La Praga cinèfila no descansa mai, a més dels 29 festivals anuals que tenim controlats, podeu considerar, del 8 al 15 d’octubre, la cita anual BE2CAN, que és una mostra dels festivals de Cannes, Berlín i Venècia. Sembla que ho organitza gent al voltant de la FAMU, la prestigiosa escola de cinema de Praga, i està adequadament subvencionat.
Categoria: cultura
“Ženy, mistryně, umělkyně: 1300–1900”, sis segles d’art fet per dones
Valdštejnská jízdárna ( fins al 2 de novembre)
Aquesta exposició (el títol vol dir “Dones, mestres, artistes”) és la primera d’aquest tipus celebrada Txèquia, posa el focus en la trajectòria artística de dones entre el segle XIV i el XIX a Europa Central, els Països Baixos i Itàlia.
Reuneix unes 150 obres entre pintures, escultures, gravats, dibuixos i art aplicat Segueix un fil cronològic i temàtic. S’ordena per seccions: la primera és el convent a l’Edat Mitjana. Moltes dones religioses expressaven en les seves obres anhels eròtics i maternals en les seves creacions. Hi ha per exemple una preciosa imatge de la Mare de Déu embarassada.
Les dues seccions següents són geogràfiques. La Itàlia del renaixement i Europa Central i els Països Baixos a l’Època Moderna. El relat museogràfic mostra com, al llarg dels segles, dones d’entorns privilegiats i protegits aprofiten per obrir-se pas, aprendre l’ofici, accedir a l’educació artística i afirmar-se professionalment.
El seu treball revela una sensibilitat i una originalitat sovint ignorada en les narratives dominades per autors masculins. Per exemple, el quadre de la imatge de l’exposició, la pintora italiana Sofonisba Anguissola jugant a escacs amb les seves germanes.
Durant el tèrbol renaixement italià moltes artistes van haver d’afrontar intriga i violència, conflictes que expressaven en la seva obra per tal de competir amb igualtat amb els seus homòlegs masculins.
Continua llegint «“Ženy, mistryně, umělkyně: 1300–1900”, sis segles d’art fet per dones»“Letní škola, 2001”, la primera pel·lícula txecovietnamita
Tots els expats catalans a Txèquia acabeu passant per una večerka regentada per vietnamites. Els orígens d’aquesta comunitat a Txèquia tenen a veure amb la guerra freda, però el cas és que van venir als anys setanta i ja hi ha dues o tres generacions de txecs vietnamites.
Per exemple hi ha una dissenyadora de moda, la Lan Nguyen, que sota la marca La femme Mimi fa anys que treballa.
La pel·lícula en qüestió, Letní škola, 2001, dirigida per Dužan Duong, és una mirada íntima i commovedora a aquesta comunitat vietnamita a Txèquia, a inicis del segle XXI. Ambientada a Cheb, prop de la frontera alemanya, la pel·lícula segueix tres membres d’una mateixa família que regenta una parada en un mercat local durant un estiu calorós de 2001.
El relat es desplega a través de tres perspectives: el pare, Dung, que es veu atrapat entre la pressió econòmica i les normes internes de la comunitat; el fill petit, Tai, que experimenta l’estiu com una aventura d’iniciació a la vida txeca; i Kien, un adolescent acabat d’arribar del Vietnam, que desafia les expectatives familiars i culturals mentre explora la seva identitat i orientació sexual.
El director Duong aconsegueix equilibrar temes universals com el conflicte generacional, la immigració i la recerca d’identitat amb una narrativa emocionalment precisa i subtil.
La pel·lícula es destaca per una posada en escena naturalista i una fotografia càlida que capturen l’atmosfera asfixiant dels mercats d’estiu i la tensió latent a l’interior de la família.
Tot i que alguns trams del guió podrien semblar dispersos, Letní škola, 2001 brilla per la seva autenticitat i per oferir una veu rara al cinema txec: la dels fills de la migració vietnamita. És una obra valenta i original.
La qüestió és la pròxima pel·lícula del director. Si fa una pel·lícula oblidant que és un txec d’arrels vietnamites potser triomfa. Si no, no.
cervesa
Si entens què vol dir «pivo» és que fa que ets a Txèquia com a mínim deu minuts. Ningú no beu més cervesa que els txecs. La tradició ve de molt lluny: quasi cada poble o ciutat petita té, a més de l’ajuntament i l’església, l’antiga fàbrica de cervesa, en runes o convertida en un centre cultural amb diner europeu.
La beguda que coneixem avui la va crear un geni del màrketing a Plzeň el 1842, quan va trobar el mètode de filtrar-la, fer-la nítida i transparent, i convertir-la en or líquid telegènic. El «mètode Pilsen» que havíem llegit tota la vida a les etiquetes de la Damm vol el nom de la ciutat, escrit en alemany.
Nació de bevedors
A la cervesa se li atribueixen moltes virtuts i segurament en té unes quantes, però al cap i a la fi també té aquella famosa molècula neurotòxica que provoca adicció i milers de víctimes cada any, i que coneixem com alcohol.
L’acceptació social de l’alcohol a Txèquia és profunda. El mal que fa l’alcoholisme no impedeix que la vida continuï girant al voltant de la cervesa. La majoria dels txecs (el 90 per cent dels homes, més de la meitat de les dones) continuen bevent-ne, a casa amb amics o bé anant a la hospoda (taverna), el lloc clau de la vida social, on la gent es troba i parla després de la feina, amb una barreja intergeneracional i interclassista notable.
Els patrons del consum i la producció van canviant: el 2005 es comptaven 165 litres per cap. Una caiguda del 10 per cent en només cinc anys, fins als 145 litres del 2010, va ser important: els experts l’atribuïen a la contenció del consum per la crisi i l’empobriment de sectors de la població, als canvis d’estil de vida, que per exemple fan treballar més hores, etc.
D’altra banda, no fa tants anys que barrejar llimonada amb cervesa era considerat una infàmia. Avui la barreja ve de fàbrica: és per a les noves generacions de consumidors, i l’increment del consum entre les dones. Hem publicat aquesta actualització de l’estat de coses.
Oligopoli i fabricants artesans
Pel cantó de l’oferta hi ha hagut, a grans trets, una concentració industrial forta: quasi tota la cervesa l’havien acabat produint unes poques empreses grans, amb múscul financer per embarcar-se en caríssimes campanyes publicitàries i en pràctiques de distribució quasi mafioses.
Mentre la Gran Cervesa industrial continua sent el que és econòmicament rellevant, el que consumeix la majoria, el més interessant ha aparegut als marges, i guanya adeptes cada dia. Hi ha un renaixement de les cerveseries petites, comarcals i quasi artesanes.
Darrere aquesta onada hi ha personal qualificat de la indústria cervesera. Els txecs han exportat no solament cervesa, sinó tècnics que munten i fan funcionar fàbriques per tot el món. Ara aquest personal, pel que sembla, s’embarca en projectes més petits però més personals i autèntics.
Aquesta nova cervesa artesana troba nous canals de distribució en noves botigues de venda i degustació, on venedors entusiastes i més o menys qualificats us venen el producte i us reciten notes de tast…
[Actualització d’un text ja publicat]
_____
La txecopèdia de la |RK| la pots llegir aquí, és un curs urgent i accelerat de txequitud per a residents estrangers amb ganes de conèixer la cultura material i immaterial del país, des de l’àmbit de l’antropologia i la sociologia pop. Si creus que un concepte hi ha de ser tant sí com no ens ho pots enviar per aquí.
Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema
Segona sessió del festival de cinema català a Praga
La segona i última sessió del festival de cinema català d’Òmnium a Praga ens confirma en el que dèiem de la primera la setmana passada, sobre la dificultat de barrejar ficció i documental i material molt heterogeni. La segona sessió es titula “Monstres de llum”, i diu el text promocional: “Diferents formes d’enfrontar els temors més antics: la por d’estar sol, la por als monstres i les bèsties, la por a la mort dels qui estimem i dels llocs que habitem. Tot i que, de vegades, la por no fa tanta por i els monstres poden arribar a ser entranyables”. Això té sentit per qui es vulgui creure que paper ho aguanta tot, però en realitat no en té.
Abans d’entrar en matèria, demanem humilment a les escoles de cinema de Catalunya una moratòria de cinc anys prohibint o limitant dràsticament a l’alumnat les imatges fosques, on no es veu res, les imatges de la bellesa i la innocència infantil, les imatges de gent rentant-se les dents i les imatges de granulat gruixut i enfocament inestable de les filmacions familiars. També cal insistir que l’ofici és més que encadenar imatges boniques.
Continua llegint «Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema»Vlny (Ones) triomfa en els premis del cinema txec
Els fets de 1968 explicats als joves d’avui amb música de l’època
El Gaudí o l’Oscar del cinema txec és el “Lléo txec” o “Český Lev”. El premi, l’objecte, és un lleó de cristall de Bohèmia. La cerimònia es fa pel març abans dels Oscars, sobre el cinema de l’any anterior. Precisament aquesta pel·lícula ha estat el que Txèquia ha enviat als Oscar, sense èxit. Però internament ha triomfat, és LA pel·lícula del 2024 més vista, i la que quedarà fixada al canon. Ha guanyat sis premis, inclosa la millor pel·lícula.
De què va i per què és especial? Explica els fets de 1968. L’agost d’aquell any, la Unió Soviètica va envair Txecoslovàquia per aturar el comunisme reformat, el socialisme amb “rostre humà”. A la RK n’hem parlat, és una data rellevant per entendre la Txèquia d’avui.
“Vlny” se centra en aquest moment. És la tercera pel·lícula de Jiří Mádl, un home que no té ni quaranta anys, però que amb aquesta pel·lícula demostra que l’antic actor de comèdies juvenils banals que va ser de jove s’ha fet gran, i ha creat una pel·lícula memorable.
Ha posat el focus en el paper de la ràdio pública. A finals de 1967, un tal Milan Weiner tenia quaranta-tres anys i era el cap de la redacció internacional. Era un jueu que havia sobreviscut la guerra, i tenia sota les seves ordres redactors joves, gent que anava per la vintena, que el respectaven i l’admiraven, i que parlaven tots els idiomes, tenien una idea del que passava al món, i vivien incòmodes la dictadura i la censura, que els impedia parlar de res que no fos llegit d’un paper prèviament aprovat per les autoritats, ni citar fonts que no fossin de l’agència de notícies de la Unió Soviètica, o de Txecoslovàquia.
Tot això comença a canviar quan un eslovac, Alexander Dubček, arriba a la secretaria general del partit comunista. La censura desapareix i els periodistes poden citar agències occidentals. Comença la “primavera” de Praga i es parla de socialisme amb rostre “humà”.
Els joves redactors emeten èxits de Motown, que cronològicament coincideixen, som a finals dels anys seixanta. Els vells ho consideren música degenerada i capitalista, però els joves s’hi aboquen amb passió. L’ús que la pel·lícula fa de la música és magistral. Combina música del món i música txecoslovaca dels anys seixanta, que també és una extraordinària explosió de talent, energia i alegria de viure.
Fruit del contactes internacionals dels redactors, descobreixen que el fill del president de la República té diners a Suïssa. El President dimiteix, i n’arriba un de nou. Però tot dura poc: l’agost de 1968 la Unió Soviètica envaeix Txecoslovàquia, per aturar els “feixistes”, els “contrarevolucionaris”.
La segona part de la pel·lícula va de la invasió i la repressió. Els txecs van continuar emetent ràdio un temps després de l’arribada de la soldadesca soviètica. En aquest sentit un dels personatges clau, tot i que secundari, és un tècnic de la ràdio. Al principi és un home gris i poruc, que fa una feina rutinària, dins de l’ordre. Ara bé, les circumstàncies el convertiran en un valent.
“Vlny” és una gran pel·lícula del cinema txec més nou, pels qui us interesseu pel país que us acull.
És la narració (com sempre)
Primera sessió del festival de cinema català a Praga
El festival de cinema d’Òmnium és un encert en el fonamental: és una finestra de la creació a Catalunya, busca maximitzar els retorns de la inversió i va creixent. Els casals catalans ajudem a fer-lo córrer pel món: tenim l’opció de rebre un paquet de contingut de qualitat a punt de ser projectat, per modest que sigui l’acte.
La primera sessió es titula oficialment “De tu i de mi” i va de vincles entre persones. El paper en teoria ho aguanta tot, però el motiu és massa genèric, no hi ha frase enginyosa que sostingui que material massa diferent té coses en comú.
De cara a futures edicions, Òmnium potser hauria de considerar estalviar-se la presentació del president de l’entitat. És cert que és educadament breu, però veure un senyor fent bàsicament el mateix discurs cada any, dient vaguetats sobre el cinema, és redundant. També seria elegant no fer promoció de l’entitat, i estaria bé deixar de barrejar documentals i ficció. Potser fer dos festivals, o deixar documentals fora.
Continua llegint «És la narració (com sempre)»Nou festival de curts d’Òmnium
Pel març, cinema català a Praga
Arriba la nova edició del festival de curts de cinema (aquí les edicions passades). Es manté el format de dues sessions, amb una unitat temàtica. Aquí hi ha el programa.
École de Paris
George Kars, un txec que va pintar la Tossa de Mar dels anys trenta
La Galeria Nacional dedica una exposició a artistes txecs del París d’entreguerres. La idea rebuda que té la persona txeca culta sobre “artistes txecs” i “París d’entreguerres” és František Kupka, Jindřich Štyrský o Toyen. Però de fet Georges Kars, Othon Coubine i François Zdenek Eberl van triomfar a l’època a París mateix, després van caure en un cert oblit i aquesta exposició busca precisament revindicar-los.
Chagall, Modigliani (Miró, Picasso…)
L’exposició penja un parell d’obres de Chagall i Modigliani de les col·leccions patrimoni de l’Estat txec per donar context, i recrea l’època amb imatges documentals en vídeo. Al Montparnasse de l’època, diuen les cròniques, per cada francès hi havia dos estrangers i tots eren artistes. Hi havia salons oberts, sense jurat i sense premi, on tothom podia entrar i exposar, i una densa escena de galeries. És l’entorn per on circula per exemple Miró, que fa el primer viatge a París el 1920 i hi troba Picasso, que hi havia començat a anar uns vint anys abans.
Praga-París-Tossa de Mar
Un dels pintors, George Kars, era amic de Marc Chagall i junts van passar per la Tossa de Mar de l’època, quan només hi havia pescadors i pagesos i el turisme no existia. L’exposició reuneix una sèrie de petits quadres amb vistes.
Othon Coubine en canvi va acabar rebent la nacionalitat francesa, i els francesos se’l fan seu. Un dels seus primers col·leccionistes va ser Leo Stein, germà de Gertrude, que també va ser un dels primers col·leccionistes de Picasso. Coubine pintava paisatges de la Provença on vivia i uns retrats idealitzats de gent normal que els fa semblar àngels, éssers andrògins, fora del temps. Fa pensar en Sunyer i el paisatgisme noucentista català de l’època.
Eberl i les flors del mal (per situar-ho)
François Zdenek Eberl va fer, entre altres coses, una sèrie de pintures que són paral·leles a les fotografies icòniques de Brassaï sobre la vida nocturna al París de l’època, i que han servit sobretot per idealitzar una època màgica i sòrdida alhora. Per a situar-ho a l’exposició hi ha una cita del crític Robert Valançay de 1929, segons la qual “Baudelaire va escriure les Flors del Mal directament per a Eberl”.
Club d’amics de la NG
Consulteu el programa d’entrades anual de la Galeria Nacional. Ara mateix us costa CZK 1150 entrar a tot tantes vegades com us vingui de gust, tot l’any, i CZK 1750 a una persona i algú més (amic, fill, parella), més diversos avantatges.
KVIFF CLASSICS
(Una altra) mostra de cinema a Praga: ara clàssics restaurats.
Ja hem parlat de la llarga llista de festivals i mostres de cinema a Praga i les principals ciutats, que va creixent, com amb aquesta setmana ucraïnesa de novembre. Ara la gent de Světozor s’ha inventat una altra cosa, del 16 al 18 de gener recuperen set pel·lícules, quatre dels Estats Units, una de txeca, una de japonesa (Kurosawa) i una producció francoitaliana. És evident la decisió política de l’organitzador txec de presentar la seva cinematografia en diàleg directe amb les cinematografies del món. Les sigles “KVIFF” a banda de lligar amb la marca del Festival de Cinema de Karlovy Vary és el que tenen en comú les pel·lícules, que hi han passat.
Dit això, pel·lícula txeca és Kalamita, de 1980, un clàssic de Věra Chytilová, una gran directora de la nova onada dels anys seixanta, autora d’una de les pel·lícules fonamentals del moviment, Les margarides, de 1966. Kalamita se centra en l’actuació brillant de Boleslav Polívka. Fa de jove que s’enfronta al martiri d’entrevistes humiliants i a la corrupció no dissimulada per exercir la professió de maquinista de tren. És una comèdia agredolça sobre l’existència sota la normalitzace, els anys setanta, el període posterior a la invasió soviètica de 1968.