|REVISTA|KAMPA|EUROPA|CENTRAL|
Comunitats catalanes i residents de Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria
Fotografies penjades aquí, sense més comentari. Després del modelatge, la cocció.
_____
El Casal Catalnotxec dona suport a tallers d’art teràpia per a nens i nenes de la comunitat. Et pots fer del Casal Catalanotxec aquí i dones suport a la idea. Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions pots llegir aquest article.
L’onze de març ens fèiem ressò de com la Montserrat Vilar, a Viena, anunciava que les filles se li havien fet grans, i que regalava els Cavalls Forts a qui els volgués. El Casal Català de Viena va reaccionar, ho va fer córrer per les seves xarxes i de seguida els exemplars que haurien pogut acabar en el paper reciclat es van repartir en lots, que van anar a vuit famílies catalanes de la ciutat. Als de la revista els va arribar, i han publicat una reacció a X:
L’episodi demostra, per qui ho vulgui veure, que els catalans a Europa Central som una realitat que ha de ser reconeguda, més enllà del límit que imposa l’estat.
La publicació d’aquesta notícia ha fet córrer, dins del grup intern de WhatsApp de la RKEC, que circulen no solament Cavalls Forts, sinó Sàpiens i Tatanos, la revista dels més petits.
En el cas d’aquesta última probablement serà més difícil transmetre’ls a generacions futures, perquè sovint els exemplars acaben estripats, guixats i tacats de menjar…
L’episodi demostra la utilitat de la RKEC. Si ens presentem com una plataforma txeca, eslovaca, austriaca i hongaresa, que miri més enllà del local, tindrem el crèdit de poder unir tant els grups de cada país com la gent que s’estima més anar per lliure.
Mentrestant, la web de Cavall Fort us ofereix accés a la botiga amb les subscripcions a Tatano i el Cavall Fort, un munt de llibres i a més material descarregable gratuïtament.
Avui dilluns de Pasqua s’ha presentat una agenda catalana a Europa Central. Les entitats i els residents a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria tenen a disposició una agenda comuna, una eina per difondre i promoure les seves activitats. La iniciativa és privada i sense ànim de lucre i la coordina el Casal Catalanotxec des de Praga i aquesta revista. Hi podeu accedir des del menú.
En principi pot semblar contraintuïtiu, perquè la majoria de la gent de la diàspora es quedarà la majoria de les vegades en les iniciatives locals. Però Europa Central té característiques especials.
Si ets a Brno (Txèquia) o a Bratislava (Eslovàquia), Viena (Àustria) et queda a prop. Els autòctons van a Àustria i Viena per feina i oci, i Viena, Bratislava i Budapest estan unides pel Danubi. La geografia i la història importen. L’herència austrohúngara i la realitat del continu administratiu que fa la Unió Europea també importen.
A Europa central els catalans, valencians i balears som quasi quatre mil persones. Cadascú es quedarà a casa seva la majoria de les vegades, però potser és hora de començar a pensar que potser som més del que sembla.
Si voleu publicar a l’agenda, escriviu-nos.
Era més dur fa anys, però l’hivern centreeuropeu encara és prou dur com per celebrar més l’arribada de la primavera i els colors de les flors. El Casalet d’Art, com de costum, ho recull. Si voleu, escolteu com us ho expliquen. No cal afegir ni una paraula més.
_____
El Casal Catalnotxec dona suport a tallers d’art teràpia per a nens i nenes de la comunitat. Et pots fer del Casal Catalanotxec aquí i dones suport a la idea. Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions pots llegir aquest article.
Els catalans de Praga hem fet calçotada el 29 de març. Escurant el límit de la temporada. Ha anat d’un pel que no trobem calçots.
Probablement, el millor de les calçotades a la diàspora es veure pares de parelles mixtes adoctrinant la canalla des d’una edat ben tendra. Fill meu, digues “calçot”. Digues “romesco”. Digues “Barça”. Tres anyets, té el campió. La mare és eslovaca i li farà halušky, i ben fet que farà. Però el pare compleix les obligacions d’adoctrinament patriòtic.
La calçotada és important en el calendari de qualsevol casal català de la diàspora.
Però si es fan calçotades és perquè hi ha gent que hi aporta treball voluntari i el preu només va a cobrir costos.
A Praga hem arribat a la conclusió que limitar l’aforament de calçotada i fer pagar més els no socis és un bon compromís. La calçotada per tant no pot ser oberta, ha de ser tancada. Expliquem-ho.
La calçotada ha de ser un esdeveniment valuós, únic. S’han d’esgotar les entrades. Qui badi s’ha de quedar fora.
Per què? Perquè si feu la calçotada oberta us vindrà molta gent perquè el preu serà relativament barat, però no donareu a conèixer el vostre casal, ni us el valoraran. S’aprofitaran del vostre treball voluntari.
Avui tothom vol agradar i ser cuqui, empàtic i positiu. En realitat, a molta gent no li fa vergonya comportar-se com un paràsit oportunista que es creu que té drets de consumidor. Els evitareu limitant la calçotada, fent pagar més a no socis. Eleveu el preu del no soci sense miraments. Que es fan socis només per la calçotada? No passa res.
Hem recollit experiències de calçotada a Berlín, Praga i Viena. A Berlín, més de cent persones. Tot organitzat amb precisió germànica. Excels perfectes. Què passa? El treball voluntari està assegurat perquè hi ha més gent disposada a estirar del carro. Però el centenar de persones se subdivideix en grups més petits, i no hi ha massa connexió real. Es fa perquè el casal del lloc considera que s’ha de fer i perquè hi ha prou treball voluntari, i ja està.
Mentrestant, l’experiència de Viena és una no-calçotada. No s’hi han vist en cor. Els que ofereixen treball voluntari no volen treballar tant per a tanta gent. Es veu que a Viena abans hi havia calçotades multitudinàries, ara no. Però tan legítim és fer la calçotada com no fer-la.
A Praga, modestament i amb tot el respecte, creiem haver arribat un compromís. Limiteu la calçotada. Feu pagar més, sense miraments, als no socis. Feu rentar els plats als assistents. Tothom ha d’entendre que és un esforç col·lectiu, comunitari.
La calçotada oberta és un model esgotat. La calçotada tancada és el camí. La calçotada tancada pot créixer si la vostra organització creix de forma orgànica, amb gent que està present de veritat, i que treballa de veritat. Si no, no val la pena. Val més ser vint que dos-cents.
El Casal no és mort, estava dormint! Arriba la primavera, i just abans de la Calçotada, per si no hi hagués prou activitat, es convoca l’Assemblea, seguida d’un sopar sobre la base “jo porto”. (Al final d’aquesta nota s’explica.)
Serà divendres 27 de Febrer a les 19:00 a la “seu social” del Casal, Slezska 89, Praga 3 (timbre “Ferrando”).
Si no pots venir ho podràs seguir per videoconferència. Publicarem l’enllaç aquí a la |RK|.
Si no ho pots seguir per videconferència pots delegar el vot. Escriu a junta@casalcz.cz indicant a quin soci o sòcia esculls perquè, a més del seu vot, n’emeti un altre per tu.
A l’Assemblea, l’Oriol, l’Antoni, la Xènia i la Natàlia us posaran al dia de l’estat dels comptes i de l’estat de coses, es repassarà el 2025 i els plans de futur.
Les memòries anuals seran distribuïdes per ser aprovades.
Us presentarem la candidatura de la Junta actual: continuista.
Com recordareu, les quotes de socis les renovem a principi d’any coincidint amb la celebració de l’Assemblea.
Si us plau poseu-vos al dia de la quota 2026 per tenir veu i vot durant l’Assemblea.
Fins el dia de l’Assemblea podeu ingressar 300 kc (quota individual) o500 kc (quota familiar) indicant “Quota 2026”:
Des d’un compte txec: 2800740559 / 2010
Des d’un compte estranger: IBAN: CZ4820100000002800740559
BIC kód/SWIFT: FIOBCZPPXXX
IMPORTANT! – SI US PLAU envieu un missatge al grup de Whatsapp amb el tema “VINDRÉ ASSEMBLEA” per confirmar assistència.
Com sempre, cal gent activa que vulgui formar part de la Junta. Ens calen reforços.
Si voleu fer propostes i teniu més idees escriviu a junta@casalcz.cz o connecteu directament amb la presidenta, Natalia Soler (la.nataliii@gmail.com o whatsapp).
Si encara no ets soci o sòcia i vols participar, ves al formulari d’inscripció, on tens totes les instruccions
SOBRE EL SOPAR
El sistema “jo porto” consisteix en que cada persona que ve porta alguna cosa per compartir.
El format reunió-sopar s’ha revelat com molt eficient i atractiu, perquè la gana i la perspectiva del sopar fa que el personal minimitzi powerpoints, excels, debats, preguntes i reflexions…
Publiquem per aquí el formulari d’inscripció. Places limitadíssimes, no val a badar.
Aquesta secció és nova. Recull testimonis personals d’aspectes de la vida de la gent de la diàspora. La Montserrat Vilar viu a Viena i de sobte decideix que ha d’anar a veure els pares, que celebren l’aniversari, i la decisió li pertorba el dia a dia. Ho explica des de la seva fe cristiana, però és una vivència amb la qual molts, des de qualsevol lloc del món i qualsevol fe, o cap, us podreu identificar.
“Compro el bitllet o no?”. Els meus pares feien anys, la mare 90 i el pare 94. Per a mi, va ser clar de seguida: vull ser-hi! Els primers pensaments van ser pràctics: Tinc prou diners per al bitllet d’avió? Em va bé la data?
Quan li vaig explicar al meu marit em va preguntar: “Ja has pregat per això?” La pregunta em va colpir. En la meva pressa havia oblidat el més important: preguntar primer a Déu.
Quantes vegades actuem impulsivament perquè alguna cosa és important per a nosaltres, i més tard quan hi han dificultats ho portem davant Déu? Vaig decidir esperar conscientment i pregar. La pressió interior (“El bitllet segurament pujarà de preu!”) es va transformar al cap d’uns dies en pau.
Vaig demanar a Déu: “Si he de volar, dona’m un senyal”. Uns dies més tard, el meu marit va dir inesperadament: “Crec que hauries d’anar-hi”. Tal dit, tal fet! Vaig reservar el bitllet, plena d’alegria i agraïment.
El desert i els nostres hàbits
Al grup bíblic de l’església protestant on vaig a Viena, vam reflexionar sobre la temptació de Jesús al desert (Marc 1,13). El desert és un lloc de silenci, de reducció, però també de decisió. Allà es mostra en què confiem realment.
La temptació no només arriba en situacions extremes. De vegades comença amb detalls molt petits. Per exemple, amb un segon tros de pastís, encara que sabem que no és saludable.
És fonamental reconèixer els nostres “pecats arrelats”, els patrons en què vivim una i altra vegada. Perquè en la paraula “hàbit” hi ha el significat d’ “habitar”, de “viure-hi”. Allò que fem repetidament esdevé natural.
Per què no practicar nous hàbits espirituals?
1. Abans de prendre decisions: primer pregar.
2. Abans de reaccionar: aturar-se i fer silenci.
3. Abans de criticar: “aparcar” la llengua
La repetició ens impregna el cor. Els bons hàbits creixen quan es practiquen conscientment.
La confiança es posa a prova
El mateix dia del viatge em van cancel·lar el vol per la neu. Sense alternatives, sense places lliures. Una altra vegada, em trobava interiorment en un “desert”.
De nou, vaig pregar: “Senyor, que es faci la teva voluntat, no la meva”. En aquell moment, vaig sentir pau. Una calma profunda. La certesa que Déu té una visió completa de les coses i que està per sobre de tot i de tothom.
Per què ens costa tant posar les coses en mans de Déu i deixar d’actuar en primera persona? Sempre volem controlar-ho tot. Però la confiança creix quan entreguem el control i ens deixem guiar per Déu.
Després del nostre curs bíblic en línia d’avui, em prenc aquestes preguntes per reflexionar i processar:
1. Quines situacions em desestabilitzen i em fan perdre el control de mi mateixa?
2. On puc aprendre a quedar-me tranquil·la i fer silenci?
3. Quant marca el meu baròmetre personal de confiança divina?
I, per cert, el pastís d’aniversari de la mare era boníssim, però només en vaig menjar un tros!
Monserrat Vilar i Torras és professora de cant coral, solfeig i piano a l’escola de música municipal de Viena (Musikschulen der Stadt Wien).
Si arribes a Eslovàquia i no en saps res, o quasi res, aquest article és una pista d’aterratge. Té 5,4 milions d’habitants i una economia d’uns 120 mil milions d’euros. Això el fa un dels tretze estats de la Unió Europea amb menys població que Catalunya i un dels catorze amb una economia més petita.
Situat al cor de l’Europa central, entre Àustria, Txèquia, Polònia, Hongria i Ucraïna, el país té un pes industrial alt: prop d’un quart del PIB prové de la indústria, una de les proporcions més altes de la Unió.
L’estat eslovac és independent només des del 1993, quan es va separar de l’antiga Txecoslovàquia. El procés, conegut com el “divorci de vellut”, es va produir sense violència i va cridar l’atenció a Catalunya perquè va ser una independència negociada. En vam parlar.
Tot i la joventut política, el territori té una història llarga: durant segles va formar part del regne d’Hongria, dins la monarquia dels Habsburg.
La capital, Bratislava, és una de les més petites d’Europa. Situada al Danubi i a menys d’una hora de Viena, funciona com un pont natural entre l’Europa central germànica i el món eslau.
Muntanyes, castells, excursionisme, esquí
Els Tatres Alts dominen el paisatge del nord, la part més elevada dels Carpats, amb llacs glacials i rutes marcades. Hi ha una gran densitat de fortaleses medievals: més de 180 castells, entre els quals destaca el castell de Spiš. Aquest patrimoni natural i històric alimenta una part dels serveis: el turisme rural, el senderisme i les estacions d’esquí dels Carpats atrauen cada any visitants d’Europa central. (Aquí el testimoni d’una excursió de muntanya).
Una potència discreta de la indústria europea
Aquesta Eslovàquia rural i històrica conviu amb un país modern i industrial. Després del comunisme el 1989, l’economia es va transformar ràpidament gràcies a les privatitzacions i a la inversió estrangera, fins a convertir-se en una peça important de la indústria europea.
Hi deu haver MILERS de llocs a Viena per anar a veure el Barça, però per algun havíem de començar, i aquest és cèntric. És petit, reserveu. Sobretot cervesa i bones hamburgueses, potser hi influeix que són turcs (?). Públic masculí al futbol, tret d’alguna acompanyant, però hi ha molt més programa, amb sessions de música. Bar esportiu de nit els dies partit, també bar de tarda.