Arriba aquesta iniciativa des d’Alemanya, per si és d’interès.
Classes virtuals de català, de 3 a 16 anys.
Autor: ed.
Kavárna Liberál, un clàssic de Holešovice
Cafès i bistros originals de Praga (28)
És un cafè i restaurant de migdia, un dels llocs amb més tradició de la ciutat i la referència imprescindible a Holešovice.
Té dues agradables terrasses, una allargada i l’altra a la plaça. Cervesa Únětice al preu benchmark dels llocs normals (CZK 50). És molt espaiós per dins, és un local antic, que ocupava una cantonada. A banda de la cervesa i les coses de la cervesa té una cuina i se serveixen plats senzills i ben fets. L’ambient és molt juvenil, però no solament. És sobretot molt dels locals, s’hi troben grups d’amics, hi ha taules grosses per a reunions nombroses, i també s’hi arriben a fer per exemple reunions ordinàries de veïns. De fet és una combinació perfecta de cafè i bistro.
Diada i fricandó a Praga, botifarra catalana de premi i flam d’ou casolà.
Els dinars del club*samfaina |ESPECIAL|DIADA| (20)
El Casal Catalanotxec és una idea que vetlla per la qualitat de vida dels catalans a Praga i a Txèquia, però això sí, sempre a partir del nivell i la capacitat de compromís i autoorganització que siguin capaços d’aportar. Nosaltres, els del club*samfaina, som la secció gastroesnob (hi ha seccions que organitzen excursions, activitats per a nens, anar a veure el Barça, etc.).
O sigui, els del club*samfaina som gent que s’ocupa de cuinar i dinar amb un mínim de serietat. Ens trobem l’últim dissabte del mes en un pis, que vol dir 10-12 persones. No perdem temps buscant un dia que vagi bé a tothom, qui primer arriba seu, sense explicacions de qui no vol venir o pregunta qui ve. Dit això, hem trencat la regla de l’últim dissabte i hem organitzat un sopar per la Diada, al voltant d’un plat tan icònic de la cuina catalana com és el fricandó (no vol dir que NO dinem l’últim dissabte de setembre!).
El fricandó és vedella, bolets, ceba i tomàquet, i ja està. La ceba no és problema a Txèquia. El tomàquet fresc és d’hivernacle i arriba per la gran distribució, o bé és de llauna, a la manera italiana. Una tercera opció és el tomàquet fresc txec. El canvi climàtic fa que cada cop n’hi hagi més, però és molt de l’estiu, és massa car i no s’ho val. La vedella és local, però atenció: heu d’anar a carnissers (o sigui, no la trobareu al súper), i els heu de tenir controlats, perquè els arriba en dies concrets. El tall, la “cuixa”, en txec es diu “kyta“, i “cuixa de vedella” és “telecí kyta“. Compreu el tall sencer, no els demaneu que us el tallin: als txecs els costa entrar en conceptes com “lleugeresa” o “frescor”: no conceben que es puguin fer talls fins, de tres o quatre mil·límetres.
Els bolets els hem tret de dues fonts: hem trobat “funghi porcini” italians secs al Lidl, que són els ceps (en txec “hřib“). Hem trobat gírgoles a la gran distribució (no diu de quin arbre). Els bolets secs s’han de posar en remull, i faran un aigua que farem servir com un brou. La gírgola fresca s’ha de saltar a la paella.
Abans de servir el fricandó hem servit entrants. Hem tastat la millor botifarra catalana de Catalunya, que ve de La Garriga, aportada per la presidenta del Casal, que també ve de La Garriga. Hem fet samfaina (ceba, pebrot, albergínia, tomàquet) i uns quants entrants de la Mediterrània oriental, que tant ens agrada. Si el fricandó segueix les directrius de la gran Maria Nicolau, els entrants són del gran Yotam Ottolengghi: pasta de carbassa rostida, tahini i iogurt escorregut (combina MOLT bé amb la samfaina); amanida de remolatxa al forn, porro bullit, nous, ruca; cigrons al cardamom i el comí i amanida de pebrot, tomàquet, cogombre, menta, julivert; allbergínia rostida amb grans de magrana i fulla de menta i julivert.
De postres una de les comensals ens ha portat un flam d’ou casolà estupend, de nivell iaia, que hem guarnit amb talls fins de maduixot belga de la večerka. Els vins: blanc austriac i una variació de primitivo, del Lidl.
Tenint en compte la Diada hem pensat si calia culminar el sopar amb una tertúlia política, però al final ningú no ha tingut esma de dir res.
___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí l’edició especial DIADA 2023, que per un cop va sortir de la regla “dinar últim dissabte del mes” i va fer un sopar per celebrar la Diada.
The Karlovy Vary experience
Si creieu que Europa és un continent envellit i mig mort, un museu, un parc temàtic de la humanitat, Karlovy Vary us acabarà de convèncer. El turista accidental experimenta una sensació aguda de dissociació o dislocació entre l’escenari arquitectònic i el personal humà visible. La mateixa sensació que devien tenir els revolucionaris bolxevics, bruts i rebregats, passejant cohibits i atònits pels palaus de l’aristocràcia, en els primers minuts d’ocupar-los, just després de matar tots els guardes.
És a dir: veureu sobretot façanes del segle XIX, pastitx historicista neobarroc, art nouveau i molt color pastel, però veureu també colles de jubilats russos i alemanys vestits amb xandall i xarrupant la tasseta de porcellana amb aigua termal, comprada per uns 10 euros en uns deu mil punts de venda que hi deu haver. L’omplen a les fonts i se la van bevent. Diuen que l’aigua, que surt calenta de la mare terra, té minerals i ves a saber quantes propietats, però té gust de clau rovellat i els jubilats no sembla que xarrupin amb gaire convicció.
També hi ha turistes xinesos, asiàtics, del subcontinent indi/paquistanès, o musulmans que es passegen la dona vestida amb la coneguda draperia medieval i misògina. Accentua la sensació d’estranyesa. Representa que són els més rics i exitosos dels seus països, i venen al museu Europa cremant tones de querosè a què? Flygskam, anyone?
Karlovy Vary viu del passat, d’una llegenda. Per tot arreu hi ha plaques de visitants il·lustres que van venir a fer la cura d’aigües. Des de Karl Marx fins al tsar Pere el Gran o ni més ni menys que Kemal Ataturk. També hi ha visites il·lustres més contemporànies. En un restaurant la mestressa s’estarrufa de satisfacció i de plaer perquè Richard Gere va passar pel seu negoci, en relació amb el festival de cinema. La foto del moment és a l’aparador. Richard Gere sense maquillar, mal il·luminat i mal fotografiat té un aspecte anodí d’oficinista, però la mestressa està a punt de liquar-se i desfer-se de pura satisfacció pel dia que va estar tan a prop de l’estrella que la podia tocar.
En el passat la cura d’aigües era un luxe. El Grand Hotel Pupp té una tradició que es remunta a l’any 1701. Avui el preus per habitació comencen a 130 euros la nit, després hi ha tota la panòplia de serveis. És el consum ostentós de l’elit, és el cremar diners perquè sí, perquè pots, per enviar un missatge a la púrria, que és el 99 per cent de la humanitat que tens per sota. La web de promoció anuncia fins a dotze hotels excepcionals.
Això conviu, frec a frec, amb una de les regions més pobres del país: hi ha botigues portades per asiàtics que ofereixen un fotimer de productes barats, des d’unes plantofes fins a una maleta jumbo, amb dependents servicials i padrines xineses assegudes allí al mig, passant tranquil·lament la tarda entre converses animadíssimes.
La democratizació del luxe
El que comença com un luxe després es democratitza: hi ha banys municipals, i com se sap la seguretat social txeca us pot receptar estades balneàries, però diuen que ja no és ni de lluny el que era, la llista d’espera és llarguíssima. L’hotel Thermal va ser la resposta funcionalista i comunista al luxe decadent i burgès. Hi ha una gran sala de cinema que avui és clau en el festival de cinema, hi ha una piscina termal, però al davant mateix hi ha un mercadillo bastant sòrdid amb uns formatges i uns embotits que no us menjaríeu ni regalats, i més piles d’accessoris fets a la Xina.
Cura d’aigües? Kurschatten!
La cura d’aigües és real, o és una llegenda? La llista de coses que us poden fer al cos combinant massatges i aigua i atenció mèdica és molt llarga, i no sempre està clar on s’acaba l’estètica i comença la salut. Segur que menjar, reposar, banyar-se i dormir fa bé. Però el concepte alemanya “Kurschatten”, que vol dir “la persona que és la teva ombra durant la cura”, ens dona una clau: era l’aventura de balneari i només de balneari, en el benentès que després cadascú continuava amb la seva vida. Milan Kundera també té un conte dels seus Amors ridículs ambientat a la ciutat balneària. L’eròtica del balneari té per tant una llarga tradició.
El servei pot ser fantàsticament dolent
En un espai central de Karlovy Vary hi ha aquest cafè, que sembla dissenyat per una Barbie amb amfetamines. Està dedicat al bluf més bluf de la gastronomia francesa: el macaron. A la porta tres dones adultes us faran pagar a l’acte i portar-vos vosaltres mateixos a la taula un capuccino de quasi quatre euros, on això sí no hi faltarà el puto cor d’escuma de llet. No costa imaginar-se les tres senyores fent reunions de treball, fent tempesta d’idees: com podem fotre i humiliar més el client?
La ciutat real
La part turística i balneària és només un petita part d’una ciutat de 50 mil habitants. És clarament una vall, estreta, per damunt de les façanes es veuen els boscos frondosos. És obvi que el sector turístic dona feina a molta població, i és significatiu que la regió sigui de les més pobres del país, confirmant que el turisme afavoreix una destribució més desigual de la riquesa, a favor d’oligarquies rendistes i propietàries. Entre tant de luxe i tant de kitsch hi ha també un cinema, un museu, fires d’artesans i mercats d’alimentació de proximitat, un programa cultural: a finals d’agost, per exemple, començava un festival de folklore, i els grups feien intervencions pel carrer.
Conclusions
Aneu a Karlovy Vary si la curiositat és forta, si voleu dir que ho heu vist. Amb una d’aquestes excursions d’un dia que venen per tot arreu en tindreu prou. Aneu-hi uns dies si us ve de gust la idea de l’spa, en solitari o en parella. Aneu-hi si sou molt cinèfils i esteu molt pendents dels festivals A, com Berlín, Cannes o San Sebastian. És a principis de juliol i costa trobar lloc per dormir, però es pot fer.
davant de la Národní dům de Karlovy Vary.
A l’agost, cuina Mediterrània oriental
Els dinars del club*samfaina (19)
Hem dedicat la samfaina d’agost a la cuina mediterrània oriental de la mà del xef israelià Yotam Ottolenghi i el seu llibre Jerusalem, del qual és coautor amb el xef palestí Sami Tamimi.
El humus és un bàsic, és com el pa, s’ha de donar per descomptat, és banalment fàcil de fer. Si de cas no poseu el tahini als cigrons: l’heu de barrejar amb suc de llimona, perquè faci emulsió i creixi, i és la barreja el que es posa als cigrons (aquí ho hem après de grans).
Coses que no hi ha hagut temps de fer: amanida de remolatxa rostida, nous i ruca, una; amanida de cigrons calents al comí i el cardamom amb verdura crua, menta i julivert. No es pot fer tot.
No hi ha primers plats ni segons, es van posant coses. Però sí que la carn va al final. Ja hi arribarem. Una altra amanida: talleu en fils pastanagues, remolatxa, xirivies i api (pelat de l’exterior més fibrós), feu una vinagreta i afegiu-hi una cullerada de iogurt cremós (grec, Holandia) però escorregut abans, perquè perdi l’aigua. Un iogurt dens s’escorre bé en un d’aquells col·ladors dits “xinès”.
Més: a l’albergínia rostida de tota la vida, la que va a l’escalivada, li donem un toc amb el raig d’oli, el suc de llimona, més fulles de julivert i menta i grans de magrana.
El tahini és molt més que l’ingredient clau de l’humus: el podeu barrejar amb el mateix iogurt escorregut i un toc d’all i després amb carbassa rostida. Millor fer servir una forquilla, la batedora ho deixa massa desfet. Unes gotes de xarop de dàtil (en venen a l’Albert) i un polsim de grans de sèsam.
Els plats de tall són dos: pollastre (no cal que sigui halal!) posat a marinar la nit abans en mandarines, talls de fonoll, anís estrellat, suc de taronja i llimona, mostassa amb grans i ouzo. Hi havia ouzo (l’anís grec) perquè l’hem trobat aquest estiu fent turisme. Si no en teniu, compreu-vos qualsevol vodka, afegiu-hi fonoll, anís estrellat, llavors de fonoll i sucre i deixeu-ho uns dies.
Després mandonguilles. De què? De bou i xai en una proporció de dos a una, amb un ou, pa rallat, julivert trinxat i baharat. La paraula vol dir “espècies” en àrab, però aquí parlem d’una barreja de pebre negre, llavor de coriandre, canyella, clau, comí, cardamom, nou moscada i pebre de jamaica, vuit espècies, tot molt.
Les mandonguilles es fregeixen, s’aparten. Després van amb pèsols i boles de soja crua (en venen com “eda mame” a les botigues de menjar asiàtic). Podrien ser faves, per què no. Un bull en brou de pollastre, d’acord amb la verdura que hi poseu, i al final s’hi afegeixen les mandonguilles una estona més, perquè tot quedi ben conjuntat. Les mandonguilles xuclen el brou, no val a badar, que no us quedi eixut, tingueu una mica de brou de reserva. Més fulles de julivert tallades al final.
Hem begut amb moderació l’agradable el veltlin austríac d’aquest estiu i per a les postres no ha quedat espai vital. Ho podríem ampliar a te i pastetes orientals, però sembla que als comensals no els queda lloc. Si de cas més endavant.
___
Us podeu afegir al club*samfaina a través del WhatsApp del Casal Catalanotxec. Són el seu braç gastroesnob. Es reuneixen en una casa particular, cuinen amb alguna pretensió de seriositat i no s’hi porta res de menjar o beure, solament una contribució a les despeses. Això allibera els comensals d’aquella sensació tan de la respectabilitat petitburgesa d’haver de retornar res i dir “la pròxima a casa nostra”. Aquí no cal. Podeu veure aquí de què va. La |REVISTA|KAMPA| és l’orgullós mediální partner de la idea. Publiquem íntegrament la nota de premsa que els samfaines ens envien després de cada dinar. Aquí la d’agost.
Excursió a Český Ráj
Al Grup Via, secció excursionista del Casal Catalanotxec, acabem l’estiu fent una petita excursió d’un dia a la zona sud de la regió de Český Ráj, Prachovské Skaly.
S’hi pot accedir còmodament, després de pagar el pàrquing, des de la localitat de Prachov. Començant allà també es passa per caixa per accedir al parc natural. No ens ho esperàvem, però tot sigui per la bona conservació del lloc.
És més una excursió de pujar esglaons que de caminar quilòmetres. És adient per a gent de totes les edats (sense problemes de genolls), molt pintoresca, plena de miradors on fer-se fotos amb les icòniques roques sorrenques.
En acabar vam anar a fer un petit tomb per Jičín, qué és a prop. Té l’esperable de qualsevol ciutat txeca, potser per damunt de la mitjana. Un dinar tardà de gastronomia txeca va arrodonir el dia abans de tornar a Praga.
Dídac Jabaloy
Casal Catalanotxec
Inauguren la passarel·la HolKa
És un projecte que ens va enamorar des del primer dia. Fa quasi tres anys que li seguim el rastre, des del projecte guanyador fins a la notícia. L’havien anunciat per a l’any passat, però no ha arribat fins a aquest estiu. Ja es pot passar el riu a peu i en bicleta entre Karlín i Holešovice. Està per veure com afectarà la dinàmica de moviments de població entre les dues marges del riu, però ara per exemple si viviu a la marge dreta per la banda de Karlín, Žižkov o Vinohrady podreu anar a peu a comprar verduretes a Holešovice, per exemple.
La passarel·la HolKa és un perla de la moderna arquitectura i enginyeria de la ciutat. Està feta amb una mena de ciment o formigó que és blanc, per algun procediment innovador, i té detalls com aquesta barana.
Cap de setmana de revetlla
Aquest divendres passat era la revetlla de Sant Joan. El Casal va impulsar la celebració, i mitjançant un tempteig a la nostra comunitat del Whatsapp i es va decidir tirar endavant un cap de setmana en una casa rural.
Com l’any passat, per fer una festa més grossa, vam convidar amics externs al Casal. Podríem definir el perfil de la gent com a grups d’amics “joves expats a Praga”. Vam ser una trentena, entre altres cinc argentins, quatre bascos, quatre catalans, tres gallecs.
Hem triat una casa rural (una “chata” txeca) a Vrchlabí, a les muntanyes de Krkonoše. I és que tot i que la distància de Praga a la chata U Zmrzlýho va espantar alguns, tothom ha quedat encantat del lloc. Hem gaudit de totes les comoditats i bona predisposció dels propietaris per poder fer una festassa. El recomanem per passar uns dies a la natura. De fet, la meitat van anar-hi amb cotxe i l’altra meitat amb transport públic, hi ha autobusos freqüents des de Praga fins a no gaire lluny de la casa.
El divendres a la tarda va començar a arribar la gent a comptagotes. Va començar ennuvolat i amb plugim, però el foc de camp que vam encendre ens va escalfar de seguida les ganes de passar-ho bé i desconnectar de la vida quotidiana. Tot i ser la nit oficial de sant Joan, el cansament es va apoderar de la gent i cap a les tres de la matinada tothom estava recuperant forces pel dia gros.
Dissabte al matí els esportistes van sortir d’excursió mentres els salsetes anàvem al súper a fer la compra i els dormilegues continuaven recuperant-se. Durant el dia va anar arribant més gent que volia passar només una nit.
Els vam rebre amb música, cerveses fresques, barbacoa, amanida i paella per dinar, en un crescendo fins a l’apoteòsica festa nocturna, amb disfresses de bruixes i bruixots. Al voltant de la foguera, gràcies a la influència gallega vam recitar un conxuro preparant queimada. El diumenge la gent va anar marxant al seu ritme. Sense pressa, perquè la mestressa de la casa no ens havia posat hora límit.
Des del comitè organitzador hem quedat satisfets d’aquest cap de setmana, i la resta de gent ens ha fet saber que també. Com a punt feble puc destacar el poc interès que generen aquestes activitats entre la nostra comunitat casalera.
També la poca empatia d’alguns al no voler o no ser capaços de comprometres amb el temps necessari per a organitzar una activitat com aquesta. Així que somiant que arribin temps més idílics pero igualment gaudint de la realitat, continuem fent comunitat!
Dídac Jabaloy
Casal Catalanotxec
La Ciutat Vella (1)
Rutes per Praga (1). De la Casa Municipal a la plaça de la Ciutat Vella
Iniciem una sèrie d’informació i servei al turista o el resident recent, per ajudar a anar descobrint Praga. El material està preparat amb intel·ligència artificial, limitada a una funció molt auxiliar i concreta: suggereix llocs importants i dona dades que estructuren mínimament el text.
______
La Casa Municipal (Obecní dům) és un edifici esplèndid, concebut i construït amb grandesa pel propi ajuntament de Praga de l’època. La idea era dotar la ciutat d’un palau de la música, el ball i la cultura. Per fer lloc es va enderrocar tot un palau reial que ja hi era des de la baixa edat mitjana, i entre 1905 i 1912 es va construir el que ara es pot veure. La direcció i la supervisió del projecte la van fer els arquitectes Antonín Balšánek i Osvald Polívka, però tot el millor del talent artístic de l’època hi va participar.
Per exemple, el gran mosaic de la façana és una al·legoria de Praga. Tot el programa icònic representa una culminació del renaixement cultural txec que venia del segle XIX. Només sis anys després de la inauguració s’hi va proclamar la independència de Txecoslovàquia, el 1918, a la Sala Smetana.
El nom ve de Bedřich Smetana (1824-1884), considerat el pare de la música txeca contemporània, el compositor de la renaixença cultural. La peça «La meva pàtria» (Má Vlast) és interpretada ritualment cada 12 de maig, l’aniversari del naixement del compositor, i assenyala el començament del festival de música clàssica Primavera de Praga (Pražské Járo), això des de 1946. El festival és un dels més prestigiosos del circuit. La sala va ser una fita de l’enginyeria i encara avui està entre els millors auditoris de la ciutat, amb 1250 seients i una acústica excel·lent. És la seu de l’Orquestra Simfònica de Praga (FOK).
A la Casa Municipal també hi ha altres sales menors dedicades a exposicions i actes socials, com la Sala Palacký, i a la planta baixa hi ha una restaurant francès. La decoració exuberant de tot és pròpia de l’art nouveau, que va ser un estil total, en el sentit que fins al detall més insignificant està pensat, dibuixat i fet pensant en el projecte. Només cal tenir present el Palau de la Música Catalana de Barcelona, que es comença a construir exactament el mateix any.
Continua llegint «La Ciutat Vella (1)»Man with Van: moure el mobiliari
Haver de canviar de casa i moure mobiliari amunt i avall és una experiència amb què tard o d’hora es troba l’expatriat. A Praga els de Man With Van són del millor i més flexible que us podeu trobar. Tenen aquest formulari perquè expliqueu el que necessiteu. Treballen anglès per si teniu la barrera lingüística.