Entre 1927 i 1930 a Viena es va construir Karl Marx Hof, que és un dels conjunts d’habitatge públic més emblemàtics de la ciutat. Hi ha uns 1300 habitatges i fa més d’un kilòmetre de llarg. La façana vermellosa i color crema, els arcs monumentals, l’entorn enjardinat, demostren que en el punt de partida hi ha una determinada concepció de la dignitat humana. Avui està perfectament conservat i en funcionament. Té connexions de rodalies, metro, autobús i tramvia. En un dia feiner la gent va amunt i avall, capficada en els seus assumptes.
Poc després d’acabar-se el Karl Marx Hof, entre 1932 i 1936, a Sant Andreu del Palomar, Barcelona, la Generalitat republicana va construir la Casa Bloc. Formava part d’un programa d’habitatge social per millorar les condicions de vida de la classe treballadora.
El complex estava format per un bloc en forma d’essa amb uns 200 habitatges, elevat sobre pilars en alguns punts per facilitar la ventilació i la circulació. Els pisos, concebuts com arquitectura racionalista aplicada a l’habitatge obrer, eren petits però funcionals: dúplex, amb bona il·luminació natural, ventilació creuada i espais pensats per a la vida quotidiana de famílies treballadores. Els corredors exteriors elevats permetien accedir als habitatges i alhora creaven un espai comunitari.
El Karl Marx Hof a Viena i la Casa Bloc a Barcelona es van construir més o menys en la mateixa època, i amb unes idees i un esperit de fons molt semblants. La diferència entre el destí d’un i altre complex explica bé el que ha passat amb l’habitatge públic en un i altre lloc.
Quan es comença a construir el Karl Marx Hof, fa uns deu anys que s’ha acabat la Primera Guerra Mundial i l’ajuntament de Viena construeix habitatge públic; després vindrà el parèntesi feixista i la Segona Guerra Mundial, però la construcció d’habitatge públic no s’ha aturat fins avui, i amb ella la gestió i el manteniment d’un parc d’habitatge. Si se li afegeix l’habitatge cooperatiu, s’estima que el 60 per cent de la població vienesa viu en alguna forma d’habitatge protegit.
Què passa quan guanyen els nazis
Naturalment, les coses no passen perquè sí. A Viena sempre ha guanyat el socialisme democràtic. Només va perdre el poder municipal quan l’ocupació alemanya. El país va ser alliberat dels nazis i va quedar anb un estatus especial després de la guerra, però la política municipal es va reprendre.
Mentrestant, a Barcelona, el 1939 els nazis van guanyar, i s’hi van quedar. Als baixos de la Casa Bloc, que els arquitectes havien deixat oberts, sostinguts per pilars, perquè corregués l’aire, la policia espanyola arribaria a tapar-ho tot i construir quadres per als cavalls.
No hi va haver habitatge públic abans i no n’hi va haver després, perquè la idea repugnava els jerarques de la dictadura feixista. El 1957 el ministre José Luís Arrese va dir allò de convertir España en un país de propietarios en lloc de proletarios, mentre l’Estat construïa habitatge massivament.
La Casa Bloc (privatitzada, probablement: no ens costa el règim de propietat) es va anar degradant, i només modernament s’ha restaurat, considerada, correctament, com una part del patrimoni arquitectònic a protegir.
Un país de propietaris… ganduls i a mercè de l’Estat
Normalitzar la propietat, fer que la gent no es pugui imaginar una altra cosa, és pura enginyeria social franquista, és a dir nazi, i mostra fins a quin punt la dictadura va trinxar el país.
El triomf del règim de propietat és un triomf de les oligarquies extractives (banca, construcció). Ha creat incentius per no construir, o construir poc, perquè per a molts el pis és la gran inversió de la seva vida i el valor “no pot” baixar.
Amb una escassetat fabricada, el sector de la construcció és pura enginyeria financera, d’èxit assegurat, i a la llarga desincentiva la innovació i el risc, perquè el totxo sempre serà més “segur”. Al petit propietari li queda el petit orgull, deprés de pixar sang i pagar tota la vida als bancs i a l’Estat. Es queda atrapat amb el seu immoble, a mercè de l’administració, que l’espremerà a impostos a voluntat.
El resultat, vist amb perspectiva, és evident per qui el vulgui veure. El vienès mitjà guanya més que el barceloní mitjà, és més ric, i gasta menys en tenir un lloc on viure. És un triomf del socialisme democràtic, d’una determinada idea humanista, o de l’aplicació de l’antifeixisme de veritat, el que importa, res a veure amb els cretins desnordats de l’antifa d’avui.
Molt Bo!!……Despertaferro!!!!