Europa Central, entre la Unió Europea i l’atlantisme i els descontents.
Qualsevol observador del panorama centreuropeu (Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria) mínimament atent veu com la política de tots els països es pot explicar com una confrontació entre dos grans bàndols.
Uns són els partidaris de la confluència amb Brussel·les i l’Otan. Coincideixen demogràficament amb el que s’entén per les elits en un sentit ampli, i estan connectats globalment. En podríem dir «pro-EU». Els altres són més heterogenis, representen un conglomerat de descontaments molt diversos, i en podríem dir «anti-EU», per claredat i simplificació.
Uns i altres van perdent i guanyant eleccions, hi ha una mena d’equilibri i inestable i de moment sembla que l’edifici europeu aguanta a Europa Central. Ara bé, amb aquesta clau es pot anar entenent la política de la regió.
Per exemple el canvi de govern recent a Polònia, amb el retorn de Donald Tusk al poder, és un pas endavant del món polonès pro-EU. En canvi a Hongria Viktor Orban està fort. Consolida la seva xarxa clientelar i el control del país, qüestiona la narrativa bel·licista, l’acusen de ser un idiota útil de Putin i és molt contestat per l’oposició interna pro-EU, que va fent manifestacions.
Txèquia i Eslovàquia es distancien
Mentrestant, aquest penúltim cap de setmana de març ha coincidit la primera volta de les eleccions presidencials eslovaques la presentació a Praga de la coalició «Stačilo» («Ja n’hi ha prou»), que com el nom indica és sobretot una protesta.
A Eslovàquia ha guanyat la primera volta Ivan Korčok, antic ministre d’Exteriors, pro-EU, amb un 42,5%. Si acaba sortint, remarà en direcció oposada a la del primer ministre Fico, que és de l’altre bàndol, escèptic davant la narrativa atlantista.
En canvi, a Txèquia el president Pavel i el primer ministre Fiala remen en la mateixa direcció pro-EU. Precisament les relacions entre les dues parts de l’antiga Txecoslovàquia estan pitjor que mai. Els representants txecs mouen cel i terra per trobar munició d’artilleria per a Ucraïna, mentre que els eslovacs parlen en contra de la guerra.
Babiš o l’oportunista imprevisible
A Txèquia, mentrestant, el govern va malament a les enquestes, i els descontents estan a l’oposició i als marges del sistema. A partir d’aquí cal entendre la coalició «Stačilo». Hi ha els comunistes, dos grupuscles més i gent independent. Diuen que «ja n’hi ha prou» a l’energia cara, la imposició de l’euro i el dictat de Brussel·les i la nova cursa d’armaments, entre altres coses.
A les enquestes però mana el moviment «Ano» («Sí») de Babiš, i aquest no és estrictament «pro» ni «anti» EU, sinó una organització al servei d’un líder suprem, que és un oportunista sense escrúpols ni més horitzó que la seva fortuna personal.
Babiš s’ha fet milionari a l’ombra de l’Estat i amb l’agroindústria, per tant no pot anar molt obertament «contra la dictadura de Brusel·les». Alhora ha d’anar fent la puta i la ramoneta, perquè ha de sonar «contra els poderosos».
Els de «Stačilo» es volen presentar de moment a les eleccions europees. Continuaran dins de la política txeca? Si continuen i treuen un resultat rellevant, pactaran amb Babiš? Aquesta és la qüestió. Ja es veurà.