El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar

Hi heu passat infinites vegades si viviu a Praga, i el veureu segur si veniu de visita: és el casalot que té dos atlants a la porta al cor de la ciutat vella, al carrer Husova. És un palau barroc espectacular. És de l’ajuntament, el gestiona el museu d’història. Fa un any i mig que és obert al públic.

Escalinata…

En un primer pis hi ha art exposat, però a la planta superior s’hi accedeix per una escalinata i s’entra en una successió de salons “de conte de fades”, restaurats i tornats a l’esplendor material amb excel·lència.

Els salons…

Karel Schwarzenberg venia de nen al palau a veure l’àvia
L’altre dia comentàvem aquí el traspàs de Karel Schwarzenberg, que va ser el primer cap de gabinet de Václav Havel, ministre d’Afers Exteriors i un candidat a la Presidència de la República que no va guanyar però va ser molt votat. Un home conegut, prou popular i ja desaparegut, però viu en la memòria de la majoria de la població del país.

Doncs bé, Schwarzenberg, nascut el 1937, explicava que de nen venia al palau a veure l’àvia que hi vivia, la senyora Eleonora Clam-Gallas. Aquesta connexió entre una persona coneguda i un monument com el palau és part de l’imaginari col·lectiu i problement funciona, en la societat txeca culta hi ha un gran consens transversal a l’hora de conservar i mantenir viu el patrimoni.

Així l’àvia de Schwarzenberg ja tenia a casa el ministeri d’Hisenda de la Primera República. Després l’Estat li va posar a casa direcció de Correus. A finals de la Segona Guerra Mundial l’arxiu muncipal va dipositar-hi materials, i gràcies a això es van salvar de l’incendi que va destruir l’arxiu principal, quan els fets de la revolta contra l’ocupant alemany, el maig de 1945.

Els anys cinquanta les sales a la segona planta del palau van ser la seu de l’arxiu municipal. L’edifici es va anar degradant per manca de manteniment. Entre 1981 i el 1994 es va reformar sense deixar de ser la seu de l’arxiu, amb els documents apilats a tot arreu, fins i tot a les escales.

Finalment, el 2013 l’arxiu va abandonar el palau per permetre una costosa reconstrucció general finançada per l’ajuntament de Praga. Avui el palau és propietat de l’ajuntament, que el fa servir per celebrar trobades socials i actes representatius. El en 2022 va confiar la gestió al museu municipal d’història.

Continua llegint «El Palau Clam-Gallas és obert i es pot visitar»

Els curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: explicar històries, o no.

S’ha fet la primera sessió de la mostra de curts catalans VOC 2024 d’Òmnium Cultural. El lloc, el Zizkovsiska, és un petit club o espai de Žižkov que té una vibra semiclandestina: s’hi entra trucant al timbre, i la vintena d’assistents han omplert prou la sala.

Els curts han agradat perquè el públic els ha interpretat i n’ha parlat. La simplicitat enganyosa d’un curt no es remarcarà mai prou: són quinze, vint minuts, el creador no té marge per a la digressió, no té on amagar-se.

La paleta temàtica és àmplia, però sobretot està dins de grans categories, que es van repetint: nens i nenes prepúbers al final de la innocència infantil; gent gran o d’alguna manera marginal; qualsevol sexualitat no normativa; coses al voltant del trauma, el que sigui. Costa no pensar que un curt arribi a existir si no tira cap a certs camps temàtics.

D’altra banda en tots ells la qualitat visual es pot donar per descomptada: les imatges són atractives. També es pot pensar: només faltaria. Els creadors van a caríssimes escoles de cinema i no poden NO aprendre la part del cinema que consisteix en fer una bona fotografia.

Documentals i històries
Anem als curts. «Les més grans» (Dubi Cano, Marta Codesido, Núria Ubach, Ulrika Andersson) és semidocumental. Parla de dones «grans» en els dos sentits: edat i grandesa moral. La frase feta «qui dia passa any empeny» té molt més sentit sobretot a partir dels noranta anys, on cada matí pots saber que el «fins demà» del dia abans a l’amiga amb qui vas fer la passejada de cada dia ha estat l’últim, perquè s’ha mort la mateixa nit.

Alhora, s’homenatja una altra dona longeva, de més de 90 anys, que recull el ram de flors i s’excusa doent que se n’ha d’anar perquè ha de fer el dinar per a deu o dotze. És un exaltació de les dones de més edat, a les mares i les àvies de tothom, que han viscut per als altres, i que ja se’n van anant a l’altre barri, pel fet biològic: la seva desaparició ens porta a un món nou i sospitem que les trobarem a faltar.

«Els amants» (Joan Vives) parteix del vers més conegut del gran Vicent Andrés Estellés, «No hi havia a València dos amants com nosaltres», i crea un deliri d’amor heterosexual boig, amb bandes de música valencianes i monstres marins amb tentacles de sèrie B (!), més passatges fets amb animació. Confronta el món convencional «respectable» i el món marginal, i la boja menyspreada per tothom «normal» triarà anar-se’n al fons del mar amb el seu monstre.

Continua llegint «Els curts VOC Òmnium Cultural 2024 a Praga: explicar històries, o no.»

Tribistro, al peu de la torre de comunicació de Žižkov

Cafès i bistros originals de Praga (32)

Havel ja és una icona per a les generacions més joves (v. pintura a la dreta)

Si sou a Žižkov o hi esteu de pas, al peu mateix de la icònica torre de comunicació que sembla sortida de Star Trek hi ha el Tribistro. En essència és l’enèsim lloc acollidor i agradable que té la ciutat, amb esmorzars rotunds i sandvitxos (molt bé el BLT), hummus, croquetes de jamón serrano (ves a saber) i hamburgueses petites. El lloc funciona perquè fa cantonada i té moltes finestres i llum natural, com a mínim.

A l’interior amb llums i art original es pot crear per relativament poc un ambient únic, pensat per algú que hi posa un mínim d’ànima, ben diferent a l’esterilitat uniforme de les franquícies habituals.

El Tribistro de Žižkov és un d’aquests llocs d’àmbit eminentment local, de seguida s’acostuma a anar-hi gent que viu a poca distància, i hi va regularment. És un lloc de reunió de parelles i grups d’amics i sovint es nota que es coneixen amb el servei.

Per aquesta raó són llocs ideals per a treballadors autònoms i gent que treballa a casa i ja li va bé canviar d’aires, com servidora,

No hi ha res a fer però amb el maleït fil musical (1). Ara bé, aquí podeu demanar que el baixin en un 20 per cent i us fan cas perquè són llocs independents i sempre hi ha els amos o gent propera als amos atenent la clientela, i el servei vol ser i és molt amable, positiu i cuqui, i s’agraeix.

_____
(1) Tant de bo es podreixi eternament al cinquè cercle de l’infern el fill de cinc mil putes que va decidir que els cafès necessiten musiqueta ambiental, que no pot ser viure sense la murga de la musiqueta.

El carnaval del Castell i Malá Strana

El grup de sortides urbanes a Praga (encara no consolidat ni sense nom oficial) del Casal Catalanotxec hem anat a veure la desfilada de carnaval de l’associació de veïns de Malá Strana i el Castell. Els dos barris són l’essencial del centre històric de Praga a la riba esquerra del riu. És el que tothom vol veure si ve un parell de dies. El turisme degrada el patrimoni històric i destrueix la vida cívica, en benefici de castes de propietaris rendistes. Ara bé, en contra del que podria semblar el centre històric encara és viu, en el sentit que hi ha gent que hi viu normalment, que només vol el mateix que qualsevol, anar fent, treballant i criant fills.

Lectura del jurament de Carnestoltes. Els disfressats es comprometen a cantar a ple pulmó i respectar el mobiliari urbà. El que es veu al fons és el Ministeri d’Afers Exteriors.


L’associació que ha fet té el bonic nom d’associació de ciutadans i amics de Malá Strana i Hradčany (“Spolek občanů a přátel Malé Strany a Hradčan”). Entre les seves activitats organitzen aquesta desfilada de Carnestoltes.

La convocatòria era davant la taverna U Černeho vola (El bou negre), que està al costat del Ministeri d’Afers Exteriors. És una taverna txeca essencial, que segurament no s’ha acabat de ventilar del tot des de 1965. Hi ha com una brutalitat plebea i medieval de taules llargues, menjars simples i cervesa abundant.

Beure cervesa ABANS del migdia, pràcticament per esmorzar, és propi d’un cert tipus de txec, són els seus costums i s’han de respectar. Allí mateix, al monestir de Strahov, encara hi havia botifarres, carn rostida i sopa de sang, pròpia de la matança. Vam parlar aquí d’una celebració de la matança del porc txeca a principis d’octubre, que és quan comença el cicle.

Es disfressa relativament poca gent, però els que es disfressen tenen caràcter.

Ha anat arribant la gent. Es disfressen pocs, però els que es disfressen hi treballen i hi pensen prou. Hem vist capgrossos en forma de cabra, vaca i cavall. Hem vist gent amb barrets i vestits del segle XVIII. Hem vist gent repartint xopets de slivovice, un destil·lat de pruna que té vora un 40% d’alcohol. Les disfresses responien a una inspiració molt eclèctica. Hem vist alguns vodník, homes i dones amb la cara pintada de verd i cabells verds, d’acord amb un motiu de la mitologia txeca, un esperit dels llacs i dels rius.

El “senyor rei” s’està fotent un xopet d’un destil·lat de pruna de quasi quaranta graus pels volts del migdia. La normalització del consum d’alcohol és essencial per entendre la cultura txeca.

La desfilada comença a baixar cap al riu, acompanyada de la música d’una banda de dechovka, instruments de vent i senzill ritme binari. L’ambient és quasi familiar. La gent es coneix: hi ha una família difressada de “mort i terror”: el pare du un casc de la Wehrmacht, va de negre, la mare és una bruixa, els nens duen maquillatge de crani a la cara i dalles, són la mort. L’0rganització fotografia, anota i documenta cada disfressa, perquè hi ha un concurs.

La desfilada s’atura davant de l’esplanada del Castell. Continuaran fins a Kampa. A l’hora de dinar la gent disfressada s’escamparà per les tavernes de Malá Strana, però no ens quedem fins al final.

El National Theatre de Londres als cines de Praga

La retransmissió d’obres de teatre filmades a Londres en directe és una experiència que no s’ha de deixar perdre ningú que estimi la cultura anglesa i el teatre. Se n’ocupa la gent d’Aerofilms, aquí hi ha el programa de les obres en curs. La sala gran del cinema Světozor s’omple de públic txec i expat igualment entusiasta, que aplaudeix quasi com si estigués al teatre. Les obres són en anglès amb subtítols en txec.

El públic de la projecció de cinema a la pausa veu els londinencs que eren al teatre quan es va gravar l’obra, es produeix un efecte curiós de mirall.

Fan teatre anglès classic, un Shakespeare, Romeu i Julieta, dos anglesos contemporanis i un Oncle Vània de Txèkhov. L’excel·lència dels muntatges, els textos i els actors és defensa sola. A Skylight (Claraboia), de David Hare, es pot veure Bill Nighy i Carey Mulligan, que són dos actors coneguts pel cinema més comercial, però que aquí brillen amb l’autenticitat que dona el teatre i l’actor exposat sense truc: com Bill Nighy comunica només per la forma com agafa un tros de formatge en mal estat i el mira, o com Carey Mulligan li deixa anar respostes sarcàstiques.

El text és potent: es confronten dues visions del món, la de l’home que ve de baix i es fa ric, i la de l’antiga amant que no li pot perdonar l’egoisme, el narcisisme i la covardia emocional, els trets de caràcter que el van fer ric i van fer que ella s’interessés per ell per primer cop. Els personatges van parlant, exposant els seus motius, i l’espectador els entén i els estima els dos, perquè els conflictes humans són profunds i complexos. El text és als antípodes de la vulgaritat militant, dels repugnants esforços amb “missatge”.

L’obra té una energia txekhoviana, de personatges parlant elaboradament sobre el seus sentiments, sobre el que han perdut pel camí de la vida i el que hauria pogut ser. Ara bé, no ho porta fins a l’extrem, hi ha un final obert que deixa un marge per a l’esperança.

Si sou de teatre, encara que sigui al cinema, perquè està gravat de forma perfecta, no us ho perdeu.

Lucerna Cafe Bar

Cafès i bistros originals de Praga (31)

Al carrer Vodíčková, davant del cine Světozor.

El bar/hospoda del Lucerna Music Bar ha obert aquest mes de novembre una secció de cafè que dona directament al carrer Vodíčková. El lloc no té ben bé res d’especial al menú, l’esperable en un cafè, però és ample i lluminós i està en una localització privilegiada per al públic cultureta que va als cinemes independents de la zona. Té fil musical, perquè la humanitat ha perdut la batalla contra el fil musical, però si esteu pel centre està molt bé. Té esmorzars fins al migdia, després és un bistrot o restaurant senzill, i fins a les dues de la matinada és un bar de copes, amb DJs divendres i dissabte.

L’interior és d’arquitectes txecs joves i emergents, Max Koreis i Roman Mareš, del taller atelier_2takt. L’element dominant són unes làmpades grosses de llautó daurat que fan pensar en instruments de vent, que dialoguen molt bé amb l’esperit musical del Lucerna i les sales de concert que són allí mateix. Una altre element és dominant és al taulell, una gelosia d’elements geomètrics repetitius que no separa res sinó que té paret de llum al darrere. La comunicació visual del lloc l’ha fet Aleš Najbrt, la vaca sagrada del grafisme txec contemporani, enllaçant amb el grafisme existent del Bar Lucerna.

El passatge Lucerna porta més de cent anys sent el lloc clau del centre de la ciutat, sobrevivint a totes les vicissituds amb un continu de destrucció creativa. Inauguracions com aquesta només demostren un caràcter de lloc viu i contínuament canviant.

Cap al retorn de Babiš?

Els populistes sumen el 43%, quatre dels partits de govern el 36%,
el cinquè, Kdu-Čsl, no supera el 5% per entrar.

En política txeca, les primeres enquestes de l’any confirmen que es manté la fortalesa del moviment Ano de Babiš, amb més d’un 33% d’intenció de vot. Si les eleccions fossin ara guanyaria amb rotunditat. Ara bé, només es podria coaligar amb els altres populistes, els de Tomio Okamura i el 10% que els toca ara mateix. Cal dir el nom dels líders carismàtics perquè aquests partits són bàsicament això, organitzacions al voltant d’homes “forts”, i viuen del descontament de les classes populars, a les ciutats petites i els pobles.

Des d’ara fins a les eleccions ja es veurà com evoluciona aquest bloc. El creixement de Babiš podria estar passant en prejudici d’Okamura, perquè serveixen el mateix mercat electoral, de manera que la proporció de vot entre uns i altres podria canviar però el bloc continuaria bàsicament igual.

Mentrestant, la “coalició de coalicions” al govern suma el 36%. Quasi el 39% sumant-hi el cinquè partit, els democristians. Però no és del tot adequat sumar-los, perquè cauen al 2,7% molt lluny del 5% que cal per entrar al parlament.

Les tribulacions de la coalició de govern
La coalició de govern la lidera Ods, però pateix desgast i cacofonia de veus. Hi ha una persistent sensació de crisi al país, sobretot per la inflació i l’empobriment resultant, l’escassesa d’habitatge i la falta del que seria un sentit de direcció estratègica. Ja en vam parlar, hi ha qui considera que el país està atrapat en el que els economistes anomenen “trampa dels ingressos mitjans”.

Continua llegint «Cap al retorn de Babiš?»

Sociologia pop de Praga al metro


John Paul Newman es defineix a X com un historiador dedicat a segle XIX i XX al centre i el sud d’Europa, movent-se entre Dublín, Praga, Sofia i Zagreb. El 12 de gener va fer aquesta piulada:

How to recognise Prague’s social classes ? It’s simple: the city’s aristocracy live near green line metro stations, the middle classes favor the red line, and yellow is for proletarians…

No cal dir que és una simplificació, però té un punt atractiu perquè té molt d’aprofitable, sobretot per a la línia verda, en les altres és una mica més forçat.

La línia verda, que segons Newman és on viu l’aristocràcia, uneix Letná i Dejvice a la riba esquerra i Vinohrady a la riba dreta, que són dos barris de sociologia semblant: un urbanisme consolidat des d’abans de la guerra, esplendor burgès de la primera república, pisos grans i esplèndids, velles famílies propietàries. Més enllà Dejvice hi ha la zona de mansions i jardins, amb molts d’edificis que són ambaixades i residències diplomàtiques.

És la línia vermella de classe mitjana? Forçant-ho una mica potser sí. Uneix la zona de Pankrác, on hi ha moltes seus d’empreses i oficines, fins a les zones residencials de Kobylisy i més enllà. A Vyšehrad hi ha el Palau de Congressos més gran, voltat d’hotels.

La línia groga és la que va a Černý Most, un dels complexos d’habitatges populars més grans de la ciutat. Els edificis d’apartaments els van construir molt alts, de deu pisos i més, autèntiques caixes amb la brutalitat del funcionalisme embastardit, i és que el règim comunistat ja feia les coses una mica així, amb més èmfasi en resoldre coses que en concessions sensible.

Potser per això de Černý Most, i per barris semblants a l’altre extrem de la línia, Newman diu que és la línia més proletària. Perquè d’altra banda també passa per Karlín, que és un altre lloc amb múltiples seus d’empreses. La línia groga també passa per Anděl, un altres dels centres de la ciutat, i se’n va cap al sud, seguint la riba esquerra del riu, en uns terrenys on s’estan construint un munt de promocions immobiliàries, amb pisos per a als assalariats emergents, però no tan alts, amb façanes més amb un altre ritme i un altra estructura més treballada, sense un aire tan proletari com el Černý Most dels anys setanta.