L’arròs amb sofregit de gamba de Palamós

Les coses que ens regalen els amics i els dinars creats col·lectivament

Els dinars del club*samfaina OFF-SAMFAINA (39)

El club*samfaina no és mort, estava dormint! (v. nota al peu)

Aquesta vegada, intentant conjurar l’estiu que no acaba d’arrencar, hem tornat a l’arròs, perquè sempre s’hi torna.

Ens ha inspirat també la feliç troballa al rebost de coses que ens han regalat amics, a partir del resultat de tot aquest anar i venir de viatges i paquets entre Catalunya i Praga: arròs bomba i sofregit de gamba de Palamós de la casa Antonio Izquierdo.

Una altra cosa important: no solament els amics regalen coses, sinó que avui el dinar té tres autors! El primer entrant és aquesta amanida de canonges, nous, formatge feta i magrana, amb una vinagreta canònica, amb mel i mostassa.

Després el musclos a la marinera, comprats al David Lédl d’Anděl, li venen de Dinamarca. La salsa té all i ceba, pimentó, 20 grams de farina, 70 grams de tomàquet. S’hi havia de posar picant, bitxo, però li hem posat harissa perquè és el que hi havia a casa. La salsa es liqua amb l’aigua dels musclos, dels quals s’ha de treure mitja closca, al final es barreja bé amb els musclos i s’escalfa un moment.

L’arròs bomba amb sofregit de gamba de Palamós. Les gambes són d’oceans llunyans, els calamars no ho sabem, però tot és del magnífic David Lédl. El to més fosc probablement de la ceba (de Figueres, diu el pot).

Un toc dolç. La base és galeta trinxada, la franja blanca iogurt grec, la taronja és mango, i el vermell maduixa, amb ametlles trencades. La part de fruita també podria ser maduixa. Podeu experimentar amb gots i pots de formes diverses, però sempre així de transparents i fotogènics.

El protagonista discret del dinar.

Nota al peu: L’últim cap de setmana de maig va trobar el factòtum del club*samfaina cansat, per raons de feina que no venen al cas. Per tant ens hem saltat l’últim dissabte perquè sí, i ho hem mogut al primer cap de setmana de juny.

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de maig (aplaçat al primer cap de setmana de juny) .

Vermut electrònic a Praga

El Casal Catalanotxec i l’empresa que porta el bar El Dorado, al Museu Etnogràfic i algun altre més, han organitzat el primer vermut electrònic a Praga, amb dos DJs polonesos, Mikolai i Natasha. Tots dos toquen en clubs d’ambient de referència a Praga com Ankali o Bike Jesus. Hi hagut explicacions sobre què és el vermut i la importància que se li dona a Catalunya. Els actes del Casal poden ser petits, però hi ha un esforç qualitatiu per arribar a tots els públics. El diumenge 25 de maig un vermut electrònic al migdia no seria res per a gent amb fills, però sí per als joves sense fills que arriben a Praga expulsats d’un país (Catalunya, Espanya) que no els dona oportunitats, i a Praga troben feina, companys de pis de l’Amèrica llatina en situació similar, etc.

cervesa

Si entens què vol dir «pivo» és que fa que ets a Txèquia com a mínim deu minuts. Ningú no beu més cervesa que els txecs. La tradició ve de molt lluny: quasi cada poble o ciutat petita té, a més de l’ajuntament i l’església, l’antiga fàbrica de cervesa, en runes o convertida en un centre cultural amb diner europeu.

La beguda que coneixem avui la va crear un geni del màrketing a Plzeň el 1842, quan va trobar el mètode de filtrar-la, fer-la nítida i transparent, i convertir-la en or líquid telegènic. El «mètode Pilsen» que havíem llegit tota la vida a les etiquetes de la Damm vol el nom de la ciutat, escrit en alemany.

Nació de bevedors
A la cervesa se li atribueixen moltes virtuts i segurament en té unes quantes, però al cap i a la fi també té aquella famosa molècula neurotòxica que provoca adicció i milers de víctimes cada any, i que coneixem com alcohol.

L’acceptació social de l’alcohol a Txèquia és profunda. El mal que fa l’alcoholisme no impedeix que la vida continuï girant al voltant de la cervesa. La majoria dels txecs (el 90 per cent dels homes, més de la meitat de les dones) continuen bevent-ne, a casa amb amics o bé anant a la hospoda (taverna), el lloc clau de la vida social, on la gent es troba i parla després de la feina, amb una barreja intergeneracional i interclassista notable.

Els patrons del consum i la producció van canviant: el 2005 es comptaven 165 litres per cap. Una caiguda del 10 per cent en només cinc anys, fins als 145 litres del 2010, va ser important: els experts l’atribuïen a la contenció del consum per la crisi i l’empobriment de sectors de la població, als canvis d’estil de vida, que per exemple fan treballar més hores, etc.

D’altra banda, no fa tants anys que barrejar llimonada amb cervesa era considerat una infàmia. Avui la barreja ve de fàbrica: és per a les noves generacions de consumidors, i l’increment del consum entre les dones. Hem publicat aquesta actualització de l’estat de coses.

Oligopoli i fabricants artesans
Pel cantó de l’oferta hi ha hagut, a grans trets, una concentració industrial forta: quasi tota la cervesa l’havien acabat produint unes poques empreses grans, amb múscul financer per embarcar-se en caríssimes campanyes publicitàries i en pràctiques de distribució quasi mafioses.

Mentre la Gran Cervesa industrial continua sent el que és econòmicament rellevant, el que consumeix la majoria, el més interessant ha aparegut als marges, i guanya adeptes cada dia. Hi ha un renaixement de les cerveseries petites, comarcals i quasi artesanes.

Darrere aquesta onada hi ha personal qualificat de la indústria cervesera. Els txecs han exportat no solament cervesa, sinó tècnics que munten i fan funcionar fàbriques per tot el món. Ara aquest personal, pel que sembla, s’embarca en projectes més petits però més personals i autèntics.

Aquesta nova cervesa artesana troba nous canals de distribució en noves botigues de venda i degustació, on venedors entusiastes i més o menys qualificats us venen el producte i us reciten notes de tast…

[Actualització d’un text ja publicat]
_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.

La secció del Barça del Casal, gaudint i patint amb els nois

Sí, hi vam ser, vam patir i vam gaudir. Si ets a Praga i vols veure el Barça el Casal Catalanotxec té una secció dedicada (els altres equips, amb tot el respecte, no arriben a la televisió internacional). Per la ciutat hi ha un munt de llocs on veure partits, però cal que algú faci la feina de fer la reserva i convocar. Cal algú que ho animi o impulsi. Si ja ets soci del Casal, o si has arribat fa poc i encara no, doncs ja ho saps. El dia a dia de les reserves va per Whatsapp.

Petrof: una llegenda viva de la construcció de pianos

(petrof.cz)

Una enorme cultura musical com la que hi ha Txèquia vol dir una penetració capilar de la música en la societat, a tots els nivells i fins a l’últim racó del país. L’educació musical dins de l’educació reglada permet descobrir i filtrar els talents, que després tindran una trajectòria determinada, o es dedicaran a altres coses però tocaran un instrument o cantaran a una coral, per plaer. Els instruments són àmpliament disponibles i de gran qualitat, i amb tradició més que centenària de fabricació pròpia.

L’anterior és per donar context a Petrof, una de les marques de pianos més reconegudes d’Europa, i un símbol del patrimoni musical a Txèquia. Fundada el 1864 per Antonín Petrof a Hradec Králové, la companyia ha evolucionat des d’un petit taller artesanal fins a convertir-se en el principal fabricant de pianos acústics d’Europa central i oriental, dirigit encara avui per descendents del fundador. Al cap i a la fi, encara avui els pianos es continuen fent en bona part a mà i un per un.

Antonín Petrof va aprendre l’ofici a Viena, va tornar a casa i va construir el primer piano de cua. L’enfocament meticulós i la passió pel so pur van establir les bases de l’empresa. Durant els segles XIX i XX, Petrof va guanyar prestigi internacional, va anar obtenint premis en exposicions universals i exportant pianos arreu del món. El catàleg va anar creixent per incloure una àmplia gamma d’instruments, apreciats per la qualitat artesanal, la calidesa del to i la resistència.

Continua llegint «Petrof: una llegenda viva de la construcció de pianos»

Marques catalanes presents a Praga

Les bosses Ölend

Passejant per Praga criden l’atenció unes bosses de roba de colors ben estridents, encoixinades, i com ja no podria ser d’una altra manera veganes. Són les bosses de la marca Ölend.

Pel nom les podríem atribuir a un disseny escandinau, però en realitat s’han creat a Barcelona.

Els diferents models de bosses es diuen Ona, la més popular, Nil, Nina, noms ben catalans. Es troben en botigues de barri de la com Nila Store, Viva Butik o Creammy a Vinohrady, Holešovice o Karlín.

Són botigues multimarca que aposten pel producte local, sostenible i d’alta qualitat i estan al costat d’altres dissenyadors escandinaus com Marimekko.

Remenant entre els vestits d’aquestes botigues a una altra etiqueta diu “Fabricat a Espanya”. És Bobo Choses, també una marca catalana amb botiga única a Rambla Catalunya i la seu a una antiga fàbrica de joguines de Barcelona.

També molt popular entre els més petits txecs, tot i que també tenen col·leccions de dona.

Com a novetat Ölend ha presentat una col·lecció limitada amb col·laboració amb Bobo Choses.

Aquestes marques catalanes tambe les podem trobar en botigues més orientades a la venda en línia com Freshlabels o Wildmoon.

No ens podem oblidar d’altres marques clàssiques que porten anys per aquestes terres, com Camper o Beatriz Furest, com diuen ells “dissenyat a Barcelona”, o les joguines Londji, que dissenyen i manufacturen entre l’oficina de Barcelona i la fàbrica a Pla de l’Estany a Girona, i de les quals hem parlat.

(londji.com)

Les marques catalanes són populars entre els txecs, o més ben dit entre les txeques.

(Col·laboració de la lectora E.M.)

Avui és la “cremada de les bruixes”

La revetlla de Santa Walpurgis, una tradició txeca per celebrar la primavera, compartida a Europa Central

El calendari txec: 30 d’abril, la cremada de les bruixes

La crema de les bruixes té aquest caràcter de pícnic familiar (foto del lector B.R.)
La crema de les bruixes (olomouc.cz)

La Nit de Walpurgis, celebrada el 30 d’abril, és una festivitat arrelada en la tradició popular txeca molt compartida a Europa Central, sobretot Alemanya, Eslovàquia, Àustria i Suïssa.

La festa marca la transició entre l’hivern i la primavera, té les arrels en rituals pagans i llegendes medievals sobre bruixes i esperits. Santa Walpurgis va ser una abadessa del cristianisme primitiu de l’alta edat mitjana, nascuda al que avui és Anglaterra i activa al que avui és Alemanya.

A Europa Central, com a tota Europa, la qüestió era apropiar-se dels rituals pagans i “resignificar-los” a favor del cristianisme. Les fogueres del dia de la crema de bruixes us faran pensar, correctament, en la revetlla de Sant Joan als Països Catalans. Es creia que aquesta aquesta nit, les bruixes es reunien al cim de les muntanyes per celebrar rituals, encanteris, etcètera.

A Txèquia Pálnení čarodějnic (“la crema de les bruixes”) és una de les festivitats més populars i esperades de la primavera. La gent encén grans fogueres al capvespre, especialment en zones rurals i parcs públics, i sovint es crema una figura de palla que representa una bruixa.

Aquesta pràctica simbolitza l’expulsió de l’hivern i les forces fosques, donant la benvinguda a la llum i la fertilitat de la primavera.

Les activitats inclouen música, danses, disfresses de bruixes i jocs infantils. És una nit festiva i comunitària.

En moltes ciutats, com Praga, s’organitzen esdeveniments per a tota la família, combinant tradició, folklore i entreteniment modern.

Menú de primavera: bitcoin, xous de moda catòlica, liberalisme sexual i contes per a infants, que és Sant Jordi.

Els dinars del club*samfaina (38)

Ets a Praga i vols tastar un montadito de baguet torradeta, pebrot i albergínia escalivats, tonyina i anxova, i passar quatre o cinc hores parlant català, en un ambient amic? Fes-te del Casal Catalanotxec i segueix el club*samfaina, que és la seva secció gastroesnob. Les “pretaules” són estupendes, els dinars “nivell iaia”, i les sobretaules un viatge de converses fascinants, que van des del ritual catòlic quan es mor el Papa fins al liberalisme (en el sentit de llibertat de costums) sexual dels txecs. En el Casal Catalanotxec es troben catalans que ja eren a Praga un any en el qual altres catalans que venen al dinar no havien ni nascut. Precisament aquesta diversitat generacional i d’orígens és la gràcia de l’invent, avui hem estat gent de les quatre províncies del Principat, i hem tingut també gent nova, que ve per primera vegada.

Continua llegint «Menú de primavera: bitcoin, xous de moda catòlica, liberalisme sexual i contes per a infants, que és Sant Jordi.»

DNI (potser) a l’ambaixada espanyola a Praga

(Potser) ja no haureu d’anar a l’Estat a fer-vos la fitxa policial

L’1 d’abril el govern espanyol ha emès el Decreto 255/2025 amb diverses qüestions sobre el DNI i una pot ser d’interès per a la comunitat expatriada.

D’acord amb el seu esperit totalitari, el DNI es manté com el que és, una fitxa de la policia. No solament es manté, sinó que es modernitza, es fan aplicacions i arriba als consolats de les ambaixades.

Que és una fitxa de la policia és un fet, si arriba a les ambaixades és per una col·laboració d’Exteriors i Interior.

“Esta medida moderniza la gestión de identidad y acerca la administración a la ciudadanía española en el exterior, cumpliendo con las nuevas exigencias tecnológicas y jurídicas europeas.”

Darrere la retòrica rimbombant sembre hi ha la lletra petita:

“La Dirección General de la Policía podrá emitir el DNI en aquellas representaciones diplomáticas y oficinas consulares que dispongan de los medios técnicos y humanos necesarios.”

Això què vol dir? Que s’anuncia el DNI a les ambaixades, que potser us evitareu les molestes gestions i els viatges expressament… o potser no, perquè en realitat potser arriba a tres o quatre països i no a Txèquia. Ja veurem.

(Font: kpmigraciones.es)

Mentre crema Roma ens fotrem un conill amb samfaina


Els dinars del club*samfaina
OFF-SAMFAINA AFTER CALÇOTADA (37)

“Mentre crema Roma ens fotrem un conill amb samfaina”: aquest és el mood. L’abús de l’ús irònic de l’anglès és un running joke. Diem off-samfaina perquè sortim de la regla de l’últim dissabte. L’últim diumenge hi va haver la calçotada del Casal i no volíem provocar “fatiga social” entre els membres del club*samfaina. Diem after calçotada perquè hem fet coses amb calçots després de la calçotada reglamentària.

Que la trumpada que han rebut les borses del món aquesta setmana havia d’interessar els comensals es podia esperar. Entre els nostres membres “invertits” predomina el perfil tranquil, de llarg termini, aliè als pànics momentanis. Hem constatat que el bitcoin ha quedat al marge de la massacre. S’havia dit que “correlaciona amb la borsa”. S’ha demostrat que no.

Avui, per cert ha vingut un samfaina nou. És un perfil tècnic (software). Viu en parella, mixta. És un cervell que es va fugar de Barcelona a Londres, la idea era “un parell d’anys a veure què tal”, però ai, va conèixer una txeca. De tot això fa quinze anys. El club*samfaina atreu gent interessant.

“Calçot de pis”, el concepte

El calçot no és fotogènic, és així. Sempre queda trist. Però no importa, perquè ens serveix per la salsa, la carn i el trobar-nos.

El “calçot de pis” és el que et fas a casa al forn. Et perds el ritual i la graella, te’l menges amb forquilla i ganivet. No menges carbó, no t’embrutes els dits, no n’has de llençar la meitat. Però és un calçot. Abans has tastat la crema de calçot.

Brou de la part verda del calçot i julivert, patata rostida, la part blanca del calçot ofegada, romesco, crostonets amb pimentó i vinagre, menta: crema de calçots.

La crema de calçot se sosté en un brou que es fa amb la part verda del calçot i julivert. En aquest brou hi afegireu patata rostida, romesco i la part blanca del calçot, tallada en rodanxes i ofegada en oli. Tot això es trinxa amb la batedora, i després ho podeu colar o no (nosaltres no ho colem). Per donar-li una mica de rock and roll hi afegim crostonets de pa fregit amb pimentó fumat i vinagre i fulla de menta fresca.

Continua llegint «Mentre crema Roma ens fotrem un conill amb samfaina»