L’onze de març ens fèiem ressò de com la Montserrat Vilar, a Viena, anunciava que les filles se li havien fet grans, i que regalava els Cavalls Forts a qui els volgués. El Casal Català de Viena va reaccionar, ho va fer córrer per les seves xarxes i de seguida els exemplars que haurien pogut acabar en el paper reciclat es van repartir en lots, que van anar a vuit famílies catalanes de la ciutat. Als de la revista els va arribar, i han publicat una reacció a X:
L’episodi demostra, per qui ho vulgui veure, que els catalans a Europa Central som una realitat que ha de ser reconeguda, més enllà del límit que imposa l’estat.
La publicació d’aquesta notícia ha fet córrer, dins del grup intern de WhatsApp de la RKEC, que circulen no solament Cavalls Forts, sinó Sàpiens i Tatanos, la revista dels més petits.
En el cas d’aquesta última probablement serà més difícil transmetre’ls a generacions futures, perquè sovint els exemplars acaben estripats, guixats i tacats de menjar…
L’episodi demostra la utilitat de la RKEC. Si ens presentem com una plataforma txeca, eslovaca, austriaca i hongaresa, que miri més enllà del local, tindrem el crèdit de poder unir tant els grups de cada país com la gent que s’estima més anar per lliure.
Mentrestant, la web de Cavall Fort us ofereix accés a la botiga amb les subscripcions a Tatano i el Cavall Fort, un munt de llibres i a més material descarregable gratuïtament.
Hi ha una obra de Gaudí a Sarrià-Sant Gervasi, relativament menys coneguda, que és la Torre Bellesguard. En ella, un element apunta, en una línia recta imaginària, fins a Praga, fins a l’església del monestir de San Gabriel, a Smíchov. Si en voleu saber més aquest article explica la connexió.
El context és el pensament catòlic de finals del segle XIX. Temps d’esforços de religiosos, intel·lectuals i artistes per renovar l’espiritualitat, davant de la sensació de crisi provocada per la modernitat, la secularització i els problemes i els reptes relacionats. Volien refundar el món de la fe i les seves formes, i en general renovar la cultura europea. Va ser un caldo de cultiu amb gent implicada per tot Europa.
Avui és un material dens, a l’abast d’especialistes com Carles Rius Santamaria, que proposa aquesta connexió gaudiniana amb Europa Central. És filòsof i historiador de l’art, professor a la Universitat de Barcelona. Ha estudiat la influència del pensament alemany en Gaudí i té un vessant de divulgador i conferenciant, per si el voleu seguir a You Tube.
Bellesguard: la reinterpretació d’un lloc en clau nacional Gaudí era profundament català i estava plenament compromès amb els ideals de la Renaixença del país, per molt que avui no faltin els sospitosos habituals, disposat a robar-lo o banalitzar-lo, quedant-se en el clixé idiota del “geni”. Bellesguard és un nom de lloc, alt, des d’on es contempla un paisatge bell. El rei Martí l’Humà, l’últim rei de la casa de Barcelona, hi va tenir un castell, on va viure fins a poc abans de morir-se. Des d’allí veia tot el pla, la ciutat i el port. Podeu apreciar les vistes a la web actual del lloc.
bellesguardgaudi.com
La Torre Bellesguard que va fer Gaudí té un pinacle amb la bandera catalana hel·licoidal, un corona de Martí l’Humà i una creu quatre braços orientats als quatre punts cardinals. Les ruïnes del castell són allí mateix, i Gaudí va ser plenament conscient del valor històric i simbòlic del lloc.
Una geometria divina Segons Rius, Gaudí tenia un pensament estètic propi, i estudiar-lo permet entendre millor les seves obres. L’arquitecte va tenir moltes inquietuds, va llegir molt, al voltant de la història antiga i el sentiment religiós. El bisbe Grau, un amic personal, el va introduir als llibres de Prosper Guéranger, un monjo benedictí francès que era part d’aquests renovadors de l’església.
Guéranger, al seu torn, va influir en uns altres benedictins del sud d’Alemanya, que van aplicar les seves idees a les arts plàstiques, i van desenvolupar una escola artística dita de Beuron. En essència van fer un art molt simbòlic i geomètric, inspirat en l’art egipci, bizantí i paleocristià, com volent tornar a impressionar l’espectador amb una nova estètica.
Guéranger va desenvolupar tot un sistema de simbolisme geomètrico-teològic. La idea era, ni més ni menys, fer servir la geometria per reconstuir el llenguatge amb què Déu va crear el món.
Totes aquestes idees van influir en Gaudí, i el professor Rius ho “llegeix” en la planta i la realització de la Torre Bellesguard. En aquest sentit, tot en la casa apunta al seu centre geomètric, i al pinacle que simbolitza el renaixement de Catalunya.
Tot, tret d’un sol element, que és d’on surt una recta imaginària que va fins a Smíchov, a Praga, on els pintors de l’escola de Beuron van decorar una basílica de dues naus coneguda com Sant Gabriel, entre 1893 i 1898 (a la Viquipèdia txeca està ben fografiat i s’aprecia l’art de Beuron.) Dos anys després, el 1900 Gaudí començaria a Bellesguard. El professor Rius ha documentat semblances entre elements Sant Gabriel a Smíchov i la Torre Bellesguard a Barcelona.
Mentrestant, a Viena… Els de Beuron van guanyar un cert ressò en el tombant del segle XIX al XX. A Viena van arribar el 1905, amb una exposició a la Wiener Secession. Allí, un tal Richard von Kralik , un intel·lectual austríac catòlic, també amb ànsies renovadores, va voler impulsar la construcció d’una església decorada segons l’estil de Beuron. La iniciativa no es va arribar a materialitzar, probablement per falta de suport i perquè el context artístic dominant no era favorable.
La connexió centreeuropea de Gaudí, esbossada en aquestes línies, s’explica molt millor als primers quaranta minuts del vídeo.
Aquesta secció és nova. Recull testimonis personals d’aspectes de la vida de la gent de la diàspora. La Montserrat Vilar viu a Viena i de sobte decideix que ha d’anar a veure els pares, que celebren l’aniversari, i la decisió li pertorba el dia a dia. Ho explica des de la seva fe cristiana, però és una vivència amb la qual molts, des de qualsevol lloc del món i qualsevol fe, o cap, us podreu identificar.
“Compro el bitllet o no?”. Els meus pares feien anys, la mare 90 i el pare 94. Per a mi, va ser clar de seguida: vull ser-hi! Els primers pensaments van ser pràctics: Tinc prou diners per al bitllet d’avió? Em va bé la data?
Quan li vaig explicar al meu marit em va preguntar: “Ja has pregat per això?” La pregunta em va colpir. En la meva pressa havia oblidat el més important: preguntar primer a Déu.
Quantes vegades actuem impulsivament perquè alguna cosa és important per a nosaltres, i més tard quan hi han dificultats ho portem davant Déu? Vaig decidir esperar conscientment i pregar. La pressió interior (“El bitllet segurament pujarà de preu!”) es va transformar al cap d’uns dies en pau.
Vaig demanar a Déu: “Si he de volar, dona’m un senyal”. Uns dies més tard, el meu marit va dir inesperadament: “Crec que hauries d’anar-hi”. Tal dit, tal fet! Vaig reservar el bitllet, plena d’alegria i agraïment.
El desert i els nostres hàbits Al grup bíblic de l’església protestant on vaig a Viena, vam reflexionar sobre la temptació de Jesús al desert (Marc 1,13). El desert és un lloc de silenci, de reducció, però també de decisió. Allà es mostra en què confiem realment.
La temptació no només arriba en situacions extremes. De vegades comença amb detalls molt petits. Per exemple, amb un segon tros de pastís, encara que sabem que no és saludable.
És fonamental reconèixer els nostres “pecats arrelats”, els patrons en què vivim una i altra vegada. Perquè en la paraula “hàbit” hi ha el significat d’ “habitar”, de “viure-hi”. Allò que fem repetidament esdevé natural.
Per què no practicar nous hàbits espirituals? 1. Abans de prendre decisions: primer pregar. 2. Abans de reaccionar: aturar-se i fer silenci. 3. Abans de criticar: “aparcar” la llengua
La repetició ens impregna el cor. Els bons hàbits creixen quan es practiquen conscientment.
La confiança es posa a prova El mateix dia del viatge em van cancel·lar el vol per la neu. Sense alternatives, sense places lliures. Una altra vegada, em trobava interiorment en un “desert”.
De nou, vaig pregar: “Senyor, que es faci la teva voluntat, no la meva”. En aquell moment, vaig sentir pau. Una calma profunda. La certesa que Déu té una visió completa de les coses i que està per sobre de tot i de tothom.
Per què ens costa tant posar les coses en mans de Déu i deixar d’actuar en primera persona? Sempre volem controlar-ho tot. Però la confiança creix quan entreguem el control i ens deixem guiar per Déu.
Després del nostre curs bíblic en línia d’avui, em prenc aquestes preguntes per reflexionar i processar:
1. Quines situacions em desestabilitzen i em fan perdre el control de mi mateixa? 2. On puc aprendre a quedar-me tranquil·la i fer silenci? 3. Quant marca el meu baròmetre personal de confiança divina?
I, per cert, el pastís d’aniversari de la mare era boníssim, però només en vaig menjar un tros!
Monserrat Vilar i Torrasés professora de cant coral, solfeig i piano a l’escola de música municipal de Viena(Musikschulen der Stadt Wien).
Hi deu haver MILERS de llocs a Viena per anar a veure el Barça, però per algun havíem de començar, i aquest és cèntric. És petit, reserveu. Sobretot cervesa i bones hamburgueses, potser hi influeix que són turcs (?). Públic masculí al futbol, tret d’alguna acompanyant, però hi ha molt més programa, amb sessions de música. Bar esportiu de nit els dies partit, també bar de tarda.
Entre 1927 i 1930 a Viena es va construir Karl Marx Hof, que és un dels conjunts d’habitatge públic més emblemàtics de la ciutat. Hi ha uns 1300 habitatges i fa més d’un kilòmetre de llarg. La façana vermellosa i color crema, els arcs monumentals, l’entorn enjardinat, demostren que en el punt de partida hi ha una determinada concepció de la dignitat humana. Avui està perfectament conservat i en funcionament. Té connexions de rodalies, metro, autobús i tramvia. En un dia feiner la gent va amunt i avall, capficada en els seus assumptes.
El Karl Marx Hof (1927-1930) és probablement el complex d’habitatge públic més emblemàtic de Viena.
Poc després d’acabar-se el Karl Marx Hof, entre 1932 i 1936, a Sant Andreu del Palomar, Barcelona, la Generalitat republicana va construir la Casa Bloc. Formava part d’un programa d’habitatge social per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.
La Montserrat Vilar és professora de música. Viu a Viena des de fa quasi trenta anys i ha tingut una idea tan simple com valuosa.
Ara que les filles ja són grans, ha decidit no llençar la col·lecció de revistes Cavall Fort que les ha acompanyat durant la infància.
En lloc d’això, ha optat per compartir-la amb altres famílies catalanes de la ciutat.
Durant gairebé deu anys, les revistes han servit per aprendre i practicar el català. A través dels còmics, les històries i els reportatges, les filles han mantingut el contacte amb la llengua i la cultura.
La resposta de la comunitat no s’ha fet esperar: vuit famílies catalanes de Viena s’han mostrat interessades a rebre exemplars, i la Montserrat els ha repartit religiosament.
El Casal Català de Viena també ha contribuït a difondre la iniciativa entre la comunitat.
Aquest mateix patró d’avis regalant Cavall Fort als nets expatriats, igual que el van comprar als pares quan eren nens, també s’ha detectat a Praga, i és que entre les famílies de la diàspora la lletra pot canviar, però la música sovint s’assembla.
Aquests materials són valuosos per a les famílies catalanes que viuen fora de Catalunya. Ara que a alguns expatriats ja els han crescut els fills convé pensar en les noves generacions.
La iniciativa de la Montserrat mostra el benefici de pensar, quan cal, en termes de comunitat.
Feuerwehr-Wagner és un celler familiar i taverna vienesa alhora, un heuriger. El lloc té unes tres-centes taules, en dos nivells, amb un espai aïllat perquè els més petits juguin. Al llarg de la tarda va arribant gent de totes les edats i combinacions: parelles joves, grups d’amics, famílies, gent gran, etc.
Arriba quasi a omplir-se, però només se sent el mormol de les converses i les rialles, ni una paraula per sobre de l’altra. La gent es deixa passar cortesment entre taules, amb un civisme delicat. Recorren el local cambreres joves i fortes, carregades de safates plenes, o bé els clients que s’han recollit la comanda al bufet.
El públic és estrictament local, la web només està en alemany, i tan tranquils, escolti: seit 1683, diu la divisa familiar, o sigui, l’implícit és que fa més de 330 anys que hi som, vostè mateix.
Anna Espona, Water visions. Exposició col·lectiva. Galerie Toolip, Viena. Fins al 27 de març de de 2026.
Són quatre obres, amb motius d’animals marítims, en una exposició col·lectiva, on els artistes han rebut l’encàrrec d’aportar obra relacionada amb l’aigua, el marc conceptual que unifica tota la varietat.
La galeria Toolip convoca regularment els artistes, sota un motiu general unificador. Històricament hi havia hagut l’acadèmia i el saló alternatiu, les avantguardes històriques. Contemporàniament el tall va desapareixent, tot és va fent més difús.
Iniciatives com la de la galeria Toolip porten un esperit democratitzador de l’art al màxim. Fer-ho a Viena, una ciutat amb una tradició i una institucionalitat tan forta en l’art, també demana una certa audàcia.
Dit això, que fa molts anys que en art “tot val” i “qualsevol pot ser artista”, són llocs comuns. La persona que fa art té a disposició una llibreria infinita de tècniques i recursos. Alhora és quasi sempre algú que fa una altra cosa, que té una altra vida.
Ara bé, que no hi hagi jerarquies en l’art, que viure’n sigui extremadament difícil, res de tot això no eximeix l’artista de dedicar-se al “joc” amb seriositat, per paradoxal que soni. De fet, la galeria selecciona els artistes, es mira les carpetes, per garantir uns mínims.
En temps de producció massiva d’art, i amb la intel·ligència artificial per acabar-ho d’arreglar, la sinceritat i l’autenticitat poden ser un camí a l’hora de diferenciar-se.
El treball d’Anna Espona sembla anar cap aquí, perquè transmet el plaer del joc amb la forma i el color. L’art ha estat figuratiu milers d’anys i ho serà sempre per alguna raó: reconèixer una balena o una estrella de mar només amb forma i color alegre, si ho voleu naïf, té alguna cosa de reconfortant per a les connexions neuronals, perquè és com som els humans. A més fer-ho en un quadre petit té un punt de valentia, perquè l’artista no es pot “amagar” acumulant truculències en llenços de molts més pams quadrats.
A la icònica catedral de Sant Esteve de Viena hi ha enterrats oficials de l’exèrcit català.
“Catalans fugint del Borbó cap a l’exili” sona actual però ja va passar al segle XVIII. El rebesavi sisè de l’actual rei d’Espanya va mig arrasar Barcelona el 1714, va abolir l’Estat català, va fer matar vençuts i els va robar el patrimoni immoble.
Tot d’acord amb els costums de l’època? Segur que sí, però els vençuts que s’ho van poder permetre van marxar cap a l’exili per salvar la pell, i molts van acabar a Viena, esperant la protecció de l’Arxiduc.
Avui qui visita la ciutat recorre el centre històric. Aquest article pretén ser una guia perquè qui el recorri passi per on igualment passarà, però se li proposa una ruta dels catalans de Viena sabent mínimament qui van ser aquella gent, aquells exiliats.
Interior de la Catedral de Sant Esteve.
Comencem per la icònica catedral de Sant Esteve. Hi ha molta gent enterrada. Entre ells militars de l’exèrcit català com el coronel Eudald Mas i Duran; els generals Joan Francesc Ferrer i Luis Arroyo; el coronel Lluís Cantó; el sergent major Josep Bellver; i el capità Jaume Llinàs.
Ara bé, que les fonts indiquin “enterrats a la catedral” no vol dir necessàriament que les tombes siguin visibles o identificables dins del temple. En molts casos del segle XVIII es tractava d’inhumacions en criptes, fosses o espais parroquials associats a la catedral, i la documentació posterior és irregular.
Des de la catedral, comencem a visitar el centre històric. És un lloc atractiu sobretot perquè és viu, en el sentit que els vienesos exploten el turisme sense complexos, però han mantingut el centre de la seva capital amb vida pròpia, sense prostituir-lo. Així, als palaus hi ha ministeris, institucions i passatges comercials. La gent del país hi treballa, se sent parlar alemany, ja sigui cambrers que fan una pausa per fumar a la porta, o gent ben vestida que va de pressa d’un lloc a l’altre, com els executius al voltant de la borsa de Viena, al Palau Caprara.
El Palau Caprara
La borsa de Viena és una de les més antigues del món, fundada el 1771, en temps de l’emperadriu Maria Teresa. Ens interessa perquè abans va ser la seu del Consell d’Espanya, presidit per Ramon de Vilana-Perles, la gran figura de l’exili austriacista català. Aquest notari i antic capità de la Coronela, la milícia de Barcelona, va arribar a secretari d’Estat a la cancelleria vienesa. Va promoure la creació del Consell d’Espanya per acollir i assistir els exiliats de la monarquia hispànica, que volia dir assegurar allotjament i ofici, sobretot als militars que havien combatut a favor de l’Arxiduc.
Molt a prop del Palau Caprara , a la Minoritenplatz, hi ha el Haus-, Hof- und Staatsarchiv, on es custodien bona part dels documents de l’exili austriacista, com les “Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”, de Francesc de Castellví. És un llibre monumental, gràcies al qual tenim un testimoni dels fets explicats pels vençuts, amb la batalla descrita minuciosament. Els defensors de Barcelona van vendre tan cara la pell que probablement per això la ciutat va ser respectada.
La Minoritenkirche.
A la mateixa plaça hi ha la Minoritenkirche, l’església dels franciscans menors. Va ser un dels punts de trobada de la comunitat d’exiliats. Hi ha enterrades personalitats com Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. Va ser el líder de l’exèrcit de l’interior, capaç de derrotar els borbònics un mes abans de la caiguda de Barcelona a Talamanca. El seu germà Manuel era governador de Cardona, que no es va rendir mai. Junts van marxar a l’exili.
Antoni Desvalls va continuar de militar professional al servei de l’emperador en la lluita contra el turc. Un fill seu, Francesc, es va casar amb una aristòcrata que el va reintegrar a la vida aristocràtica en la Catalunya borbònica, i el fill de la parella, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, va ser un precursor de la ciència i va construir el laberint d’Horta, a Barcelona.
Nové Město a Praga o Nußdorfer Str. a Viena? És la mateixa ciutat, l’única diferència són els rètols.
Si viviu a Praga prou temps, tard o d’hora acabeu anant a Viena, encara que sigui per curiositat i per la facilitat: és a 300 kilòmetres, només en autobús hi ha una trentena de connexions diàries.
Les dues ciutats són fenòmens comparables: 415 kilòmetres quadrats i dos milions d’habitants Viena, 500 i 1,4 a Praga. Tanmateix, Viena està satisfeta des de fa molts anys en el seu paper de metròpoli danubiana, creuada per grans avingudes i plena d’edificis immensos i pomposos, dels temps d’Àustria-Hongria, mentre que Praga és un eco provincià de tot allò encara avui, més d’un segle després d’obtenir la independència d’Àustria.
Malgrat les diferències d’escala, l’aire de família entre les dues ciutats perdura, i no és solament pels tramvies i l’omnipresència dels supermercats Billa. Hi ha parts de Viena amb façanes historicistes del segle XIX que són exactament iguals que la Praga consolidada la mateixa època, com parts de la Ciutat Nova i de la zona d’Anděl.
Pel centre històric reconeixeu la nomenclatura aristocràtica perquè heu sentit a Praga el nom de la residència que hi tenien els Palfy, Kinksy, Lobkowicz, Schwarzenberg i companyia. Però els vasos comunicants són socialment transversals: es calcula que el 1900 unes 450 mil persones, el 25 per cent de la població, eren txecs, els homes sobretot obrers de fàbrica i treballadors de la construcció, les dones i les filles al servei domèstic. Fins als anys trenta encara es demanava txec parlat als aspirants a policia en diversos districtes vienesos. Són moltes vides, i fins avui els cognoms txecs són per tot arreu (1).
A la ciutat vella, el negoci és el turisme… La zona zero del turisme és un laberint medieval de carrers que sempre us porta a la “Stephansdom”, la imponent catedral de Sant Esteve, amb una agulla del campanar que us guiarà. Pels voltants hi ha les façanes historicistes i modernistes i les botigues de les multinacionals habituals del luxe. L’ambient fa pensar en el carrer Pařízská i adjacents de la capital txeca, però aquí és tot un sector, molt més ampli. Els voltants de la catedral també fan pensar en Na Prikopě, al centre de Praga, i és que no costa imaginar-se els constructors d’aquells edificis cridant els millors arquitectes, que necessàriament eren els que tenien obra a la capital.
A Viena també podreu, semblantment al que passa a Praga, veure passatges interiors amb botigues i restaurants, però en una lliga més rica i elegant. Igualment, senyors amb casaca us voldran captar per a dubtosos concerts de música clàssica. Ensumareu el tuf dels cavalls que arrosseguen carruatges per a turistes i sentireu les peülles contra el paviment.
També hi ha antiquaris, botigues de moda de disseny, amb peces úniques i atroçment cares, botigues de música, tant de discos com de partitures i instruments. Mozart us mira des de molts cartells, és la mascota, i si a Praga hi ha ninotets de Kafka, a Viena la mascota turística peculiar és Sigmund Freud, ni més ni menys.
En algun punt de la ciutat vella hi ha la primera pastisseria que va fer les “Mozartkugeln”, i encara són per tot arreu, i si no és el músic és algun senyorot amb perruca. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.
