ě š č ň ř ž ť ľ ď

L’idioma txec s’escriu de forma quasi fonètica, que vol dir que a cada so li correspon una lletra i no hi ha lletres mudes. D’aquí que, davant del text, una de les primeres coses que cridarà l’atenció el primer dia seran els accents en forma de v sobre algunes lletres (d’apòstrof a la te, l’ela i la de).

Marquen allò que tècnicament es denomina la palatalització, o la pronunciació amb la punta de la llengua al cel del paladar.

En català si diem «pes» i tot seguit «peix» podem notar la punta de la llengua darrere les dents de dalt a «s» i com es desplaça cap al cel del paladar dient «ix». En ortografia txeca «pes» s’escriuria igual i «peix» s’escriuria «peš».

Altres sons iguals són la «n» palatal, escrita «ň», sona exactament igual que l’enya, és el mateix.

La «c» txeca es llegeix «ts», en canvi palatal és com «tx».

La «z» txeca és com l’essa sonora catalana, palatalitzada en txec sona com la «g» a «Girona».

La palatalització de les consonants es marca perquè serveix per distingir per escrit sons que poden canviar una paraula:

-«moc» [mots] vol dir «poder», però «moč» [motx] vol dir «orina».

-«most» vol dir «pont» i «mošt» [moixt] és precisament el most, el suc del raïm i poma.

Hi ha més sons de consonants palatalitzades que no existeixen en català. A la pràctica ens hi podem aproximar afegint una «i», per exempl «měsíc» («lluna») es pot llegir [miesits]. Passa igual amb la «t» i la «d» palatals.

La xarxa de sabateries «Baťa» la podem llegir quasi com «batia» i els amics txecs ens ho perdonaran, perquè són molt tolerants: no és casual que l’empresa tragués el diacrític del logo a les botigues que té pel món.

El millor el deixem per al final, és la «r» palatal i no hi ha trucs per acostar-se a la pronunciació. És una erra forta i vibrant com a «res» o «carro», però amb la punta de la llengua no darrere les dents de dalt sinó al cel del paladar.

Produeix una vibració estranyíssima, i és l’ultima frontera de la pronunciació del txec: quan hi arribeu els vostres txecs us aplaudiran.