L’altre dia argumentàvem que la gestió del bosc a Txèquia és exemplar, comparada amb la resignació al desastre que sembla dominar a Catalunya. No vol dir que no es faci gestió del bosc a Catalunya, o que Txèquia sigui l’únic model. Aquesta imatge és normal caminant pels boscos txecs:
El bosc és ple de camins prou amples. Hi ha clarianes plenes de troncs tallats i apilats, esperant per ser recollits. Per tant, tallar arbres és un fet de la vida. La proporció de bosc al territori es manté.
El fatalisme català (llatí, mediterrani) és un fracàs col·lectiu, una renúncia. No és el canvi climàtic, no és que «sempre hi ha hagut incendis». La re-centralització i l’espanyolització dels bombers és una venjança per com van defensar la població el 2017 davant el salvatgisme de la policia espanyola. L’infrafinançament, també en aquest àmbit, recorda la situació. La gent que viu a prop del bosc a Catalunya es queixa d’una burocràcia infernal, i això és culpa de l’administració catalana. El bosc es pot estudiar, gestionar i estimar. Els txecs, i altres nacions del món, ho aconsegueixen.
Antoni Ferrandoés coeditor de la Revista Kampa Europa Central, alservei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.
Comença la temporada. L’incendi de les Gavarres vist des de Palamós.
A Catalunya quan algun polític o periodista cortesà parla de la diàspora catalana sovint diu alguna cosa en el sentit que és (som) els ulls de Catalunya al món. És xerrameca buida perquè, també en aquest àmbit, rarament va seguida de res concret i substancial. Però bé, assumim per un moment que la frase té sentit, que els de fora veiem el que hi ha pel món perquè hi vivim, i per tant podem contribuir a divulgar-ho a Catalunya, on hi ha elits responsables i humils, disposades a aprendre copiant dels millors que hi ha per tot el món. En aquest cas, des de Txèquia ens podem permetre divulgar el model local de gestió del bosc, de silvicultura. El que ve a continuació és això, com una reacció a l’espectacle de foc, llum, destrucció que acaba d’inaugurar al Baix Empordà la temporada d’incendis 2026.
D’entrada, deixem clar que els txecs saben el que és un incendi forestal. El maig d’aquest any va cremar un parc nacional al nord i es van perdre 100 hectàrees. El 2022, al mateix parc, el foc va arribar fins al land alemany adjacent de Saxònia i es van perdre unes 1.200 hectàrees, i es considera un «gran» incendi. Per posar-ho en perspectiva, en el moment d’escriure això el foc de les Gavarres ha devorat unes 2.200 hectàrees. Es dirà que la zona mediterrània és més seca que el centre d’Europa. És veritat, però no és tota la veritat. On és la diferència?
La diferència és que a Txèquia també saben, des de fa més de dos segles sense interrupció, que els boscos són una qüestió d’Estat. Mentre que ara mateix a Catalunya bombers i protecció civil afronten nous episodis de risc molt alt d’incendi i a la conversa pública es parla d’encetar melons i entrar en debats, a Txèquia el debat no “comença”. O si ho voleu, va començar en temps de l’emperadriu Maria Teresa, la filla de l’arxiduc Carles que va perdre Catalunya el 1714. És a dir, a Txèquia la gestió del bosc és un aspecte més de vida, es una cosa que es dona per feta.
No tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar
El territori txec és bosc en un 35%, una de les proporcions més altes d’Europa. Històricament hi havia extensos boscos de faig, roure, avet blanc i avet roig. Durant segles van donar llenya, carbó vegetal, fusta per a la construcció i matèries primeres per a la mineria i la indústria del vidre. L’explotació va arribar a ser tan intensa que, al segle XVIII, l’emperadriu Maria Teresa va impulsar una reforma de l’administració forestal.
D’aquella reforma en va néixer un dels principis fonamentals de la silvicultura moderna: el rendiment sostingut. És a dir, no tallar mai més fusta de la que el bosc és capaç de regenerar. La gestió forestal deixava de ser una activitat extractiva per convertir-se en una disciplina científica, basada en inventaris, planificació, coneixement del sòl, dels cicles de creixement i de les espècies.
Al segle XIX, la industrialització va afavorir les plantacions extensives d’avet roig. Era una espècie de creixement ràpid, amb troncs rectes i una elevada rendibilitat econòmica. El model va funcionar durant més d’un segle, però tenia una debilitat: substituïa boscos diversos per masses pràcticament monoespecífiques, molt més vulnerables a les sequeres, als temporals i a les plagues.
El règim comunista va accentuar aquesta orientació productivista. Després del 1989 una part important dels boscos va ser retornada als antics propietaris, als seus hereus i als municipis, tot i que l’Estat encara administra la meitat dels boscos del país. La propietat va canviar; la idea que el bosc és una responsabilitat pública, no.
Els txecs estudien, exploten i estimen el seu bosc, perquè es pot fer tot alhora
Quan les grans sequeres del segle XXI, lligades al canvi climàtic, i la proliferació de l’escarabat de l’escorça van devastar milions d’avets, es va revisar el model. Avui s’impulsen boscos mixtos, regeneració natural, més diversitat d’espècies i una planificació adaptada al canvi climàtic. No han renunciat a la gestió forestal; l’han perfeccionada.
La silvicultura aporta entre el 0,6 i el 0,7 del Pib txec. És un pes modest, comparable al d’altres països europeus. Tot i això, els documents oficials del Ministeri d’Agricultura insisteixen que els boscos produeixen fusta, però també protegeixen el sòl, regulen els recursos hídrics, afavoreixen la biodiversitat, mitiguen els efectes del canvi climàtic i ofereixen espais de lleure. És a dir, generen un valor que el Pib només reflecteix parcialment. Per tant, la saviesa profunda que hi ha en admetre que no tot és Pib, o Pib per càpita, en aquest cas és doctrina oficial, governi qui governi.
Aquesta visió també es tradueix en recerca. Universitats com la Mendel University de Brno i la Czech University of Life Sciences Prague participen en projectes europeus sobre restauració forestal, bioeconomia i adaptació dels boscos al canvi climàtic. Després de la crisi provocada al segle XXI per l’escarabat de l’escorça, Txèquia s’ha convertit en un referent europeu en la transformació de boscos vulnerables en ecosistemes més resilients.
Tot el que s’ha dit més amunt és important, però no tindria sentit sense dir com a Txèquia la gent, de tota edat i condició, sent el bosc. Hi caminen, hi passen els caps de setmana, hi recullen bolets i fruits silvestres, hi porten els infants des de ben petits i mantenen una extraordinària xarxa de camins senyalitzats. El bosc és espai de producció per a certs sectors professionals, però també de lleure, d’educació i d’identitat nacional. Ningú no contraposa explotació sostenible i conservació, perquè tothom assumeix que un bosc abandonat no és necessàriament un bosc ben conservat.
Catalunya és cada vegada més forestal, amb camps abandonats que esdevenen masses contínues de vegetació, amb combustible acumulat i amb un risc creixent de grans incendis. Però el debat sobre la política forestal continua ocupant un lloc marginal. Les elits discuteixen sobre infraestructures, energia o habitatge, però i el bosc?
Potser aquest és el veritable aprenentatge que ofereix Txèquia a Catalunya. Els boscos es protegeixen tot l’any, amb coneixement, planificació, propietaris implicats, administracions exigents i una societat que entén que el territori també s’ha de governar. Les societats més madures no esperen que el bosc cremi per descobrir que era important. Fa més de dos-cents anys que els txecs ho saben. La pregunta és si els catalans reaccionaran, també en aquest aspecte.
Antoni Ferrandoés coeditor de la Revista Kampa Europa Central, alservei de les comunitats i els residents catalans a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.
El primer cap de setmana de juliol actua a Viena la Coral Escriny, amb motiu d’un intercanvi coral amb el Cor Vienès «Gemischter Satz». La coral Escriny la formen uns seixanta cantaires de la Catalunya Central. Va ser fundada el 1968. Té la seu a Sanpedor, i una llarga i reconeguda trajectòria.
La coral Escriny, dirigida per Marc Reguant, oferirà al públic vienès i als residents catalans un concert titulat «El mirador».
Un mirador és un punt des d’on es pot gaudir d’una vista panoràmica. Des d’aquest peculiar mirador conviden a contemplar una mostra del panorama coral català dels darrers dos segles.
La mostra inclou compositors consagrats com Pau Casals, Enric Morera, Eduard Toldrà o Manuel Oltra, autors prolífics com Albert Guinovart o Josep Vila Casañas i creadors emergents, com Anna Campmany o Josep Ollé.
És un concert únic, que combina diverses sensibilitats estètiques per crear un paisatge sonor, que canvia d’íntim i delicat a lluminós, vibrant i solemne, segons la pinzellada que hi aporta cada un d’aquests grans músics.
Penseu que hi ha dos concerts, divendres i dissabte, 3 i 4 de juliol. El segon és conjunt, amb la coral vienesa Gemischter Satz. La coral Escriny oferirà la meitat del repertori sota el lema del concert del Mirador.
Seria molt bonic si la comunitat catalana a Viena i més enllà a Europa Central participés com a oient en aquests concerts. Mentrestant, ajudeu a fer-ne difusió per tal de donar a conèixer l’exquisita música coral catalana.
Lloc, dia, hora 3 de juliol a les 19.30 h Baptistengemeinde Mollardgasse Mollardgasse 35 4 de juliol a les 18.30 h Kirchenschiff Wien | Siebenbrunnenfeldgasse 22-24 Entrada gratuïta. Aportació voluntària.
El llegendari nivell musical de Viena és el resultat de treballar molt des de fa molt de temps, començant amb els nens i les nenes petits, i fent que de la selecció de la quantitat surti la qualitat.
La Singschule Wien s’ocupa de l’educació musical de milers d’infants vienesos. Una cinquantena de docents integrats, a les Escoles Municipals de Música de Viena, coordinen diversos cors infantils i juvenils i fan un concert amb uns sis-cents petits i joves cantaires cada final de curs.
El 6 i 7 de juny els alumnes de la Singschule Wien van oferir a la Wiener Konzerthaus una antologia de la Flauta Màgica a un públic entregat, format sobretot per progenitors i familiars directes.
La Montserrat Vilar Torras és una de les docents en qüestió. Per a ella tot va començar amb un Erasmus a Viena, fa anys, i la resta, com se sol dir, és història. Ha conservat una relació important a Catalunya, tant per la família com per institucions musicals, i ha promogut les relacions musicals entre els dos països. Per exemple, està involucrada en la vinguda d’una coral catalana a Viena a principis de juliol, us n’informarem aviat.
La Montserrat Vilar i els petits i joves cantaires saludant el públic…i el públic entregat, amb molts de pares i mares orgullosos.
Els legisladors txec i espanyol davant de la mobilitat elèctrica: comparació (odiosa) de dues mentalitats
Škoda Elroq (motor16.com)
El mes d’abril el cotxe elèctric Elroq de la casa Škoda va ser el més venut a Europa. Els cotxes d’Elon Musk encara manen en les vendes acumulades, però a la branca txeca del grup Volkswagen van forts, es fan les propies bateries.
Els cotxes xinesos són superiors i més barats. Què fa la Unió Europea? Primer, posa aranzels. Després paga fins a set mil euros del cotxe a cada comprador. No entrem a valorar-ho de cap manera, ens cenyim als fets.
Cada estat té marge per dissenyar els seus incentius. La comparació entre Txèquia i Espanya permet comparar la mentalitat d’aquesta ficció de la literatura jurídica que s’anomena «el legislador».
Així, a Txèquia la rebaixa és automàtica, en el moment de comprar el cotxe. Pagues preu menys subvenció, i ja està.
A Espanya, el comprador havia de TRAMITAR la subvenció. La concessió trigava fins a NOU MESOS de mitjana. Això vol dir que algú rep els diners més d’un any després de la compra.
Però no s’acabava aquí. El legislador espanyol considerava que la subvenció era un increment dels ingressos. Per tant la persona física guanyava més i paga més impostos l’any següent.
Exactament la mateixa situació a Txèquia i a Espanya. Els diners els assigna la Unió Europea. Un legislador fa el que se li demana i actua dona de fet una ajuda a la seva indústria automobilística.
El pla txec està centrat des del primer dia en el suport a les empreses i els autònoms, als qui bàsicament es permet passar a la mobilitat elèctrica.
El lísing per tant pot explosionar: cotxes elèctrics per a tothom, convertits en una despesa d’explotació.
En canvi, el legislador espanyol tenia un enfoc més confiscatori i depredador. No solament retenia diners que no són eren seus, sinó que se’n quedava una part.
Per què en passat? Perquè la denúncia de l’abús ha permès canviar el marc normatiu espanyol i homologar-lo a l’europeu, a partir de canvis normatius recents, de febrer/març de 2026.
Així, el Programa Auto+ va ser aprovat pel RDL 2/2026, de 3 de febrer, i substitueix el MOVES. Compta amb un pressupost de 400 milions d’euros per a 2026, i les compres realitzades des de l’1 de gener de 2026 podran acollir-se quan es publiqui la convocatòria (amb caràcter retroactiu). L’ajuda màxima és de fins a 4500 euros per a turismes M1 i 5000 euros per a furgonetes N1 (a Txèquia fins a 7000), amb un descompte addicional mínim obligatori de 1000 per part del concessionari.
El nou sistema es basa, a tota la Ue, en criteris EEE (Elèctric, Econòmic i Europeu): el 50% de l’ajuda correspon al criteri «elèctric», el 25% al criteri «econòmic» i el 25% al criteri «europeu» (fabricació a la Ue amb bateria assemblada a la Ue).
Ara bé, a Espanya les ajudes del Pla Auto+ potser han superat l’abús d’haver de tramitar-les, però continuen tributant com a guany patrimonial no exempt, és a dir, s’afegeixen a la base imposable general i paguen impostos segons el tram de l’Irpf del beneficiari.
Es contempla una deducció del 15% a l’IRPF per compra del vehicle, compatible i aplicable per separat, però s’ha de descomptar l’import de la subvenció de la base de deducció.
A principis de maig de 2026, el decret ja estava aprovat però les bases reguladores de la convocatòria encara no s’havien publicat al Boe.
___
Gràcies als lectors C.M. i C.B. per les vostres aportacions.
El taller de robòtica per a nens i nenes ofert pel Gerard Ferret, del qual vam parlar, s’ha fet. Segons els Gerard, «Ha estat fantàstic veure l’interès que han mostrat els participants, i que s’hagin adonat que la tecnologia també pot parlar català».
El Gerard estudia enginyeria de telecomunicació i va oferir el taller al Casal Català de Viena. La iniciativa és interessantíssima, i ha de rebre reconeixement, encara que sigui amb aquesta breu nota.
Amb la quantitat d’estudiants tècnics catalans que hi ha d’haver completant els estudis a l’estranger, connectar d’aquesta manera amb la canalla de la diàspora és una idea brillant, que hauria de tenir suport i promoció institucional.
Notes sobre la producció d’un concert de música clàssica
Èxit del concert a Olomouc d’homenatge al romanticisme txec, del qual vam parlar. Imagineu-vos cinquanta músics i noranta cantants, la majoria amb menys de 25 anys, en una catedral del segle XII a Europa Central, fent setanta minuts de música. Imagineu l’onada de so i l’emoció de l’instant que fuig.
Avui la majoria de la gent no és conscient d’estar vivint una experiència mediocre de la música. Sí, hi ha la tecnologia: podem sentir la peça mil vegades, podem dedicar temps i diners a refinar la pantalla, l’àudio. Ara bé, la tecnologia premium és cara, la majoria acaba fent compromisos i veient/sentint la música pel telèfon, per l’ordinador.
En canvi, tenir gent davant teu, fent música, t’obliga a pensar en els músics, en les persones que hi dediquen la vida. Dominar un instrument no ho pots simular parlant, i és irrellevant de qui siguis fill, perquè és meritocràcia pura i dura: construir un violí i extreure’n so emocionant avui és tan autèntic com al segle XVIII, i és impossible de simular amb xerrameca, paraules de moda, powerpoints i intel·ligència artificial.
El concert es fa gràcies a la iniciativa i l’empenta d’una família txeco-catalana, els Valls-Izard d’Olomouc, i la generositat dels comerciants locals, que ho patrocinen.
Explorant el potencial de la col·laboració dels estudiants catalans amb les comunitats de la diàspora
La carcassa amb rodes :MOVE és un robotet que cap a la mà.
Del quasi mig milió de catalans a la diàspora, molts són professionals qualificats. El Gerard Ferret Colomer, de 21 anys, és estudiant d’enginyeria de telecomunicació, aquest semestre a la Universitat Tècnica de Viena (TU Wien).
És un resident a Catalunya, però la formació internacional, la connexió normal de les universitats tècniques amb les empreses, i finalment la dimensió europea i mundial dels mercats, converteixen algú del seu perfil en un probable futur integrant de la diàspora.
Ningú tria emigrar si pot evitar-ho, però és de coneixement general: les carreres tècniques són exigents i creen gent que va on hi ha la feina. Catalunya està expulsant talent i continuarà expulsant-ne.
En aquest sentit, la connexió entre els estudiants i els professionals i les comunitats de la diàspora té un gran potencial.
En què consisteix el taller A partir d’una combinació entre la placa Micro:bit, una petita targeta electrònica programable, i la carcassa :MOVE, una estructura dotada de dues rodes mogudes per motors, llums LED i alguns sensors, s’obté un robot que cap al palmell d’una mà (humana) i que es pot controlar de manera senzilla mitjançant blocs visuals.
Això permet no només una aproximació més intuïtiva al món de la programació, sinó també que cap dels participants del taller necessiti tenir experiència prèvia generant codi informàtic. A través d’una història inventada que ofereix que es pugui escollir entre diverses opcions en funció de la situació, els nois i noies podran implementar simplificacions de tasques quotidianes que en un futur podrien desenvolupar els robots.
Un exemple: per “ajudar amb els deures”, posem pel cas de matemàtiques, els participants primer programaran una calculadora de multiplicacions i, seguidament, donaran les ordres pertinents perquè el robot dibuixi figures geomètriques i pregunti si el seu traçat ha generat un cercle, un quadrat o un triangle.
Es tracta de reptes senzills i introductoris, que busquen que els nois i noies es familiaritzin d’una manera lúdica i interactiva amb la robòtica aplicant les seves habilitats de resolució de problemes i treball en equip. I, sobretot, que ho puguin fer en català.
Una altra iniciativa que reacciona al context polític català després de 2017
Vivint a la diàspora és impossible obviar la importància de l’Estat. Vivint només a l’Estat espanyol potser sí que es pot obviar, donar per fet, igual que el peix dona per feta l’aigua. Només de tant en tant la incomoditat ocasional de posar “espanyol” i “Espanya” als papers oficials –els “papers falsos”, que deia Pedrolo– faria tornar a la realitat.
En canvi, el català fora de l’Estat espanyol viu encara amb “més papers falsos”, perquè es relaciona amb més d’un Estat, i igualment es pot trobar davant del buit polític generat a Catalunya després de 2017.
Contra aquest buit han sortit iniciatives. Una d’elles és el Cens del Poble Català (CPC). L’objecte d’aquest article és presentar-lo a la diàspora catalana a Europa central.
Contra la resignació i el buit polític El buit l’ocupa gent que rebutja la lleialtat al lideratge polític fallit de 2017, i que tampoc comparteix una suposada “bona gestió” del Psoe i acòlits. Bàsicament, perquè es demostra cada dia fins a quin punt és una fantasia cruel i humiliant que han de viure les nostres famílies i amics a Catalunya. N’hi ha per triar i remenar: la mobilitat, l’accés a l’habitatge, l’ensenyament, la sanitat, la seguretat.
On ha anat aquesta gent? D’entrada i sobretot a l’abstenció. Després a nous partits, amb caràcters i perspectives ben diferents, com Aliança Catalana o Alhora. També a iniciatives de periodisme ciutadà, com Casablanca, Octuvre o Menjòmetre, entre altres.
Mentrestant, el periodisme oficial ha col·lapsat, perquè depèn de diners rebuts del poder polític. Per exemple, la forma com Ricard Ustrell, des de la ràdio pública, atacava els docents en lluita i els instava a obeir la línia del govern és una pràctica que no està tan lluny de sistemes totalitaris.
Com una reacció contra el cinisme del poder, la degradació del periodisme en propaganda, el buit polític i la resignació ciutadana, contra la falsa “normalització” de Catalunya després del 2017, sorgeixen les iniciatives polítiques i de periodisme ciutadà esmentades.
El Cens del Poble Català és part d’aquesta reacció. El mínim comú denominador és que, gràcies al conjunt d’aquestes iniciatives, per al poder autonòmic i els seus clients mediàtics és impossible obligar ningú a viure en la mentida. Fins i tot la persona individual, no enquadrada en cap organització, pot superar la propaganda gràcies a les xarxes.
Què és el Cens del Poble Català Els seus promotors diuen que no es tracta de fer una simple llista de persones, sinó d’un primer acte de sobirania civil. L’acte de reconèixer-se, comptar-se i controlar un cens propi es concep com una impugnació de censos aliens imposats. És el gest de deixar de ser subjecte passiu d’altres estats i esdevenir un ciutadà conscient de la seva pròpia nació.
Es podria argumentar quin sentit té fer un cens quan no hi ha un Estat propi. Precisament, la iniciativa es pot considerar que és “prepolítica” en un temps de “postpolítica”, sent l’autonomisme la política que es considera esgotada.
En conseqüència, es busca construir una primera estructura d’Estat des de fora del sistema, i per tant la iniciativa és estrictament civil. Troba recer jurídic en la neutralitat de Suïssa: Patrimoni Català, l’entitat promotora, està constituïda en l’ordenament del país helvètic.
Aquest blindatge permet al CPC actuar com un paraigua nacional que no reconeix les fronteres d’Espanya i França ni dels altres estats del món on viu la diàspora catalana. Es tracta d’un registre transversal centrat en la realitat de la pertinença a la nació.
El rigor del procediment A diferència de les consultes o registres simbòlics, que amb inscripcions en línia ja fan, el CPC exigeix una validació presencial a càrrec de la figura del fedatari. Aquesta figura comprova la documentació i certifica que la persona inscrita compleix els requisits objectius de pertinença a la nació. La traçabilitat i l’autenticitat de les dades queda garantida. El cens es blinda davant de qualsevol intent de deslegitimació.
L’operativa per a la inscripció és exigent i segura. El primer pas és visitar la web del CPC, on s’exposen les diferents vies d’inscripció i la documentació necessària. Per exemple, el fill de residents a Catalunya des d’abans de 1950 necessita el DNI espanyol i el llibre de família amb el seu naixement. Hi ha més vies.
Quan la persona té la documentació és el moment de posar-se en contacte amb un fedatari per concertar la trobada presencial, que és on es formalitza l’acte de censar-se.
Com inscriure’s al cens vivint a Europa Central Ara mateix al resident Europa Central li és més fàcil concertar la trobada presencial amb el fedatari durant alguna estada a Catalunya. El projecte també ofereix l’opció de postular-se com a fedatari. Això facilitarà una tramitació futura local a cada regió, i consolidarà una infraestructura civil pròpia, estable i independent de delegacions estatals alienes.
El CPC el promouen per trencar amb la inèrcia de la invisibilitat. Ja no es tracta només de preservar una identitat en la diàspora, sinó d’erigir una realitat institucional. Consideren els promotors que inscriure’s és un acte de responsabilitat individual amb conseqüències col·lectives: és la manera de demostrar que la nació catalana existeix, es reconeix i s’organitza amb els seus propis mètodes.
El CPC el promouen per deixar enrere registres imposats i ser els amos de la pròpia història administrativa. D’aquesta manera es busca començar a construir, amb rigor i determinació, el futur del poble català com una comunitat lliure, endreçada i plenament conscient de la seva sobirania.
L’editorial Euskaldun anuncia la publicació de la traducció al txec de Napalm al cor, la novel·la de Pol Guasch. L’ha traduït Vít Groesl, i surt gràcies al suport del Ministeri de Cultura txec i de l’Institut Ramon Llull. Els lectors d’aquesta revista la podeu llegir en original, però us la posem aquí per si us inspira regalar-la a txecs del vostre entorn. Vít Groesl ha estat col·laborador d’aquesta revista (primer, segon, tercer, quart i cinquè article, sobre qüestions de cultura de Praga i Txèquia).
