La intensa relació entre els txecs i la cervesa va ser el tema d’un dels primers articles publicats. El posem al dia perquè hem trobat dades més fresques. Doncs bé, tot i els canvis de tendència (cervesa amb fruita, nealko, etc.), tot i la pandèmia i tot i la inflació, l’entusiasme dels txecs pel seu “pa líquid” està millor que mai. Per càpita, el consum de cervesa creix i guanya molta distància en relació amb els segons, que són els veïns de baix i els de dalt, Àustria i Polònia.
Per situar el consum txec de cervesa a escala mundial va bé aquest altre gràfic. Apareix entre els països més consumidors del món, amb un consum comparable a països molt més poblats, com Itàlia, França, el Regne Unit o Espanya.
Contra la melangia del final de l’estiu, arròs negre, negríssim. El marisc és del nostre peixater David Lédl, d’Anděl, el trio de gamba calamar i musclo. D’ell és també el vinho verde: no per res en especial, sinó perquè sí, perquè el tenia, i el David ens cau bé i ens agrada Portugal.
La tinta és de SeaFood, i el venen com nero di sepia, perquè aquestes coses arriben a Europa Central gràcies als italians. Igual que gràcies a ells hem tastat una “Burratina al tartufo” amb una mica d’amanida, que ha estat la innovació d’avui.
Això i els musclos a la marinera, és a dir amb una samfaina de ceba, julivert i passata la Molisana, densa e corposa, Italian tomato. Què faríem sense els italians. La burratina i el tomàquet són de les botigues Gran Moravia.
L’arròs negre l’enfoquem exactament igual que la paella, però fent servir tinta en comptes de safrà. La tinta és cara (per dos sobres de 4 grams en demanen CZK 116, més de quatre euros) i et diuen que amb un sobret n’hi ha prou, però no és veritat: ens agrada exagerar, que l’arròs quedi negríssim com el quitrà, que faci xup-xup com el perol de la bruixa. L’allioli, amb el túrmix: instantani. Això sí, és estrictament imprescindible que mesureu 25 cl d’oli. De postres flam de la Marga amb maduixes, també una opció que anem repetint.
El running joke del dia? Un vídeo d’hores de sons d’onades de mar i gavines. Amb les finestres ben obertes i si teniu bona circulació d’aire podreu crear l’efecte passeig marítim. La cosa comença com una broma, la gent riu, però després en una pausa casual de la conversa se sent el xisclet de les gavines i la remor de les onades trencant-se contra la platja…
_____ Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar d’agost.
Una nova pel·lícula txeca, a mig camí entre el documental i l’estudi psicològic
D’entrada és estupend dedicar un pel·lícula a la matança del porc, enmig de tant d’entusiasme vegano-vegetarià i tantes creences llunàtiques sobre l’alimentació, defensades amb el fervor convers de tant gent “laica”. El títol és d’un sarcasme pur, d’etiqueta negra, perquè “Mord” en txec vol dir assassinat. La pel·lícula està escrita i dirigida per Adam Martinec, que debuta i va fort.
Dit això, la qualitat documental està en la forma de recollir com viu un grup humà, quatre generacions d’una família txeca, al nord de Moràvia, a Silèsia de fet, l’antiga regió històrica que ha quedat entre Txèquia i Polònia.
La fisiognomia dels actors, com van vestits, com parlen, l’escenari de la casa, la cuina i el pati, tot és molt real. La part dramàtica la posa, en aquest escenari, la psicopatologia de la família concreta. Hi ha uns avis que viuen fora de la ciutat, al camp, a la “casa pairal”, i crien el porc, però ja no el volen criar perquè són grans, és massa feina i la cort dels porcs cau a trossos.
Hi ha el gendre dels avis, un home de mitjana que s’enfada molt fàcilment perquè té els seus dimonis interns, però que gràcies al contrapunt dels amigots, que se’n foten del seu mal humor, va tirant. Hi ha la segona dona, i les dues filles, treballant a la cuina i criticant els homes: una filla està insatisfeta en el matrimoni, l’altra és més forta i ha “domesticat” el seu mascle. També es parla d’una mare morta: els fils argumentals estan explicats amb poca cosa. Finalment hi ha els nens, els més petit de tots, feliços, donant pomes al porc, que té nom, com si fos una mascota.
El moment clau és quan tota la família, les quatre generacions, estan al voltant de la taula, cantant, omplint el budell del porc, fent botifarres, menjant, i els homes sobretot, fotent-se un xopet darrere l’altre del que probablement és slivovice, l’aiguardent destil·lat de pruna. Per mantenir l’interès cap al final hi ha un moment te tensió dramàtica, però tot acaba bé, perquè el missatge de la pel·lícula podria ser això, acceptem-nos com som, siguem raonablement feliços i mengem carn.
El Casal Catalanotxec i el centre Letohradská 10 obren una biblioteca catalana a Praga amb servei de préstec.
En concret és una secció de la Biblioteca Popular Pablo de Rokha (un poeta xilè), que té llibres sobretot en espanyol. Letohradská 10 és un centre cultural i residència artística que pren el nom del carrer i el número on està situat, a Praga 7. Els promotors són Kolektyvole, un grup de persones d’Amèrica Llatina arrelades a Txèquia, i mantenen un ric programa de concerts i activitats.
Quins llibres hi ha ara? El fons bibliogràfic té un 800 títols. Pel que fa a llibres en català, oferim una trentena llarga de títols, sobretot de narrativa i la literatura infantil. Aquí hi ha el catàleg complet. Esperem fer créixer els fons a base de donacions, cessions i adquisicions.
Com funciona? La condició de soci del Casal implica, de manera automàtica, l’accés als serveis de préstec de la BPPR. Per formalitzar el primer préstec, els usuaris hauran d’identificar-se com a socis del Casal. Al final d’aquest text hi ha un reglament de préstec detallat.
Puc donar llibres? Pots donar llibres i també els pots cedir, és a dir deixar-los a la biblioteca per un temps conservant-ne la propietat.
Hi ha més coses de llibres, a part del préstec de llibres? El Casal Catalanotxec prepara activitats literatura i contes per a la canalla. Anirà sortint per les xarxes i els canals habituals.
Aquesta biblioteca és una iniciativa del Casal Catalanotxec dirigida a prestar servei la comunitat catalana i persones afins. És important dir que no és una mera prestatgeria amb llibres, sinó que s’integra en el teixit de les activitats d’un centre i d’una comunitat. La biblioteca és fruit de la valuosa col·laboració amb Letohradská 10. Creiem que, davant les dificultats del tercer sector, buscar la sinergia amb altres entitats obre una una via interessant de creixement i desenvolupament. Esperem que aquesta biblioteca catalana de Praga que comença us agradi i sobretot que us serveixi. Com sempre benvinguts siguin els vostres comentaris, observacions, crítica i feedback en general.
Annex: Reglament de préstec
Per a fer servir el servei de préstec cal estar registrat com a soci de la biblioteca.
Estan exclosos del préstec les obres de consulta, els materials d’ús intern i els periòdics.
Terminis i nombre de documents en préstec
Nombre màxim de documents en préstec: 2 llibres.
El termini de préstec és de 21 dies per als llibres.
Renovacions
El préstec es poden renovar fins a dos cops pel mateix període, si no hi ha reserva prèvia.
Els llibres d’idiomes, en canvi, es podran renovar indefinidament, si no hi ha una reserva prèvia.
La renovació es pot fer a la biblioteca o posant-se en contacte amb l’administració.
No es renovaran documents reservats, préstecs sobrepassats i aquells que, per raons de demanda, estableixi la biblioteca.
Reserves
S’admetran reserves d’obres que es trobin prestades per altres usuaris.
El nombre màxim de reserves és de dos documents.
Penalitzacions
Els lectors que no compleixin amb els terminis de devolució quedaran inhabilitats per fer ús de la resta de serveis (excepte la consulta a la sala) tants dies com dies de retard hagin tingut (cada dia de retard = tres dies de suspensió).
La pèrdua o deteriorament de documents implica la restitució dels mateixos o l’abonament de la quantitat que estableixi la biblioteca.
La biblioteca es reserva el dret de cancel·lar la inscripció del lector que no compleixi aquest reglament.
Guixot de 8 presenta jocs interactius en el programa d’acompanyament
La segona meitat d’agost a Praga, fins a l’1 de setembre, la cita cultural més destacada és el Letní Letná, el festival de circ contemporani i teatre.
Va començar fa anys, dins de l’escena de la cultura alternativa, però veient l’èxit que tenia l’oficialisme de les corporacions i les institucions van córrer a fer-se’l seu. Avui el programa és ric i extens, i el patrocini institucional i corporatiu important, i les entrades a alguns espectacles no són barates, però a alguns altres sí. Aquí podeu veure el programa i treure conclusions.
El concepte paraigua és “circ contemporani”, és a dir oposat al clàssic, sense animals (caríssims de mantenir, no ètic amb la sensibilitat d’avui), dins d’una poètica romàntica de l’artista marginal, etc. del tot falsa, perquè tot és molt professional i multinacional.
Totes les arts i tècniques escèniques poden servir, tot s’aprofita: moviment, dansa, música, malabars, acrobàcia, el que sigui. Els espectacles tendeixen a tenir una barrera lingüística baixa o inexistent, per a vendre’ls millor en el circuit de festivals del món.
Guixot de 8, jocs interactius en català Si no us interessa cap espectacle igualment podeu passejar i veure l’ambient de tot el recinte, i si teniu nens que parlen txec els podeu buscar tallers i activitats paral·leles. També si voleu parlar català: per exemple hi ha els estupends jocs interactius de Guixot de 8, una companyia catalana que fa fa anys que es presenta al programa d’acompanyament del Letní Letná.
(Special thanks a la lectora E.M. per informació addicional.)
El festival del Pride s’està fent els últims anys a Praga a l’agost, amb el centre a la Střelecký Ostrov, que és l’illa que trobeu al pont que surt del Teatre Nacional. Hi ha hagut un programa d’activitats intens, però avui s’ha acabat, i hi ha hagut un escenari amb actuacions musicals, les habituals parades de bars i alimentació, i sobretot una àmplia extensió de gent tranquil·la i relaxada. S’hi veien parelles de noiets i de noietes amb els cabells tenyits de blau i lila agafats i agafades de la mà. Hi havia tota mena de serveis per a la comunitat, fins i tot una parada informativa de creients catòlics Lgbti, etc. L’ambient és tranquil, estival, gandul. Hi ha parelles dormint la migdiada, gent sola llegint, amics fent pícnic, famílies amb els nens xipollejant a l’aigua del riu. El Pride dona una imatge tranquil·la i pròspera de la societat praguesa, tolerant i despreocupada.
En aquest mitjà modest que és la Revista Kampa, del Casal Catalanotxec, hem seguit amb admiració i simpatia l’evolució arquitectònica i urbanística de la capital de Txèquia, i hem parlat en general positivament dels esforços del legislador. Lamentablement, no sempre és així. El centre comercial conegut com Máj, a Národní Třída, ha tornat a obrir les portes després d’una rehabilitació a fons, i l’han convertit en una catedral del kitsch i del mal gust, en una repulsiva apoteosi de la vulgaritat, que acosta la capital txeca a una mena de Lloret centreeuropeu. Com que no podien obrir un altre centre comercial, perquè ja n’hi ha un altre allí mateix, iuxtaposat, algú ha decidit que les plantes de l’edifici es poden dedicar primer a restaurants, i després, la majoria, a allotjar sales jocs i entreteniment electrònic banal. Sempre amb el maleït fil musical, èxits del pop-rock cosmopolita sonant a tot drap, música mil vegades empassada, païda i regurgitada. La decoració és de pel·lícula porno dels anys setanta, vinga miralls i làmpades, tot pretensiós. Ni als ascensors us escapeu de l’infernal fil musical, els miralls i les pantalles. A dalt de tot hi ha terrasses, i es ven com un actiu del lloc les vistes, i les consumicions no cal dir que tenen un preu delirant. El personal humà a l’estiu és gent grassa i tatuada, lumpen anglès, russos i ucraïnesos, gent de la província alemanya que va a Praga perquè és barat, gent de la província txeca que va a “la capital”, gent de les classes mitjanes aspiracionals d’Àsia que van a “Europa”. Des d’aquí creiem que el nou centre de diversió, entreteniment i “experiències” al cor de la capital txeca és un horror, però sempre podeu anar-hi i comprovar-ho.
El mes d’agost, per als qui us quedeu a Praga, és normal aprofitar-lo per a fer obres de manteniment en el transport públic. Aquest any s’està treballant en fer arribar el tramvia fins a la mateixa avinguda Venceslau. Es podrà anar en tramvia fins al mateix cavall de Sant Venceslau, al cor de Praga, on queden privadament els txecs de tota la vida, i on es concentren per a tota mena de manifestacions públiques, des de l’entrada dels nazis el 1939, fins al cop d’estat dels comunistes de 1948, la invasió soviètica de 1968 o la caiguda del comunisme el 1989. Arribar a l’avinguda Venceslau en tramvia ja era possible en el passat, però la dictadura comunista ho va anul·lar, com una manera de controlar les masses i evitar que arribessin massa fàcilment al centre.
El Casal catalanotxec ha organitzat una fideuà a l’agost per a la gent que està per aquí, que no són els de l’èxode de vacances. Ha anat bé: tenim el know how de la calçotada, les tasques es reparteixen: uns van a comprar, uns fan el fumet la nit abans, uns cuinen i fan l’allioli, la gent para taula, recull, renta plats.
Ha vingut gent nova: perfils científics, o de personal de multinacionals. No és bonic, això? És el sentit que té el Casal: crea respais perquè la gent catalana que la globalització porta a Praga trobi moments de complicitat, de poder parlar català i connectar. Per això és important fer-se soci o sòcia del Casal: perquè vol dir que dones suport a la idea, i perquè reconeixes la feina de la gent que ho fa possible.
La fideuà és un plat icònic estiuenc de la cuina catalanovalenciana. La recepta està inspirada en referències del You Tube però, ha arribat als plats sobretot gràcies al talent i la bona intuïció del Pep de les Guilleries.
La gent del Prague Central Camp, que ja ens coneix com “els catalans”, ens ha acollit amb correcció i competència i ens ha preparat taules i una marquesina. Com més gent compromesa i associada tingui el Casal, més coses es podran fer. Si la vida et porta per aquesta part d’Europa Central, fes-te veure i participa, i a veure.
La paella fa estiu i fa casa, i sempre hi acabem tornant. La gamba i el calamar és del David Lédl, el nostre peixater de referència, i els musclos de Seafood, al carrer Slavíkova, perquè precisament el David aquesta setmana no ha rebut musclos. El vi blanc gelat era neozelandès, agradable i afruitat, trobat a un Lidl de Praga 6. Abans, però, ens hem fet uns bunyols de bacallà.
D’on ha sortit el bacallà, us preguntareu. Després de l’estupenda bacallà party de l’altre dia, un dels membres més estimats i més essencials del club*samfaina ha estat a Barcelona i ha tornat a passar bacallà per les fronteres internes de la Unió Europea. Se’l va fer envasar al buit al mercat de Sants i el va enviar en una capsa de 10 quilos per missatgeria, que és més barat, còmode i efectiu que pagar els preus abusius i enganyosos de les companyies aèries per facturar maletes. L’aperitiu l’hem acompanyat de Bohemia Sekt sec, l’escumós del país, perfectament equiparable als escumosos italians i francesos i no diguem catalans, que tenen un president repugnantment espanyolista i botifler i no comprarem “Spanish bubbly” mai, per dignitat.
Això que veieu aquí és escalivada, pebrot i albergínia rostits, i després amanits. Com? Molt senzill, n’hi ha prou amb afegir olives grosses amanides de Greek Corner. L’amaniment de les olives serveix per a la verdura escalivada. A ells els hem comprat també l’oli, els grecs són germans mediterranis i estimen l’oli i les olives. També hi hem afegit cirerols, partits per la meitat.
El tercer plat de l’entrant eren aquest musclos amb api, julivert i llorer, oberts al vapor del vi blanc de batalla, de tetrabrik. Aquest entrant de bunyols, escalivada amanida i musclos ens l’hem fotut fent l’arròs, a la cuina, i després hem passat al saló. De postres hem fet crema segons la recepta de Ferran Adrià, que té farina de panís, i hem cremat el sucre, i hem recreat un dels plaers de la vida: trencar amb la cullera la crosta de caramel que cobreix la crema.
Si vius a Praga o Txèquia i encara no ets soci del Casal Catalanotxec, fes el pas. Es pot viure sense cuinar? Sí, però malament. El nacionalisme (gastronòmic) NO es cura viatjant. Visca Catalunya, lliure.
_____ Si ets català i vius a Praga o Txèquia i trobes a faltar menjar “normal” et pots fer soci del Casal Catalanotxec i venir als dinars del club*samfaina. Et pots afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i es troben per dinar l’últim dissabte del mes, o bé qualsevol altre dissabte, si així s’acorda, en un off-samfaina. Es menja en una casa particular però no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. També allibera de reciprocar qui no pot, perquè no té lloc ni plats, que al cap i a la fi a Praga tots som població d’al·luvió i molta gent hi està de pas. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí, el dinar de juliol.
