Una altra iniciativa que reacciona al context polític català després de 2017
Vivint a la diàspora és impossible obviar la importància de l’Estat. Vivint només a l’Estat espanyol potser sí que es pot obviar, donar per fet, igual que el peix dona per feta l’aigua. Només de tant en tant la incomoditat ocasional de posar “espanyol” i “Espanya” als papers oficials –els “papers falsos”, que deia Pedrolo– faria tornar a la realitat.
En canvi, el català fora de l’Estat espanyol viu encara amb “més papers falsos”, perquè es relaciona amb més d’un Estat, i igualment es pot trobar davant del buit polític generat a Catalunya després de 2017.
Contra aquest buit han sortit iniciatives. Una d’elles és el Cens del Poble Català (CPC). L’objecte d’aquest article és presentar-lo a la diàspora catalana a Europa central.
Contra la resignació i el buit polític
El buit l’ocupa gent que rebutja la lleialtat al lideratge polític fallit de 2017, i que tampoc comparteix una suposada “bona gestió” del Psoe i acòlits. Bàsicament, perquè es demostra cada dia fins a quin punt és una fantasia cruel i humiliant que han de viure les nostres famílies i amics a Catalunya. N’hi ha per triar i remenar: la mobilitat, l’accés a l’habitatge, l’ensenyament, la sanitat, la seguretat.
On ha anat aquesta gent? D’entrada i sobretot a l’abstenció. Després a nous partits, amb caràcters i perspectives ben diferents, com Aliança Catalana o Alhora. També a iniciatives de periodisme ciutadà, com Casablanca, Octuvre o Menjòmetre, entre altres.
Mentrestant, el periodisme oficial ha col·lapsat, perquè depèn de diners rebuts del poder polític. Per exemple, la forma com Ricard Ustrell, des de la ràdio pública, atacava els docents en lluita i els instava a obeir la línia del govern és una pràctica que no està tan lluny de sistemes totalitaris.
Com una reacció contra el cinisme del poder, la degradació del periodisme en propaganda, el buit polític i la resignació ciutadana, contra la falsa “normalització” de Catalunya després del 2017, sorgeixen les iniciatives polítiques i de periodisme ciutadà esmentades.
El Cens del Poble Català és part d’aquesta reacció. El mínim comú denominador és que, gràcies al conjunt d’aquestes iniciatives, per al poder autonòmic i els seus clients mediàtics és impossible obligar ningú a viure en la mentida. Fins i tot la persona individual, no enquadrada en cap organització, pot superar la propaganda gràcies a les xarxes.
Què és el Cens del Poble Català
Els seus promotors diuen que no es tracta de fer una simple llista de persones, sinó d’un primer acte de sobirania civil. L’acte de reconèixer-se, comptar-se i controlar un cens propi es concep com una impugnació de censos aliens imposats. És el gest de deixar de ser subjecte passiu d’altres estats i esdevenir un ciutadà conscient de la seva pròpia nació.
Es podria argumentar quin sentit té fer un cens quan no hi ha un Estat propi. Precisament, la iniciativa es pot considerar que és “prepolítica” en un temps de “postpolítica”, sent l’autonomisme la política que es considera esgotada.
En conseqüència, es busca construir una primera estructura d’Estat des de fora del sistema, i per tant la iniciativa és estrictament civil. Troba recer jurídic en la neutralitat de Suïssa: Patrimoni Català, l’entitat promotora, està constituïda en l’ordenament del país helvètic.
Aquest blindatge permet al CPC actuar com un paraigua nacional que no reconeix les fronteres d’Espanya i França ni dels altres estats del món on viu la diàspora catalana. Es tracta d’un registre transversal centrat en la realitat de la pertinença a la nació.
El rigor del procediment
A diferència de les consultes o registres simbòlics, que amb inscripcions en línia ja fan, el CPC exigeix una validació presencial a càrrec de la figura del fedatari. Aquesta figura comprova la documentació i certifica que la persona inscrita compleix els requisits objectius de pertinença a la nació. La traçabilitat i l’autenticitat de les dades queda garantida. El cens es blinda davant de qualsevol intent de deslegitimació.
L’operativa per a la inscripció és exigent i segura. El primer pas és visitar la web del CPC, on s’exposen les diferents vies d’inscripció i la documentació necessària. Per exemple, el fill de residents a Catalunya des d’abans de 1950 necessita el DNI espanyol i el llibre de família amb el seu naixement. Hi ha més vies.
Quan la persona té la documentació és el moment de posar-se en contacte amb un fedatari per concertar la trobada presencial, que és on es formalitza l’acte de censar-se.
Com inscriure’s al cens vivint a Europa Central
Ara mateix al resident Europa Central li és més fàcil concertar la trobada presencial amb el fedatari durant alguna estada a Catalunya. El projecte també ofereix l’opció de postular-se com a fedatari. Això facilitarà una tramitació futura local a cada regió, i consolidarà una infraestructura civil pròpia, estable i independent de delegacions estatals alienes.
El CPC el promouen per trencar amb la inèrcia de la invisibilitat. Ja no es tracta només de preservar una identitat en la diàspora, sinó d’erigir una realitat institucional. Consideren els promotors que inscriure’s és un acte de responsabilitat individual amb conseqüències col·lectives: és la manera de demostrar que la nació catalana existeix, es reconeix i s’organitza amb els seus propis mètodes.
El CPC el promouen per deixar enrere registres imposats i ser els amos de la pròpia història administrativa. D’aquesta manera es busca començar a construir, amb rigor i determinació, el futur del poble català com una comunitat lliure, endreçada i plenament conscient de la seva sobirania.
