Explorant el potencial de la col·laboració dels estudiants catalans amb les comunitats de la diàspora
La carcassa amb rodes :MOVE és un robotet que cap a la mà.
Del quasi mig milió de catalans a la diàspora, molts són professionals qualificats. El Gerard Ferret Colomer, de 21 anys, és estudiant d’enginyeria de telecomunicació, aquest semestre a la Universitat Tècnica de Viena (TU Wien).
És un resident a Catalunya, però la formació internacional, la connexió normal de les universitats tècniques amb les empreses, i finalment la dimensió europea i mundial dels mercats, converteixen algú del seu perfil en un probable futur integrant de la diàspora.
Ningú tria emigrar si pot evitar-ho, però és de coneixement general: les carreres tècniques són exigents i creen gent que va on hi ha la feina. Catalunya està expulsant talent i continuarà expulsant-ne.
En aquest sentit, la connexió entre els estudiants i els professionals i les comunitats de la diàspora té un gran potencial.
En què consisteix el taller A partir d’una combinació entre la placa Micro:bit, una petita targeta electrònica programable, i la carcassa :MOVE, una estructura dotada de dues rodes mogudes per motors, llums LED i alguns sensors, s’obté un robot que cap al palmell d’una mà (humana) i que es pot controlar de manera senzilla mitjançant blocs visuals.
Això permet no només una aproximació més intuïtiva al món de la programació, sinó també que cap dels participants del taller necessiti tenir experiència prèvia generant codi informàtic. A través d’una història inventada que ofereix que es pugui escollir entre diverses opcions en funció de la situació, els nois i noies podran implementar simplificacions de tasques quotidianes que en un futur podrien desenvolupar els robots.
Un exemple: per “ajudar amb els deures”, posem pel cas de matemàtiques, els participants primer programaran una calculadora de multiplicacions i, seguidament, donaran les ordres pertinents perquè el robot dibuixi figures geomètriques i pregunti si el seu traçat ha generat un cercle, un quadrat o un triangle.
Es tracta de reptes senzills i introductoris, que busquen que els nois i noies es familiaritzin d’una manera lúdica i interactiva amb la robòtica aplicant les seves habilitats de resolució de problemes i treball en equip. I, sobretot, que ho puguin fer en català.
L’editorial Euskaldun anuncia la publicació de la traducció al txec de Napalm al cor, la novel·la de Pol Guasch. L’ha traduït Vít Groesl, i surt gràcies al suport del Ministeri de Cultura txec i de l’Institut Ramon Llull. Els lectors d’aquesta revista la podeu llegir en original, però us la posem aquí per si us inspira regalar-la a txecs del vostre entorn. Vít Groesl ha estat col·laborador d’aquesta revista (primer, segon, tercer, quart i cinquè article, sobre qüestions de cultura de Praga i Txèquia).
Un llibre txec que és una declaració d’amor a Catalunya
El títol és evident, el subtítol vol dir “L’any a la terra dels castells, els gegants i les torres humanes”. L’artista txeca Tereza Janáková explica i il·lustra les tradicions en el cicle de l’any, des del Carnestoltes fins al tortell de Reis, i hi intercala un còmic en blanc i negre amb els episodis de la història.
Si sou a Txèquia o Eslovàquia (els eslovacs llegeixen el txec), compreu-lo: és el millor que podeu fer per explicar el país al vostre cercle íntim. Si sou a Àustria o Hongria, i si teniu alguna relació amb la indústria editorial, parleu-ne. El llibre és millor que qualsevol cosa que es pugui imaginar des de Catalunya per explicar la nació.
Som un regió cultural, enèsim exemple. De Praga a Olomouc és trenta kilòmetres més curt per Pardubice.
Que la frontera cultural entre Txèquia i Àustria no existeix és un tòpic, però aquest maig es pot comprovar amb dos concerts de música clàssica, en els quals estan implicats residents catalans. El 10 de maig a Olomouc, a 249 km de Praga (per Pardubice) i a 212 de Viena. L’altre és el 24 de maig al castell de Brtnice, a 142 km de Praga i a 155 de Viena. Brtnice és un bonic llogarret, 14 km al sud de Jihlava, a la Vysočina, una regió natural de transició —per tant no és inequívoc on pertany Brtnice, si a la Vysočina o Moràvia, però tampoc és que a ningú li importi gaire.
Antonín Dvořák.
El romanticisme txec El 10 de maig a Olomouc, la catedral de Catedral de Sant Venceslau acull un programa que és una síntesi del romanticisme txec, amb tres noms fonamentals que van donar forma a una identitat musical pròpia.
Bedřich Smetana (1824–1884) és pare de la música nacional txeca, hi és present amb la seva Slavnostní předehra, que obrirà el concert sota la direcció del director convidat Martin Stolarski. Josef Suk (1874–1935), deixeble de Dvořák, aporta amb Pohádka, Op. 16, un llenguatge més íntim i evocador, mentre que Antonín Dvořák (1841–1904) culmina el recorregut amb el Te Deum, Op. 103, una obra coral de gran força i projecció internacional. Bernat Izard dirigirà les dues peces (detalls i entrades).
El concert comptarà també amb la participació d’una família txecocatalana: Cecília Valls i els seus fills Arnau, Bernat i Nil, tots amb formació i vocació musical. Cecília Valls ha estat una figura clau en el desenvolupament artístic dels nois. El Bernat assumirà la direcció de la segona i tercera obra del programa, mentre que l’Arnau serà concertino (violí solista) i el Nil i la Cecília seran a la coral del Te deum de Dvořák, obra que culminara el concert. L’Arnau el vam poder veure a l’acte del desè aniversari del grau de català de Brno.
Pavel Wranitzky i el castell de Brtnice L’altre concert és el 24 de maig, al castell de Brtnice. Diuen les cròniques que el 1723 va rebre la visita de l’emperador Carles VI, que va ser l’arxiduc Carles dels catalans de 1714, i de la seva filla, Maria Teresa.Hi actua la Wranitzky Kapelle, formació especialitzada en el repertori del classicisme centreeuropeu. El conjunt proposa un viatge musical a la Viena de finals del segle XVIII, amb obres vinculades a l’entorn de Pavel Wranitzky (1756–1808), compositor moravià contemporani de Haydn i Mozart, molt actiu en la vida musical vienesa i autor de simfonies, quartets i música escènica (detalls i entrades).
Wranitzky no és casual en aquest context: va néixer a la regió de Brtnice, fet que reforça el vincle entre el programa i el territori. La vetllada s’inscriu en la programació cultural del castell, que aposta per combinar patrimoni i música en viu en un format íntim i evocador. Entorn del castell treballa una associació que el vol convertir en un centre irradiador d’art i cultura, el president de la qual és Eduardo Garcia, un virtuós del violí amb incursions en la història de la música i la gestió cultural. Està interessat no solament en la música sinó en reproduir l’experiència històrica del concert, que soni autèntic, com a l’època. En aquesta entrevista que li vam publicar podeu conèixer el seu treball.
Docents de català de Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria es troben a Brno
Concert de Dario Piga i Luis Doppio, artistes algueresos.
A Europa central el català s’estudia a totes les facultats rellevants de llengües romàniques.
Del 20 al 22 d’abril docents de Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria s’han reunit, amb col·legues d’altres països, a les Trobades Internacionals de Professors i Estudiants de Català a l’Estranger. Els ha acollit a Brno la Masarykova univerzita i el seu grau de català, del qual vam parlar amb motiu del desè aniversari.
La trobada, que té el suport de l’Institut Ramon Llull, reforça una xarxa acadèmica que dona coherència i continuïtat als estudis catalans, també a Europa Central. S’ha consolidat com una iniciativa que facilita la formació de docents mitjançant la compartició d’experiències.
Entre els participants hi ha hagut la Valentina Neuwirth, que ensenya a l’Institut für Romanistik de la Universitat de Viena. Segons explica, “professors i professores de diversos països hem intercanviat experiències i hem aprofundit en la llengua i la cultura catalanes en un ambient molt dinàmic”.
Neuwirth ha estat ponent en un taller de sociolingüística dedicat a les situacions en què els parlants de català canvien de llengua, una qüestió central en contextos internacionals.
El programa combinat s’ha obert amb una conferència inaugural de l’escriptora Mònica Batet. Ha inclòs tallers de llengua, cultura i traducció, així com propostes més pràctiques, des de la creació de vídeos a partir de poemes fins a l’elaboració de cartells de conscienciació lingüística.
El programa també ha inclòs una taula rodona sobre les relacions entre Catalunya i Europa Central, així com activitats vinculades a la diada de Sant Jordi.
La dimensió cultural ha tingut un pes destacat, amb una visita guiada per Brno, un concert de música algueresa i activitats per afavorir la convivència entre participants.
Aquestes trobades continuen teixint una xarxa internacional de docents i estudiants que comparteixen llengua i interès pels Països Catalans, amb una presència especialment activa a l’Europa central. L’edició s’ha tancat amb l’expectativa de conèixer la seu de l’any que ve.
Graz, la capital d’Estíria, és la segona ciutat d’Àustria, amb 300 mil habitants. El nucli antic és un dels més ben conservats del continent. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1999. El centre és la Hauptplatz, presidida per l’edifici de l’ajuntament, plena de botigues i cafès.
Un dels elements més emblemàtics del paisatge és el Schlossberg, un turó al mig de la ciutat, des d’on es pot gaudir d’una vista panoràmica privilegiada. Al cim hi ha l’Uhrturm, la torre del rellotge, convertida en símbol de Graz. Des del Casal català de Graz afegeixen el castell d’Eggenberg a la llista del que cal veure.
En contrast amb el patrimoni històric, la ciutat també aposta per l’arquitectura contemporània. La Kunsthaus Graz, el museu d’art contemporani, és coneguda popularment com “friendly alien”. Recorda una mena de sípia blava mutant gegant.
L’economia està molt diversificada. La ciutat s’ha consolidat com un pol on conviuen sectors industrials tradicionals amb activitats tecnològiques i de recerca avançada. Un dels pilars és la indústria de l’automòbil, amb empreses com Magna Steyr, un dels fabricants més importants d’Europa en producció per a tercers. Al seu voltant s’hi ha desenvolupat un clúster de proveïdors, enginyeries i empreses auxiliars que generen milers de llocs de treball qualificats.
Els serveis també tenen pes, sobretot en l’educació, el turisme i la cultura. El fet de ser una ciutat universitària atrau estudiants i professionals i dinamitza el consum i l’activitat comercial. El reconeixement del centre històric contribueix a un turisme cultural menys massificat que en altres ciutats europees.
No es pot entendre l’economia sense tenir en compte la regió. Estíria és considerada el “rebost d’Àustria”, gràcies a la producció agrícola. La riquesa alimentària sosté una indústria agroalimentària sòlida i una gastronomia reconeguda. La Bruna Julià Morera, del casal català, recomana visitar la Weinstraße, la zona de vinyes al sud i l’est d’Estíria.
El casal català de Graz
La Bruna és la presidenta del Casal Català de Graz, que té la silueta de l’Uhrturm al logo. El defineix com una associació cultural formada per famílies catalanoparlants que viuen a la ciutat, i també estudiants, famílies i amics d’altres nacionalitats. Sosté que en les trobades es pot sentir parlar a més del català, espanyol, alemany, anglès, francès i xinès. L’obertura facilita vincles d’amistat entre persones que viuen situacions semblants.
Tal com expliquen, volen a crear comunitat i mantenir viu el vincle amb Catalunya, i també acollir la gent que va arribant. Durant l’any organitzen activitats de tradició i vida social, com ara aquest dissabte una paella al voltant de Sant Jordi. D’ells va sortir una iniciativa que uneix els casals catalans d’Àustria, un cop l’any. En concret de l’Emil, un dels nens: jugar a futbol ells, els de Viena i els de Salzburg, cada any en una de les ciutats. Es troben al voltant de l’onze de setembre, per celebrar la diada. És futbol, portar coses per dinar entre tots, passar el dia en família. Aquí vam parlar de l’última edició.
El Wienerisch és el parlar tradicional de Viena. Pertany al grup dels dialectes bavaroaustríacs (Bairisch o Bairisch-Österreichisch), de la família parlada al sud d’Alemanya, Àustria i parts del Tirol italià. Dins d’aquesta, el vienès forma part específicament del bavarès central (Mittelbairisch), el mateix grup parlat a l’est de Baviera i en parts de l’Alta i Baixa Àustria.
Malgrat aquesta base bavaroaustríaca, el vienès ha desenvolupat una identitat pròpia. Durant segles, Viena va ser la capital d’un imperi multicultural, i el Wienerisch va absorbir paraules i influències del txec, hongarès, ídix, italià i de llengües eslaves del sud. Per aquest motiu, es considera un dels dialectes més híbrids del món germanoparlant.
Actualment, en la vida quotidiana, molts vienesos utilitzen una forma intermèdia entre l’alemany estàndard austríac i el dialecte vienès, però moltes expressions tradicionals continuen ben vives, especialment en contextos informals, al Beisl (taverna petita) i el Heuriger (local de vi), o entre amics.
L’accent i la entonació del Wienerisch tenen característiques molt recognoscibles dins del món germanoparlant. La pronunciació tendeix a ser més suau i melòdica que l’alemany estàndard, amb una entonació que sovint baixa al final de la frase, i dona una impressió de to relaxat o fins i tot lleugerament irònic. Moltes vocals s’allarguen o es transformen en diftongs, i algunes consonants es simplifiquen o s’articulen amb menys força.
A més, el ritme de la parla és sovint més lent i musical, fet que alguns lingüistes associen a la influència històrica de llengües veïnes de l’antic imperi austrohongarès, especialment el txec i l’hongarès. Aquesta combinació d’entonació suau, ritme relaxat i expressivitat contribueix a l’estil comunicatiu conegut com Wiener Schmäh, una manera de parlar caracteritzada per una ironia subtil i un sentit de l’humor típicament vienès.
A continuació, per acabar, una tria breu de vocabulari i fraseologia.
L’Anna Espona és una pintora catalana que viu a Viena. Vam parlar del seu art quan va participar en una exposició col·lectiva a Viena mateix. En aquesta entrevista s’explica.
Anna Espona, “Balena”. Oli sobre llenç (5ox100cm)
Què és per a tu la pintura? Una forma de comunicació, intento que sigui una expressió el més genuïnament possible de la meva ànima. Dic intento, perquè és un repte intentar donar forma —ja sigui en imatges, paraules o música— a aquesta expressió tan genuïna que neix de l’interior.
Com neix una pintura? En el meu cas, sobretot de l’observació i de la intuïció. Tinc molta memòria visual i el que més m’activa són els colors, més que no pas les formes. En el dia a dia, una combinació de colors pot ser suficient per fer-me agafar el pinzell i començar.
De vegades apareix la inspiració d’una manera molt més clara: una imatge que es forma gairebé de cop i que necessito esbossar ràpid abans que s’esvaeixi. No passa sovint, i com més la busques, més s’escapa. Cal deixar-la venir.
Quan una pintura neix així, tot flueix. Són processos més ràpids, on gairebé no hi ha lluita i és molt satisfactori.
Com és el procés des de la primera inspiració fins a considerar l’obra acabada? Comença sempre amb una idea vaga. No hi ha res tancat d’entrada. És com un fil que es va desenrotllant a mesura que pinto i que em va guiant, gairebé sense adonar-me’n.
Tot es construeix i es transforma sobre la marxa. Sovint cal fer passes enrere, replantejar, deixar anar idees que pensaves que funcionarien però no ho fan. Forma part del camí.
Al principi, m’agrada deixar-me portar molt pel gest. En els esbossos, fins i tot utilitzo la mà esquerra perquè és més lliure, menys controlada, i això fa que apareguin formes inesperades que obren noves direccions.
Saber quan una obra està acabada és potser el més difícil. Si la tingués sempre davant, no deixaria mai de retocar-la. Al final, és una decisió: acceptar que és un final obert i saber posar-hi un punt i final.
Jiří Korn, una llegenda viva de la música popular txeca, Eduardo García Sala i Filip Hořejší en acabar el musical Anděl Páně (Àngel del Senyor) al Teatre Karlín, de Praga.
Va néixer a Lleida (1974) i va arribar a Ostrava amb 17 anys, el 5 d’octubre de 1992, el dia que Václav Havel feia 56 anys, per estudiar violí amb el mestre Zdeněk Gola (1929–2021). Ha fet tota la carrera a Txèquia. Avui és concertino de l’Orquestra del Teatre Karlín de Praga.Entre 2010 i 2017 va ser membre col·laborador estable dels primers violins de la Filharmònica Txeca. Ha tocat a la Česká filharmonie, la Severočeská filharmonie de Teplice, l’Orquestra Nacional Simfònica txeca, la Filharmònica de Plzeň, l’Orquestra Bohuslav Martinů de Zlín, la Prague Philharmonia i l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Praga. Des de desembre de 2025 col·labora de manera estable amb l’Òpera de Plzeň. Ha actuat als Estats Units, Japó, Xina, Singapur, Corea del Sud, Xile, Argentina i altres països europeus. És també membre fundador del Halíř Trio, grup de cambra en homenatge al violinista txec Karel Halíř (1859–1909). Ha presidit l’associació del Castell de Brtnice (2020-2025), a mig camí entre Praga i Viena. El 1723 el va visitar l’emperador Carles VI —l’arxiduc dels catalans— amb la seva filla Maria Teresa. L’Eduardo és fill de pares sorians, la mare és de San Leonardo, on descansa Juan Manrique de Lara i Cardona, nebot d’Antonio Cardona, enterrat a la Catedral de Praga. En aquesta revista ja vam parlar de l’Eduardo i del seu perfil original i autèntic de músic i historiador.
El músic a Txèquia
Com vas anar a parar a Txèquia? L’estiu de 1992, als cursos d’estiu de l’Orfeó Lleidatà, vaig parlar amb el professor de violoncel Jan Hališka, perquè l’Orquestra de Cambra de la Universitat de Brno participava. En un castellà perfecte, em va donar la possibilitat d’estudiar amb Zdeněk Gola a Ostrava, qui havia tornat de l’exili a Suècia, on vivia des de 1968. Vaig obtenir una beca del Consell Comarcal del Segrià i finalment vaig estudiar cinc anys a Ostrava. Sempre m’havia atret la tradició musical centreeuropea: Mozart, Beethoven, Brahms o Dvořák. Així que em vaig llançar a l’aventura txecoslovaca. També hi havia la solitud d’una ciutat desconeguda i no gaire atractiva com Ostrava. Si hagués estudiat tenia mil opcions i una vida cultural molt més àmplia. A Ostrava, en canvi, estudiava entre set i vuit hores diàries de violí.
Com t’ha influït aquesta tradició musical centreeuropea en la teva manera d’entendre la música? Per descomptat que sí. Fa poc vam tocar amb l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca la Setena Simfonia de Gustav Mahler. Quan un llegeix que la simfonia es va estrenar el 19 de setembre de 1908 a Praga, l’obra adquireix una altra dimensió si l’estàs interpretant a Praga. També recordo l’enregistrament amb Semyon Bychkov de la Cinquena de Txaikovski per a Decca. Igualment, vam interpretar l’obertura de Romeu i Julieta i, en acabar un assaig, vaig anar a parlar amb Bychkov per dir-li que m’havia costat concentrar-me durant l’assaig, ja que el dia de l’estrena de l’obertura de Romeu i Julieta a Praga, el 19 de febrer de 1888, sota la batuta del mateix compositor i al mateix lloc on ens trobàvem —el Rudolfinum—, mentre sonava l’obertura, Karel Halíř esperava als camerinos per interpretar immediatament després l’estrena txeca del Concert per a violí del mateix Txaikovski.
Els anys d’aprenentatge
Com va començar tot? Tenia sis anys quan vaig començar solfeig al conservatori de Lleida, i set violí a la classe del mestre Leopold Gil, continuador de l’escola de Jordi Cervelló. Els primers anys no m’acabava d’agradar; preferia jugar a futbol amb els amics, però cap als tretze no podia deixar de tocar el violí. L’últim any al col·legi Terraferma, estudiant COU, cada dia portava el violí a classe i estudiava durant els esbarjos o després de dinar. Imagino que, si no hagués estat així, hauria estat impossible tocar la Sonata de César Franck al concert de final de curs del juny de 1992…
Com vius la música avui? Pera mi, la música és vida. Es poden expressar tantes coses… Si un té la sort de tocar òperes de Wagner (vaig treballar al Liceu del 2004 al 2007), en els acords wagnerians estan representats tots els estats d’ànim que una persona pot tenir. La música és l’expressió artística més viva, ja que, si vas a un concert, no pots tornar a escoltar un passatge. Quan vas a veure un quadre o una escultura o llegeixes un llibre, sempre pots tornar-hi… però no amb la música en directe, perquè amb un CD pots escoltar el mateix passatge mil vegades.
Quina música t’ha influït ? Si he d’anomenar algú, sens dubte Antonio Vivaldi. La infinita capacitat de crear melodies, la modernitat, l’espiritualitat, la teatralitat, el caràcter i la predilecció per l’aventura. Als seixanta anys, poc abans de morir, encara va anar a Holanda a oferir els seus concerts. Una gran coincidència: els últims concerts per a violí els va vendre a Vinciguerra a Thomas Collalto, senyor del Castell de Brtnice, casat amb Maria Antonia de Silva, filla de José de Silva, natural de Vélez-Málaga, i de Manuela de Alagón, natural de Chinchón.
Quin paper té la disciplina? Fonamental. És clar que el talent és molt important, però cal molta disciplina, sobretot en els primers anys d’universitat. Després, en el món professional, depèn de l’assiduïtat amb què es toquen les obres. No vol el mateix estudi un musical al Teatre Karlín que una simfonia de Mahler amb la Filharmònica Txeca.
L’icònic edifici del Parlament a Budapest, vist des del Bastió dels Pescadors (Ervin Lukacs unsplash.com)
Durant segles, Hongria ha estat descrita com situada entre l’Oest i l’Est. Això no és només una observació geogràfica, sinó una realitat estructural: Hongria se situa entre diferents sistemes de poder.
La geopolítica té dos components principals. El primer és estructural: la geografia. Canvia molt poc, encara que la tecnologia i les infraestructures poden modificar-ne els efectes. El segon és la dinàmica de poder—la interacció de forces internes i externes. Aquesta dimensió és flexible i evoluciona amb el temps.
Entre aquests dos elements es desenvolupa la història. Es pot entendre en tres capes: fets, és a dir, esdeveniments que es poden verificar; interpretació i narrativa, sovint modelades pels qui tenen poder; i memòria històrica, que influeix en la identitat, la percepció i el comportament polític.
Les eleccions formen part d’aquesta segona capa. Poden influir en la direcció de les polítiques, les prioritats i les aliances a curt termini. Tanmateix, operen dins de limitacions estructurals. En països com Hongria, on la geografia i la història condicionen fortament les relacions exteriors, els resultats electorals ajusten el rumb, però no redefineixen la posició de fons.
El territori: la conca dels Carpats i el Danubi La geopolítica d’Hongria comença amb la geografia. Està situada a la conca dels Carpats, una zona plana i oberta que és fàcil de travessar. Aquesta conca connecta Europa Central amb els Balcans i més enllà cap a Àsia. El riu Danubi travessa el país i és el principal corredor nord-sud. Connecta Europa occidental amb el mar Negre i continua cap a Istanbul. El riu ha estat sempre una via clau per al comerç, els exèrcits i la comunicació.
Per això, Hongria ha estat més un espai de pas que no pas una destinació. Budapest es troba en un punt de pas principal del Danubi i ha estat durant molt de temps un punt estratègic on es poden controlar els fluxos. El país ha estat sovint un corredor, una zona tampó i un camp de batalla entre potències més grans.
Aquest paper ja existia en època romana. Els romans van establir la seva frontera al llarg del Danubi. La part occidental de l’actual Hongria formava part de Pannònia, connectada amb els sistemes militars i comercials romans. Aquincum es va convertir en un important centre de frontera. El Danubi marcava la línia entre el món romà i els territoris exteriors.
Aquest patró va continuar més tard. Europa occidental tenia dues rutes principals cap a Anatòlia: una ruta marítima vinculada a Venècia i una ruta terrestre a través d’Hongria i els Balcans al llarg del Danubi. L’eix Budapest–Belgrad–Istanbul es va convertir en una connexió terrestre clau entre sistemes occidentals i orientals.
La identitat hongaresa La identitat hongaresa és distintiva dins d’Europa. No és ni eslava ni germànica. La llengua és finoúgrica i no indoeuropea, cosa que la diferencia dels països del voltant. Aquesta identitat es basa en alguns elements principals. Primer, els orígens: els magiars van arribar a la conca dels Carpats a finals del segle IX des de l’estepa eurasiàtica. Segon, l’assentament a llarg termini en aquesta conca, que ha estat el territori central durant més de mil anys. Tercer, la creació d’un estat cristià sota Esteve I d’Hongria cap a l’any 1000, que va vincular Hongria amb Europa occidental.
Aquests elements creen una identitat dual: orígens i llengua no europeus, però alineació política i religiosa europea. Aquesta dualitat continua present avui.
