I tant que Espanya ens roba (en el cotxe elèctric)

Els legisladors txec i espanyol davant de la mobilitat elèctrica: comparació (odiosa) de dues mentalitats

Škoda Elroq (motor16.com)

El mes d’abril el cotxe elèctric Elroq de la casa Škoda va ser el més venut a Europa. Els cotxes d’Elon Musk encara manen en les vendes acumulades, però a la branca txeca del grup Volkswagen van forts, es fan les propies bateries.

Els cotxes xinesos són superiors i més barats. Què fa la Unió Europea? Primer, posa aranzels. Després paga fins a set mil euros del cotxe a cada comprador. No entrem a valorar-ho de cap manera, ens cenyim als fets.

Cada estat té marge per dissenyar els seus incentius. La comparació entre Txèquia i Espanya permet comparar la mentalitat d’aquesta ficció de la literatura jurídica que s’anomena “el legislador”.

Així, a Txèquia la rebaixa és automàtica, en el moment de comprar el cotxe. Pagues preu menys subvenció, i ja està.

A Espanya, el comprador havia de TRAMITAR la subvenció. La concessió trigava fins a NOU MESOS de mitjana. Això vol dir que algú rep els diners més d’un any després de la compra.

Però no s’acabava aquí. El legislador espanyol considerava que la subvenció era un increment dels ingressos. Per tant la persona física guanyava més i paga més impostos l’any següent.

Exactament la mateixa situació a Txèquia i a Espanya. Els diners els assigna la Unió Europea. Un legislador fa el que se li demana i actua dona de fet una ajuda a la seva indústria automobilística.

El pla txec està centrat des del primer dia en el suport a les empreses i els autònoms, als qui bàsicament es permet passar a la mobilitat elèctrica.

El lísing per tant pot explosionar: cotxes elèctrics per a tothom, convertits en una despesa d’explotació.

En canvi, el legislador espanyol tenia un enfoc més confiscatori i depredador. No solament retenia diners que no són eren seus, sinó que se’n quedava una part.

Per què en passat? Perquè la denúncia de l’abús ha permès canviar el marc normatiu espanyol i homologar-lo a l’europeu, a partir de canvis normatius recents, de febrer/març de 2026.

Així, el Programa Auto+ va ser aprovat pel RDL 2/2026, de 3 de febrer, i substitueix el MOVES. Compta amb un pressupost de 400 milions d’euros per a 2026, i les compres realitzades des de l’1 de gener de 2026 podran acollir-se quan es publiqui la convocatòria (amb caràcter retroactiu). L’ajuda màxima és de fins a 4500 euros per a turismes M1 i 5000 euros per a furgonetes N1 (a Txèquia fins a 7000), amb un descompte addicional mínim obligatori de 1000 per part del concessionari.

El nou sistema es basa, a tota la Ue, en criteris EEE (Elèctric, Econòmic i Europeu): el 50% de l’ajuda correspon al criteri “elèctric”, el 25% al criteri “econòmic” i el 25% al criteri “europeu” (fabricació a la Ue amb bateria assemblada a la Ue).

Ara bé, a Espanya les ajudes del Pla Auto+ potser han superat l’abús d’haver de tramitar-les, però continuen tributant com a guany patrimonial no exempt, és a dir, s’afegeixen a la base imposable general i paguen impostos segons el tram de l’Irpf del beneficiari.

Es contempla una deducció del 15% a l’IRPF per compra del vehicle, compatible i aplicable per separat, però s’ha de descomptar l’import de la subvenció de la base de deducció.

A principis de maig de 2026, el decret ja estava aprovat però les bases reguladores de la convocatòria encara no s’havien publicat al Boe.

___

Gràcies als lectors C.M. i C.B. per les vostres aportacions.

Tothom exalta la bellesa però que difícil és pagar-la

Notes sobre la producció d’un concert de música clàssica

Èxit del concert a Olomouc d’homenatge al romanticisme txec, del qual vam parlar. Imagineu-vos cinquanta músics i noranta cantants, la majoria amb menys de 25 anys, en una catedral del segle XII a Europa Central, fent setanta minuts de música. Imagineu l’onada de so i l’emoció de l’instant que fuig.

Avui la majoria de la gent no és conscient d’estar vivint una experiència mediocre de la música. Sí, hi ha la tecnologia: podem sentir la peça mil vegades, podem dedicar temps i diners a refinar la pantalla, l’àudio. Ara bé, la tecnologia premium és cara, la majoria acaba fent compromisos i veient/sentint la música pel telèfon, per l’ordinador.

En canvi, tenir gent davant teu, fent música, t’obliga a pensar en els músics, en les persones que hi dediquen la vida. Dominar un instrument no ho pots simular parlant, i és irrellevant de qui siguis fill, perquè és meritocràcia pura i dura: construir un violí i extreure’n so emocionant avui és tan autèntic com al segle XVIII, i és impossible de simular amb xerrameca, paraules de moda, powerpoints i intel·ligència artificial.

El concert es fa gràcies a la iniciativa i l’empenta d’una família txeco-catalana, els Valls-Izard d’Olomouc, i la generositat dels comerciants locals, que ho patrocinen.

Un taller de robòtica a Viena

Explorant el potencial de la col·laboració dels estudiants catalans amb les comunitats de la diàspora

La carcassa amb rodes :MOVE és un robotet que cap a la mà.

Del quasi mig milió de catalans a la diàspora, molts són professionals qualificats. El Gerard Ferret Colomer, de 21 anys, és estudiant d’enginyeria de telecomunicació, aquest semestre a la Universitat Tècnica de Viena (TU Wien).

És un resident a Catalunya, però la formació internacional, la connexió normal de les universitats tècniques amb les empreses, i finalment la dimensió europea i mundial dels mercats, converteixen algú del seu perfil en un probable futur integrant de la diàspora. 

Ningú tria emigrar si pot evitar-ho, però és de coneixement general: les carreres tècniques són exigents i creen gent que va on hi ha la feina. Catalunya està expulsant talent i continuarà expulsant-ne.   

En aquest sentit, la connexió entre els estudiants i els professionals i les comunitats de la diàspora té un gran potencial. 

El gest del Gerard obre camí. Ha ofert al Casal Català de Viena un taller de robòtica per a joves d’entre 10 i 15 anys.

En què consisteix el taller
A partir d’una combinació entre la placa Micro:bit, una petita targeta electrònica programable, i la carcassa :MOVE, una estructura dotada de dues rodes mogudes per motors, llums LED i alguns sensors, s’obté un robot que cap al palmell d’una mà (humana) i que es pot controlar de manera senzilla mitjançant blocs visuals.

Això permet no només una aproximació més intuïtiva al món de la programació, sinó també que cap dels participants del taller necessiti tenir experiència prèvia generant codi informàtic. A través d’una història inventada que ofereix que es pugui escollir entre diverses opcions en funció de la situació, els nois i noies podran implementar simplificacions de tasques quotidianes que en un futur podrien desenvolupar els robots.

Un exemple: per “ajudar amb els deures”, posem pel cas de matemàtiques, els participants primer programaran una calculadora de multiplicacions i, seguidament, donaran les ordres pertinents perquè el robot dibuixi figures geomètriques i pregunti si el seu traçat ha generat un cercle, un quadrat o un triangle.

Es tracta de reptes senzills i introductoris, que busquen que els nois i noies es familiaritzin d’una manera lúdica i interactiva amb la robòtica aplicant les seves habilitats de resolució de problemes i treball en equip. I, sobretot, que ho puguin fer en català.

El Cens del Poble Català vol arribar a la diàspora

Una altra iniciativa que reacciona al context polític català després de 2017

Vivint a la diàspora és impossible obviar la importància de l’Estat. Vivint només a l’Estat espanyol potser sí que es pot obviar, donar per fet, igual que el peix dona per feta l’aigua. Només de tant en tant la incomoditat ocasional de posar “espanyol” i “Espanya” als papers oficials –els “papers falsos”, que deia Pedrolo– faria tornar a la realitat.  

En canvi, el català fora de l’Estat espanyol viu encara amb “més papers falsos”, perquè es relaciona amb més d’un Estat, i igualment es pot trobar davant del buit polític generat a Catalunya després de 2017. 

Contra aquest buit han sortit iniciatives. Una d’elles és el Cens del Poble Català (CPC). L’objecte d’aquest article és presentar-lo a la diàspora catalana a Europa central.

Contra la resignació i el buit polític
El buit l’ocupa gent que rebutja la lleialtat al lideratge polític fallit de 2017, i que tampoc comparteix una suposada “bona gestió” del Psoe i acòlits. Bàsicament, perquè es demostra cada dia fins a quin punt és una fantasia cruel i humiliant que han de viure les nostres famílies i amics a Catalunya. N’hi ha per triar i remenar: la mobilitat, l’accés a l’habitatge, l’ensenyament, la sanitat, la seguretat. 

On ha anat aquesta gent? D’entrada i sobretot a l’abstenció. Després a nous partits, amb caràcters i perspectives ben diferents, com Aliança Catalana o Alhora. També a iniciatives de periodisme ciutadà, com Casablanca, Octuvre o Menjòmetre, entre altres. 

Mentrestant, el periodisme oficial ha col·lapsat, perquè depèn de diners rebuts del poder polític. Per exemple, la forma com Ricard Ustrell, des de la ràdio pública, atacava els docents en lluita i els instava a obeir la línia del govern és una pràctica que no està tan lluny de sistemes totalitaris.

Com una reacció contra el cinisme del poder, la degradació del periodisme en propaganda, el buit polític i la resignació ciutadana, contra la falsa “normalització” de Catalunya després del 2017, sorgeixen les iniciatives polítiques i de periodisme ciutadà esmentades. 

El Cens del Poble Català és part d’aquesta reacció. El mínim comú denominador és que, gràcies al conjunt d’aquestes iniciatives, per al poder autonòmic i els seus clients mediàtics és impossible obligar ningú a viure en la mentida. Fins i tot la persona individual, no enquadrada en cap organització, pot superar la propaganda gràcies a les xarxes.

Què és el Cens del Poble Català
Els seus promotors diuen que no es tracta de fer una simple llista de persones, sinó d’un primer acte de sobirania civil. L’acte de reconèixer-se,  comptar-se i controlar un cens propi es concep com una impugnació de censos aliens imposats. És el gest de deixar de ser subjecte passiu d’altres estats i esdevenir un ciutadà conscient de la seva pròpia nació. 

Es podria argumentar quin sentit té fer un cens quan no hi ha un Estat propi. Precisament, la iniciativa es pot considerar que és “prepolítica” en un temps de “postpolítica”, sent l’autonomisme la política que es considera esgotada. 

En conseqüència, es busca construir una primera estructura d’Estat des de fora del sistema, i per tant la iniciativa és estrictament civil. Troba recer jurídic en la neutralitat de Suïssa: Patrimoni Català, l’entitat promotora, està constituïda en l’ordenament del país helvètic. 

Aquest blindatge permet al CPC actuar com un paraigua nacional que no reconeix les fronteres d’Espanya i França ni dels altres estats del món on viu la diàspora catalana. Es tracta d’un registre transversal centrat en la realitat de la pertinença a la nació. 

El rigor del procediment
A diferència de les consultes o registres simbòlics, que amb inscripcions en línia ja fan, el CPC exigeix una validació presencial a càrrec de la figura del fedatari. Aquesta figura comprova la documentació i certifica que la persona inscrita compleix els requisits objectius de pertinença a la nació. La traçabilitat i l’autenticitat de les dades queda garantida. El cens es blinda davant de qualsevol intent de deslegitimació. 

L’operativa per a la inscripció és exigent i segura. El primer pas és visitar la web del CPC, on s’exposen les diferents vies d’inscripció i la documentació necessària. Per exemple, el fill de residents a Catalunya des d’abans de 1950 necessita el DNI espanyol i el llibre de família amb el seu naixement. Hi ha més vies.  

Quan la persona té la documentació és el moment de posar-se en contacte amb un fedatari per concertar la trobada presencial, que és on es formalitza l’acte de censar-se. 

Com inscriure’s al cens vivint a Europa Central
Ara mateix al resident Europa Central li és més fàcil concertar la trobada presencial amb el fedatari durant alguna estada a Catalunya. El projecte també ofereix l’opció de postular-se com a fedatari. Això facilitarà una tramitació futura local a cada regió, i consolidarà una infraestructura civil pròpia, estable i independent de delegacions estatals alienes.

El CPC el promouen per trencar amb la inèrcia de la invisibilitat. Ja no es tracta només de preservar una identitat en la diàspora, sinó d’erigir una realitat institucional. Consideren els promotors que inscriure’s és un acte de responsabilitat individual amb conseqüències col·lectives: és la manera de demostrar que la nació catalana existeix, es reconeix i s’organitza amb els seus propis mètodes. 

El CPC el promouen per deixar enrere registres imposats i ser els amos de la pròpia història administrativa. D’aquesta manera es busca començar a construir, amb rigor i determinació, el futur del poble català com una comunitat lliure, endreçada i plenament conscient de la seva sobirania.

Surt “Napalm al cor” traduït al txec

L’editorial Euskaldun anuncia la publicació de la traducció al txec de Napalm al cor, la novel·la de Pol Guasch. L’ha traduït Vít Groesl, i surt gràcies al suport del Ministeri de Cultura txec i de l’Institut Ramon Llull. Els lectors d’aquesta revista la podeu llegir en original, però us la posem aquí per si us inspira regalar-la a txecs del vostre entorn. Vít Groesl ha estat col·laborador d’aquesta revista (primer, segon, tercer, quart i cinquè article, sobre qüestions de cultura de Praga i Txèquia).

La transformació de la banca tradicional

C.M. és un exbanca retirat que viu a Txèquia, al camp, i observa els mercats, i ens ha enviat aquest article. A Europa central som quasi quatre mil catalans, valencians i balears. Als editors ens enorgulleix servir de connexió d’aquesta comunitat i crear un context perquè els talents emergeixin.
_____

Per entendre com la banca tradicional acabarà sent irreconeixible, vull desenvolupar tres conceptes que són el motiu i la base d’aquesta metamorfosi absoluta.

Els conceptes previs són:

a) El dilema de la palanca trencada
L’eina dels tipus d’interès s’ha convertit en un arma de doble tall:
Si pugen, el servei del deute devora el pressupost estatal.
Si baixen, els diners barats tornen a fluir cap als actius financers, inflant la bombolla de Wall Street i erosionant el poder adquisitiu del ciutadà via inflació.

Fins ara s’ha mantingut el sistema viu mitjançant la repressió financera (mantenir els tipus per sota de la inflació real) per anar “liquidant” el deute a costa de l’estalviador, però això és lent perquè l’estalviador no ho ha de percebre, la deute creix mes ràpid i el sistema necessita liquiditat incremental.

Actualment es manté amb vida mitjançant pedaços com son les facilitats de crèdit, l’augment del balanç dels bancs centrals i els rescats encoberts. S’injecta liquiditat en moments de tensió sistèmica per evitar que els bancs o el sistema de pagaments col·lapsin. En injectar nova liquiditat sense un suport de creixement real, s’augmenta la base monetària, cosa que al seu torn empeny la inflació, reiniciant el cicle que volíem evitar.

b) El salt a la tokenització
La tecnologia blockchain i el marc regulador no són ciència-ficció, són la infraestructura que s’està construint avui mateix. La tokenització d’actius del món real és la resposta a la necessitat de liquiditat. Els mercats 24/7 eliminaran els temps de liquidació i passaran a una liquidació instantània, alliberant una quantitat massiva de capital que avui està “atrapada” en processos burocràtics.

Si pots tokenitzar el deute sobirà i permetre que s’utilitzi com a col·lateral líquid en qualsevol protocol DeFi o sistema bancari modern, augmentes la velocitat dels diners sense necessitat d’imprimir-ne tant.

Per a un Estat, una economia tokenitzada és molt més fàcil de fiscalitzar. És per això que la llei “Clarity”, pendent d’aprovació pel senat als EUA, és la clau necessària perquè les institucions entrin en el joc.

c) El rol de les CBDC
El reinici complet del sistema probablement no serà un col·lapse a l’estil Mad Max, sinó una transició forçosa cap a un nou estàndard:
_Eliminació de l’efectiu físic, per a un control total de la velocitat dels diners.
_Monedes Digitals de Banc Central (CBDC), que permetrien injectar liquiditat directament a l’economia tradicional (estímuls programables) sense passar per l’“embut” dels bancs comercials que només beneficia la borsa.
_Absorció i reestructuració del deute, on la tecnologia blockchain permeti una traçabilitat i una enginyeria financera que el sistema de llibres comptables antics ja no suporta.

Un cop definides les tres peces del reinici, la banca, peça fonamental del sistema econòmic modern no desapareixerà, té massa pes polític, però la seva fisonomia serà irreconeixible. Els tres eixos sobre els quals es materialitzarà el canvi seran:

Continua llegint «La transformació de la banca tradicional»

Katalánsko

Un llibre txec que és una declaració d’amor a Catalunya

El títol és evident, el subtítol vol dir “L’any a la terra dels castells, els gegants i les torres humanes”. L’artista txeca Tereza Janáková explica i il·lustra les tradicions en el cicle de l’any, des del Carnestoltes fins al tortell de Reis, i hi intercala un còmic en blanc i negre amb els episodis de la història.

Si sou a Txèquia o Eslovàquia (els eslovacs llegeixen el txec), compreu-lo: és el millor que podeu fer per explicar el país al vostre cercle íntim. Si sou a Àustria o Hongria, i si teniu alguna relació amb la indústria editorial, parleu-ne. El llibre és millor que qualsevol cosa que es pugui imaginar des de Catalunya per explicar la nació.

Maig musical a Moràvia (i la Vysočina, potser)

Som un regió cultural, enèsim exemple. De Praga a Olomouc és trenta kilòmetres més curt per Pardubice.

Que la frontera cultural entre Txèquia i Àustria no existeix és un tòpic, però aquest maig es pot comprovar amb dos concerts de música clàssica, en els quals estan implicats residents catalans. El 10 de maig a Olomouc, a 249 km de Praga (per Pardubice) i a 212 de Viena. L’altre és el 24 de maig al castell de Brtnice, a 142 km de Praga i a 155 de Viena. Brtnice és un bonic llogarret, 14 km al sud de Jihlava, a la Vysočina, una regió natural de transició —per tant no és inequívoc on pertany Brtnice, si a la Vysočina o Moràvia, però tampoc és que a ningú li importi gaire.

Antonín Dvořák.

El romanticisme txec
El 10 de maig a Olomouc, la catedral de Catedral de Sant Venceslau acull un programa que és una síntesi del romanticisme txec, amb tres noms fonamentals que van donar forma a una identitat musical pròpia.

Bedřich Smetana (1824–1884) és pare de la música nacional txeca, hi és present amb la seva Slavnostní předehra, que obrirà el concert sota la direcció del director convidat Martin Stolarski. Josef Suk (1874–1935), deixeble de Dvořák, aporta amb Pohádka, Op. 16, un llenguatge més íntim i evocador, mentre que Antonín Dvořák (1841–1904) culmina el recorregut amb el Te Deum, Op. 103, una obra coral de gran força i projecció internacional. Bernat Izard dirigirà les dues peces (detalls i entrades).

El concert comptarà també amb la participació d’una família txecocatalana: Cecília Valls i els seus fills Arnau, Bernat i Nil, tots amb formació i vocació musical. Cecília Valls ha estat una figura clau en el desenvolupament artístic dels nois. El Bernat assumirà la direcció de la segona i tercera obra del programa, mentre que l’Arnau serà concertino (violí solista) i el Nil i la Cecília seran a la coral del Te deum de Dvořák, obra que culminara el concert. L’Arnau el vam poder veure a l’acte del desè aniversari del grau de català de Brno.

Pavel Wranitzky i el castell de Brtnice
L’altre concert és el 24 de maig, al castell de Brtnice. Diuen les cròniques que el 1723 va rebre la visita de l’emperador Carles VI, que va ser l’arxiduc Carles dels catalans de 1714, i de la seva filla, Maria Teresa.Hi actua la Wranitzky Kapelle, formació especialitzada en el repertori del classicisme centreeuropeu. El conjunt proposa un viatge musical a la Viena de finals del segle XVIII, amb obres vinculades a l’entorn de Pavel Wranitzky (1756–1808), compositor moravià contemporani de Haydn i Mozart, molt actiu en la vida musical vienesa i autor de simfonies, quartets i música escènica (detalls i entrades).

Wranitzky no és casual en aquest context: va néixer a la regió de Brtnice, fet que reforça el vincle entre el programa i el territori. La vetllada s’inscriu en la programació cultural del castell, que aposta per combinar patrimoni i música en viu en un format íntim i evocador. Entorn del castell treballa una associació que el vol convertir en un centre irradiador d’art i cultura, el president de la qual és Eduardo Garcia, un virtuós del violí amb incursions en la història de la música i la gestió cultural. Està interessat no solament en la música sinó en reproduir l’experiència històrica del concert, que soni autèntic, com a l’època. En aquesta entrevista que li vam publicar podeu conèixer el seu treball.

Paella i optimisme, que és primavera

Els dinars del club*samfaina (47)

Per circumstàncies que no venen al cas hem hagut de canviar el programa i improvisar, i quan s’improvisa s’acaba en la paella –sempre es torna a la paella, el plat-sol que ens il·lumina des dels estius de la infantesa, i ve de gust ara que ja és primavera a Praga i ve el bon temps. Abans els entrants: musclos a la marinera, amanida bàsica de tomàquet, ceba de (color de la de) Figueres i olives kalamata, i salmorejo amb coses. Els vins blancs i secs, Veltlínské Zelené i Rulandské Šedé , i la cervesa Pilsner Urquell, o sigui els estàndards txecs.

Musclos a la marinera, detall. Sí, hem tingut millors fotos, d’una periodista amb talent i nocions de fotografia, però és el que passa en les comunitats de la diàspora, que quasi tots estem de pas.

Els musclos a la marinera es comencen obrint-los amb vi blanc i llorer. Vigileu-los i quan es comencin a obrir els treieu de l’olla i els treieu la meitat buida de la closca. Sí, us cremareu, però si reben massa calor minven i s’enxicleten. El brou que fa el vi i l’aigua dels musclos conserveu-lo. Mentrestant, trinxeu ceba i sofregiu-la, feu una picada d’all i julivert i afegiu-la a la ceba, afegiu pimentó i polpa de tomàquet, una cullerada de farina, i el brou del vi i l’aigua dels musclos. Xup-xup, trinxar amb la batedora, filtrar-ho amb el xinès, escalfar els musclos amb la salsa.

Salmorejo amb coses, detall. Hi ha ou bullit, sardina, tonyina i pebrot i tomàquet escalivat. L’estil de la fotografia és “realista”, és a dir no hi ha escenificació ni food styling, però esperem que complementi bé el text.

El salmorejo és un meravellós invent andalús per a l’estació càlida de l’any. Heu de trinxar el tomàquet i colar-lo amb al xinès, i afegir-li oli i un toc de vinagre suau (el residu, la polpa que no es cola, l’aprofitareu al sofregit de l’arròs). Hi ha receptes que afegeixen pa ratllat, però no cal. El salmorejo sol seria una beguda, però hi afegim coses sòlides i ho convertim en una sopa freda. Avui pebrot i tomàquet escalivat, més olives kalamata, ous bullits, sardines, tonyina i gambes de supermercat, d’aquestes que venen pelades en safates. Podria ser molt més, però ho hem deixat aquí. Tot això se serveix separadament, i cada comensal es posa el que vol, com vol, primer el sòlid, després el tomàquet.

Tomàquet, ceba (del color de la) de Figueres, oliva. Tres ingredients, és poèticament simple.

L’amanida pot ser molt simple: el tomàquet tallat fi, les olives kalamata i talls fins de ceba (del color de la) de Figueres, oli, vinagre suau (poma, vi blanc). El tomàquet per a tot el dinar (set persones, tres quilos) és txec: el canvi climàtic té conseqüències positives inesperades, com és que a Txèquia, en plena Europa Central, ara hi ha tomàquet autòcton estupend, cosa que no passava fa deu anys. La gran distribució alimentària ja ho ha vist, i ha creat una marca pròpia, “Rajčeska”. És un joc de paraules, amb “ráj”, que vol dir paradís, i el nom del país “Česko”. En txec el tomàquet 🍅 es diu “rajčata”, que és la versió popular i oral de la denominació històrica, “rajské jablko”, o sigui “poma del paradís” (en el dialecte vienès també es diu “Paradeiser”).

Es pot veure el tros de gamba llagostinera fresca al centre, i a dalt una gamba petita i pelada, tal com es ven al Lidl, en safates congelades. Cuinar mediterrani a Europa central comporta experimentar i fer compromisos amb el que hi ha realment disponible.

En la paella també hem experimentat amb els ingredients realment disponibles. Hem fet servir la gamba llagostinera fresca que trobem a Praga, més unes safates congelades de “Sea Food” del Lidl, on l’ingredient probablement està una mica massa trossejat pel que convé amb la paella, tot i que segurament és òptim per exemple per a l’arròs caldós. Els assistents, que sempre tenen la millor predisposició i voluntat, no entren en aquests tecnicismes. Ara canviem de tema: hem tingut un amic de la casa, l’antropòleg italià Alessandro Testa, cantant Roger Mas.

Ha tornat de ser visiting professor a Califòrnia. Parla català perquè ha estudiat els catalans, la tribu, i tenir-lo a dinar en un dinar de catalans et provoca la curiosa sensació de sentir-se objecte d’estudi (!), però ens ha obsequiat amb un cover abreujat de Roger Mas i els seus Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, i després, atenció, dels Segadors (!!), una peça de la qual admira la qualitat d’himne, des del punt de vista estrictament musicològic.

Després ha agafat la guitarra la Patrícia, una visiting tieta catalanoargentinoamericana, concretament de Texas, i ha cantat Imagine. La sociologia dels dinars del club*samfaina està oberta a improvistos, improvisacions i sorpreses.

Falten les postres. Sempre són una nota lleugera amb gelat i/o fruita. Els cosins germans italians no ens fallaran mai, perquè en gastronomia ho fan tot bé i sempre tenen raó, de manera que hem trobat un “Mascarpone a espresso gelato” acompanyat amb “Cantuccini”, que per entendre’ns són carquinyolis, tot de les botigues de Gran Moravia.

____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” fes-te soci del Casal Catalanotxec i vine als dinars del club*samfaina, que són el seu braç gastroesnob. T’hi pots afegir a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Es reuneixen en una casa particular l’últim dissabte del mes, o no, si així s’acorda. No s’hi porta res, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té mitjans, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és mediální partner. Publiquem íntegrament cada nota de premsa que envien. Aquí, el dinar d’abril.

Ensenyar català a Europa Central

Docents de català de Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria es troben a Brno

Concert de Dario Piga i Luis Doppio, artistes algueresos.

A Europa central el català s’estudia a totes les facultats rellevants de llengües romàniques.

Del 20 al 22 d’abril docents de Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria s’han reunit, amb col·legues d’altres països, a les Trobades Internacionals de Professors i Estudiants de Català a l’Estranger. Els ha acollit a Brno la Masarykova univerzita i el seu grau de català, del qual vam parlar amb motiu del desè aniversari.

La trobada, que té el suport de l’Institut Ramon Llull, reforça una xarxa acadèmica que dona coherència i continuïtat als estudis catalans, també a Europa Central. S’ha consolidat com una iniciativa que facilita la formació de docents mitjançant la compartició d’experiències.

Entre els participants hi ha hagut la Valentina Neuwirth, que ensenya a l’Institut für Romanistik de la Universitat de Viena. Segons explica, “professors i professores de diversos països hem intercanviat experiències i hem aprofundit en la llengua i la cultura catalanes en un ambient molt dinàmic”.

Neuwirth ha estat ponent en un taller de sociolingüística dedicat a les situacions en què els parlants de català canvien de llengua, una qüestió central en contextos internacionals.

El programa combinat s’ha obert amb una conferència inaugural de l’escriptora Mònica Batet. Ha inclòs tallers de llengua, cultura i traducció, així com propostes més pràctiques, des de la creació de vídeos a partir de poemes fins a l’elaboració de cartells de conscienciació lingüística.

El programa també ha inclòs una taula rodona sobre les relacions entre Catalunya i Europa Central, així com activitats vinculades a la diada de Sant Jordi.

La dimensió cultural ha tingut un pes destacat, amb una visita guiada per Brno, un concert de música algueresa i activitats per afavorir la convivència entre participants.

Aquestes trobades continuen teixint una xarxa internacional de docents i estudiants que comparteixen llengua i interès pels Països Catalans, amb una presència especialment activa a l’Europa central. L’edició s’ha tancat amb l’expectativa de conèixer la seu de l’any que ve.