Aprendre a confiar, enmig del dia a dia

Testimonis personals de la vida a l’estranger (1)

Aquesta secció és nova. Recull testimonis personals d’aspectes de la vida de la gent de la diàspora. La Montserrat Vilar viu a Viena i de sobte decideix que ha d’anar a veure els pares, que celebren l’aniversari, i la decisió li pertorba el dia a dia. Ho explica des de la seva fe cristiana, però és una vivència amb la qual molts, des de qualsevol lloc del món i qualsevol fe, o cap, us podreu identificar.

“Compro el bitllet o no?”. Els meus pares feien anys, la mare 90 i el pare 94. Per a mi, va ser clar de seguida: vull ser-hi! Els primers pensaments van ser pràctics: Tinc prou diners per al bitllet d’avió? Em va bé la data?

Quan li vaig explicar al meu marit em va preguntar: “Ja has pregat per això?” La pregunta em va colpir. En la meva pressa havia oblidat el més important: preguntar primer a Déu.

Quantes vegades actuem impulsivament perquè alguna cosa és important per a nosaltres, i més tard quan hi han dificultats ho portem davant Déu? Vaig decidir esperar conscientment i pregar. La pressió interior (“El bitllet segurament pujarà de preu!”) es va transformar al cap d’uns dies en pau.

Vaig demanar a Déu: “Si he de volar, dona’m un senyal”. Uns dies més tard, el meu marit va dir inesperadament: “Crec que hauries d’anar-hi”. Tal dit, tal fet! Vaig reservar el bitllet, plena d’alegria i agraïment.

El desert i els nostres hàbits
Al grup bíblic de l’església protestant on vaig a Viena, vam reflexionar sobre la temptació de Jesús al desert (Marc 1,13). El desert és un lloc de silenci, de reducció, però també de decisió. Allà es mostra en què confiem realment.

La temptació no només arriba en situacions extremes. De vegades comença amb detalls molt petits. Per exemple, amb un segon tros de pastís, encara que sabem que no és saludable.

És fonamental reconèixer els nostres “pecats arrelats”, els patrons en què vivim una i altra vegada. Perquè en la paraula “hàbit” hi ha el significat d’ “habitar”, de “viure-hi”. Allò que fem repetidament esdevé natural.

Per què no practicar nous hàbits espirituals?
1. Abans de prendre decisions: primer pregar.
2. Abans de reaccionar: aturar-se i fer silenci.
3. Abans de criticar: “aparcar” la llengua

La repetició ens impregna el cor. Els bons hàbits creixen quan es practiquen conscientment.

La confiança es posa a prova
El mateix dia del viatge em van cancel·lar el vol per la neu. Sense alternatives, sense places lliures. Una altra vegada, em trobava interiorment en un “desert”.

De nou, vaig pregar: “Senyor, que es faci la teva voluntat, no la meva”. En aquell moment, vaig sentir pau. Una calma profunda. La certesa que Déu té una visió completa de les coses i que està per sobre de tot i de tothom.

Per què ens costa tant posar les coses en mans de Déu i deixar d’actuar en primera persona? Sempre volem controlar-ho tot. Però la confiança creix quan entreguem el control i ens deixem guiar per Déu.

Després del nostre curs bíblic en línia d’avui, em prenc aquestes preguntes per reflexionar i processar:

1. Quines situacions em desestabilitzen i em fan perdre el control de mi mateixa?
2. On puc aprendre a quedar-me tranquil·la i fer silenci?
3. Quant marca el meu baròmetre personal de confiança divina?

I, per cert, el pastís d’aniversari de la mare era boníssim, però només en vaig menjar un tros!

Monserrat Vilar i Torras és professora de cant coral, solfeig i piano a l’escola de música municipal de Viena (Musikschulen der Stadt Wien).

Introducció brevíssima a Eslovàquia

Image
El castell i el Danubi al capvespre a Bratislava, capital d’Eslovàquia (Dronepicr / Wikimedia Commons)

Si arribes a Eslovàquia i no en saps res, o quasi res, aquest article és una pista d’aterratge. Té 5,4 milions d’habitants i una economia d’uns 120 mil milions d’euros. Això el fa un dels tretze estats de la Unió Europea amb menys població que Catalunya i un dels catorze amb una economia més petita.

Situat al cor de l’Europa central, entre Àustria, Txèquia, Polònia, Hongria i Ucraïna, el país té un pes industrial alt: prop d’un quart del PIB prové de la indústria, una de les proporcions més altes de la Unió.

L’estat eslovac és independent només des del 1993, quan es va separar de l’antiga Txecoslovàquia. El procés, conegut com el “divorci de vellut”, es va produir sense violència i va cridar l’atenció a Catalunya perquè va ser una independència negociada. En vam parlar.

Tot i la joventut política, el territori té una història llarga: durant segles va formar part del regne d’Hongria, dins la monarquia dels Habsburg.

La capital, Bratislava, és una de les més petites d’Europa. Situada al Danubi i a menys d’una hora de Viena, funciona com un pont natural entre l’Europa central germànica i el món eslau.

Image
Vista aèria del Castell de Spiš, gran fortalesa medieval d’Eslovàquia (Jakub Hałun / Wikimedia Commons)

Muntanyes, castells, excursionisme, esquí
Els Tatres Alts dominen el paisatge del nord, la part més elevada dels Carpats, amb llacs glacials i rutes marcades. Hi ha una gran densitat de fortaleses medievals: més de 180 castells, entre els quals destaca el castell de Spiš. Aquest patrimoni natural i històric alimenta una part dels serveis: el turisme rural, el senderisme i les estacions d’esquí dels Carpats atrauen cada any visitants d’Europa central. (Aquí el testimoni d’una excursió de muntanya).

Línia de muntatge d’automòbils a la planta de Volkswagen a Bratislava, símbol del pes de la indústria al país. (Volkswagen AG / Wikimedia Commons)

Una potència discreta de la indústria europea
Aquesta Eslovàquia rural i històrica conviu amb un país modern i industrial. Després del comunisme el 1989, l’economia es va transformar ràpidament gràcies a les privatitzacions i a la inversió estrangera, fins a convertir-se en una peça important de la indústria europea.

Continua llegint «Introducció brevíssima a Eslovàquia»

Hamburgueses, cervesa i pantalles: Munchy am Schottenring

Cafès, restaurants i establiments de Viena (2)

Hi deu haver MILERS de llocs a Viena per anar a veure el Barça, però per algun havíem de començar, i aquest és cèntric. És petit, reserveu. Sobretot cervesa i bones hamburgueses, potser hi influeix que són turcs (?). Públic masculí al futbol, tret d’alguna acompanyant, però hi ha molt més programa, amb sessions de música. Bar esportiu de nit els dies partit, també bar de tarda.

Una comparació: Viena, Barcelona, història de l’habitatge públic i antifeixisme aplicat

Entre 1927 i 1930 a Viena es va construir Karl Marx Hof, que és un dels conjunts d’habitatge públic més emblemàtics de la ciutat. Hi ha uns 1300 habitatges i fa més d’un kilòmetre de llarg. La façana vermellosa i color crema, els arcs monumentals, l’entorn enjardinat, demostren que en el punt de partida hi ha una determinada concepció de la dignitat humana. Avui està perfectament conservat i en funcionament. Té connexions de rodalies, metro, autobús i tramvia. En un dia feiner la gent va amunt i avall, capficada en els seus assumptes.

El Karl Marx Hof (1927-1930) és probablement el complex d’habitatge públic més emblemàtic de Viena.

Poc després d’acabar-se el Karl Marx Hof, entre 1932 i 1936, a Sant Andreu del Palomar, Barcelona, la Generalitat republicana va construir la Casa Bloc. Formava part d’un programa d’habitatge social per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

La Casa Bloc (1932-36), detall de façana.
Continua llegint «Una comparació: Viena, Barcelona, història de l’habitatge públic i antifeixisme aplicat»

Cavall Fort i la transmissió de la llengua (a l’estranger)

La Montserrat Vilar és professora de música. Viu a Viena des de fa quasi trenta anys i ha tingut una idea tan simple com valuosa.

Ara que les filles ja són grans, ha decidit no llençar la col·lecció de revistes Cavall Fort que les ha acompanyat durant la infància.

En lloc d’això, ha optat per compartir-la amb altres famílies catalanes de la ciutat.

Durant gairebé deu anys, les revistes han servit per aprendre i practicar el català. A través dels còmics, les històries i els reportatges, les filles han mantingut el contacte amb la llengua i la cultura.

La resposta de la comunitat no s’ha fet esperar:  vuit famílies catalanes de Viena s’han mostrat interessades a rebre exemplars, i la Montserrat els ha repartit religiosament.

El Casal Català de Viena també ha contribuït a difondre la iniciativa entre la comunitat.

Aquest mateix patró d’avis regalant Cavall Fort als nets expatriats, igual que el van comprar als pares quan eren nens, també s’ha detectat a Praga, i és que entre les famílies de la diàspora la lletra pot canviar, però la música sovint s’assembla.

Aquests materials són valuosos per a les famílies catalanes que viuen fora de Catalunya. Ara que a alguns expatriats ja els han crescut els fills convé pensar en les noves generacions.

La iniciativa de la Montserrat mostra el benefici de pensar, quan cal, en termes de comunitat.

Vi de Viena i escalopes: Feuerwehr-Wagner

Cafès, restaurants i establiments de Viena (1)

(feuerwehrwagner.at)

Feuerwehr-Wagner és un celler familiar i taverna vienesa alhora, un heuriger. El lloc té unes tres-centes taules, en dos nivells, amb un espai aïllat perquè els més petits juguin. Al llarg de la tarda va arribant gent de totes les edats i combinacions: parelles joves, grups d’amics, famílies, gent gran, etc.

Arriba quasi a omplir-se, però només se sent el mormol de les converses i les rialles, ni una paraula per sobre de l’altra. La gent es deixa passar cortesment entre taules, amb un civisme delicat. Recorren el local cambreres joves i fortes, carregades de safates plenes, o bé els clients que s’han recollit la comanda al bufet.

El públic és estrictament local, la web només està en alemany, i tan tranquils, escolti: seit 1683, diu la divisa familiar, o sigui, l’implícit és que fa més de 330 anys que hi som, vostè mateix.

El districte vienès de Döbling és una zona històricament vinculada al cultiu de la vinya. La família Wagner explota unes onze hectàrees de vinya situades entre Viena i la localitat propera de Klosterneuburg-Weidling. La continuïtat generacional ha permès mantenir una tradició vitivinícola i consolidar el celler dins del panorama del vi vienès.

El nom de l’empresa prové de l’avantpassat Josef Wagner, que va ser capità del cos de bombers voluntaris de Heiligenstadt al segle XIX. Amb el temps “Feuerwehr-Wagner” es va convertir en la denominació del celler i del local gastronòmic, que podríem traduir lliurement com “Cal bomber Wagner”.

A més d’elaborar el vi que se serveix, l’establiment ofereix als clients especialitats austríaques tradicionals. Aquí és impossible escapar-se del wiener schnitzel. La màxima excitació consisteix en triar si l’escalopa la voleu de xai… o de vedella, però sempre amb la kartoffeln salad.

En fi, el xovinisme gastronòmic llatí, que en si mateix és una mica ridícul, val més deixar-lo estar, perquè se suposa que viatgeu per curiositat, per conèixer altres cultures. Si viviu a Viena el més probable que us acabi portant a un heuriger gent del país , i la cuina de casa és sagrada per a tothom, a tot el món.

Hi ha més plats, però no gaire més, el servei s’organitza en forma de bufet amb plats freds i calents elaborats segons la temporada, o bé sota comanda. El que heu de fer, visitant un celler familiar de tres segles, podent conèixer els notables vins blancs de la regió, és no demanar cervesa, no queda bé. Tot i així —el civisme obliga— en tenen només d’ampolla, per als recalcitrants.

El local ha anat evolucionant per adaptar-se una afluència de visitants molt important i constant tot l’any. A més de les sales interiors hi ha espais exteriors com terrasses prop de les vinyes, per quan arriba el bon temps. Potser això és més atractiu, per al visitant al·lòcton? Es podrà menjar l’escalopa… però a l’aire lliure, voltat de vinyes.

Feuerwehr-Wagner és una combinació òptima de tradició familiar, producció vitivinícola i gastronomia típica de la cultura del vi de Viena.

Fonts
https://www.feuerwehrwagner.at
https://www.trawox.com/en/feuerwehr-wagner-gmbh/
https://www.inyourpocket.com/vienna/feuerwehr-wagner_139496v

Quatre animals marítims…

Anna Espona, Water visions. Exposició col·lectiva. Galerie Toolip, Viena. Fins al 27 de març de de 2026.

Són quatre obres, amb motius d’animals marítims, en una exposició col·lectiva, on els artistes han rebut l’encàrrec d’aportar obra relacionada amb l’aigua, el marc conceptual que unifica tota la varietat.

La galeria Toolip convoca regularment els artistes, sota un motiu general unificador. Històricament hi havia hagut l’acadèmia i el saló alternatiu, les avantguardes històriques. Contemporàniament el tall va desapareixent, tot és va fent més difús.

Iniciatives com la de la galeria Toolip porten un esperit democratitzador de l’art al màxim. Fer-ho a Viena, una ciutat amb una tradició i una institucionalitat tan forta en l’art, també demana una certa audàcia.

Dit això, que fa molts anys que en art “tot val” i “qualsevol pot ser artista”, són llocs comuns. La persona que fa art té a disposició una llibreria infinita de tècniques i recursos. Alhora és quasi sempre algú que fa una altra cosa, que té una altra vida.

Ara bé, que no hi hagi jerarquies en l’art, que viure’n sigui extremadament difícil, res de tot això no eximeix l’artista de dedicar-se al “joc” amb seriositat, per paradoxal que soni. De fet, la galeria selecciona els artistes, es mira les carpetes, per garantir uns mínims.

En temps de producció massiva d’art, i amb la intel·ligència artificial per acabar-ho d’arreglar, la sinceritat i l’autenticitat poden ser un camí a l’hora de diferenciar-se.

El treball d’Anna Espona sembla anar cap aquí, perquè transmet el plaer del joc amb la forma i el color. L’art ha estat figuratiu milers d’anys i ho serà sempre per alguna raó: reconèixer una balena o una estrella de mar només amb forma i color alegre, si ho voleu naïf, té alguna cosa de reconfortant per a les connexions neuronals, perquè és com som els humans. A més fer-ho en un quadre petit té un punt de valentia, perquè l’artista no es pot “amagar” acumulant truculències en llenços de molts més pams quadrats.

Per si visiteu Viena: la ruta dels catalans.

A la icònica catedral de Sant Esteve de Viena hi ha enterrats oficials de l’exèrcit català.

“Catalans fugint del Borbó cap a l’exili” sona actual però ja va passar al segle XVIII. El rebesavi sisè de l’actual rei d’Espanya va mig arrasar Barcelona el 1714, va abolir l’Estat català, va fer matar vençuts i els va robar el patrimoni immoble.

Tot d’acord amb els costums de l’època? Segur que sí, però els vençuts que s’ho van poder permetre van marxar cap a l’exili per salvar la pell, i molts van acabar a Viena, esperant la protecció de l’Arxiduc.

Avui qui visita la ciutat recorre el centre històric. Aquest article pretén ser una guia perquè qui el recorri passi per on igualment passarà, però se li proposa una ruta dels catalans de Viena sabent mínimament qui van ser aquella gent, aquells exiliats.

Interior de la Catedral de Sant Esteve.

Comencem per la icònica catedral de Sant Esteve. Hi ha molta gent enterrada. Entre ells militars de l’exèrcit català com el coronel Eudald Mas i Duran; els generals Joan Francesc Ferrer i Luis Arroyo; el coronel Lluís Cantó; el sergent major Josep Bellver; i el capità Jaume Llinàs.

Ara bé, que les fonts indiquin “enterrats a la catedral” no vol dir necessàriament que les tombes siguin visibles o identificables dins del temple. En molts casos del segle XVIII es tractava d’inhumacions en criptes, fosses o espais parroquials associats a la catedral, i la documentació posterior és irregular.

Des de la catedral, comencem a visitar el centre històric. És un lloc atractiu sobretot perquè és viu, en el sentit que els vienesos exploten el turisme sense complexos, però han mantingut el centre de la seva capital amb vida pròpia, sense prostituir-lo. Així, als palaus hi ha ministeris, institucions i passatges comercials. La gent del país hi treballa, se sent parlar alemany, ja sigui cambrers que fan una pausa per fumar a la porta, o gent ben vestida que va de pressa d’un lloc a l’altre, com els executius al voltant de la borsa de Viena, al Palau Caprara.

El Palau Caprara

La borsa de Viena és una de les més antigues del món, fundada el 1771, en temps de l’emperadriu Maria Teresa. Ens interessa perquè abans va ser la seu del Consell d’Espanya, presidit per Ramon de Vilana-Perles, la gran figura de l’exili austriacista català. Aquest notari i antic capità de la Coronela, la milícia de Barcelona, va arribar a secretari d’Estat a la cancelleria vienesa. Va promoure la creació del Consell d’Espanya per acollir i assistir els exiliats de la monarquia hispànica, que volia dir assegurar allotjament i ofici, sobretot als militars que havien combatut a favor de l’Arxiduc.

Molt a prop del Palau Caprara , a la Minoritenplatz, hi ha el Haus-, Hof- und Staatsarchiv, on es custodien bona part dels documents de l’exili austriacista, com les “Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”, de Francesc de Castellví. És un llibre monumental, gràcies al qual tenim un testimoni dels fets explicats pels vençuts, amb la batalla descrita minuciosament. Els defensors de Barcelona van vendre tan cara la pell que probablement per això la ciutat va ser respectada.

La Minoritenkirche.

A la mateixa plaça hi ha la Minoritenkirche, l’església dels franciscans menors. Va ser un dels punts de trobada de la comunitat d’exiliats. Hi ha enterrades personalitats com Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. Va ser el líder de l’exèrcit de l’interior, capaç de derrotar els borbònics un mes abans de la caiguda de Barcelona a Talamanca. El seu germà Manuel era governador de Cardona, que no es va rendir mai. Junts van marxar a l’exili.

Antoni Desvalls va continuar de militar professional al servei de l’emperador en la lluita contra el turc. Un fill seu, Francesc, es va casar amb una aristòcrata que el va reintegrar a la vida aristocràtica en la Catalunya borbònica, i el fill de la parella, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, va ser un precursor de la ciència i va construir el laberint d’Horta, a Barcelona.

Continua llegint «Per si visiteu Viena: la ruta dels catalans.»

El grau de català a Brno fa deu anys

Arnau Petřivalský a Brno el 4 de març de 2026.

Arnau Petřivalský té 21 anys i és tenor i violinista. Fill de mare catalana, parla l’idioma per presentar composicions de Granados, Toldrà i Mompou, que interpreta alternant el violí i el cant, acompanyat al piano. La professora Pavlína Javorová-Švandová, un dels motors del grau de català a Brno, ha de tancar l’acte i admet que s’ha quedat sense paraules. No és l’única de la quarantena de persones del públic que, per un moment, es commou.

Abans, Lluís-Anton Baulenas diu o canta Papasseit, Brossa i Ferrater, acompanyat de música enllaunada, i un poema seu inspirat en Ferrater, i traduccions seves de Boris Vian. Amb quaranta anys de carrera literària, se les sap totes: l’home menut, amb el braç en cabestrell, davant del faristol es converteix en algú ple de força i swing.

Una celebració acadèmica
La mostra de poesia i música catalanes davant d’estudiants i professors txecs tanca la celebració dels deu anys de l’únic grau de català complet fora del domini lingüístic. Abans, l’acte ha inclòs dues mostres de la matèria acadèmica en forma de conferència breu.

Ha començat Elga Cremades, una lingüista de la Universitat de les Illes Balears. L’acte, diu, té valor sentimental: va ser la primera lectora vinguda de Catalunya i va contribuir de forma decisiva en el desplegament i la consolidació del grau.

Aprendre dels errors
Cremades ha fet, en primer lloc, un repàs de la bibliografia relacionada amb el tema principal de la ponència: la importància de l’estudi de l’error en l’aprenentatge d’una llengua addicional. S’ha centrat en els anomenats verbs lleugers, que és la manera com els lingüistes es refereixen als verbs de construccions com ara fer un petó, en què, sense el nom, fer no vol dir res.

Aquestes construccions van variant en cada idioma, de manera que el parlant nadiu de txec pot reproduir les pròpies d’aquesta llengua quan aprèn català, o bé, per acabar-ho de complicar, si sap espanyol (i els aprenents txecs de català solen saber-ne) és probable que el petó l’acabi donant, perquè percep que el català i l’espanyol s’assemblen.

La lingüista fa collita de dades, a partir d’exàmens sorgits de la pràctica acadèmica, i les garbella amb el programari i l’Excel fins a arribar a conclusions precises sobre la incidència i la durabilitat del problema en qüestió durant tot l’aprenentatge de l’idioma, segons si l’estudiant parla txec, rus, polonès, serbi, alemany o anglès, tot amb vistosos gràfics de barres i formatgets.

La normalització de la piràmide en la literatura fantàstica
La part de literatura l’ha presentat Alfons Gregori, de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań. D’entrada s’ha permès el petit plaer (professoral) d’admetre l’especial que és parlar de La Transformació al país de Kafka.

Però si ha citat aquest relat és perquè el considera icònic del “fantàstic modern”, on l’inquietant és allò no obvi: Gregor Samsa és una panerola gegant des de la primera línia, però la família, creient-se pur sentit comú, no és monstruosament aliena a fins quin punt són gent petita i cruel? Per contra, el “fantàstic clàssic” és el de la tensió narrativa que porta a l’ensurt –Dràcula i companyia.

Continua llegint «El grau de català a Brno fa deu anys»

Inteplast: precisió catalana, projecció europea des de Txèquia

(inteplast.es)

A Klášterec nad Ohří, a uns 120 quilòmetres al nord-oest de Praga i molt a prop de la frontera alemanya, una nau treballa per a la gran indústria europea. És la planta txeca d’Inteplast, empresa catalana especialitzada en peces de plàstic d’injecció d’alta precisió. Des d’aquí s’atén sobretot la demanda d’Europa Central i de l’Est, en particular de l’automoció.

Es diu “injecció” perquè el material fos s’injecta a pressió dins d’un motlle. Moltes de les peces abans eren metàl·liques. Els nous polímers tècnics —més rígids i resistents del que suggereix la idea intuïtiva de “plàstic”— permeten reduir pes i costos sense comprometre la seguretat ni la durabilitat. El veritable valor no és només el material, sinó el disseny del motlle, el prototipatge i el control mil·limètric del procés.

De la Garrotxa al cor industrial d’Europa
La central d’Inteplast és a la Vall de Bianya, a la Garrotxa. Fundada el 1972, l’empresa continua en mans de la família fundadora i ha crescut fins a convertir-se en un fabricant especialitzat amb dues plantes europees i clients en més d’una trentena de països. No competeix en volum massiu, sinó en precisió i capacitat d’adaptació.

La facturació anual se situa en una forquilla d’entre un i 10 milions de dòlars, segons bases de dades empresarials, amb una plantilla global d’uns 200 professionals. És una dimensió mitjana que li permet combinar estructura industrial i flexibilitat. A la Vall de Bianya es concentra el desenvolupament tècnic i bona part de la producció; a Txèquia, la proximitat als grans fabricants centreuropeus reforça l’eficiència logística i la relació amb el client.Tecnologia, persones i cultura industrial

Tecnologia, persones i cultura industrial
La coordinació entre els dos centres no és només una qüestió de correus electrònics i videotrucades. Passa pels bons oficis de Jordi M., que viatja regularment entre Catalunya i Praga. Amb llarga experiència industrial i parlant txec després d’haver viscut al país, té el perfil idoni per gestionar equips tècnics altament qualificats en dues cultures diferents. En indústries d’alta precisió, la tecnologia és decisiva; però també ho és la capacitat de traduir matisos, resoldre tensions i harmonitzar maneres de treballar.

Continua llegint «Inteplast: precisió catalana, projecció europea des de Txèquia»