Primera sessió del festival de cinema català a Praga
El festival de cinema d’Òmnium és un encert en el fonamental: és una finestra de la creació a Catalunya, busca maximitzar els retorns de la inversió i va creixent. Els casals catalans ajudem a fer-lo córrer pel món: tenim l’opció de rebre un paquet de contingut de qualitat a punt de ser projectat, per modest que sigui l’acte.
La primera sessió es titula oficialment “De tu i de mi” i va de vincles entre persones. El paper en teoria ho aguanta tot, però el motiu és massa genèric, no hi ha frase enginyosa que sostingui que material massa diferent té coses en comú.
De cara a futures edicions, Òmnium potser hauria de considerar estalviar-se la presentació del president de l’entitat. És cert que és educadament breu, però veure un senyor fent bàsicament el mateix discurs cada any, dient vaguetats sobre el cinema, és redundant. També seria elegant no fer promoció de l’entitat, i estaria bé deixar de barrejar documentals i ficció. Potser fer dos festivals, o deixar documentals fora.
Una faula feminista rural i estilitzada
A “Blava terra”, de Marine Auclair, els personatges parlen català balear. És una faula estilitzada: l’ambient és rural, volgudament atemporal, perquè s’espera de l’espectador una suspensió del judici. Hi ha un cotxe que sembla dels anys cinquanta i un projector de cinema, però els camperols seguen el blat amb una falç. Hi ha una noieta en flor que renta la primera sang de les calces, avergonyida. És el motiu de la pèrdua de la innocència. La controla una dona més gran. Fa pensar en Yerma, de Lorca: la lluita de l’energia salvatge de la dona contra l’opressió. Hi ha senyors, i hi ha plebs. Hi ha un subtext de depredació sexual, però no acaba de quedar clar. Hi ha moltes escenes fosques amb punts de llum concentrada, fa pensar en la pintura Caravaggio. Hi ha escenes rodades com si algú anés corrents amb la càmera. Entre la foscor i el moviment, hi ha massa escenes on a penes es veu res. També n’hi ha d’altres molt boniques, de colors intensos, de blau de cel i mar. El fet és que narrar demana més que imatges belles, és més que Instagram. La noia és una pageseta primitiva, però té unes celles impecablement depilades i un cutis perfecte. Al final corre i corre, i descobreix que l’illa s’acaba al mar, que hi ha un món més enllà. Està dedicat “a totes les dones”, amb solidaritat gratuïta de gènere.
Pèrdua del innocència, síndrome de Down
El segon curt, “Demà”, comença dins d’una poètica realista: una família de classe mitjana benestant celebra l’aniversari d’un nen que està a punt d’anar a l’escola. El nen té un germà que té síndrome de Down, i tenen un vincle bonic i commovedor de veritat. El nen ha de començar l’escola i es resisteix, no vol. El germà amb síndrome de Down li diu “no vull ser com tu”. En el curt hi ha una acumulació de tensió: veus venir que el germà amb síndrome de Down farà alguna bestiesa, però no fa res. El problema és això, que no passa res.
Un estudi clínic sobre l’epilèpsia?
Aquí som en la noció de “documental creatiu”, que en ella mateixa és problemàtica. El personal sanitari i els pacients són reals, però escenifiquen situacions o s’està filmant un estudi clínic? Una part documental deu ser constatar com, efectivament, a Catalunya hi ha professionals de la salut que trien ignorar el català impunement. A part d’això no hi ha desenvolupament narratiu. Hi ha metatextos al principi i al final, per emmarcar l’epilèpsia com una malaltia que “antigament” era considerada dels Deus, d’aquí el títol. També hi ha imatges estilitzades que funcionen com una exaltació dels professionals de la salut, que probablement deuen ser de les millors persones humanes que existeixen. Ara bé, posar imatges de l’activitat del cervell i de les línies que generen els electrodes és abusiu, no funciona.
L’amor del net per l’àvia andalusa
El segon documental és una “carta d’amor filmada” d’un net a una àvia andalusa o castellana, amb imatges del metro de Barcelona i les platges metropolitanes. Les àvies i les mares que han aguantat el país es mereixen tots els homenatges, però la creació de productes de cinematografia viables és una altra història, funciona per unes altres regles, i l’emoció i la puresa de sentiments no garanteixen res. El documental de fet és un exercici, dura quatre minuts, per tant no té temps de res, només de ser bonic i tendre. Té un subtext polític evident, el fet que el net narri en català la carta d’amor a l’àvia castellanoparlant. Dit això, és material de festival? Segurament no.
Finalment, un curt que explica una història
Que el millor de la sessió vingui al final potser vol dir que hi ha algú amb criteri organitzant el material. “Sushi”, d’Iván Morales, és l’únic curt de ficció pròpiament dit, amb desenvolupament narratiu. Hi ha dos personatges ben definits, que es confronten. Un noi jove en xandall i un policia de mitjana edat es troben en un ambient de lletgisme metropolità, a prop del mar. En principi sembla que veurem cruising homosexual: en part perquè havent tocat “feminisme” i “malalties” en curts anteriors sembla que ara toca “homosexualitat”. Però no: hi ha un gir de guió: resulta (espòiler!) que els dos homes són pare i fill. El pare és una mena de Torrente, un súper cunyat que diu clixés i vulgaritats en català. Pare i fill no s’han vist en anys, queden per sopar sushi, d’aquí el títol, el lloc on sopen té un karaoke, veiem escenes amb una poètica de l’estrany que fan pensar en Lynch, en Kaurismaki. El pare acaba revelant antics traumes amb el seu pare, que era un monstre (check: trauma i salut mental). El noi jove acaba tornant a casa i el rep amb hostilitat una dona embarassada. El final és obert: el noi que té la dona embarassada i ha de ser pare ha sentit que ha d’anar a veure el seu pare molts anys perdut? El final ens deixa pensant, amb ganes de més.