El primer cap de setmana de juliol actua a Viena la Coral Escriny, amb motiu d’un intercanvi coral amb el Cor Vienès «Gemischter Satz». La coral Escriny la formen uns seixanta cantaires de la Catalunya Central. Va ser fundada el 1968. Té la seu a Sanpedor, i una llarga i reconeguda trajectòria.
La coral Escriny, dirigida per Marc Reguant, oferirà al públic vienès i als residents catalans un concert titulat «El mirador».
Un mirador és un punt des d’on es pot gaudir d’una vista panoràmica. Des d’aquest peculiar mirador conviden a contemplar una mostra del panorama coral català dels darrers dos segles.
La mostra inclou compositors consagrats com Pau Casals, Enric Morera, Eduard Toldrà o Manuel Oltra, autors prolífics com Albert Guinovart o Josep Vila Casañas i creadors emergents, com Anna Campmany o Josep Ollé.
És un concert únic, que combina diverses sensibilitats estètiques per crear un paisatge sonor, que canvia d’íntim i delicat a lluminós, vibrant i solemne, segons la pinzellada que hi aporta cada un d’aquests grans músics.
Penseu que hi ha dos concerts, divendres i dissabte, 3 i 4 de juliol. El segon és conjunt, amb la coral vienesa Gemischter Satz. La coral Escriny oferirà la meitat del repertori sota el lema del concert del Mirador.
Seria molt bonic si la comunitat catalana a Viena i més enllà a Europa Central participés com a oient en aquests concerts. Mentrestant, ajudeu a fer-ne difusió per tal de donar a conèixer l’exquisita música coral catalana.
Lloc, dia, hora 3 de juliol a les 19.30 h Baptistengemeinde Mollardgasse Mollardgasse 35 4 de juliol a les 18.30 h Kirchenschiff Wien | Siebenbrunnenfeldgasse 22-24 Entrada gratuïta. Aportació voluntària.
El llegendari nivell musical de Viena és el resultat de treballar molt des de fa molt de temps, començant amb els nens i les nenes petits, i fent que de la selecció de la quantitat surti la qualitat.
La Singschule Wien s’ocupa de l’educació musical de milers d’infants vienesos. Una cinquantena de docents integrats, a les Escoles Municipals de Música de Viena, coordinen diversos cors infantils i juvenils i fan un concert amb uns sis-cents petits i joves cantaires cada final de curs.
El 6 i 7 de juny els alumnes de la Singschule Wien van oferir a la Wiener Konzerthaus una antologia de la Flauta Màgica a un públic entregat, format sobretot per progenitors i familiars directes.
La Montserrat Vilar Torras és una de les docents en qüestió. Per a ella tot va començar amb un Erasmus a Viena, fa anys, i la resta, com se sol dir, és història. Ha conservat una relació important a Catalunya, tant per la família com per institucions musicals, i ha promogut les relacions musicals entre els dos països. Per exemple, està involucrada en la vinguda d’una coral catalana a Viena a principis de juliol, us n’informarem aviat.
La Montserrat Vilar i els petits i joves cantaires saludant el públic…i el públic entregat, amb molts de pares i mares orgullosos.
El taller de robòtica per a nens i nenes ofert pel Gerard Ferret, del qual vam parlar, s’ha fet. Segons els Gerard, «Ha estat fantàstic veure l’interès que han mostrat els participants, i que s’hagin adonat que la tecnologia també pot parlar català».
El Gerard estudia enginyeria de telecomunicació i va oferir el taller al Casal Català de Viena. La iniciativa és interessantíssima, i ha de rebre reconeixement, encara que sigui amb aquesta breu nota.
Amb la quantitat d’estudiants tècnics catalans que hi ha d’haver completant els estudis a l’estranger, connectar d’aquesta manera amb la canalla de la diàspora és una idea brillant, que hauria de tenir suport i promoció institucional.
Explorant el potencial de la col·laboració dels estudiants catalans amb les comunitats de la diàspora
La carcassa amb rodes :MOVE és un robotet que cap a la mà.
Del quasi mig milió de catalans a la diàspora, molts són professionals qualificats. El Gerard Ferret Colomer, de 21 anys, és estudiant d’enginyeria de telecomunicació, aquest semestre a la Universitat Tècnica de Viena (TU Wien).
És un resident a Catalunya, però la formació internacional, la connexió normal de les universitats tècniques amb les empreses, i finalment la dimensió europea i mundial dels mercats, converteixen algú del seu perfil en un probable futur integrant de la diàspora.
Ningú tria emigrar si pot evitar-ho, però és de coneixement general: les carreres tècniques són exigents i creen gent que va on hi ha la feina. Catalunya està expulsant talent i continuarà expulsant-ne.
En aquest sentit, la connexió entre els estudiants i els professionals i les comunitats de la diàspora té un gran potencial.
En què consisteix el taller A partir d’una combinació entre la placa Micro:bit, una petita targeta electrònica programable, i la carcassa :MOVE, una estructura dotada de dues rodes mogudes per motors, llums LED i alguns sensors, s’obté un robot que cap al palmell d’una mà (humana) i que es pot controlar de manera senzilla mitjançant blocs visuals.
Això permet no només una aproximació més intuïtiva al món de la programació, sinó també que cap dels participants del taller necessiti tenir experiència prèvia generant codi informàtic. A través d’una història inventada que ofereix que es pugui escollir entre diverses opcions en funció de la situació, els nois i noies podran implementar simplificacions de tasques quotidianes que en un futur podrien desenvolupar els robots.
Un exemple: per “ajudar amb els deures”, posem pel cas de matemàtiques, els participants primer programaran una calculadora de multiplicacions i, seguidament, donaran les ordres pertinents perquè el robot dibuixi figures geomètriques i pregunti si el seu traçat ha generat un cercle, un quadrat o un triangle.
Es tracta de reptes senzills i introductoris, que busquen que els nois i noies es familiaritzin d’una manera lúdica i interactiva amb la robòtica aplicant les seves habilitats de resolució de problemes i treball en equip. I, sobretot, que ho puguin fer en català.
El Wienerisch és el parlar tradicional de Viena. Pertany al grup dels dialectes bavaroaustríacs (Bairisch o Bairisch-Österreichisch), de la família parlada al sud d’Alemanya, Àustria i parts del Tirol italià. Dins d’aquesta, el vienès forma part específicament del bavarès central (Mittelbairisch), el mateix grup parlat a l’est de Baviera i en parts de l’Alta i Baixa Àustria.
Malgrat aquesta base bavaroaustríaca, el vienès ha desenvolupat una identitat pròpia. Durant segles, Viena va ser la capital d’un imperi multicultural, i el Wienerisch va absorbir paraules i influències del txec, hongarès, ídix, italià i de llengües eslaves del sud. Per aquest motiu, es considera un dels dialectes més híbrids del món germanoparlant.
Actualment, en la vida quotidiana, molts vienesos utilitzen una forma intermèdia entre l’alemany estàndard austríac i el dialecte vienès, però moltes expressions tradicionals continuen ben vives, especialment en contextos informals, al Beisl (taverna petita) i el Heuriger (local de vi), o entre amics.
L’accent i la entonació del Wienerisch tenen característiques molt recognoscibles dins del món germanoparlant. La pronunciació tendeix a ser més suau i melòdica que l’alemany estàndard, amb una entonació que sovint baixa al final de la frase, i dona una impressió de to relaxat o fins i tot lleugerament irònic. Moltes vocals s’allarguen o es transformen en diftongs, i algunes consonants es simplifiquen o s’articulen amb menys força.
A més, el ritme de la parla és sovint més lent i musical, fet que alguns lingüistes associen a la influència històrica de llengües veïnes de l’antic imperi austrohongarès, especialment el txec i l’hongarès. Aquesta combinació d’entonació suau, ritme relaxat i expressivitat contribueix a l’estil comunicatiu conegut com Wiener Schmäh, una manera de parlar caracteritzada per una ironia subtil i un sentit de l’humor típicament vienès.
A continuació, per acabar, una tria breu de vocabulari i fraseologia.
L’Anna Espona és una pintora catalana que viu a Viena. Vam parlar del seu art quan va participar en una exposició col·lectiva a Viena mateix. En aquesta entrevista s’explica.
Anna Espona, «Balena». Oli sobre llenç (5ox100cm)
Què és per a tu la pintura? Una forma de comunicació, intento que sigui una expressió el més genuïnament possible de la meva ànima. Dic intento, perquè és un repte intentar donar forma —ja sigui en imatges, paraules o música— a aquesta expressió tan genuïna que neix de l’interior.
Com neix una pintura? En el meu cas, sobretot de l’observació i de la intuïció. Tinc molta memòria visual i el que més m’activa són els colors, més que no pas les formes. En el dia a dia, una combinació de colors pot ser suficient per fer-me agafar el pinzell i començar.
De vegades apareix la inspiració d’una manera molt més clara: una imatge que es forma gairebé de cop i que necessito esbossar ràpid abans que s’esvaeixi. No passa sovint, i com més la busques, més s’escapa. Cal deixar-la venir.
Quan una pintura neix així, tot flueix. Són processos més ràpids, on gairebé no hi ha lluita i és molt satisfactori.
Com és el procés des de la primera inspiració fins a considerar l’obra acabada? Comença sempre amb una idea vaga. No hi ha res tancat d’entrada. És com un fil que es va desenrotllant a mesura que pinto i que em va guiant, gairebé sense adonar-me’n.
Tot es construeix i es transforma sobre la marxa. Sovint cal fer passes enrere, replantejar, deixar anar idees que pensaves que funcionarien però no ho fan. Forma part del camí.
Al principi, m’agrada deixar-me portar molt pel gest. En els esbossos, fins i tot utilitzo la mà esquerra perquè és més lliure, menys controlada, i això fa que apareguin formes inesperades que obren noves direccions.
Saber quan una obra està acabada és potser el més difícil. Si la tingués sempre davant, no deixaria mai de retocar-la. Al final, és una decisió: acceptar que és un final obert i saber posar-hi un punt i final.
L’onze de març ens fèiem ressò de com la Montserrat Vilar, a Viena, anunciava que les filles se li havien fet grans, i que regalava els Cavalls Forts a qui els volgués. El Casal Català de Viena va reaccionar, ho va fer córrer per les seves xarxes i de seguida els exemplars que haurien pogut acabar en el paper reciclat es van repartir en lots, que van anar a vuit famílies catalanes de la ciutat. Als de la revista els va arribar, i han publicat una reacció a X:
L’episodi demostra, per qui ho vulgui veure, que els catalans a Europa Central som una realitat que ha de ser reconeguda, més enllà del límit que imposa l’estat.
La publicació d’aquesta notícia ha fet córrer, dins del grup intern de WhatsApp de la RKEC, que circulen no solament Cavalls Forts, sinó Sàpiens i Tatanos, la revista dels més petits.
En el cas d’aquesta última probablement serà més difícil transmetre’ls a generacions futures, perquè sovint els exemplars acaben estripats, guixats i tacats de menjar…
L’episodi demostra la utilitat de la RKEC. Si ens presentem com una plataforma txeca, eslovaca, austriaca i hongaresa, que miri més enllà del local, tindrem el crèdit de poder unir tant els grups de cada país com la gent que s’estima més anar per lliure.
Mentrestant, la web de Cavall Fort us ofereix accés a la botiga amb les subscripcions a Tatano i el Cavall Fort, un munt de llibres i a més material descarregable gratuïtament.
Hi ha una obra de Gaudí a Sarrià-Sant Gervasi, relativament menys coneguda, que és la Torre Bellesguard. En ella, un element apunta, en una línia recta imaginària, fins a Praga, fins a l’església del monestir de San Gabriel, a Smíchov. Si en voleu saber més aquest article explica la connexió.
El context és el pensament catòlic de finals del segle XIX. Temps d’esforços de religiosos, intel·lectuals i artistes per renovar l’espiritualitat, davant de la sensació de crisi provocada per la modernitat, la secularització i els problemes i els reptes relacionats. Volien refundar el món de la fe i les seves formes, i en general renovar la cultura europea. Va ser un caldo de cultiu amb gent implicada per tot Europa.
Avui és un material dens, a l’abast d’especialistes com Carles Rius Santamaria, que proposa aquesta connexió gaudiniana amb Europa Central. És filòsof i historiador de l’art, professor a la Universitat de Barcelona. Ha estudiat la influència del pensament alemany en Gaudí i té un vessant de divulgador i conferenciant, per si el voleu seguir a You Tube.
Bellesguard: la reinterpretació d’un lloc en clau nacional Gaudí era profundament català i estava plenament compromès amb els ideals de la Renaixença del país, per molt que avui no faltin els sospitosos habituals, disposat a robar-lo o banalitzar-lo, quedant-se en el clixé idiota del «geni». Bellesguard és un nom de lloc, alt, des d’on es contempla un paisatge bell. El rei Martí l’Humà, l’últim rei de la casa de Barcelona, hi va tenir un castell, on va viure fins a poc abans de morir-se. Des d’allí veia tot el pla, la ciutat i el port. Podeu apreciar les vistes a la web actual del lloc.
bellesguardgaudi.com
La Torre Bellesguard que va fer Gaudí té un pinacle amb la bandera catalana hel·licoidal, un corona de Martí l’Humà i una creu quatre braços orientats als quatre punts cardinals. Les ruïnes del castell són allí mateix, i Gaudí va ser plenament conscient del valor històric i simbòlic del lloc.
Una geometria divina Segons Rius, Gaudí tenia un pensament estètic propi, i estudiar-lo permet entendre millor les seves obres. L’arquitecte va tenir moltes inquietuds, va llegir molt, al voltant de la història antiga i el sentiment religiós. El bisbe Grau, un amic personal, el va introduir als llibres de Prosper Guéranger, un monjo benedictí francès que era part d’aquests renovadors de l’església.
Guéranger, al seu torn, va influir en uns altres benedictins del sud d’Alemanya, que van aplicar les seves idees a les arts plàstiques, i van desenvolupar una escola artística dita de Beuron. En essència van fer un art molt simbòlic i geomètric, inspirat en l’art egipci, bizantí i paleocristià, com volent tornar a impressionar l’espectador amb una nova estètica.
Guéranger va desenvolupar tot un sistema de simbolisme geomètrico-teològic. La idea era, ni més ni menys, fer servir la geometria per reconstuir el llenguatge amb què Déu va crear el món.
Totes aquestes idees van influir en Gaudí, i el professor Rius ho «llegeix» en la planta i la realització de la Torre Bellesguard. En aquest sentit, tot en la casa apunta al seu centre geomètric, i al pinacle que simbolitza el renaixement de Catalunya.
Tot, tret d’un sol element, que és d’on surt una recta imaginària que va fins a Smíchov, a Praga, on els pintors de l’escola de Beuron van decorar una basílica de dues naus coneguda com Sant Gabriel, entre 1893 i 1898 (a la Viquipèdia txeca està ben fografiat i s’aprecia l’art de Beuron.) Dos anys després, el 1900 Gaudí començaria a Bellesguard. El professor Rius ha documentat semblances entre elements Sant Gabriel a Smíchov i la Torre Bellesguard a Barcelona.
Mentrestant, a Viena… Els de Beuron van guanyar un cert ressò en el tombant del segle XIX al XX. A Viena van arribar el 1905, amb una exposició a la Wiener Secession. Allí, un tal Richard von Kralik , un intel·lectual austríac catòlic, també amb ànsies renovadores, va voler impulsar la construcció d’una església decorada segons l’estil de Beuron. La iniciativa no es va arribar a materialitzar, probablement per falta de suport i perquè el context artístic dominant no era favorable.
La connexió centreeuropea de Gaudí, esbossada en aquestes línies, s’explica molt millor als primers quaranta minuts del vídeo.
Aquesta secció és nova. Recull testimonis personals d’aspectes de la vida de la gent de la diàspora. La Montserrat Vilar viu a Viena i de sobte decideix que ha d’anar a veure els pares, que celebren l’aniversari, i la decisió li pertorba el dia a dia. Ho explica des de la seva fe cristiana, però és una vivència amb la qual molts, des de qualsevol lloc del món i qualsevol fe, o cap, us podreu identificar.
«Compro el bitllet o no?». Els meus pares feien anys, la mare 90 i el pare 94. Per a mi, va ser clar de seguida: vull ser-hi! Els primers pensaments van ser pràctics: Tinc prou diners per al bitllet d’avió? Em va bé la data?
Quan li vaig explicar al meu marit em va preguntar: «Ja has pregat per això?» La pregunta em va colpir. En la meva pressa havia oblidat el més important: preguntar primer a Déu.
Quantes vegades actuem impulsivament perquè alguna cosa és important per a nosaltres, i més tard quan hi han dificultats ho portem davant Déu? Vaig decidir esperar conscientment i pregar. La pressió interior («El bitllet segurament pujarà de preu!») es va transformar al cap d’uns dies en pau.
Vaig demanar a Déu: «Si he de volar, dona’m un senyal». Uns dies més tard, el meu marit va dir inesperadament: «Crec que hauries d’anar-hi». Tal dit, tal fet! Vaig reservar el bitllet, plena d’alegria i agraïment.
El desert i els nostres hàbits Al grup bíblic de l’església protestant on vaig a Viena, vam reflexionar sobre la temptació de Jesús al desert (Marc 1,13). El desert és un lloc de silenci, de reducció, però també de decisió. Allà es mostra en què confiem realment.
La temptació no només arriba en situacions extremes. De vegades comença amb detalls molt petits. Per exemple, amb un segon tros de pastís, encara que sabem que no és saludable.
És fonamental reconèixer els nostres «pecats arrelats», els patrons en què vivim una i altra vegada. Perquè en la paraula «hàbit» hi ha el significat d’ «habitar», de «viure-hi». Allò que fem repetidament esdevé natural.
Per què no practicar nous hàbits espirituals? 1. Abans de prendre decisions: primer pregar. 2. Abans de reaccionar: aturar-se i fer silenci. 3. Abans de criticar: «aparcar» la llengua
La repetició ens impregna el cor. Els bons hàbits creixen quan es practiquen conscientment.
La confiança es posa a prova El mateix dia del viatge em van cancel·lar el vol per la neu. Sense alternatives, sense places lliures. Una altra vegada, em trobava interiorment en un «desert».
De nou, vaig pregar: «Senyor, que es faci la teva voluntat, no la meva». En aquell moment, vaig sentir pau. Una calma profunda. La certesa que Déu té una visió completa de les coses i que està per sobre de tot i de tothom.
Per què ens costa tant posar les coses en mans de Déu i deixar d’actuar en primera persona? Sempre volem controlar-ho tot. Però la confiança creix quan entreguem el control i ens deixem guiar per Déu.
Després del nostre curs bíblic en línia d’avui, em prenc aquestes preguntes per reflexionar i processar:
1. Quines situacions em desestabilitzen i em fan perdre el control de mi mateixa? 2. On puc aprendre a quedar-me tranquil·la i fer silenci? 3. Quant marca el meu baròmetre personal de confiança divina?
I, per cert, el pastís d’aniversari de la mare era boníssim, però només en vaig menjar un tros!
Monserrat Vilar i Torrasés professora de cant coral, solfeig i piano a l’escola de música municipal de Viena(Musikschulen der Stadt Wien).
Hi deu haver MILERS de llocs a Viena per anar a veure el Barça, però per algun havíem de començar, i aquest és cèntric. És petit, reserveu. Sobretot cervesa i bones hamburgueses, potser hi influeix que són turcs (?). Públic masculí al futbol, tret d’alguna acompanyant, però hi ha molt més programa, amb sessions de música. Bar esportiu de nit els dies partit, també bar de tarda.
