionarien però no ho fan. Forma part del camí.
Al principi, m’agrada deixar-me portar molt pel gest. En els esbossos, fins i tot utilitzo la mà esquerra perquè és més lliure, menys controlada, i això fa que apareguin formes inesperades que obren noves direccions.
Saber quan una obra està acabada és potser el més difícil. Si la tingués sempre davant, no deixaria mai de retocar-la. Al final, és una decisió: acceptar que és un final obert i saber posar-hi un punt i final.
Jiří Korn, una llegenda viva de la música popular txeca, Eduardo García Sala i Filip Hořejší en acabar el musical Anděl Páně (Àngel del Senyor) al Teatre Karlín, de Praga.
Va néixer a Lleida (1974) i va arribar a Ostrava amb 17 anys, el 5 d’octubre de 1992, el dia que Václav Havel feia 56 anys, per estudiar violí amb el mestre Zdeněk Gola (1929–2021). Ha fet tota la carrera a Txèquia. Avui és concertino de l’Orquestra del Teatre Karlín de Praga.Entre 2010 i 2017 va ser membre col·laborador estable dels primers violins de la Filharmònica Txeca. Ha tocat a la Česká filharmonie, la Severočeská filharmonie de Teplice, l’Orquestra Nacional Simfònica txeca, la Filharmònica de Plzeň, l’Orquestra Bohuslav Martinů de Zlín, la Prague Philharmonia i l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Praga. Des de desembre de 2025 col·labora de manera estable amb l’Òpera de Plzeň. Ha actuat als Estats Units, Japó, Xina, Singapur, Corea del Sud, Xile, Argentina i altres països europeus. És també membre fundador del Halíř Trio, grup de cambra en homenatge al violinista txec Karel Halíř (1859–1909). Ha presidit l’associació del Castell de Brtnice (2020-2025), a mig camí entre Praga i Viena. El 1723 el va visitar l’emperador Carles VI —l’arxiduc dels catalans— amb la seva filla Maria Teresa. L’Eduardo és fill de pares sorians, la mare és de San Leonardo, on descansa Juan Manrique de Lara i Cardona, nebot d’Antonio Cardona, enterrat a la Catedral de Praga. En aquesta revista ja vam parlar de l’Eduardo i del seu perfil original i autèntic de músic i historiador.
El músic a Txèquia
Com vas anar a parar a Txèquia? L’estiu de 1992, als cursos d’estiu de l’Orfeó Lleidatà, vaig parlar amb el professor de violoncel Jan Hališka, perquè l’Orquestra de Cambra de la Universitat de Brno participava. En un castellà perfecte, em va donar la possibilitat d’estudiar amb Zdeněk Gola a Ostrava, qui havia tornat de l’exili a Suècia, on vivia des de 1968. Vaig obtenir una beca del Consell Comarcal del Segrià i finalment vaig estudiar cinc anys a Ostrava. Sempre m’havia atret la tradició musical centreeuropea: Mozart, Beethoven, Brahms o Dvořák. Així que em vaig llançar a l’aventura txecoslovaca. També hi havia la solitud d’una ciutat desconeguda i no gaire atractiva com Ostrava. Si hagués estudiat tenia mil opcions i una vida cultural molt més àmplia. A Ostrava, en canvi, estudiava entre set i vuit hores diàries de violí.
Com t’ha influït aquesta tradició musical centreeuropea en la teva manera d’entendre la música? Per descomptat que sí. Fa poc vam tocar amb l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca la Setena Simfonia de Gustav Mahler. Quan un llegeix que la simfonia es va estrenar el 19 de setembre de 1908 a Praga, l’obra adquireix una altra dimensió si l’estàs interpretant a Praga. També recordo l’enregistrament amb Semyon Bychkov de la Cinquena de Txaikovski per a Decca. Igualment, vam interpretar l’obertura de Romeu i Julieta i, en acabar un assaig, vaig anar a parlar amb Bychkov per dir-li que m’havia costat concentrar-me durant l’assaig, ja que el dia de l’estrena de l’obertura de Romeu i Julieta a Praga, el 19 de febrer de 1888, sota la batuta del mateix compositor i al mateix lloc on ens trobàvem —el Rudolfinum—, mentre sonava l’obertura, Karel Halíř esperava als camerinos per interpretar immediatament després l’estrena txeca del Concert per a violí del mateix Txaikovski.
Els anys d’aprenentatge
Com va començar tot? Tenia sis anys quan vaig començar solfeig al conservatori de Lleida, i set violí a la classe del mestre Leopold Gil, continuador de l’escola de Jordi Cervelló. Els primers anys no m’acabava d’agradar; preferia jugar a futbol amb els amics, però cap als tretze no podia deixar de tocar el violí. L’últim any al col·legi Terraferma, estudiant COU, cada dia portava el violí a classe i estudiava durant els esbarjos o després de dinar. Imagino que, si no hagués estat així, hauria estat impossible tocar la Sonata de César Franck al concert de final de curs del juny de 1992…
Com vius la música avui? Pera mi, la música és vida. Es poden expressar tantes coses… Si un té la sort de tocar òperes de Wagner (vaig treballar al Liceu del 2004 al 2007), en els acords wagnerians estan representats tots els estats d’ànim que una persona pot tenir. La música és l’expressió artística més viva, ja que, si vas a un concert, no pots tornar a escoltar un passatge. Quan vas a veure un quadre o una escultura o llegeixes un llibre, sempre pots tornar-hi… però no amb la música en directe, perquè amb un CD pots escoltar el mateix passatge mil vegades.
Quina música t’ha influït ? Si he d’anomenar algú, sens dubte Antonio Vivaldi. La infinita capacitat de crear melodies, la modernitat, l’espiritualitat, la teatralitat, el caràcter i la predilecció per l’aventura. Als seixanta anys, poc abans de morir, encara va anar a Holanda a oferir els seus concerts. Una gran coincidència: els últims concerts per a violí els va vendre a Vinciguerra a Thomas Collalto, senyor del Castell de Brtnice, casat amb Maria Antonia de Silva, filla de José de Silva, natural de Vélez-Málaga, i de Manuela de Alagón, natural de Chinchón.
Quin paper té la disciplina? Fonamental. És clar que el talent és molt important, però cal molta disciplina, sobretot en els primers anys d’universitat. Després, en el món professional, depèn de l’assiduïtat amb què es toquen les obres. No vol el mateix estudi un musical al Teatre Karlín que una simfonia de Mahler amb la Filharmònica Txeca.
S’ha mort Karel Schwarzenberg, una figura destacada de la noblesa txeca i la política contemporània del país, estimada i respectada sobretot entre els cercles més liberals, conservadors i cosmopolites de la societat.
Va néixer el 1937 a Praga, en una família noble, amb una història que es remunta al segle XII. Els Schwarzenberg han tingut un paper influent a la història txeca i europea durant molts segles. Un oncle seu surt citat a El bon soldat Švejk.
Després de la Segona Guerra Mundial, la família Schwarzenberg va ser desposseïda de les seves terres i béns per la confiscació comunista, i Karel va haver de viure a l’exili a Àustria durant anys.
Va estudiar història i filosofia a Viena i Munic i va viure a l’Oest durant la Guerra Freda. A l’exili va donar suport a altres exiliats i les seves iniciatives. Aquest exili va enfortir les seves conviccions democràtiques i el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la llibertat.
El patriotisme del Schwarzenberg li venia com a mínim del pare, que va ser un historiador de mèrit. Van conservar i cultivar la llengua a Viena. El txec a Viena era una llengua del poble baix, del servei, de les classes més baixes.
La Violeta (samarreta blanca), la intèrpret a la seva esquerra i l’alcalde, a la dreta, amb la samarreta fosca. Un acte de format petit i dinàmic, ben organitzat.
El 7 de febrer es va presentar al centre d’informació de Praga 3 la sèrie de dibuixos de Violeta Aguiló sobre els edificis icònics de Žižkov, de la qual vam parlar. El batlle del districte, Michal Vronský, va passar a dir unes paraules. Va fer notar com els agrada que el districte continuï atraient i inspirant artistes. La Violeta es va posar el públic la butxaca dient que va triar instal·lar-se a viure a Žižkov després de llegir blogs sobre les diverses opcions. Perquè a més d’amics i coneguts va venir públic genuïnament local. En aquest sentit els dibuixos agraden i inspiren sensacions positives per l’originalitat de la tècnica, els colors vius de les superfícies i la precisió del traç de tinta que les perfila, s’aprecia bé en les reproduccions ampliades que s’exposen. Precisament la Violeta va explicar que no recull botigues i negocis perquè van canviant. Per tant es concentra en el que és permanent, de forma intuïtiva acaba oferint una idealització de l’edifici icònic, i això connecta molt bé amb l’orgull patriòtic ultralocal que la gent del barri té i que les institucions promocionen tant com poden. És una dinàmica molt semblant al que passa per exemple al barri de Gràcia, a Barcelona
L’Alícia Cubells ens recorda que Joan Fuster està més viu que mai.
L’Alícia Cubells és actriu i ballarina i ensenya dansa i veu al Conservatori Internacional de Praga (MKP). S’interessa des de fa temps per qüestions d’espiritualitat, meditació i benestar, i comença l’any Fuster connectant aquests interessos obrint un canal en valencià a You Tube i anant a buscar l’esperit, la saviesa i l’humor de Joan Fuster. Recorda l’impacte que li va fer d’adolescent, al seu barri de Benimaclet, a València, i en el primer vídeo llegeix un fragment del Diccionari per a ociosos. Tant si ets a Txèquia com a qualsevol lloc del món, la prova que Joan Fuster és més viu que mai, aquí, entre nosaltres, i escriu cada dia millor, la tenim en iniciatives com la de l’Alícia.
Vídeo familiar del 1994. Al pont Carles, a la banda de Malá Strana. L’entrada a l’illa de Kampa és allí mateix.
L’Antoni Molist, de Barcelona, es defineix com un «avi remot» de dues netes pragueses. El concepte és rellevant i útil per a la gent catalana a Txèquia: no sabíeu que el necessitàveu! Es refereix als avis (i a tota la parentela) que des de Catalunya manté llaços d’amor. Gent que mai s’hagués pogut imaginar que trobaria gendres, nores i consogres a l’exterior, ni que s’obriria a altres ciutats i cultures. L’Antoni és un dels lectors de la |REVISTA|KAMPA| a Catalunya. Ens alegra poder anunciar que és un nou col·laborador, perquè posa a la nostra disposició el seu fons fotogràfic sobre Praga.
A finals de 2014 intentava trobar les espines d’una carpa fregida i arrebossada acompanyada per amanida de patates, el plat típic de Nadal de la República Txeca, tan tradicional com la por d’acabar el sopar camí d’urgències amb una d’aquelles espines clavada a la gola. Cultiven aquestes criatures en estanys artificials, diuen que ja des del segle XII. De vegades, i per mantenir-los frescs, els deixen una última capbussada en la banyera familiar.
Molt més atractiva resultava l’excel·lent pastisseria casolana nadalenca i encara millor els nostres cordials amfitrions, que ens acollien a casa seva en una petita ciutat de Bohèmia aigües amunt del Vltava. Jan, la parella de la nostra filla, intentava traduir a quatre bandes, però la comunicació real es produïa amb les mirades i els somriures, teníem la voluntat d’agradar-nos i ho estàvem aconseguint. En aquell moment em vaig adonar que ja no érem turistes, ni viatgers, teníem l’estatus de familiars, un privilegi.
No estava previst aquell sopar quan visitàrem Praga com a autèntics turistes per la Puríssima del 1994, un temps curt, amb visites precipitades i baixes temperatures. Praga va deixar una cosa molt especial en nosaltres, ens va captivar. A l’any següent viatjàrem a Budapest i ja no va ser el mateix.
El destí ens va portar a Praga? No crec en la predestinació, vam decidir anar a Praga pel seu interès com a ciutat centreeuropea en temps de Nadal i per veure els canvis socials. Setze anys després l’Elisabet la va elegir com a lloc del seu Erasmus, potser un dels motius fora el bon record. Aleshores va ser quan l’encant de Praga es va materialitzar en una persona i el destí… no, no crec en el destí.
Els viatges es van succeir: l’Elisabet cap allà i el Jan cap aquí. Després nosaltres vam fer de Praga una residència, ja sumem més de 365 dies en 15 viatges. A Praga tenim ara dues precioses netes entre bohèmies i catalanes. Els viatges, malgrat les pandèmies, continuen.
Res va ser planificat, la vida ha fluït imparable i, en aquest cas, feliçment.
El meu afecte per aquestes terres queda palès en un àlbum de fotos que he penjat al meu lloc web. Les fotos apareixen passant el cursor pels botons. És una pàgina enorme, gens usual i no compatible amb mòbils, de les que no agraden a Google.
La Stania Kuspertova a la feina (foto Jordi Borràs Abelló lamira.cat)
La revista La Mira és per a lectors que tenen ganes de veure Catalunya, el territori i la societat, amb una mirada nova, connectada a la realitat sense estar esclavitzada a l’actualitat. Completa el projecte un fotoperiodisme de molta qualitat. La Mira és una publicació més disponible per als qui vivim a l’estranger, i aquesta mirada diferent, renovada i total del país potser no és tan diferent a la que acabem tenint alguns expatriats. Ara La Mira ens ha sorprès amb aquest excel·lent perfil de la Stania Kuspertova, escrit per Noemi Vilaseca Casals. La Stania va néixer a Txèquia i ha anat a parar al Solsonès, on s’ocupa de protegir i curar espècies animals. Diu, entre moltes altres coses, que en un moment donat entenia millor els piulets dels pollets de falcó que els seus fills.
El «trinčat» i la «kalsotada» explicats al públic txec.
Hugo Hromas (aquí el teniu) és cuiner des del 1999, té un currículum admirable, i avui va per lliure, treballa en celebracions privades i per tant no és a l’abast de qualsevol butxaca si el voleu tenir al vostre jardí. Tot i amb això fa llibres, aquest de la imatge és el tercer. Està centrat en el Mediterrani, però en les dues ribes, tant l’europea com l’africana. Conté molta lírica, ja se sap que els cuiners volen ser escriptors, gurús, artistes, etc., però bé, què seria de nosaltres sense la gent que creu apassionadament en allò que fa. Hromas es veu que està molt influït o impressionat per la cuina catalana, i si llegiu en txec i us fa gràcia llegir «kalsotada» no us perdeu aquest llibre. Té també «achoblanko» i «mocho pikon», i Occitània, Itàlia i el Magreb i el Mediterrani Oriental.
Daniel Křetínský era el tercer txec més ric, amb una fortuna de 78 miliards de corones (segons la revista Forbes), però ara probablement pujarà al segon lloc per la mort recent de Petr Kellner. Entre les propietats de Křetínský, que ha invertit sobretot en comerç minorista, es destaca el club de futbol Sparta, que és important i icònic a Praga. Comprar clubs de futbol és també a Txèquia una forma que tenen el senyors amb molts diners de guanyar influència i renom. L’altre, a Txèquia, seria comprar mitjans de comunicació, com el primer ministre Andrej Babiš o un altre milionari, Zdeněk Bakala.
La notícia d’inversions importants txeques a Catalunya marca fins a quin punt els temps han canviat. Quan es va publicar que la riquesa per càpita dels txecs superava Espanya i Itàlia es va provocar una certa sorpresa a Espanya i a Catalunya. Aquí vam publicar una sèrie més matisada comparant les economies txeca i catalana (un, dos, tres articles). Però sens dubte, que el capital txec entri així en la distribució alimentària a Catalunya és significatiu de com s’ha girat la truita, sobretot per qui recordi els anys noranta i aquell cofoisme gastronòmic de les empreses espanyoles i catalanes, de quan arribaven a Txèquia a guanyar mercats amb el producte, el vi, l’oli, les taronges i el pernil.
L’Albert Font davant del robot que fa l’aïllament i la purificació del material genètic viral i cel·lular, el pas previ a la PCR.
El carrer Albertov prop del centre de Praga està dedicat a la memòria d’un metge insigne i precursor txec del segle XIX. Els txecs respecten la memòria històrica, i avui per la zona hi ha edificis de la Facultat de Medicina de la Universitat Carolina i l’Institut d’Immunologia i Microbiologia de la Facultat de Medicina (Ústav imunologie a mikrobiologie 1. LF UK a VFN).
Podeu anar-hi a fer-vos la PCR. Pel matí és amb reserva, a la tarda sense, aquí hi ha els detalls (en txec). Us costarà (aprox.) CZK 600 si sou de la Facultat de Medicina, tant per a txecs com per a Erasmus; CZK 1000 per a titulars del carnet ISIC; 1700 si sou públic general.
Un cop al lloc us recolliran cèl·lules de l’epiteli nasofaringi, que vol dir que us embotiran pel nas un bastonet amb punta de cotó. Ho fan estudiants de medicina voluntaris, en una tenda de campanya gran.
