Entre 1927 i 1930 a Viena es va construir Karl Marx Hof, que és un dels conjunts d’habitatge públic més emblemàtics de la ciutat. Hi ha uns 1300 habitatges i fa més d’un kilòmetre de llarg. La façana vermellosa i color crema, els arcs monumentals, l’entorn enjardinat, demostren que en el punt de partida hi ha una determinada concepció de la dignitat humana. Avui està perfectament conservat i en funcionament. Té connexions de rodalies, metro, autobús i tramvia. En un dia feiner la gent va amunt i avall, capficada en els seus assumptes.
El Karl Marx Hof (1927-1930) és probablement el complex d’habitatge públic més emblemàtic de Viena.
Poc després d’acabar-se el Karl Marx Hof, entre 1932 i 1936, a Sant Andreu del Palomar, Barcelona, la Generalitat republicana va construir la Casa Bloc. Formava part d’un programa d’habitatge social per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.
La Montserrat Vilar és professora de música. Viu a Viena des de fa quasi trenta anys i ha tingut una idea tan simple com valuosa.
Ara que les filles ja són grans, ha decidit no llençar la col·lecció de revistes Cavall Fort que les ha acompanyat durant la infància.
En lloc d’això, ha optat per compartir-la amb altres famílies catalanes de la ciutat.
Durant gairebé deu anys, les revistes han servit per aprendre i practicar el català. A través dels còmics, les històries i els reportatges, les filles han mantingut el contacte amb la llengua i la cultura.
La resposta de la comunitat no s’ha fet esperar: vuit famílies catalanes de Viena s’han mostrat interessades a rebre exemplars, i la Montserrat els ha repartit religiosament.
El Casal Català de Viena també ha contribuït a difondre la iniciativa entre la comunitat.
Aquest mateix patró d’avis regalant Cavall Fort als nets expatriats, igual que el van comprar als pares quan eren nens, també s’ha detectat a Praga, i és que entre les famílies de la diàspora la lletra pot canviar, però la música sovint s’assembla.
Aquests materials són valuosos per a les famílies catalanes que viuen fora de Catalunya. Ara que a alguns expatriats ja els han crescut els fills convé pensar en les noves generacions.
La iniciativa de la Montserrat mostra el benefici de pensar, quan cal, en termes de comunitat.
Feuerwehr-Wagner és un celler familiar i taverna vienesa alhora, un heuriger. El lloc té unes tres-centes taules, en dos nivells, amb un espai aïllat perquè els més petits juguin. Al llarg de la tarda va arribant gent de totes les edats i combinacions: parelles joves, grups d’amics, famílies, gent gran, etc.
Arriba quasi a omplir-se, però només se sent el mormol de les converses i les rialles, ni una paraula per sobre de l’altra. La gent es deixa passar cortesment entre taules, amb un civisme delicat. Recorren el local cambreres joves i fortes, carregades de safates plenes, o bé els clients que s’han recollit la comanda al bufet.
El públic és estrictament local, la web només està en alemany, i tan tranquils, escolti: seit 1683, diu la divisa familiar, o sigui, l’implícit és que fa més de 330 anys que hi som, vostè mateix.
Anna Espona, Water visions. Exposició col·lectiva. Galerie Toolip, Viena. Fins al 27 de març de de 2026.
Són quatre obres, amb motius d’animals marítims, en una exposició col·lectiva, on els artistes han rebut l’encàrrec d’aportar obra relacionada amb l’aigua, el marc conceptual que unifica tota la varietat.
La galeria Toolip convoca regularment els artistes, sota un motiu general unificador. Històricament hi havia hagut l’acadèmia i el saló alternatiu, les avantguardes històriques. Contemporàniament el tall va desapareixent, tot és va fent més difús.
Iniciatives com la de la galeria Toolip porten un esperit democratitzador de l’art al màxim. Fer-ho a Viena, una ciutat amb una tradició i una institucionalitat tan forta en l’art, també demana una certa audàcia.
Dit això, que fa molts anys que en art “tot val” i “qualsevol pot ser artista”, són llocs comuns. La persona que fa art té a disposició una llibreria infinita de tècniques i recursos. Alhora és quasi sempre algú que fa una altra cosa, que té una altra vida.
Ara bé, que no hi hagi jerarquies en l’art, que viure’n sigui extremadament difícil, res de tot això no eximeix l’artista de dedicar-se al “joc” amb seriositat, per paradoxal que soni. De fet, la galeria selecciona els artistes, es mira les carpetes, per garantir uns mínims.
En temps de producció massiva d’art, i amb la intel·ligència artificial per acabar-ho d’arreglar, la sinceritat i l’autenticitat poden ser un camí a l’hora de diferenciar-se.
El treball d’Anna Espona sembla anar cap aquí, perquè transmet el plaer del joc amb la forma i el color. L’art ha estat figuratiu milers d’anys i ho serà sempre per alguna raó: reconèixer una balena o una estrella de mar només amb forma i color alegre, si ho voleu naïf, té alguna cosa de reconfortant per a les connexions neuronals, perquè és com som els humans. A més fer-ho en un quadre petit té un punt de valentia, perquè l’artista no es pot “amagar” acumulant truculències en llenços de molts més pams quadrats.
A la icònica catedral de Sant Esteve de Viena hi ha enterrats oficials de l’exèrcit català.
“Catalans fugint del Borbó cap a l’exili” sona actual però ja va passar al segle XVIII. El rebesavi sisè de l’actual rei d’Espanya va mig arrasar Barcelona el 1714, va abolir l’Estat català, va fer matar vençuts i els va robar el patrimoni immoble.
Tot d’acord amb els costums de l’època? Segur que sí, però els vençuts que s’ho van poder permetre van marxar cap a l’exili per salvar la pell, i molts van acabar a Viena, esperant la protecció de l’Arxiduc.
Avui qui visita la ciutat recorre el centre històric. Aquest article pretén ser una guia perquè qui el recorri passi per on igualment passarà, però se li proposa una ruta dels catalans de Viena sabent mínimament qui van ser aquella gent, aquells exiliats.
Interior de la Catedral de Sant Esteve.
Comencem per la icònica catedral de Sant Esteve. Hi ha molta gent enterrada. Entre ells militars de l’exèrcit català com el coronel Eudald Mas i Duran; els generals Joan Francesc Ferrer i Luis Arroyo; el coronel Lluís Cantó; el sergent major Josep Bellver; i el capità Jaume Llinàs.
Ara bé, que les fonts indiquin “enterrats a la catedral” no vol dir necessàriament que les tombes siguin visibles o identificables dins del temple. En molts casos del segle XVIII es tractava d’inhumacions en criptes, fosses o espais parroquials associats a la catedral, i la documentació posterior és irregular.
Des de la catedral, comencem a visitar el centre històric. És un lloc atractiu sobretot perquè és viu, en el sentit que els vienesos exploten el turisme sense complexos, però han mantingut el centre de la seva capital amb vida pròpia, sense prostituir-lo. Així, als palaus hi ha ministeris, institucions i passatges comercials. La gent del país hi treballa, se sent parlar alemany, ja sigui cambrers que fan una pausa per fumar a la porta, o gent ben vestida que va de pressa d’un lloc a l’altre, com els executius al voltant de la borsa de Viena, al Palau Caprara.
El Palau Caprara
La borsa de Viena és una de les més antigues del món, fundada el 1771, en temps de l’emperadriu Maria Teresa. Ens interessa perquè abans va ser la seu del Consell d’Espanya, presidit per Ramon de Vilana-Perles, la gran figura de l’exili austriacista català. Aquest notari i antic capità de la Coronela, la milícia de Barcelona, va arribar a secretari d’Estat a la cancelleria vienesa. Va promoure la creació del Consell d’Espanya per acollir i assistir els exiliats de la monarquia hispànica, que volia dir assegurar allotjament i ofici, sobretot als militars que havien combatut a favor de l’Arxiduc.
Molt a prop del Palau Caprara , a la Minoritenplatz, hi ha el Haus-, Hof- und Staatsarchiv, on es custodien bona part dels documents de l’exili austriacista, com les «Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725», de Francesc de Castellví. És un llibre monumental, gràcies al qual tenim un testimoni dels fets explicats pels vençuts, amb la batalla descrita minuciosament. Els defensors de Barcelona van vendre tan cara la pell que probablement per això la ciutat va ser respectada.
La Minoritenkirche.
A la mateixa plaça hi ha la Minoritenkirche, l’església dels franciscans menors. Va ser un dels punts de trobada de la comunitat d’exiliats. Hi ha enterrades personalitats com Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. Va ser el líder de l’exèrcit de l’interior, capaç de derrotar els borbònics un mes abans de la caiguda de Barcelona a Talamanca. El seu germà Manuel era governador de Cardona, que no es va rendir mai. Junts van marxar a l’exili.
Antoni Desvalls va continuar de militar professional al servei de l’emperador en la lluita contra el turc. Un fill seu, Francesc, es va casar amb una aristòcrata que el va reintegrar a la vida aristocràtica en la Catalunya borbònica, i el fill de la parella, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, va ser un precursor de la ciència i va construir el laberint d’Horta, a Barcelona.
Nové Město a Praga o Nußdorfer Str. a Viena? És la mateixa ciutat, l’única diferència són els rètols.
Si viviu a Praga prou temps, tard o d’hora acabeu anant a Viena, encara que sigui per curiositat i per la facilitat: és a 300 kilòmetres, només en autobús hi ha una trentena de connexions diàries.
Les dues ciutats són fenòmens comparables: 415 kilòmetres quadrats i dos milions d’habitants Viena, 500 i 1,4 a Praga. Tanmateix, Viena està satisfeta des de fa molts anys en el seu paper de metròpoli danubiana, creuada per grans avingudes i plena d’edificis immensos i pomposos, dels temps d’Àustria-Hongria, mentre que Praga és un eco provincià de tot allò encara avui, més d’un segle després d’obtenir la independència d’Àustria.
Malgrat les diferències d’escala, l’aire de família entre les dues ciutats perdura, i no és solament pels tramvies i l’omnipresència dels supermercats Billa. Hi ha parts de Viena amb façanes historicistes del segle XIX que són exactament iguals que la Praga consolidada la mateixa època, com parts de la Ciutat Nova i de la zona d’Anděl.
Pel centre històric reconeixeu la nomenclatura aristocràtica perquè heu sentit a Praga el nom de la residència que hi tenien els Palfy, Kinksy, Lobkowicz, Schwarzenberg i companyia. Però els vasos comunicants són socialment transversals: es calcula que el 1900 unes 450 mil persones, el 25 per cent de la població, eren txecs, els homes sobretot obrers de fàbrica i treballadors de la construcció, les dones i les filles al servei domèstic. Fins als anys trenta encara es demanava txec parlat als aspirants a policia en diversos districtes vienesos. Són moltes vides, i fins avui els cognoms txecs són per tot arreu (1).
A la ciutat vella, el negoci és el turisme… La zona zero del turisme és un laberint medieval de carrers que sempre us porta a la “Stephansdom”, la imponent catedral de Sant Esteve, amb una agulla del campanar que us guiarà. Pels voltants hi ha les façanes historicistes i modernistes i les botigues de les multinacionals habituals del luxe. L’ambient fa pensar en el carrer Pařízská i adjacents de la capital txeca, però aquí és tot un sector, molt més ampli. Els voltants de la catedral també fan pensar en Na Prikopě, al centre de Praga, i és que no costa imaginar-se els constructors d’aquells edificis cridant els millors arquitectes, que necessàriament eren els que tenien obra a la capital.
A Viena també podreu, semblantment al que passa a Praga, veure passatges interiors amb botigues i restaurants, però en una lliga més rica i elegant. Igualment, senyors amb casaca us voldran captar per a dubtosos concerts de música clàssica. Ensumareu el tuf dels cavalls que arrosseguen carruatges per a turistes i sentireu les peülles contra el paviment.
També hi ha antiquaris, botigues de moda de disseny, amb peces úniques i atroçment cares, botigues de música, tant de discos com de partitures i instruments. Mozart us mira des de molts cartells, és la mascota, i si a Praga hi ha ninotets de Kafka, a Viena la mascota turística peculiar és Sigmund Freud, ni més ni menys.
En algun punt de la ciutat vella hi ha la primera pastisseria que va fer les “Mozartkugeln”, i encara són per tot arreu, i si no és el músic és algun senyorot amb perruca. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.
Tips de l’abús de les companyies aèries amb les maletes? Doncs no en factureu més. Envieu-vos paquets.
Anant i venint entre Catalunya i Europa Central, si teniu adreça a Praga (Viena, Bratislava, Budapest, etc.) envieu-vos paquets un dia o dos abans d’agafar l’avió de tornada.
Teniu opcions. Una empresa catalana a Praga us por fer arribar etiquetes, que us haureu d’imprimir i portar a una sucursal de DHL. Per demanar l’etiqueta us haureu de posar en contacte [aquí].
Una altra opció: fa un any vam parlar de Nova Post, una empresa de paqueteria ucraniana amb implantada a bona part d’Europa. A Txèquia, Eslovàquia, Àustria i Hongria estan presents, i a més països.
Enviar-se caixes surt per sumes comparables a facturar maletes, però sense la llauna d’haver d’esperar equipatge, etc.
La capsa arriba al cap de dos o tres dies, us la porten a casa i us queda el plaer de l’unboxing (!).
La delegació del govern a Viena va organitzar el divendres 12 la celebració institucional de la Diada a la seu de Cupra a la capital austríaca. Aquest marca d’automòbils, creada i fabricada a Catalunya, ha entrat fa poc al mercat austríac. En representació del Casal Catalanotxec hi va assistir la presidenta, Natàlia Soler.
El director de màrqueting de Cupra al país, Sr. Timo Sommerauer, va iniciar els parlaments fent referencia a la seva visió europea de futur i el seu esperit innovador, descrivint analogies amb el poble català, i emfasitzant l’aposta de Cupra per les noves tecnologies i la mobilitat sostenible.
La seu de Cupra és exemple de modernitat al centre de la capital
La delegada del Govern, Sra. Krystyna Schreiber, va presentar el programa i va donar les gràcies a les institucions culturals, empreses i associacions i representants polítics assistents (diputats nacionals i regionals, ministre federal d’economia, representants de les ambaixades austríaca, francesa, alemanya, hongaresa i georgiana). Va posar en rellevància els paral·lelismes del model de negoci de Cupra amb la visió emprenedora dels catalans i la importància de la Diada.
L’Hble. Sr. Jaume Duch Guillot, conseller d’Unió Europea i Acció Exterior del Govern de Catalunya, va fer el parlament en alemany i en anglès, subratllant la seva aposta per un model d’estat federal i amb una Catalunya reconeguda dins la pluralitat d’Espanya i oberta a Europa. Tot seguit es va dirigir en català als representants dels casals assistents a l’acte. Va indicar que l’experiència de viure fora és de gran valor, i vol ser integrada en el dia a dia del Govern, tot recordant-nos que els catalans a l’exterior tenim les portes de la Delegació obertes per fer-ho possible.
El còctel va continuar a peu dret amb plaers culinaris que ens acostaven el caràcter i el sabor de Catalunya a mossegades. Els noms dels canapès eren mostra de bon gust: onada i solc, silenci de la collita, l’ambre i la neu, el secret de la cala… amb aquesta poesia en boca ens vam emocionar sentint la Míriam Luna cantant que “venia d’un poble vora el mar, d’allà on tothom somriu i d’on el sol cura la pena”. L’intèrpret va acompanyar-nos durant el tast. Va continuar la música el duet Jansky, amb una combinació futurista de sons d’insectes i musica electrònica que es compenetrava amb l’entorn tecnològic de Cupra i la seva aposta per la sostenibilitat i la innovació.
Els Jansky venen de Mallorca i la seva proposta es val de la ciència, de la música clàssica i l’electrònica, i de la poesia per fer-nos arribar un toc d’atenció envers la pèrdua de la biodiversitat i la necessitat de preservar el nostre entorn. Els brunzits, les imatges d’insectes i els sons s’integren de manera innovadora per moure alguna cosa dins de cada un de nosaltres. La representant de Praga, que també és flautista, va intercanviar impressions amb Jansky després del concert.
Durant les converses amb el conseller i la consellera de l’ambaixada espanyola Sra. Victoria Wulff, també present a l’acte, la presidenta del Casal va celebrar la continuïtat de l’equip de la Delegació amb la Sra. Schreiber al capdavant, que van renovar el mandat a l’abril. Es va elogiar la feina feta per l’equip i reconèixer la vàlua dels seus integrants, i es va parlar dels projectes de la conselleria amb els catalans a l’exterior, incloent disposar d’una plataforma online que asseguri la certificació del català pels infants i adolescents i públic en general que viuen als països de la xarxa exterior.
La visita a Viena va continuar dissabte, al Campionat Mundial de Conductors de Tramvia que es feia davant de l’ajuntament (atenció que als top ten hi va quedar Txèquia en sisè lloc, Àustria al capdavant! – tongo?). Fins i tot la BBC se’n va fer ressò. La cirereta final va ser assistir al torneig de futbol familiar que van organitzar els casals catalans a Àustria. Podeu llegir la crònica de la trobada en aquest article.
Les dures proves a superar van incloure bitlles gegants pels tramvies.
Viena, una altra ciutat d’Europa Central. Des de Praga ens sentim veïns de l’antiga capital imperial, la comunicació i l’abundància de connexions per autobús, tren i avió és aclaparadora. Si sou a Praga, visiteu Viena.
Dit això, a Viena també hi ha catalans que hi viuen, i els hem visitat. La lletra potser és diferent, però la música és molt semblant a la que sentim a Praga: sempre ho mouen tot uns pocs, les mares i els pares amb fills petits tenen una tendència quasi natural a mobilitzar-se: la cura de la canalla es «col·lectivitza», tothom vigila els seus i els altres alhora, i els petits guanyen un nombre indefinit de «cosins» per anar-se veient, jugar i parlar català. Hem passat una tarda de finals d’estiu familiar a Viena que és bàsicament igual al que passa a Praga entre gent de circumstàncies similars.
Ha coincidit la diada institucional i una visita privada a Viena perquè dos del Casal Catalanotxec passem a veure què fan els catalans d’Àustria. Hi ha un casal a Viena (Instagram), que és el que té més gent, i dos més, a Salzburg i Graz. Un cop l’any es troben per dinar i jugar a futbol.
El futbol es divideix en dos camps, els grans, que fan una lligueta de tres equips, i els petits. Els equips són mixtes i l’entrega és total, amb algun ensurt i tot, que per sort s’acaba només amb una orella vermella per pilotada.
Al final parlaments, diplomes, lectura de textos, fotos de record. També hem cantat Els segadors.
El lloc és SportCenter Donau City, 135 mil metres quadrats de pistes de bàsquet, futbol, vòlei platja, etc. tot perfectament endreçat, gestionat amb la fluïdesa de la civilització centreuropea.
Després del futbol hi ha hagut un berenar (molt merescut), ofert per la delegació del govern. La Krystyna Schreiber, la delegada, ha vingut a saludar i conversar amb tothom.
Sobre taules i bancs les famílies despleguen neveres i carmanyoles…
La col·laboració pràctica entre casals de diferents Estats és difícil, perquè tothom està molt ocupat, etc., però la bona voluntat és gran i l’intercanvi d’experiències i informació pot ser inspirador entre la gent dels casals que s’involucra en la producció d’esdeveniments, és a dir en fer que les coses passin.
La conversa continua, descobrim que el xoc cultural invers també afecta la gent que porta un cert temps a Àustria: viure en un país que funciona i que flueix et condiciona fatalment quan tornes a Catalunya.
Els matrimonis mixtes també són molt freqüents: hem vist criatures que parlen català amb la mare, rus amb el pare (!) i alemany a l’escola (!!). Els grans ens trenquem el cap i pensem massa, però els petits ho viuen amb una naturalitat tan reconfortant com fascinant.
La jornada s’acaba, és dissabte al vespre i la canalla està distreta: les nenes ballen coreografies pop donant-ho tot, i els nens, aprofitant que no hi ha ningú al camp de futbol, han tornat a xutar la pilota a les fosques.
El Casal Catalanotxec, representat a la Diada institucional a Viena
La Diada institucional es va celebrar a Viena amb la influència visible del canvi de govern a Catalunya. Representants de l’escena política, empresarial i cultural d’Àustria i dels països de l’Europa Central van ser convocats a l’edifici emblemàtic de l’aquari de la ciutat, el Haus des Meeres, a l’últim pis de deu plantes, amb vistes privilegiades. El Casal Catalanotxec el va representar la presidenta, Natàlia Soler.
L’ambient va ser distès i festiu, obert a famílies dels casals austríacs, que també van poder visitar l’aquari. El vespre es presentava amb un concert i un pica-pica atès per cambrers circulant per la sala.
La celebració va començar amb la recepció dels convidats, amenitzada amb música de DJ i cava català. Krystna Schreiber, delegada del Govern a Europa Central, va començar l’acte agraint la presència de cares conegudes i d’altres de noves.
Seguidament va donar la paraula a l’ambaixadora espanyola a Àustria, que va assistir a la seva primera Diada perquè va assumir el càrrec aquest mes de juny. M. Aurora Mejía Errasquín va explicar la importància de la Diada tant per Catalunya com per Espanya, i va recordar les paraules del president Salvador Illa commemorant la importància de Catalunya com una de les més dinàmiques i actives d’Espanya.
Krystyna Schreiber va reprendre la paraula i durant el seu parlament va recordar que l’edifici era un antic búnquer, i va comparar els pobles austríacs i catalans, que van perdre una guerra i es van haver de refer repensant quin model de país volien per continuar endavant.
