ed. – |REVISTA|KAMPA|

De la calçotada al calçot de pis, teoria i pràctica: amb pollastre a la catalana i gelat de postres de músic.

Els dinars del club*samfaina (15)

El calçot de pis exigeix ser netejat meticulosament i s’aprofita tot o quasi tot.

Diumenge passat el Casal va fer la calçotada clàssica, a l’aire lliure, molta gent, flama, brasa, carn rostida i allioli. Nosaltres ens vam quedar un feix de calçots i ens l’hem fet a casa al forn. Quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra? Si la calçotada és colla i festa major, el calçot de pis és música de càmera, menys gent, menys soroll i i menys despesa d’energia. Si el calçot a l’aire lliure es llença a la flama tal qual arriba del camió, o quasi, en canvi el calçot de pis exigeix ser netejat perfectament, el malparit. En contrapartida com que es fa al forn s’aprofita més, quasi tot. No es crema per fora, no s’ha de llençar l’exterior cremat. Tampoc hi casuística de pitet: es menja amb forquilla i ganivet.

Catalan style chicken, amb prunes i panses, segons la recepta de Ferran Adrià.

Si no hi ha foc de llenya i flama tampoc hi ha brasa, carn rostida, mongetes i allioli. Es pot provar altres coses. A més de l’escalivada amanida (o amanida d’escalivada), que és constant en el club*samfaina, hem fet pollastre a la catalana. Una adaptació de la recepta de Ferran Adrià. Ara bé, al «Catalan-style turkey» fa servir unes potetes de pollet de gall d’indi jove i tendre i això a les carnisseries del país no ho sabem trobar. El que hi ha són uns cuixots de titot enormes, tan grossos que intimiden. Però bé: es fa la ceba, s’estova, es va caramelitzant, es daura el pollastre. Les prunes seques i les panses es deixen marinar hores (si pot ser una nit) no en vi ranci, com diu l’original, sinó en vi de Porto. Aquest vi va a la ceba i el pollastre, i quan es redueix s’hi afegeix la pruna i la pansa i la «passata» de tomàquet, i aigua, i que faci xup-xup mitja horeta, al foc baix o mínim.

Gelat de postres de músic, fruits secs, figues, confitura de figa, vi ranci.

Però si alguna cosa demostra el bé que anem com a grup és que ens venen membres que no poden venir al dinar i ens fan les postres allí mateix, tal qual, amb facilitat insultant d’experta i felicitat de bona amiga. A base de fruits secs trinxats i marinats en vi ranci, s’hi afegeix mascarpone i una màquina ho gela. Fruits secs, figa i confitura de figues i vi ranci completen el gelat de postres de músic. Vins blancs i negres xilens, de supermercat, cafè, etc., i com sempre, l’intangible: es conversa, i no ens n’adonem i es fan les tres, les quatre i les cinc, fins que cal fer un pensament, i abans de sortir repetim tots, junts, ben adoctrinats: es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. I en segon lloc: el nacionalisme (gastronòmic) no es cura viatjant!

___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal, perquè això va de crowdcooking, una idea de futur. Podeu veure aquí de què va, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la de març.

El Casal ja té grup del Barça

El grup del Barça del Casal és simplement posar-se d’acord per anar a veure el Barça. Sembla mentida com hem pogut estar tant de temps sense grup del Barça, però és que ha de sortir algú que coordini, i ja ha sortit, els detalls els teniu aquí, al menú a mà dreta (a sota si ens veieu per telèfon). Està obert a més propostes de futbol català. Si hi sou feu propostes.

La calçotada de Praga: alegre, tranquil·la i participativa

La calçotada d’enguany sembla haver arribat a una maduresa organitzativa. És l’acte més transversal del Casal, el que posa d’acord quasi tothom. Tot va anar prou bé i ens va fer bon temps, que ajuda, per la sensació d’optimisme que dona l’inici de la primavera. La quantitat d’assistents i la implicació de tothom o quasi tothom va fer la feina prou fluïda.

Calçot de proximitat (relativa), calçot de Reus, de la casa Capdevila.

El lloc sembla del Campament de Žižkov es consolida, perquè té el bar que facilita l’organització, i espai perquè els petits corrin i artefactes on enfilar-se. La fantàstica mala lluna de (part) del personal que atén a la barra ja és rebuda amb humor i perplexitat pel respectable, i en el conjunt del dia no té cap importància.

Continuïtat. Conservant els referents en fills de famílies mixtes.

Els calçots ens han arribat de Reus, de la casa Capdevila. Excel·lents. Jugar amb el foc és precisament el que encanta fer a algun dels petits, adequadament supervisat (i amb la cara pintada de carbó). La realitat del foc, la fascinació de la flama: hi va ser tot.

El catedràtic en plena *masterclass*. Ni els convidats francesos van ser capaços de deixar de sucar-hi pa, i entre uns i altres va volar abans que sortís la carn.

Sobre la brasa que deixa la flama on s’ha fet el calçot es rosteix carn, i això vol dir allioli. El catedràtic Pep de les Guilleries va fer una masterclass, i va ser deliciós, tant l’allioli com veure passar la gent discretament, sense poder parar, a sucar el panet al morter com si res, com qui no vol la cosa, sense sortir de l’alegria tranquil·la de les seves converses. Ni els amics francesos podien parar, mon Dieu.

Com sempre, el ritual de menjar-se el calçot va demanar algun tutorial, cosa que es va fer. Gent d’Erasmus, gent de mitjana edat amb fills petits, gent acabada d’arribar i gent que hi porta mitja vida. Incomptables converses, fins al vespre.

L’altra cuina mediterrània

Botigues de Praga amb ingredients de gastronomia del Magreb i el Mediterrani oriental

Publicat el 21.7.2021, actualitzat

Yazan Manjah és un xef sirià a Praga. Promou la cuina àrab del carrer, fa classes a Ola Kala de cuina libanesa, entre altres. Si preferiu fer-ho a casa, hi ha unes quantes botigues al centre de Praga on comprar el tahini, el zatar, el xarop de magrana i tots els ingredients que us calen. Parlem de les altres cuines mediterrànies perquè el mare nostrum limita al sud amb Àfrica i a l’est amb Àsia. Les cuines del Magreb, Israel, Palestina, el Líban i Síria les coneixem poc, i és una llàstima perquè són tot un viatge.

més

Palestra i el Sokol

L’exemple de Txecoslovàquia per als catalans d’abans de la guerra de 1936-1939

El 6 de juliol de 1932 uns catalans d’una entitat dita Palestra havien de participar a Praga en una desfilada de celebració de caràcter esportiu, patriòtic i cívic organitzada per una entitat txeca, el Sokol. Els organitzadors txecs els van demanar que no exhibissin banderes pròpies i la delegació catalana es va retirar en protesta. Més tard els txecs els van confessar que hi havia hagut pressions de la diplomàcia espanyola, que probablement ja era lleial a l’Estat republicà espanyol proclamat poc més d’un any abans.

Ho explica Amadeu Serch, que ho va viure, en un llibret, L’exemple de Txecoslovàquia, publicat el mateix any per Editorial Barcino. Serch tenia 28 anys, era excursionista, professor de català, pioner de l’escoltisme, barceloní, un dels fundadors de Palestra, entre altres activitats. El 1932 la delegació de Palestra arriba a un país que fa només catorze anys que existeix. Txecoslovàquia és un referent de prestigi a Catalunya, igual que altres independències posteriors a la Primera Guerra Mundial, com Irlanda, Polònia o Finlàndia.

Que ès el Sokol i d’on ve
El Sokol és una organització de la societat civil txeca que encara existeix. Declara tenir 150 mil membres i estar present a municipis i districtes de ciutats fins a més de mil localitzacions. És responsable que tot el país estigui ple d’instal·lacions esportives en edificis nobles, sovint centenaris, com ara al barri vell de Praga, a Malá Strana, amb piscina inclosa.

continua

Tallers d’art per a nens i nenes a Praga

Comencem un taller d’art per als petits de casa, per despertar i donar forma a tot el món creatiu i a tot allò que els fa sentir. Els farem moure el cos, treballarem amb colors, argila i materials reciclats. Posarem el focus en el procés més que en el resultat final. La iniciativa està pensada per a criatures d’entre 4 i 7 anys i serà el primer i el tercer dissabtes de cada mes de 10.30 a 12.00 del matí. El taller començarà a Praga 7, a l’espai Muddum (carrer Kostelní 24, Praga 7). Vegem què és l’artteràpia, d’on ve i de què serveix, i què aporta a les criatures.

Què és l’artteràpia, d’on ve i de què serveix
El 1945 l’artista francès Jean Dubuffet va crear al terme art brut per referir-se a un art molt creatiu, però que tenia la particularitat de ser fet per persones de fora el món artístic, al marge de la societat, sense formació acadèmica ni cap comercialització de les obres. Després de la Segona Guerra Mundial, l’estudi dels efectes terapèutics de l’art va crear interès entre els professionals de la salut mental. Es van començar a introduir les primeres escoles als Estats Units i a Europa.

Tal com l’entenem avui, l’artteràpia és un camp d’intervenció que, a partir de les intuïcions de Dubuffet i altres aportacions, integra expressions artístiques (arts plàstiques, música, literatura, dansa, teatre, poesia) i aspectes de les ciències humanes (psicologia, educació per l’art, filosofia, sociologia, psicodrama) per abordar la cura i el desenvolupament humà, a través de l’expressió creativa i estètica.

Avui a França o Suïssa la figura de l’artterapeuta forma part dels equips de treball en àmbits sociosanitaris i educatius. Els camps d’aplicació van des de la psicoteràpia, l’acompanyament a pacients amb malalties físiques, el treball en comunitats, la docència o el creixement personal, entre d’altres.

continua

Curts de cinema català a Praga

Veniu a veure cinema català a Praga. El Casal Catalanotxec organitza la projecció dels cinc curts, el 28 de febrer a les 19 hores, al carrer Řehořova 39, a l’espai prostor 39 de Žižkov. Són els finalistes de la setena edició el premi VOC d’Òmnium Cultural. En vuitanta minuts hi ha un documental, tres ficcions i un experiment avantguardista d’un minut. La iniciativa forma part de la campanya d’Òmnium a favor de l’audiovisual català, s’ha projectat a 80 municipis dels Països Catalans i arriba a Praga i nou ciutats més del món. Hi ha subtítols en anglès per arribar a més gent.

Els curts són una forma d’expressió artística plena, però també és lògic veure’ls com una mostra, un tast, una anticipació de pel·lícules que podrien venir, i de l’estat del talent creatiu del país. La factura tècnica és impecable, i l’escriptura dels guions aporta personatges ben definits i hi ha narració, s’expliquen històries. Ara bé, l’audiovisual ha de reflectir la societat tal com és o ha de vehicular la visió del món que tenen els creadors? La pregunta queda oberta, veniu a veure els curts i arribeu a la vostra pròpia conclusió. A Praga se’n projectaran cinc, dels quinze del catàleg. Hi ha molt de cinema català i molt camp per córrer.

Un cap de setmana d’esquí de fons a Polònia

Txèquia com sabem està còmodament situada al centre d’Europa, a prop de tot arreu, de manera que podem anar el cap de setmana a Polònia, encara que sigui per creuar la frontera i trepitjar la neu a l’altre costat i fer esquí de fons. Vam anar a Jakuszyce.

Vam sortir de Praga sense pressa, quasi a les 11 del matí el dissabte. Dues hores de cotxe i ja érem a l’estació d’esquí. El lloc era força ple i amb molta gent sense experiència. Deu ser perquè Polònia és poc muntanyosa i la gent no són esquiadors habituals com els txecs.

Així que vam fer una ruta d’11 quilòmetres, vam fer una parada per una sopa, i vam acabar quan la llum començava a escassejar. Vam anar a la ciutat de la zona, Jelenia Gora, a mitja hora, per passar la nit. El lloc té el seu encant i està ben comunicat.

El matí següent ens aixequem d’hora i a dos quarts de deu ja ens hem posat els esquís. Dos companys tenen una cursa a les 10, mentre els altres tres anem improvisant una ruta per la zona, sense pressa, admirant el paisatge pintoresc que deixa la neu acabada de caure. Al migdia, després d’haver esquiat 12 kilòmetres, dinem i cap a Praga

En general una sortida profitosa per a practicar l’esquí de fons, però no tot ha estat bonic. Ha fet fred i ha nevat la major part del temps. Algú ens va prendre uns bons bastons d’esquí aprofitant que estaven sense vigilar, recolzats als típics espais que hi ha a qualsevol bar de estació d’esquí. Un lladre o un despistat? Segurament no ho sabrem mai.

Borstx; pollastre amb poma, prunes, albercocs i escalunyes; sorbet de mores amb mores, nabius i neules.

Els dinars del club*samfaina (14)

El boršč és ric, complet, econòmic, sa i permet variacions infinites.

El borstx és una sopa eslava fonamental: per a russos, ucraïnesos i polonesos el borstx és la vida, la cuina de la mama i de la iaia. N’hi ha infinites variacions a cada poble i família, i que cadascú creu que la seva és la millor no cal ni dir-ho. És cuina popular: sana, nutritiva, econòmica. És que ho té tot.

Heu de bullir col, patata i pastanaga tallat petit. Mentrestant sofregiu ceba, bolets, tomàquet, la passata italiana ja està bé i remolatxa tallada en daus. Afegiu-hi llorer, anet, pimentó, pebre de jamaica. Quan el tomàquet ha reduït i tot està ben fet i barrejat el contingut de la paella s’aboca a l’olla on ha bullit la col, la patata i la pastanaga, i hi afegiu mongetes vermelles d’aquelles que es venen ja bullides i un tros de sagí (aka llard de porc), es barreja tot bé, es deixa bullir una estoneta i l’endemà estarà boníssim. Se serveix amb una cullerada de nata àcida o kyselá smetana, i se salpebra a gust.

De segon hem fet un pollastre txec més mediterràniament. Es rosseja a la paella, s’hi afegeix un toc de sagí, llimona, oli d’oliva i vi blanc, més poma groga, si pot ser àcida, tallada en quarts, més prunes i albercocs secs i escalunyes, i cap al forn. Ho hem servir amb pebrots escalivats i amanits, o sigui barrejats amb ruca i altres fulles, olives i una vinagreta d’oli, llimona, mel i pebre negre.

De postres hem fet el sorbet de mores Grom que ens té el cor robat amb mores i nabius amb les excel·lents neules artesanes Sant Tirs, resistents i irresistibles. El vi blanc, fred de balcó, Grüner Veltliner austríac.

Sorbet industrial però bo, nabius, mores, neules del Berguedà: el gastroporno és indispensable.

La novetat del dia és que tenim gent nova, que ens ha llegit a Catalunya i que acaba d’arribar a Praga, per feina, i s’afegeix a la causa amb entusiasme (diuen coses com pollastre amb prunes, com a casa, fa diumenge, fa festa), i sabeu què? Ens encanta. També hi som per això.

___
Els del club*samfaina, un braç gastronòmic del Casal catalanotxec, continuen decidits a formar una bona tradició. Reunir-se en una casa particular, cuinar seriosament i no portar res, solament una contribució a les despeses, i quedar alliberat de retornar res és l’essència del crowdcooking, una idea de futur (podeu veure aquí de què va la cosa, però és l’últim dissabte de mes, la llista es tanca dijous a la nit, els límits són les 10-12 persones que caben en un pis còmodament, l’ordre d’entrada és l’ordre de demostració d’interès). La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la del febrer.

Esquí de fons cap a la banda de Bedřichov, el dia de la Jizerska Padesátka

«Padesátka», una comèdia de 2015 ambientada en la popular cursa d’esquí de fons.

Bedřichov és una població del nord amb una llarga tradició de turisme d’esquí i de muntanya. (Aquí teniu la Viquipèdia i aquí la promoció). L’altre dia vam agafar el cotxe quatre i vam llogar el material allí mateix (CZK 300). Era precisament el dia d’una cursa molt popular al país, la «Jizerska padesátka», que està present en la cultura popular txeca, per exemple en una pel·lícula relativament recent. De tota manera vam trobar la zona molt tranquil·la. Potser va ser perquè vam decidir no matinar gaire i sortir de Praga a les 9 tocades. Així que sense pressa, ja que teníem al grup un nivell mig-baix d’esquí. Vam anar improvisant la ruta amb el mapy.cz, en funció de les forces restants (aquí teniu la ruta). Vam parar a fer un mos a un hotel de muntanya i cap a les tres de la tarda ja havíem tornat a la botiga de material d’esquí. Una anècdota: quan l’amo de la botiga va preguntar d’on érem ens va sorprendre dient que va sovint a Coma-ruga perquè té negocis amb alguna empresa de Santa Oliva. El món és molt petit.