Volem dir: que es recorden dins de la nostra experiència de Casal. Les feines s’han repartit: comandos especials han anat a comprar, han fet salsa, foc, neteja. Tot ha anat com una seda, també gràcies al nombre de participants reduït tancat i al know-how acumulat, diguem-ho tot. El lloc l’habitual, a Žižkov. El personal txec quan parlen entre ells es refereixen a nosaltres com els katalánci.
Una calçotada és sempre el mateix, només faltaria. Pica-pica, calçots, salsa, carn a la brasa, allioli. Els alicients són, per exemple, els estrangers i l’estranyesa encuriosida que el ritual els provoca i els nens de les parelles mixtes, que es van creixent i progressen de forma adecuada en l’adoctrinament.
Com podeu veure progressa adequadament: observeu aquest entusiasme.
Per circumstàncies diverses s’hi han afegit gent de llocs com Estònia, Eslovàquia, els Estats Units, Alemanya, les Illes Canàries, el País Basc, Huelva, entre altres. Entre la gent que va i ve per Praga, que tots som estrangers i població d’al·luvió, sempre apareix algú d’altres cultures que passa per l’experiència amb curiositat i bona voluntat. Se l’inicia en el ritual i acaba, esperem, apreciant-ho.
Ha après el ritual bé (i ens ha ensenyat un hack per pelar alls amb més eficiència).
Deia el director de cine Bigas Luna que porrons i calçots tenien alguna cosa de ritual sagrat, pels peus plantats i terra i els ulls al cel. Ves a saber. El que sí és segur és que és el mínim comú denominador de la comunitat: semblava que el Casal estava mort però no, estava dormint! Tothom s’ha despertat i mobilitzat, i bé.
Ara falta fer cagar el tió per la xicalla i l’11 setembre