Van arribar, es van registrar al taller i es van fer membres de l’associació. La sessió es va desenvolupar en txec. Tot i que entre el públic només hi havia tres persones expatriades, l’organització va posar a disposició un voluntari que va fer de traductor simultani.
El lloc (Papírenská 133/10) és un antic espai industrial reconvertit en centre social i comunitari. La trobada va combinar informació pràctica sobre l’impacte de les onades de calor amb una reflexió sobre els drets i les limitacions de les persones que viuen de lloguer, especialment quan es tracta d’adaptar els habitatges a temperatures cada vegada més extremes.
Es van compartir accions senzilles i de baix cost per mantenir els habitatges més frescos sense recórrer necessàriament a l’aire condicionat:
> Evitar obrir les finestres durant les hores de màxima insolació. > Cobrir les finestres amb materials com ara làmines d’alumini, per reduir l’entrada de calor. > Buscar refugis climàtics durant els episodis de temperatures extremes. > Col·locar una ampolla d’aigua congelada davant del ventilador per refrescar l’aire. > Refrescar regularment els peus, el cap i el clatell amb aigua freda. > Utilitzar cortines opaques o tèrmicament aïllants.
També es va destacar la importància de dialogar amb els propietaris per implementar millores permanents, com ara la instal·lació de ventiladors de sostre o persianes exteriors, opcions considerades més sostenibles i energèticament eficients que l’aire condicionat.
Pel que fa a equipament domèstic, alguns assistents van comentar que actualment els ventiladors més econòmics es poden trobar als magatzems Kaufland.
Un altre dels temes va ser el paper de les administracions locals davant l’augment de les temperatures.
Entre les propostes plantejades hi havia la creació de més refugis climàtics, així com la reducció del cost d’accés a les piscines municipals durant els períodes de calor intensa.
La sessió la va conduir Anna Uhnák Kárník, experta en protecció i adaptació climàtica vinculada a les organitzacions Zelený kruh i Klimatická koalice.
Va abordar aspectes com els senyals d’alerta del sobreescalfament, les previsions meteorològiques, les mesures de prevenció dins dels habitatges i els recursos disponibles quan la situació esdevé difícil de gestionar.
L’activitat va concloure amb una barbacoa informal oberta a totes les persones participants, amb aportació voluntària, que va permetre continuar les converses en un ambient distès i comunitari.
El Casal Catalanotxec i les organitzacions de llogaters a Praga La setmana vinent, la Xènia té prevista una primera reunió amb una de les membres de l’equip d’INN per conèixer més a fons l’associació, els serveis que ofereix i les diferents activitats i tallers que organitzen al llarg de l’any.
Aquest primer contacte podria obrir la porta a futures col·laboracions i a una major participació de la comunitat catalanotxeca en iniciatives locals relacionades amb el dret a l’habitatge i l’adaptació al canvi climàtic.
El 15 de juny, pocs després de la consagració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, a Praga s’ha donat per acabada la catedral de Sant Vit, Sant Venceslau i Sant Adalbert (Katedrála sv. Víta, Václava a Vojtěcha). S’ha beneït i consagrat l’orgue, de Sant Vit (Svatovítské varhany), que ha esdevingut el símbol d’aquesta finalització. L’esdeveniment ha reunit polítics i membres de la jerarquia eclesiàstica txeca, mecenes i patrocinadors, i també la delegada del Govern a Europa Central, Krystyna Schreiber, convidada a l’acte per la família Grenzing i en representació de la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
L’orgue de la catedral de Praga ve de Catalunya
La història de l’orgue ens toca de prop als catalans residents en aquesta república, perquè el van dissenyar, forjar i muntar al Papiol (Baix Llobregat). Per entendre com una obra de tanta magnitud i amb un toc tan nostrat levita en l’espai gòtic de la catedral txeca, i gràcies a la coordinació de la delegada, ens hem assegut al Božská Lahvice amb el mestre orguener Gerhard Grenzing i la seva filla Natalie Grenzing Barbens.
El senyor Grenzing, en un català impecable, reconeix amb bonhomia que el seu ofici és vocació. De petit, al seu Hamburg natal, tenia clar que volia construir orgues. I va alimentar aquesta vocació amb una curiositat i una dedicació esmerçades, i amb una humilitat encomiable. Amb aquesta empenta va anar trobant professionals amb qui podia aprendre i créixer com a mestre orguener, i encara ara, amb tota l’experiència acumulada i els nombrosos projectes acomplerts, reconeix seguir aprenent i innovant en el seu àmbit: son capdavanters fusionant la tradició, la innovació i l’artesania amb la tecnologia.
Una vida de vocació: Mallorca, el Papiol
Gerhard és un mestre artesà que no ha deixat mai d’aprendre. La curiositat i fal·lera de formar-se el van portar el 1967 a Mallorca, per amarar-se del savoir-faire del mestre orguener Jordi Bosch, que havia construït l’orgue del Palacio Real de Madrid. A l’ illa va iniciar-se també en la restauració, i el 73 va mudar-se al Papiol, on va muntar el taller que ha acollit la construcció dels seus instruments més rellevants. Aquest primer taller era una antiga sala de cinema. Des de llavors, han creat 240 obres repartides per tres continents i van participar de la restauració d’importants orgues històrics, com ara l’orgue de la catedral de Mallorca i l’orgue de l’església de Santa Maria del Pi i del Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
M’expliquen com la creació d’un orgue és una epopeia holística; cada projecte s’embarca de manera particular, per tenir en compte l’espai, l’acústica, els desitjos del client i requeriments tècnics dels organistes que el faran servir. Gerhard recalca que un orgue és una obra d’art representativa d’una època, i és unió entre la música i l’arquitectura. El veig com un Frank Gehry del món dels orgues.
Narrant la seva història i tots els instruments que van construir o restaurar, la Natalie posa èmfasi al fet que és la seva trajectòria i les seves obres que sempre han format part de la seva carta de presentació. Els mestres orgueners creen la seva reputació gràcies a la qualitat de les seves obres. I és per això que els van anar a trobar. Els orgueners palpen amb les seves pròpies mans aquesta qualitat i precisió.
El Mestre Grenzing amb el disseny original, on s’aprecia la col·locació de l’instrument al voltant de la rosassa.
L’encàrrec de l’arquebisbat de Praga
El 2016 el cardenal Dominik Duk de l’arquebisbat de Praga, recolzat per tota la fundació ja creada el 2014, la Nadacní fond Svatovítské varhany, els conviden a visitar la Catedral: volen un orgue que simbolitzi l’acabament del temple i que sigui magnificent per donar veu a una església de tals dimensions i que esdevingui un símbol del segle XXI i del seu país. El dia de Sant Jordi del 2017 es firmen els acords per començar la construcció. S’organitzen maratons televisats amb la Lucie Bila i altres celebritats, es fan concerts per recaptar fons, la fundació atrau mecenes i patrocinadors de grans empreses estatals.
Al Papiol el taller va fent i el 2019 l’orgue està muntat a la nau, per rebre la visita de l’arquebisbat, la fundació, la comissió i algun mecenes. M’aclareixen que els orgues es munten íntegrament a taller, i que cal provar-los, així que van fer-hi un concert per establir la qualitat de l’artefacte. La pandèmia i les complicacions esdevingudes per la crisi de l’incendi de Notre-Dame, que va exacerbar les precaucions tècniques, van deixar l’orgue al mig del seu taller durant cinc anys.
L’instrument es comença a muntar el 2025, i van trigar vuit mesos. Han calgut nou tràilers per traslladar-lo a peces cap a Txèquia. El nou orgue principal de la catedral continua el llegat d’un instrument excepcional del Renaixement i el Barroc. L’obra monumental combina una artesania magistral de l’orgue, una qualitat musical de primer nivell i un disseny contemporani, integrat amb sensibilitat en el valuós interior de la catedral.
En col·locar-lo a la galeria oest, l’instrument completa la conclusió del temple, i forma un contrapunt al presbiteri amb l’altar major. La idea arquitectònica i estètica de l’instrument es basa en el concepte de «tubs flotants» sota la rosassa. Quaranta-nou majestuosos tubs pengen al prospecte, que corresponen en les seves dimensions a la mida de la catedral, i els tubs més grans arriben a una longitud de gairebé deu metres. Els tubs del prospecte estan disposats en dues files i segueixen la forma de l’obertura de l’arc des de la pilastra sud fins a la nord de la galeria de música. El contorn de les boques dels tubs, que deliberadament no estan alineades en una forma harmoniosa, perfila el cercle inferior mitjà de la rosassa. Un toc de disseny delicat i sofisticat alhora. Els tubs creen una teranyina gràcies a un cert desordre de les diferents longituds dels cossos i les potes, i donen al prospecte dinàmica i claredat mitjançant un treball reflexiu amb profunditat i alçada, mantenint el ritme d’engruiximent i espaiament òptim per a la propagació del so des de l’interior de l’instrument. Meravellós.
L’obra conté un total de 5755 tubs de diversos tipus, grups i dissenys fets de metall d’orgue i fusta. Hi ha un total de 4525 tubs de metall, 321 tubs de fusta i 909 tubs de construcció de llengüeta. El més gran té una longitud total de 9,92 m, el cos del tub més petit només fa 7,5 mm de llarg. Els metalls utilitzats varien combinacions d’estany, aliatge o zinc pur els més grans. Els tubs de fusta són principalment d’avet.
Els tubs s’afinen un cop instal·lats però prèviament s’han d’educar, com els infants em recalca el mestre Grenzing, perquè tinguin la musicalitat que els pertoca, escoltant-los, com quan ell parava l’orella sentint educar el Català als seus fills per la Teresa, i aprenia ell també.
Per si la filigrana no fos prou majestuosa en sí mateixa, entre els tubs hi ha penjats ornaments de vidre fets amb tecnologia de bufat a mà a partir de cristall txec, de bohèmia, és clar. La instal·lació de cristall consta de 180 peces d’elements de vidre de tres tipus diferents amb una longitud d’aproximadament 80 cm. Cada element de vidre pesa entre 5 i 6 kg i està fixat a l’estructura de suport de l’orgue mitjançant una frontissa metàl·lica. Una trena de filferro feta de filferro prim d’acer inoxidable és un dels elements que garanteixen la seguretat d’aquesta decoració única, que culmina la peça.
L’estructura de suport de l’orgue és una combinació de fusta i acer i està ancorada a les parets del cor en cinc punts. L’estructura interna consta d’un esquelet per a la col·locació de les màquines individuals de l’orgue, que té tres plantes i mitja, escales i passarel·les d’accés a les màquines individuals, aire condicionat i altres elements mecànics i elèctrics. L’estructura interna compleix, entre altres coses, tots els requisits de resistència al foc i està dissenyada per dirigir el col·lapse de l’orgue en cas d’incendi, perquè com hem explicat es van prendre moltes mesures de seguretat després dels fets de Notre-Dame.
Quan els pregunto quina part del projecte els va resultar més difícil i quina part va funcional més bé, elogien el treball de l’equip del taller en harmonia excelsa, per sobrepassar les dificultats tècniques i els requeriments tant específics de control i seguretat, la pandèmia i altres peripècies. Amb un somriure em confessen que ha sigut el projecte més difícil pels elevats requeriments, doncs no totes les esglésies i catedrals per les que construeixen instruments estan a la seu del govern mateix, i els detalls i complexitats del projecte a Praga em fan pensar amb que de fet, aquí, estem ben carregats d’orgues. Ells en canvi, em donen la seva tarja de visita, una declaració d’intencions: l’orgue que hi figura, és el més petit dels que han creat mai.
Gràcies a la generositat del Mestre Grenzing i la seva família, alguns membres del Casal Catalanotxec assistiran demà i diumenge a algun dels concerts que estan esdevenint aquesta setmana a la Catedral. Des del Casal volem agrair el suport de la Delegació per fer la trobada possible, i la oportunitat brindada pel Gerhard i la Natalie.
Natàlia Soler Gonzàlez és presidenta del Casal Catalanotxec
Vídeo i instantànies del dia 15, gentilesa de Krystyna Schreiber.
Hi ha una obra de Gaudí a Sarrià-Sant Gervasi, relativament menys coneguda, que és la Torre Bellesguard. En ella, un element apunta, en una línia recta imaginària, fins a Praga, fins a l’església del monestir de San Gabriel, a Smíchov. Si en voleu saber més aquest article explica la connexió.
El context és el pensament catòlic de finals del segle XIX. Temps d’esforços de religiosos, intel·lectuals i artistes per renovar l’espiritualitat, davant de la sensació de crisi provocada per la modernitat, la secularització i els problemes i els reptes relacionats. Volien refundar el món de la fe i les seves formes, i en general renovar la cultura europea. Va ser un caldo de cultiu amb gent implicada per tot Europa.
Avui és un material dens, a l’abast d’especialistes com Carles Rius Santamaria, que proposa aquesta connexió gaudiniana amb Europa Central. És filòsof i historiador de l’art, professor a la Universitat de Barcelona. Ha estudiat la influència del pensament alemany en Gaudí i té un vessant de divulgador i conferenciant, per si el voleu seguir a You Tube.
Bellesguard: la reinterpretació d’un lloc en clau nacional Gaudí era profundament català i estava plenament compromès amb els ideals de la Renaixença del país, per molt que avui no faltin els sospitosos habituals, disposat a robar-lo o banalitzar-lo, quedant-se en el clixé idiota del «geni». Bellesguard és un nom de lloc, alt, des d’on es contempla un paisatge bell. El rei Martí l’Humà, l’últim rei de la casa de Barcelona, hi va tenir un castell, on va viure fins a poc abans de morir-se. Des d’allí veia tot el pla, la ciutat i el port. Podeu apreciar les vistes a la web actual del lloc.
bellesguardgaudi.com
La Torre Bellesguard que va fer Gaudí té un pinacle amb la bandera catalana hel·licoidal, un corona de Martí l’Humà i una creu quatre braços orientats als quatre punts cardinals. Les ruïnes del castell són allí mateix, i Gaudí va ser plenament conscient del valor històric i simbòlic del lloc.
Una geometria divina Segons Rius, Gaudí tenia un pensament estètic propi, i estudiar-lo permet entendre millor les seves obres. L’arquitecte va tenir moltes inquietuds, va llegir molt, al voltant de la història antiga i el sentiment religiós. El bisbe Grau, un amic personal, el va introduir als llibres de Prosper Guéranger, un monjo benedictí francès que era part d’aquests renovadors de l’església.
Guéranger, al seu torn, va influir en uns altres benedictins del sud d’Alemanya, que van aplicar les seves idees a les arts plàstiques, i van desenvolupar una escola artística dita de Beuron. En essència van fer un art molt simbòlic i geomètric, inspirat en l’art egipci, bizantí i paleocristià, com volent tornar a impressionar l’espectador amb una nova estètica.
Guéranger va desenvolupar tot un sistema de simbolisme geomètrico-teològic. La idea era, ni més ni menys, fer servir la geometria per reconstuir el llenguatge amb què Déu va crear el món.
Totes aquestes idees van influir en Gaudí, i el professor Rius ho «llegeix» en la planta i la realització de la Torre Bellesguard. En aquest sentit, tot en la casa apunta al seu centre geomètric, i al pinacle que simbolitza el renaixement de Catalunya.
Tot, tret d’un sol element, que és d’on surt una recta imaginària que va fins a Smíchov, a Praga, on els pintors de l’escola de Beuron van decorar una basílica de dues naus coneguda com Sant Gabriel, entre 1893 i 1898 (a la Viquipèdia txeca està ben fografiat i s’aprecia l’art de Beuron.) Dos anys després, el 1900 Gaudí començaria a Bellesguard. El professor Rius ha documentat semblances entre elements Sant Gabriel a Smíchov i la Torre Bellesguard a Barcelona.
Mentrestant, a Viena… Els de Beuron van guanyar un cert ressò en el tombant del segle XIX al XX. A Viena van arribar el 1905, amb una exposició a la Wiener Secession. Allí, un tal Richard von Kralik , un intel·lectual austríac catòlic, també amb ànsies renovadores, va voler impulsar la construcció d’una església decorada segons l’estil de Beuron. La iniciativa no es va arribar a materialitzar, probablement per falta de suport i perquè el context artístic dominant no era favorable.
La connexió centreeuropea de Gaudí, esbossada en aquestes línies, s’explica molt millor als primers quaranta minuts del vídeo.
Michael A. Arouet, un senyor amb compte verificat a X, cita Varsòvia, Praga i Budapest com les ciutats més segures d’Europa, mentre que París, Barcelona i Brussel·les serien les més perilloses. En aquesta revista això ens ha d’interessar per raons òbvies, no podem deixar de recollir-ho.
Guixot de 8 presenta jocs interactius en el programa d’acompanyament
La segona meitat d’agost a Praga, fins a l’1 de setembre, la cita cultural més destacada és el Letní Letná, el festival de circ contemporani i teatre.
Va començar fa anys, dins de l’escena de la cultura alternativa, però veient l’èxit que tenia l’oficialisme de les corporacions i les institucions van córrer a fer-se’l seu. Avui el programa és ric i extens, i el patrocini institucional i corporatiu important, i les entrades a alguns espectacles no són barates, però a alguns altres sí. Aquí podeu veure el programa i treure conclusions.
El concepte paraigua és «circ contemporani», és a dir oposat al clàssic, sense animals (caríssims de mantenir, no ètic amb la sensibilitat d’avui), dins d’una poètica romàntica de l’artista marginal, etc. del tot falsa, perquè tot és molt professional i multinacional.
Totes les arts i tècniques escèniques poden servir, tot s’aprofita: moviment, dansa, música, malabars, acrobàcia, el que sigui. Els espectacles tendeixen a tenir una barrera lingüística baixa o inexistent, per a vendre’ls millor en el circuit de festivals del món.
Guixot de 8, jocs interactius en català Si no us interessa cap espectacle igualment podeu passejar i veure l’ambient de tot el recinte, i si teniu nens que parlen txec els podeu buscar tallers i activitats paral·leles. També si voleu parlar català: per exemple hi ha els estupends jocs interactius de Guixot de 8, una companyia catalana que fa fa anys que es presenta al programa d’acompanyament del Letní Letná.
(Special thanks a la lectora E.M. per informació addicional.)
En aquest mitjà modest que és la Revista Kampa, del Casal Catalanotxec, hem seguit amb admiració i simpatia l’evolució arquitectònica i urbanística de la capital de Txèquia, i hem parlat en general positivament dels esforços del legislador. Lamentablement, no sempre és així. El centre comercial conegut com Máj, a Národní Třída, ha tornat a obrir les portes després d’una rehabilitació a fons, i l’han convertit en una catedral del kitsch i del mal gust, en una repulsiva apoteosi de la vulgaritat, que acosta la capital txeca a una mena de Lloret centreeuropeu. Com que no podien obrir un altre centre comercial, perquè ja n’hi ha un altre allí mateix, iuxtaposat, algú ha decidit que les plantes de l’edifici es poden dedicar primer a restaurants, i després, la majoria, a allotjar sales jocs i entreteniment electrònic banal. Sempre amb el maleït fil musical, èxits del pop-rock cosmopolita sonant a tot drap, música mil vegades empassada, païda i regurgitada. La decoració és de pel·lícula porno dels anys setanta, vinga miralls i làmpades, tot pretensiós. Ni als ascensors us escapeu de l’infernal fil musical, els miralls i les pantalles. A dalt de tot hi ha terrasses, i es ven com un actiu del lloc les vistes, i les consumicions no cal dir que tenen un preu delirant. El personal humà a l’estiu és gent grassa i tatuada, lumpen anglès, russos i ucraïnesos, gent de la província alemanya que va a Praga perquè és barat, gent de la província txeca que va a «la capital», gent de les classes mitjanes aspiracionals d’Àsia que van a «Europa». Des d’aquí creiem que el nou centre de diversió, entreteniment i «experiències» al cor de la capital txeca és un horror, però sempre podeu anar-hi i comprovar-ho.
El mes d’agost, per als qui us quedeu a Praga, és normal aprofitar-lo per a fer obres de manteniment en el transport públic. Aquest any s’està treballant en fer arribar el tramvia fins a la mateixa avinguda Venceslau. Es podrà anar en tramvia fins al mateix cavall de Sant Venceslau, al cor de Praga, on queden privadament els txecs de tota la vida, i on es concentren per a tota mena de manifestacions públiques, des de l’entrada dels nazis el 1939, fins al cop d’estat dels comunistes de 1948, la invasió soviètica de 1968 o la caiguda del comunisme el 1989. Arribar a l’avinguda Venceslau en tramvia ja era possible en el passat, però la dictadura comunista ho va anul·lar, com una manera de controlar les masses i evitar que arribessin massa fàcilment al centre.
El regidor de transport de l’Ajuntament de Praga, Zdeněk Hříb, acaba de presentar al seu X (@ZdenekHrib, d’on surten les fotos) el projecte guanyador de la renovació de l’Estació Central de ferrocarril de Praga. L’element dominant és una mena de pèrgola enorme que recorda una plantació de palmeres o bolets, tot de fusta.
El projecte guanyador ve d’un despatx d’arquitectura danès, Henning Larsen, que fa arquitectura, urbanisme i paisatge. La renovació de l’entorn és profunda, cauen un munt de barreres per arribar-hi a peu, s’hi farà arribar el tramvia.
L’arquitectura del nostre país d’adopció ens interessa especialment en aquesta revista. Podeu seguir el que hem tret en aquesta etiqueta. La renovació de l’entorn de l’Estació Central del ferrocarril a Praga és una mostra de dinamisme que ens omple d’orgull localista, és així com són les coses.
Visualització de la futura seu de la filharmònica i els vapors del Vltava. Serà a la zona de l’estació de metro Vltavská, a la part baixa de Holešovice. Les teulades seran terrasses accessibles a peu i faran de miradors (www.ceskafilharmonie.cz).Vist des de dins. Molta de vidre i molta fusta de Šumava (www.ceskafilharmonie.cz).
Ens agrada seguir l’arquitectura de Praga, i un dels futurs projectes més interessants, destinats a ser icònic, és el nou auditori i seu de la Filharmònica. S’aixecarà a la zona de l’estació de Vltavksá, que ara mateix està molt deixada.
L’ambició és atraure aficionats a la música clàssica i públic en general. El disseny guanyador de l’estudi BIG preveu la construcció de tres sales, i acollirà el departament de música i el centre creatiu de la Biblioteca Municipal de Praga.
Els visitants poden esperar una cafeteria o un restaurant al terrat. La coberta serà la continuació de la plaça: la forma esglaonada permetrà pujar al cim sense haver d’entrar a l’edifici, per gaudir d’una vista panoràmica de tota Praga.
Els autors del disseny recorren a Šumava, a les fonts del riu Vltava: d’aquí hauria de provenir la fusta que es farà servir en la construcció. Els sostres de fusta s’impregnaran de l’exterior a l’interior, obrint simbòlicament l’obertura de la Sala Filharmònica de Moldava al seu entorn. També es posarà èmfasi en el vidre, un element típic de la República Txeca, que domina la façana.
L’edifici serà la seu de l’Orquestra Simfònica de Praga FOK i la Filharmònica Txeca. Les dues orquestres hi trobaran espais residencials adequats, però també instal·lacions per ampliar els seus programes educatius per al públic.
També participaran escoles de música de diferents nivells que podran utilitzar les instal·lacions de la Sala Filharmònica de Vltava per a fer docència. Tot això ve del concurs d’arquitectura, que es va fer amb representants de la Filharmònica Txeca i de l’Orquestra Simfònica de Praga FOK, així com de la Biblioteca Municipal de Praga.
Ja es pot creuar el riu a peu entre Karlín i Holešovice.
És un projecte que ens va enamorar des del primer dia. Fa quasi tres anys que li seguim el rastre, des del projecte guanyador fins a la notícia. L’havien anunciat per a l’any passat, però no ha arribat fins a aquest estiu. Ja es pot passar el riu a peu i en bicleta entre Karlín i Holešovice. Està per veure com afectarà la dinàmica de moviments de població entre les dues marges del riu, però ara per exemple si viviu a la marge dreta per la banda de Karlín, Žižkov o Vinohrady podreu anar a peu a comprar verduretes a Holešovice, per exemple.
La passarel·la HolKa és un perla de la moderna arquitectura i enginyeria de la ciutat. Està feta amb una mena de ciment o formigó que és blanc, per algun procediment innovador, i té detalls com aquesta barana.
La importància dels detalls (foto de la lectora N.S.).
