cultura – |REVISTA|KAMPA|EUROPA|CENTRAL|

“La música ens obliga a escoltar l’altre.”

Entrevista a Eduardo García Salas, músic

Jiří Korn, una llegenda viva de la música popular txeca, Eduardo García Sala i Filip Hořejší en acabar el musical Anděl Páně (Àngel del Senyor) al Teatre Karlín, de Praga.

Va néixer a Lleida (1974) i va arribar a Ostrava amb 17 anys, el 5 d’octubre de 1992, el dia que Václav Havel feia 56 anys, per estudiar violí amb el mestre Zdeněk Gola (1929–2021). Ha fet tota la carrera a Txèquia. Avui és concertino de l’Orquestra del Teatre Karlín de Praga. Entre 2010 i 2017 va ser membre col·laborador estable dels primers violins de la Filharmònica Txeca. Ha tocat a la Česká filharmonie, la Severočeská filharmonie de Teplice, l’Orquestra Nacional Simfònica txeca, la Filharmònica de Plzeň, l’Orquestra Bohuslav Martinů de Zlín, la Prague Philharmonia i l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Praga. Des de desembre de 2025 col·labora de manera estable amb l’Òpera de Plzeň. Ha actuat als Estats Units, Japó, Xina, Singapur, Corea del Sud, Xile, Argentina i altres països europeus. És també membre fundador del Halíř Trio, grup de cambra en homenatge al violinista txec Karel Halíř (1859–1909). Ha presidit l’associació del Castell de Brtnice (2020-2025), a mig camí entre Praga i Viena, on l’últim emperador fou Carles VI —l’arxiduc dels catalans— el 1723, amb la seva filla Maria Teresa. Fill de pares sorians, la mare és de San Leonardo, on descansa Juan Manrique de Lara i Cardona, nebot d’Antonio Cardona, enterrat a la Catedral de Praga. En aquesta revista ja vam parlar de l’Eduardo i del seu perfil original i autèntic de músic i historiador.

El músic a Txèquia

Com vas anar a parar a Txèquia? L’estiu de 1992, als cursos d’estiu de l’Orfeó Lleidatà, vaig parlar amb el professor de violoncel Jan Hališka, perquè l’Orquestra de Cambra de la Universitat de Brno participava. En un castellà perfecte, em va donar la possibilitat d’estudiar amb Zdeněk Gola a Ostrava, qui havia tornat de l’exili a Suècia, on vivia des de 1968. Vaig obtenir una beca del Consell Comarcal del Segrià i finalment vaig estudiar cinc anys a Ostrava. Sempre m’havia atret la tradició musical centreeuropea: Mozart, Beethoven, Brahms o Dvořák. Així que em vaig llançar a l’aventura txecoslovaca. També hi havia la solitud d’una ciutat desconeguda i no gaire atractiva com Ostrava. Si hagués estudiat tenia mil opcions i una vida cultural molt més àmplia. A Ostrava, en canvi, estudiava entre set i vuit hores diàries de violí.

Com t’ha influït aquesta tradició musical centreeuropea en la teva manera d’entendre la música? Per descomptat que sí. Fa poc vam tocar amb l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca la Setena Simfonia de Gustav Mahler. Quan un llegeix que la simfonia es va estrenar el 19 de setembre de 1908 a Praga, l’obra adquireix una altra dimensió si l’estàs interpretant a Praga. També recordo l’enregistrament amb Semyon Bychkov de la Cinquena de Txaikovski per a Decca. Igualment, vam interpretar l’obertura de Romeu i Julieta i, en acabar un assaig, vaig anar a parlar amb Bychkov per dir-li que m’havia costat concentrar-me durant l’assaig, ja que el dia de l’estrena de l’obertura de Romeu i Julieta a Praga, el 19 de febrer de 1888, sota la batuta del mateix compositor i al mateix lloc on ens trobàvem —el Rudolfinum—, mentre sonava l’obertura, Karel Halíř esperava als camerinos per interpretar immediatament després l’estrena txeca del Concert per a violí del mateix Txaikovski.

Els anys d’aprenentatge

Com va començar tot? Tenia sis anys quan vaig començar solfeig al conservatori de Lleida, i set violí a la classe del mestre Leopold Gil, continuador de l’escola de Jordi Cervelló. Els primers anys no m’acabava d’agradar; preferia jugar a futbol amb els amics, però cap als tretze no podia deixar de tocar el violí. L’últim any al col·legi Terraferma, estudiant COU, cada dia portava el violí a classe i estudiava durant els esbarjos o després de dinar. Imagino que, si no hagués estat així, hauria estat impossible tocar la Sonata de César Franck al concert de final de curs del juny de 1992…

Com vius la música avui? Pera mi, la música és vida. Es poden expressar tantes coses… Si un té la sort de tocar òperes de Wagner (vaig treballar al Liceu del 2004 al 2007), en els acords wagnerians estan representats tots els estats d’ànim que una persona pot tenir. La música és l’expressió artística més viva, ja que, si vas a un concert, no pots tornar a escoltar un passatge. Quan vas a veure un quadre o una escultura o llegeixes un llibre, sempre pots tornar-hi… però no amb la música en directe, perquè amb un CD pots escoltar el mateix passatge mil vegades.

Quina música t’ha influït ? Si he d’anomenar algú, sens dubte Antonio Vivaldi. La infinita capacitat de crear melodies, la modernitat, l’espiritualitat, la teatralitat, el caràcter i la predilecció per l’aventura. Als seixanta anys, poc abans de morir, encara va anar a Holanda a oferir els seus concerts. Una gran coincidència: els últims concerts per a violí els va vendre a Vinciguerra a Thomas Collalto, senyor del Castell de Brtnice, casat amb Maria Antonia de Silva, filla de José de Silva, natural de Vélez-Málaga, i de Manuela de Alagón, natural de Chinchón.

Quin paper té la disciplina? Fonamental. És clar que el talent és molt important, però cal molta disciplina, sobretot en els primers anys d’universitat. Després, en el món professional, depèn de l’assiduïtat amb què es toquen les obres. No vol el mateix estudi un musical al Teatre Karlín que una simfonia de Mahler amb la Filharmònica Txeca.

Continua llegint

Hongria entre l’Oest i l’Est

Geopolítica més enllà de les eleccions

L’icònic edifici del Parlament a Budapest, vist des del Bastió dels Pescadors (Ervin Lukacs unsplash.com)

Durant segles, Hongria ha estat descrita com situada entre l’Oest i l’Est. Això no és només una observació geogràfica, sinó una realitat estructural: Hongria se situa entre diferents sistemes de poder.

La geopolítica té dos components principals. El primer és estructural: la geografia. Canvia molt poc, encara que la tecnologia i les infraestructures poden modificar-ne els efectes. El segon és la dinàmica de poder—la interacció de forces internes i externes. Aquesta dimensió és flexible i evoluciona amb el temps.

Entre aquests dos elements es desenvolupa la història. Es pot entendre en tres capes: fets, és a dir, esdeveniments que es poden verificar; interpretació i narrativa, sovint modelades pels qui tenen poder; i memòria històrica, que influeix en la identitat, la percepció i el comportament polític.

Les eleccions formen part d’aquesta segona capa. Poden influir en la direcció de les polítiques, les prioritats i les aliances a curt termini. Tanmateix, operen dins de limitacions estructurals. En països com Hongria, on la geografia i la història condicionen fortament les relacions exteriors, els resultats electorals ajusten el rumb, però no redefineixen la posició de fons.

El territori: la conca dels Carpats i el Danubi
La geopolítica d’Hongria comença amb la geografia. Està situada a la conca dels Carpats, una zona plana i oberta que és fàcil de travessar. Aquesta conca connecta Europa Central amb els Balcans i més enllà cap a Àsia. El riu Danubi travessa el país i és el principal corredor nord-sud. Connecta Europa occidental amb el mar Negre i continua cap a Istanbul. El riu ha estat sempre una via clau per al comerç, els exèrcits i la comunicació.

Per això, Hongria ha estat més un espai de pas que no pas una destinació. Budapest es troba en un punt de pas principal del Danubi i ha estat durant molt de temps un punt estratègic on es poden controlar els fluxos. El país ha estat sovint un corredor, una zona tampó i un camp de batalla entre potències més grans.

Aquest paper ja existia en època romana. Els romans van establir la seva frontera al llarg del Danubi. La part occidental de l’actual Hongria formava part de Pannònia, connectada amb els sistemes militars i comercials romans. Aquincum es va convertir en un important centre de frontera. El Danubi marcava la línia entre el món romà i els territoris exteriors.

Aquest patró va continuar més tard. Europa occidental tenia dues rutes principals cap a Anatòlia: una ruta marítima vinculada a Venècia i una ruta terrestre a través d’Hongria i els Balcans al llarg del Danubi. L’eix Budapest–Belgrad–Istanbul es va convertir en una connexió terrestre clau entre sistemes occidentals i orientals.

La identitat hongaresa
La identitat hongaresa és distintiva dins d’Europa. No és ni eslava ni germànica. La llengua és finoúgrica i no indoeuropea, cosa que la diferencia dels països del voltant. Aquesta identitat es basa en alguns elements principals. Primer, els orígens: els magiars van arribar a la conca dels Carpats a finals del segle IX des de l’estepa eurasiàtica. Segon, l’assentament a llarg termini en aquesta conca, que ha estat el territori central durant més de mil anys. Tercer, la creació d’un estat cristià sota Esteve I d’Hongria cap a l’any 1000, que va vincular Hongria amb Europa occidental.

Aquests elements creen una identitat dual: orígens i llengua no europeus, però alineació política i religiosa europea. Aquesta dualitat continua present avui.

Continua llegint

Una connexió entre Gaudí, Praga i Viena (erudita, rebuscada)

Hi ha una obra de Gaudí a Sarrià-Sant Gervasi, relativament menys coneguda, que és la Torre Bellesguard. En ella, un element apunta, en una línia recta imaginària, fins a Praga, fins a l’església del monestir de San Gabriel, a Smíchov. Si en voleu saber més aquest article explica la connexió.

El context és el pensament catòlic de finals del segle XIX. Temps d’esforços de religiosos, intel·lectuals i artistes per renovar l’espiritualitat, davant de la sensació de crisi provocada per la modernitat, la secularització i els problemes i els reptes relacionats. Volien refundar el món de la fe i les seves formes, i en general renovar la cultura europea. Va ser un caldo de cultiu amb gent implicada per tot Europa.

Avui és un material dens, a l’abast d’especialistes com Carles Rius Santamaria, que proposa aquesta connexió gaudiniana amb Europa Central. És filòsof i historiador de l’art, professor a la Universitat de Barcelona. Ha estudiat la influència del pensament alemany en Gaudí i té un vessant de divulgador i conferenciant, per si el voleu seguir a You Tube.

Bellesguard: la reinterpretació d’un lloc en clau nacional
Gaudí era profundament català i estava plenament compromès amb els ideals de la Renaixença del país, per molt que avui no faltin els sospitosos habituals, disposat a robar-lo o banalitzar-lo, quedant-se en el clixé idiota del “geni”.

Bellesguard és un nom de lloc, alt, des d’on es contempla un paisatge bell. El rei Martí l’Humà, l’últim rei de la casa de Barcelona, hi va tenir un castell, on va viure fins a poc abans de morir-se. Des d’allí veia tot el pla, la ciutat i el port. Podeu apreciar les vistes a la web actual del lloc.

La Torre Bellesguard que va fer Gaudí té un pinacle amb la bandera catalana hel·licoidal, un corona de Martí l’Humà i una creu quatre braços orientats als quatre punts cardinals. Les ruïnes del castell són allí mateix, i Gaudí va ser plenament conscient del valor històric i simbòlic del lloc.

Una geometria divina
Segons Rius, Gaudí tenia un pensament estètic propi, i estudiar-lo permet entendre millor les seves obres. L’arquitecte va tenir moltes inquietuds, va llegir molt, al voltant de la història antiga i el sentiment religiós. El bisbe Grau, un amic personal, el va introduir als llibres de Prosper Guéranger, un monjo benedictí francès que era part d’aquests renovadors de l’església.

Guéranger, al seu torn, va influir en uns altres benedictins del sud d’Alemanya, que van aplicar les seves idees a les arts plàstiques, i van desenvolupar una escola artística dita de Beuron. En essència van fer un art molt simbòlic i geomètric, inspirat en l’art egipci, bizantí i paleocristià, com volent tornar a impressionar l’espectador amb una nova estètica.

Guéranger va desenvolupar tot un sistema de simbolisme geomètrico-teològic. La idea era, ni més ni menys, fer servir la geometria per reconstuir el llenguatge amb què Déu va crear el món.

Totes aquestes idees van influir en Gaudí, i el professor Rius ho “llegeix” en la planta i la realització de la Torre Bellesguard. En aquest sentit, tot en la casa apunta al seu centre geomètric, i al pinacle que simbolitza el renaixement de Catalunya.

Tot, tret d’un sol element, que és d’on surt una recta imaginària que va fins a Smíchov, a Praga, on els pintors de l’escola de Beuron van decorar una basílica de dues naus coneguda com Sant Gabriel, entre 1893 i 1898 (a la Viquipèdia txeca està ben fografiat i s’aprecia l’art de Beuron.) Dos anys després, el 1900 Gaudí començaria a Bellesguard. El professor Rius ha documentat semblances entre elements Sant Gabriel a Smíchov i la Torre Bellesguard a Barcelona.

Mentrestant, a Viena…
Els de Beuron van guanyar un cert ressò en el tombant del segle XIX al XX. A Viena van arribar el 1905, amb una exposició a la Wiener Secession. Allí, un tal Richard von Kralik , un intel·lectual austríac catòlic, també amb ànsies renovadores, va voler impulsar la construcció d’una església decorada segons l’estil de Beuron. La iniciativa no es va arribar a materialitzar, probablement per falta de suport i perquè el context artístic dominant no era favorable.

La connexió centreeuropea de Gaudí, esbossada en aquestes línies, s’explica molt millor als primers quaranta minuts del vídeo.

Introducció brevíssima a Eslovàquia

*El castell i el Danubi al capvespre a* Bratislava, capital d’Eslovàquia (Dronepicr / Wikimedia Commons)

Si arribes a Eslovàquia i no en saps res, o quasi res, aquest article és una pista d’aterratge. Té 5,4 milions d’habitants i una economia d’uns 120 mil milions d’euros. Això el fa un dels tretze estats de la Unió Europea amb menys població que Catalunya i un dels catorze amb una economia més petita.

Situat al cor de l’Europa central, entre Àustria, Txèquia, Polònia, Hongria i Ucraïna, el país té un pes industrial alt: prop d’un quart del PIB prové de la indústria, una de les proporcions més altes de la Unió.

L’estat eslovac és independent només des del 1993, quan es va separar de l’antiga Txecoslovàquia. El procés, conegut com el “divorci de vellut”, es va produir sense violència i va cridar l’atenció a Catalunya perquè va ser una independència negociada. En vam parlar.

Tot i la joventut política, el territori té una història llarga: durant segles va formar part del regne d’Hongria, dins la monarquia dels Habsburg.

La capital, Bratislava, és una de les més petites d’Europa. Situada al Danubi i a menys d’una hora de Viena, funciona com un pont natural entre l’Europa central germànica i el món eslau.

*Vista aèria del* Castell de Spiš*, gran fortalesa medieval d’*Eslovàquia (Jakub Hałun / Wikimedia Commons)

Muntanyes, castells, excursionisme, esquí
Els Tatres Alts dominen el paisatge del nord, la part més elevada dels Carpats, amb llacs glacials i rutes marcades. Hi ha una gran densitat de fortaleses medievals: més de 180 castells, entre els quals destaca el castell de Spiš. Aquest patrimoni natural i històric alimenta una part dels serveis: el turisme rural, el senderisme i les estacions d’esquí dels Carpats atrauen cada any visitants d’Europa central. (Aquí el testimoni d’una excursió de muntanya).

*Línia de muntatge d’automòbils a la planta de* Volkswagen a Bratislava, símbol del pes de la indústria al país. (Volkswagen AG / Wikimedia Commons)

Una potència discreta de la indústria europea
Aquesta Eslovàquia rural i històrica conviu amb un país modern i industrial. Després del comunisme el 1989, l’economia es va transformar ràpidament gràcies a les privatitzacions i a la inversió estrangera, fins a convertir-se en una peça important de la indústria europea.

Continua llegint

Una comparació: Viena, Barcelona, història de l’habitatge públic i antifeixisme aplicat

Entre 1927 i 1930 a Viena es va construir Karl Marx Hof, que és un dels conjunts d’habitatge públic més emblemàtics de la ciutat. Hi ha uns 1300 habitatges i fa més d’un kilòmetre de llarg. La façana vermellosa i color crema, els arcs monumentals, l’entorn enjardinat, demostren que en el punt de partida hi ha una determinada concepció de la dignitat humana. Avui està perfectament conservat i en funcionament. Té connexions de rodalies, metro, autobús i tramvia. En un dia feiner la gent va amunt i avall, capficada en els seus assumptes.

El Karl Marx Hof (1927-1930) és probablement el complex d’habitatge públic més emblemàtic de Viena.

Poc després d’acabar-se el Karl Marx Hof, entre 1932 i 1936, a Sant Andreu del Palomar, Barcelona, la Generalitat republicana va construir la Casa Bloc. Formava part d’un programa d’habitatge social per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

La Casa Bloc (1932-36), detall de façana.

Continua llegint

Quatre animals marítims…

Anna Espona, Water visions. Exposició col·lectiva. Galerie Toolip, Viena. Fins al 27 de març de de 2026.

Són quatre obres, amb motius d’animals marítims, en una exposició col·lectiva, on els artistes han rebut l’encàrrec d’aportar obra relacionada amb l’aigua, el marc conceptual que unifica tota la varietat.

La galeria Toolip convoca regularment els artistes, sota un motiu general unificador. Històricament hi havia hagut l’acadèmia i el saló alternatiu, les avantguardes històriques. Contemporàniament el tall va desapareixent, tot és va fent més difús.

Iniciatives com la de la galeria Toolip porten un esperit democratitzador de l’art al màxim. Fer-ho a Viena, una ciutat amb una tradició i una institucionalitat tan forta en l’art, també demana una certa audàcia.

Dit això, que fa molts anys que en art “tot val” i “qualsevol pot ser artista”, són llocs comuns. La persona que fa art té a disposició una llibreria infinita de tècniques i recursos. Alhora és quasi sempre algú que fa una altra cosa, que té una altra vida.

Ara bé, que no hi hagi jerarquies en l’art, que viure’n sigui extremadament difícil, res de tot això no eximeix l’artista de dedicar-se al “joc” amb seriositat, per paradoxal que soni. De fet, la galeria selecciona els artistes, es mira les carpetes, per garantir uns mínims.

En temps de producció massiva d’art, i amb la intel·ligència artificial per acabar-ho d’arreglar, la sinceritat i l’autenticitat poden ser un camí a l’hora de diferenciar-se.

El treball d’Anna Espona sembla anar cap aquí, perquè transmet el plaer del joc amb la forma i el color. L’art ha estat figuratiu milers d’anys i ho serà sempre per alguna raó: reconèixer una balena o una estrella de mar només amb forma i color alegre, si ho voleu naïf, té alguna cosa de reconfortant per a les connexions neuronals, perquè és com som els humans. A més fer-ho en un quadre petit té un punt de valentia, perquè l’artista no es pot “amagar” acumulant truculències en llenços de molts més pams quadrats.

Per si visiteu Viena: la ruta dels catalans.

A la icònica catedral de Sant Esteve de Viena hi ha enterrats oficials de l’exèrcit català.

“Catalans fugint del Borbó cap a l’exili” sona actual però ja va passar al segle XVIII. El rebesavi sisè de l’actual rei d’Espanya va mig arrasar Barcelona el 1714, va abolir l’Estat català, va fer matar vençuts i els va robar el patrimoni immoble.

Tot d’acord amb els costums de l’època? Segur que sí, però els vençuts que s’ho van poder permetre van marxar cap a l’exili per salvar la pell, i molts van acabar a Viena, esperant la protecció de l’Arxiduc.

Avui qui visita la ciutat recorre el centre històric. Aquest article pretén ser una guia perquè qui el recorri passi per on igualment passarà, però se li proposa una ruta dels catalans de Viena sabent mínimament qui van ser aquella gent, aquells exiliats.

Comencem per la icònica catedral de Sant Esteve. Hi ha molta gent enterrada. Entre ells militars de l’exèrcit català com el coronel Eudald Mas i Duran; els generals Joan Francesc Ferrer i Luis Arroyo; el coronel Lluís Cantó; el sergent major Josep Bellver; i el capità Jaume Llinàs.

Ara bé, que les fonts indiquin “enterrats a la catedral” no vol dir necessàriament que les tombes siguin visibles o identificables dins del temple. En molts casos del segle XVIII es tractava d’inhumacions en criptes, fosses o espais parroquials associats a la catedral, i la documentació posterior és irregular.

Des de la catedral, comencem a visitar el centre històric. És un lloc atractiu sobretot perquè és viu, en el sentit que els vienesos exploten el turisme sense complexos, però han mantingut el centre de la seva capital amb vida pròpia, sense prostituir-lo. Així, als palaus hi ha ministeris, institucions i passatges comercials. La gent del país hi treballa, se sent parlar alemany, ja sigui cambrers que fan una pausa per fumar a la porta, o gent ben vestida que va de pressa d’un lloc a l’altre, com els executius al voltant de la borsa de Viena, al Palau Caprara.

La borsa de Viena és una de les més antigues del món, fundada el 1771, en temps de l’emperadriu Maria Teresa. Ens interessa perquè abans va ser la seu del Consell d’Espanya, presidit per Ramon de Vilana-Perles, la gran figura de l’exili austriacista català. Aquest notari i antic capità de la Coronela, la milícia de Barcelona, va arribar a secretari d’Estat a la cancelleria vienesa. Va promoure la creació del Consell d’Espanya per acollir i assistir els exiliats de la monarquia hispànica, que volia dir assegurar allotjament i ofici, sobretot als militars que havien combatut a favor de l’Arxiduc.

Molt a prop del Palau Caprara , a la Minoritenplatz, hi ha el Haus-, Hof- und Staatsarchiv, on es custodien bona part dels documents de l’exili austriacista, com les “Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”, de Francesc de Castellví. És un llibre monumental, gràcies al qual tenim un testimoni dels fets explicats pels vençuts, amb la batalla descrita minuciosament. Els defensors de Barcelona van vendre tan cara la pell que probablement per això la ciutat va ser respectada.

A la mateixa plaça hi ha la Minoritenkirche, l’església dels franciscans menors. Va ser un dels punts de trobada de la comunitat d’exiliats. Hi ha enterrades personalitats com Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. Va ser el líder de l’exèrcit de l’interior, capaç de derrotar els borbònics un mes abans de la caiguda de Barcelona a Talamanca. El seu germà Manuel era governador de Cardona, que no es va rendir mai. Junts van marxar a l’exili.

Antoni Desvalls va continuar de militar professional al servei de l’emperador en la lluita contra el turc. Un fill seu, Francesc, es va casar amb una aristòcrata que el va reintegrar a la vida aristocràtica en la Catalunya borbònica, i el fill de la parella, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, va ser un precursor de la ciència i va construir el laberint d’Horta, a Barcelona.

Continua llegint

El grau de català a Brno fa deu anys

Arnau Petřivalský a Brno el 4 de març de 2026.

Arnau Petřivalský té 21 anys i és tenor i violinista. Fill de mare catalana, parla l’idioma per presentar composicions de Granados, Toldrà i Mompou, que interpreta alternant el violí i el cant, acompanyat al piano. La professora Pavlína Javorová-Švandová, un dels motors del grau de català a Brno, ha de tancar l’acte i admet que s’ha quedat sense paraules. No és l’única de la quarantena de persones del públic que, per un moment, es commou.

Abans, Lluís-Anton Baulenas diu o canta Papasseit, Brossa i Ferrater, acompanyat de música enllaunada, i un poema seu inspirat en Ferrater, i traduccions seves de Boris Vian. Amb quaranta anys de carrera literària, se les sap totes: l’home menut, amb el braç en cabestrell, davant del faristol es converteix en algú ple de força i swing.

Una celebració acadèmica
La mostra de poesia i música catalanes davant d’estudiants i professors txecs tanca la celebració dels deu anys de l’únic grau de català complet fora del domini lingüístic. Abans, l’acte ha inclòs dues mostres de la matèria acadèmica en forma de conferència breu.

Ha començat Elga Cremades, una lingüista de la Universitat de les Illes Balears. L’acte, diu, té valor sentimental: va ser la primera lectora vinguda de Catalunya i va contribuir de forma decisiva en el desplegament i la consolidació del grau.

Aprendre dels errors
Cremades ha fet, en primer lloc, un repàs de la bibliografia relacionada amb el tema principal de la ponència: la importància de l’estudi de l’error en l’aprenentatge d’una llengua addicional. S’ha centrat en els anomenats verbs lleugers, que és la manera com els lingüistes es refereixen als verbs de construccions com ara fer un petó, en què, sense el nom, fer no vol dir res.

Aquestes construccions van variant en cada idioma, de manera que el parlant nadiu de txec pot reproduir les pròpies d’aquesta llengua quan aprèn català, o bé, per acabar-ho de complicar, si sap espanyol (i els aprenents txecs de català solen saber-ne) és probable que el petó l’acabi donant, perquè percep que el català i l’espanyol s’assemblen.

La lingüista fa collita de dades, a partir d’exàmens sorgits de la pràctica acadèmica, i les garbella amb el programari i l’Excel fins a arribar a conclusions precises sobre la incidència i la durabilitat del problema en qüestió durant tot l’aprenentatge de l’idioma, segons si l’estudiant parla txec, rus, polonès, serbi, alemany o anglès, tot amb vistosos gràfics de barres i formatgets.

La normalització de la piràmide en la literatura fantàstica
La part de literatura l’ha presentat Alfons Gregori, de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań. D’entrada s’ha permès el petit plaer (professoral) d’admetre l’especial que és parlar de La Transformació al país de Kafka.

Però si ha citat aquest relat és perquè el considera icònic del “fantàstic modern”, on l’inquietant és allò no obvi: Gregor Samsa és una panerola gegant des de la primera línia, però la família, creient-se pur sentit comú, no és monstruosament aliena a fins quin punt són gent petita i cruel? Per contra, el “fantàstic clàssic” és el de la tensió narrativa que porta a l’ensurt –Dràcula i companyia.

Continua llegint

Viena: pastissos, habitatge públic i civilitat

Notes disperses d’un turista accidental

Nové Město a Praga o Nußdorfer Str. a Viena? És la mateixa ciutat, l’única diferència són els rètols.

Si viviu a Praga prou temps, tard o d’hora acabeu anant a Viena, encara que sigui per curiositat i per la facilitat: és a 300 kilòmetres, només en autobús hi ha una trentena de connexions diàries.

Les dues ciutats són fenòmens comparables: 415 kilòmetres quadrats i dos milions d’habitants Viena, 500 i 1,4 a Praga. Tanmateix, Viena està satisfeta des de fa molts anys en el seu paper de metròpoli danubiana, creuada per grans avingudes i plena d’edificis immensos i pomposos, dels temps d’Àustria-Hongria, mentre que Praga és un eco provincià de tot allò encara avui, més d’un segle després d’obtenir la independència d’Àustria.

Malgrat les diferències d’escala, l’aire de família entre les dues ciutats perdura, i no és solament pels tramvies i l’omnipresència dels supermercats Billa. Hi ha parts de Viena amb façanes historicistes del segle XIX que són exactament iguals que la Praga consolidada la mateixa època, com parts de la Ciutat Nova i de la zona d’Anděl.

Pel centre històric reconeixeu la nomenclatura aristocràtica perquè heu sentit a Praga el nom de la residència que hi tenien els Palfy, Kinksy, Lobkowicz, Schwarzenberg i companyia. Però els vasos comunicants són socialment transversals: es calcula que el 1900 unes 450 mil persones, el 25 per cent de la població, eren txecs, els homes sobretot obrers de fàbrica i treballadors de la construcció, les dones i les filles al servei domèstic. Fins als anys trenta encara es demanava txec parlat als aspirants a policia en diversos districtes vienesos. Són moltes vides, i fins avui els cognoms txecs són per tot arreu (1).

A la ciutat vella, el negoci és el turisme…
La zona zero del turisme és un laberint medieval de carrers que sempre us porta a la “Stephansdom”, la imponent catedral de Sant Esteve, amb una agulla del campanar que us guiarà. Pels voltants hi ha les façanes historicistes i modernistes i les botigues de les multinacionals habituals del luxe. L’ambient fa pensar en el carrer Pařízská i adjacents de la capital txeca, però aquí és tot un sector, molt més ampli. Els voltants de la catedral també fan pensar en Na Prikopě, al centre de Praga, i és que no costa imaginar-se els constructors d’aquells edificis cridant els millors arquitectes, que necessàriament eren els que tenien obra a la capital.

A Viena també podreu, semblantment al que passa a Praga, veure passatges interiors amb botigues i restaurants, però en una lliga més rica i elegant. Igualment, senyors amb casaca us voldran captar per a dubtosos concerts de música clàssica. Ensumareu el tuf dels cavalls que arrosseguen carruatges per a turistes i sentireu les peülles contra el paviment.

També hi ha antiquaris, botigues de moda de disseny, amb peces úniques i atroçment cares, botigues de música, tant de discos com de partitures i instruments. Mozart us mira des de molts cartells, és la mascota, i si a Praga hi ha ninotets de Kafka, a Viena la mascota turística peculiar és Sigmund Freud, ni més ni menys.

En algun punt de la ciutat vella hi ha la primera pastisseria que va fer les “Mozartkugeln”, i encara són per tot arreu, i si no és el músic és algun senyorot amb perruca. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.

Mozart o senyors amb perruca pintats a l’oli als aparadors d’un antiquari. L’empremta del segle XVIII perdura en la idea que la ciutat vol tenir de si mateixa.

Continua llegint

Torna el Festival Signal: llum, música, color… i res més

Vídeo d el’any passat.

Torna el Festival Signal aquest cap de setmana. Aquí teniu el mapa i el programa. Aquests festivals de llum i música en edificis espectaculars són molt del nostre temps. Impulsats per la tecnologia, que els fa possibles, però tot efecte, buits de contingut, i que no demanen absolutament res a l’espectador passiu. És kitsch d’alta tecnologia, és com posar filtres d’Instagram en edificis reals. Els motius són sovint reciclatge d’altres coses, d’altres motius, per exemple com quedaria el Palau tal pintat per Van Gogh, o Dalí, o qui sigui. A Náměstí Míru es projecta una creació de l’estudi català V.P.M. sobre el temple de Santa Ludmila. Explora el tema de la “transformació urbana dinàmica”. Presenta la ciutat com un “organisme vivent” el desenvolupament sa del qual “està en les nostres mans”, com si la ciutadania tingués alguna cosa a dir davant dels grans pressupostos públics i privats que mou el complex immobiliari-industrial. Tot el discurs és banal, o discutible: un infinit reciclatge de clixés, que sona molt bé i té molt bon aspecte, però que quan s’apaga la llum desapareix, es queda en el no-res, perquè està del tot deslligat de necessitats reals de la població, com l’habitatge assequible. La participació de l’estudi barceloní és una cortesia del contribuent català, a través de l’Institut Llull.