Sarsuela!

Els dinars del club*samfaina (35)

El club*samfaina, la secció gastroesnob del Casal Catalanotxec, torna a la gran, amb sarsuela de peix i marisc. Un plat que emociona perquè fa pensar en les iaies i en les mares i en les arrels ancestrals de tots nosaltres.

La sarsuela és un plat que fa festa, fa diumenge. Necessita uns bons pròlegs. L’amanida d’escalivada, o l’escalivada amanida, és a dir rostir pebrot i albergínia i portar-ho cap a l’amanida, és un clàssic dels nostres dinars.

És quasi vegà, si no fos per l’anxova de l’oliva, que és opcional. Avui ha vingut gent que no ve freqüentment, cosa que sempre és d’agrair. L’energia de la conversa deriva de seguida cap a algun aspecte del xoc cultural. Avui, com viuen els fills les identitats múltiples? El resum, la resposta curta és “estupendament, el qui ens trenquem el cap són els pares”.

El segon pròleg és una amanida de bolets, formatge de cabra i olives kalamata, tot del Billa, o de qualsevol supermercat. Sempre volem tirar d’ingredients fàcilment disponibles.

El tercer pròleg és una amanida amb ricotta, magrana, nous de pacaner torrades i glacejat de vinagre balsàmic. Faltaven daus de remolatxa que el cuiner es va deixar, però no se’n va adonar ningú, perquè les amanides tenen aquesta flexibilitat.

Una comensal arquitecta està convençuda que al lloc dels dinars hi ha cadires de Jindřich Halabala, un gran dissenyador txec. Porta un llibre, compara els models i les fotos: no es pot arribar a conclusions definitives. Els dissenyadors txecs d’entreguerres juguen un paper clau en desenvolupar la cadira de tubs primer com la cadira de cotxes, després fa el salt al mobiliari.

Una de les cadires en qüestió: Halabala sí? Halabala no?

La conversa ens porta a la gran arquitectura d’entreguerres a Praga i a Brno. Visitar la vil·la Tugendhat continua estant dificilíssim, però podem parlar de la vil·la Muller de Loos, a Praga, més accessible, o de com Mies Van der Rohe acaba de fer el pavelló alemany a l’Exposició de Barcelona del 29 i se’n va a Brno a fer la vil·la Tugendhat. Als anys trenta, el Gatcpac recolliria tot aquell impuls d’avantguarda a Catalunya.

Finalment: la sarsuela. És tan exquisit que la persona que no cuina el veu com un miracle. Però de fet és molt senzill: només cal fregir el calamar, les gambes, el llobarro enfarinat (seguim la recepta de Maria Nicolau).

En aquest oli que té restes de farina i sucs i peix del marisc s’ha sofregir la ceba. La recepta original l’acaba amb brandy, però no cal. S’hi afegeix tomàquet, fins que queda tot com una melmelada. Tot s’ha de trinxar i colar amb un colador xinès, i tornar a la cassola. Aquí es torna a la cassola el peix i el marisc, i els musclos, que heu obert separadament, i heu tret la mitja closca buida, i finalment s’afegeix la picada.

colador xinès (ho posem amb esperit de servei)

La picada: paral·lelament heu fet fumet amb els caps i les cues del peix, que té més espina que carn. Heu fregit pa, alls i el fetge de llobarro (un llobarro feia quasi un quilo). Com que era poc fetge hi hem afegit fetge de bacallà, que es troba normalment als supermercats a les conserves de peix. Podeu fer tota la picada només amb aquest fetge.

L’all, el fetge, les ametlles torrades, el pa fregit i un manat de julivert fan la PICADA (aquí música èpica). Afegiu-hi fumet perquè es trinxi millor, aboqueu-ho a la cassola. Feu servir més fumet per conjuntar-ho tot.

L’epíleg és pera al vi, gelat de vainilla i les clàssiques galetes de gingebre. Els vins: blancs txecs i moraus. Arribats aquí, els comensals estan sentimentals. En realitat, apreciem la cuina perquè som fills i filles d’aquell treball ingrat i callat de les dones de la família.

Mentrestant, les famílies de les comensals mares comencen a fer-se notar, la pressió de l’amor filial va acabant la jornada. Encara hi ha temps de parlar un moment d’idees d’inversió.

Per acabar no cridem els eslògans del club, però els posem aquí perquè recullen l’esperit de la idea: Cuineu, malparits! Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament! El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant!

_____
Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de gener.

École de Paris

George Kars, un txec que va pintar la Tossa de Mar dels anys trenta

La Galeria Nacional dedica una exposició a artistes txecs del París d’entreguerres. La idea rebuda que té la persona txeca culta sobre “artistes txecs” i “París d’entreguerres” és František Kupka, Jindřich Štyrský o Toyen. Però de fet Georges Kars, Othon Coubine i François Zdenek Eberl van triomfar a l’època a París mateix, després van caure en un cert oblit i aquesta exposició busca precisament revindicar-los.

Chagall, Modigliani (Miró, Picasso…)
L’exposició penja un parell d’obres de Chagall i Modigliani de les col·leccions patrimoni de l’Estat txec per donar context, i recrea l’època amb imatges documentals en vídeo. Al Montparnasse de l’època, diuen les cròniques, per cada francès hi havia dos estrangers i tots eren artistes. Hi havia salons oberts, sense jurat i sense premi, on tothom podia entrar i exposar, i una densa escena de galeries. És l’entorn per on circula per exemple Miró, que fa el primer viatge a París el 1920 i hi troba Picasso, que hi havia començat a anar uns vint anys abans.

Praga-París-Tossa de Mar
Un dels pintors, George Kars, era amic de Marc Chagall i junts van passar per la Tossa de Mar de l’època, quan només hi havia pescadors i pagesos i el turisme no existia. L’exposició reuneix una sèrie de petits quadres amb vistes.

La Tossa de Mar dels anys trenta segons George Kars.


Othon Coubine en canvi va acabar rebent la nacionalitat francesa, i els francesos se’l fan seu. Un dels seus primers col·leccionistes va ser Leo Stein, germà de Gertrude, que també va ser un dels primers col·leccionistes de Picasso. Coubine pintava paisatges de la Provença on vivia i uns retrats idealitzats de gent normal que els fa semblar àngels, éssers andrògins, fora del temps. Fa pensar en Sunyer i el paisatgisme noucentista català de l’època.

Eberl i les flors del mal (per situar-ho)

Brassaï i Eberl (la fotografia surt al context de l’exposició, el quadre d’Eberl no és a l’exposició).

François Zdenek Eberl va fer, entre altres coses, una sèrie de pintures que són paral·leles a les fotografies icòniques de Brassaï sobre la vida nocturna al París de l’època, i que han servit sobretot per idealitzar una època màgica i sòrdida alhora. Per a situar-ho a l’exposició hi ha una cita del crític Robert Valançay de 1929, segons la qual “Baudelaire va escriure les Flors del Mal directament per a Eberl”.

Club d’amics de la NG
Consulteu el programa d’entrades anual de la Galeria Nacional. Ara mateix us costa CZK 1150 entrar a tot tantes vegades com us vingui de gust, tot l’any, i CZK 1750 a una persona i algú més (amic, fill, parella), més diversos avantatges.

KVIFF CLASSICS

(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.

Kalamita, un clàssic txec dels anys setanta, restaurat (classics.kviff.com)

Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.

Tràiler de Kalamita a You Tube.

Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.

Una exposició de Koudelka: Ruiny

Atenció al Museu d’Arts Decoratives

(upm.cz/josef-koudelka-ruiny)

Entre 1991 i 2017 Josef Koudelka va fotografiar sistemàticament uns dos-cents llocs amb ruïnes grecoromanes de la Mediterrània. El resultat és aquesta exposició i catàleg corresponent que després de Londres i París Koudelka porta “a casa”. Té molt bona relació amb el Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze), els ha donat moltes fotografies.

La fascinació per les ruïnes és antiga i està molt documentada. Les fotografies de Koudelka, combinades amb citacions de tants escriptors viatgers que han parlat de les ruïnes, transmeten aquesta narrativa de l’exposició sobre l’abisme del temps i la grandesa dels antics, per l’harmonia i la delicadesa del que de fet són tones de pedra.

És molt interessant el mapa dels llocs arqueològics. És una experiència de mediterraneïtat curiosa si es pensa que és la visió d’un artista del centre d’Europa. Les ruïnes són a Itàlia i Grècia, però també a Tunis, Líbia, Israel, el Líban, Síria i Turquia.

“Les ruïnes no són el passat, són el futur. Un dia tot seran ruïnes”, diu una frase del mateix Koudelka, que decora les parets. En un món incert, amb una Europa que es percep en decadència, la coincidència d’una exposició com aquesta té una qualitat de comentari fatalista segurament aliè a la voluntat dels responsables, però no per això menys pertinent.

Un museu molt interessant i potser poc valorat
El Museu d’Arts Decoratives (Uměleckoprůmyslové museum v Praze) és dels més interessants i poc valorats de la ciutat. Té magnífiques col·leccions permanents que mostren el gran nivell de les arts aplicades des de sempre, i té exposicions temporals com aquesta de Koudelka o Paolo Venini, un artista del vidre venecià. Fan activitats concretes, per exemple el mateix Koudelka farà una visita guiada a l’exposició tres dies, no cal dir que en txec. També hi ha la millor biblioteca d’art i disseny, amb 195 mil títols.

Des de la reforma de 2107 s’hi entra pel jardí i el cafè restaurant, que és del tot prescindible: producte visiblement mediocre, personal escàs, que no dona a l’abast. És una trampa afarta-turistes, que hi troben refugi. El sobrevaloradíssim i delirantment car cementiri jueu és allí mateix. Al passadís de la planta baixa del museu hi ha, a més de la caixa i la consigna, la botiga i llibreria de rigor.

Václav Havel avui: icònic i cuqui

Retrat de Václav Havel per Pasta Oner, una mena de “Banksy” txec.

Václav Havel es va morir el 2011 i a mesura que la data va quedant enrere va agafant un caràcter icònic, de sant laic. Se’n poden veure fotografies i imatges recreades per artistes en cafès petits i independents de Praga, i dona nom a l’aeroport de la capital.

Per a la generació txeca jove, la que va per la vintena, és un personatge del món dels pares. És una figura de la galeria de txecs il·lustres dels quals es parla a l’escola.

S’han fet pel·lícules, documentals i llibres sobre Havel. Hi ha merxandatge. De la pel·lícula en vam parlar: és un bunyol. En canvi hi ha un molt bon documental que recull la vanitat i la coqueteria de Havel en relació amb el poder i la teatralitat del poder, una cosa que ell, sent un brillant dramaturg i un home de teatre, va gaudir. Michal Žantovský va fer una biografia extraordinària, probablement definitiva.

Václav Havel és cuqui i té merxandatge. Com diuen els nens i els joves txecs, és “ňuňu”.

La societat txeca avui no té res a veure amb la del temps de Havel. Incertesa geopolítica al marge, el país viu de portes endins el que serà recordat com una edat d’or.

No és que no hi hagi problemes, només faltaria. Però si es considera la plena ocupació i el nivell de consum el quadre és raonablement optimista. La natalitat, que al cap i a la fi és un un índex d’esperança, està també per sota del 2,1 de substitució com a tot Occident, però a 1,6 està molt per sobre que a Catalunya, on a penes supera l’1,1.

En aquest context d’optimisme relatiu i desmemòria cada cop costa més estirar el xiclet de l’anticomunisme banal que va impulsar els demòcrates txecs els anys noranta. Llavors el txec mitjà podia combregar amb el relat que Havel va “lluitar” per nosaltres.

Continua llegint «Václav Havel avui: icònic i cuqui»

cibulák

“Cibule” en txec vol dir “ceba”. “Cibulák” és una porcellana guarnida amb motius de color blau que són el que sembla una ceba i flors i plantes estilitzades. El blau de cobalt és un pigment ancestral, present en ceràmiques i porcellanes a tot el món. La “ceba” que dona nom a la porcellana txeca en realitat era una magrana, però els artesans del segle XVII que van començar a copiar motius de les teles estampades que venien d’orient no es podien ni imaginar què era una magrana, i van decidir que era una ceba. Al segle XIX la producció es va industrialitzar, i fins avui: la porcellana del “cibulák” és a quasi totes les cases txeques, són plats i plàteres que l’àvia va rebre de la mare, i que ella també deixarà als que venen després. El “cibulák” és la porcellana dels àpats de Nadal i de les grans ocasions, i és una estupenda tradició de disseny i arts aplicades txeques perfectament viva, que ha experimentat el comentari irònic de dissenyadors txecs joves.

_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.

El tió de Barcelona visita el cosí de Praga i es reparteixen la feina

El tió de Barcelona al pont Carles, amb el Castell al fons.

Hola! El meu cosí de Praga m’ha convidat a fer una visita i una sessió amb els nens i nenes de la comunitat catalana, i he dit per què no. M’ha agradat la ciutat, és molt bonica, molt caminable, sobretot quan tens un camàlic humà que et carrega, i amb un transport públic impecable. La gent pel carrer m’ha reconegut, tot i que algun ximple mal informat m’ha dit “cagatió”.

La mainada catalanotxeca de Praga ens ha bastonejat a mi i al cosí a base de bé, tot i que als ha costat entrar en calor a l’hora de cantar. Però al final entre el cosí i jo ens hem repartit quatre rondes. M’han dit que hi ha hagut unes quantes baixes per malaltia. N’hem tingut de molt petits, que aquest any han començat, i de més grandets, sobretot una noia, que ja ens començava a mirar amb més escepticisme, però que encara li encanta ser-hi quan es reparteixin regals i mandarines. Ens hem caigut en gràcia, perquè aquestes coses són mútues, i al final passaré les festes convidat a casa d’aquesta família mixta de Praga, i jo encantat.

Els transports públics de Praga són impecables. El tió ha pujat i baixat dos o tres cops les escales de l’estació de la Ciutat Vella.

Enviar i rebre paquets, un canvi benvingut en la vida de l’expatriat

És fàcil i relativament barat: un paquet de dos quilos amb torrons triga (a principis de desembre) tres dies en anar de Barcelona a Praga, per 30 euros. L’empresa és Nova Post, són ucraïnesos, funciona impecablement. Exploreu els preus i els serveis, tant a la web catalana com a la web txeca. Us ho podeu fer portar a casa o anar-ho a buscar, a Praga tenen una oficina prop de Florenc.

La normalització de la paqueteria és una bona notícia per exemple per als avis remots que vulguin fer arribar regals a nets, o per evitar-vos facturar maletes des de Catalunya. És més barat o comparable enviar segons quin paquet que facturar una maleta, això per no parlar de la comoditat de viatjar sense maletes. Es pot enviar quasi de tot, des de llibres fins a bacallà envasat al buit, per al menjar el límit són quantitats raonables, de consum personal. El límit és la vostra imaginació: us revisaran i pesaran la capsa abans de tancar-la i enviar-la.

A l’oficina de Florenc tot el personal és ucraïnès, i quan la visitem, també ho són quasi totes les persones de la clientela, que fan cua per recollir i enviar paquets, en silenci respectuós. Els empleats van uniformats amb la mateixa roba còmoda, l’oficina està perfectament dissenyada amb el vermell corporatiu. Gent d’aspecte modest envia a Ucraïna capses plenes de te i xocolata i petits regals guarnits de Nadal.

Escudella-ramen, el concepte

Els dinars del club*samfaina (34)

És novembre. Som a Europa Central. Fa fred. Volem un dinar amb substància proteínica: és el temps d’escudella-ramen. Això vol dir, d’entrada, trobar el bol perfecte: és l’OFTAST d’Ikea. El venen com un contenidor d’allò que ha de ser servit, però considereu-lo com un plat individual.

El bol OFTAST d’Ikea és imprescindible (ikea.com/es/ca)
Continua llegint «Escudella-ramen, el concepte»