Si creieu que Europa és un continent envellit i mig mort, un museu, un parc temàtic de la humanitat, Karlovy Vary us acabarà de convèncer. El turista accidental experimenta una sensació aguda de dissociació o dislocació entre l’escenari arquitectònic i el personal humà visible. La mateixa sensació que devien tenir els revolucionaris bolxevics, bruts i rebregats, passejant cohibits i atònits pels palaus de l’aristocràcia, en els primers minuts d’ocupar-los, just després de matar tots els guardes.
És a dir: veureu sobretot façanes del segle XIX, pastitx historicista neobarroc, art nouveau i molt color pastel, però veureu també colles de jubilats russos i alemanys vestits amb xandall i xarrupant la tasseta de porcellana amb aigua termal, comprada per uns 10 euros en uns deu mil punts de venda que hi deu haver. L’omplen a les fonts i se la van bevent. Diuen que l’aigua, que surt calenta de la mare terra, té minerals i ves a saber quantes propietats, però té gust de clau rovellat i els jubilats no sembla que xarrupin amb gaire convicció.
També hi ha turistes xinesos, asiàtics, del subcontinent indi/paquistanès, o musulmans que es passegen la dona vestida amb la coneguda draperia medieval i misògina. Accentua la sensació d’estranyesa. Representa que són els més rics i exitosos dels seus països, i venen al museu Europa cremant tones de querosè a què? Flygskam, anyone?
Karlovy Vary viu del passat, d’una llegenda. Per tot arreu hi ha plaques de visitants il·lustres que van venir a fer la cura d’aigües. Des de Karl Marx fins al tsar Pere el Gran o ni més ni menys que Kemal Ataturk. També hi ha visites il·lustres més contemporànies. En un restaurant la mestressa s’estarrufa de satisfacció i de plaer perquè Richard Gere va passar pel seu negoci, en relació amb el festival de cinema. La foto del moment és a l’aparador. Richard Gere sense maquillar, mal il·luminat i mal fotografiat té un aspecte anodí d’oficinista, però la mestressa està a punt de liquar-se i desfer-se de pura satisfacció pel dia que va estar tan a prop de l’estrella que la podia tocar.
En el passat la cura d’aigües era un luxe. El Grand Hotel Pupp té una tradició que es remunta a l’any 1701. Avui el preus per habitació comencen a 130 euros la nit, després hi ha tota la panòplia de serveis. És el consum ostentós de l’elit, és el cremar diners perquè sí, perquè pots, per enviar un missatge a la púrria, que és el 99 per cent de la humanitat que tens per sota. La web de promoció anuncia fins a dotze hotels excepcionals.
Això conviu, frec a frec, amb una de les regions més pobres del país: hi ha botigues portades per asiàtics que ofereixen un fotimer de productes barats, des d’unes plantofes fins a una maleta jumbo, amb dependents servicials i padrines xineses assegudes allí al mig, passant tranquil·lament la tarda entre converses animadíssimes.
La democratizació del luxe
El que comença com un luxe després es democratitza: hi ha banys municipals, i com se sap la seguretat social txeca us pot receptar estades balneàries, però diuen que ja no és ni de lluny el que era, la llista d’espera és llarguíssima. L’hotel Thermal va ser la resposta funcionalista i comunista al luxe decadent i burgès. Hi ha una gran sala de cinema que avui és clau en el festival de cinema, hi ha una piscina termal, però al davant mateix hi ha un mercadillo bastant sòrdid amb uns formatges i uns embotits que no us menjaríeu ni regalats, i més piles d’accessoris fets a la Xina.
Cura d’aigües? Kurschatten!
La cura d’aigües és real, o és una llegenda? La llista de coses que us poden fer al cos combinant massatges i aigua i atenció mèdica és molt llarga, i no sempre està clar on s’acaba l’estètica i comença la salut. Segur que menjar, reposar, banyar-se i dormir fa bé. Però el concepte alemanya “Kurschatten”, que vol dir “la persona que és la teva ombra durant la cura”, ens dona una clau: era l’aventura de balneari i només de balneari, en el benentès que després cadascú continuava amb la seva vida. Milan Kundera també té un conte dels seus Amors ridículs ambientat a la ciutat balneària. L’eròtica del balneari té per tant una llarga tradició.
El servei pot ser fantàsticament dolent
En un espai central de Karlovy Vary hi ha aquest cafè, que sembla dissenyat per una Barbie amb amfetamines. Està dedicat al bluf més bluf de la gastronomia francesa: el macaron. A la porta tres dones adultes us faran pagar a l’acte i portar-vos vosaltres mateixos a la taula un capuccino de quasi quatre euros, on això sí no hi faltarà el puto cor d’escuma de llet. No costa imaginar-se les tres senyores fent reunions de treball, fent tempesta d’idees: com podem fotre i humiliar més el client?
La ciutat real
La part turística i balneària és només un petita part d’una ciutat de 50 mil habitants. És clarament una vall, estreta, per damunt de les façanes es veuen els boscos frondosos. És obvi que el sector turístic dona feina a molta població, i és significatiu que la regió sigui de les més pobres del país, confirmant que el turisme afavoreix una destribució més desigual de la riquesa, a favor d’oligarquies rendistes i propietàries. Entre tant de luxe i tant de kitsch hi ha també un cinema, un museu, fires d’artesans i mercats d’alimentació de proximitat, un programa cultural: a finals d’agost, per exemple, començava un festival de folklore, i els grups feien intervencions pel carrer.
Conclusions
Aneu a Karlovy Vary si la curiositat és forta, si voleu dir que ho heu vist. Amb una d’aquestes excursions d’un dia que venen per tot arreu en tindreu prou. Aneu-hi uns dies si us ve de gust la idea de l’spa, en solitari o en parella. Aneu-hi si sou molt cinèfils i esteu molt pendents dels festivals A, com Berlín, Cannes o San Sebastian. És a principis de juliol i costa trobar lloc per dormir, però es pot fer.
davant de la Národní dům de Karlovy Vary.
