Les històries explicades amb claredat fan indústria del cinema

Segona sessió del festival de cinema català a Praga

La segona i última sessió del festival de cinema català d’Òmnium a Praga ens confirma en el que dèiem de la primera la setmana passada, sobre la dificultat de barrejar ficció i documental i material molt heterogeni. La segona sessió es titula “Monstres de llum”, i diu el text promocional: “Diferents formes d’enfrontar els temors més antics: la por d’estar sol, la por als monstres i les bèsties, la por a la mort dels qui estimem i dels llocs que habitem. Tot i que, de vegades, la por no fa tanta por i els monstres poden arribar a ser entranyables”. Això té sentit per qui es vulgui creure que paper ho aguanta tot, però en realitat no en té.

Abans d’entrar en matèria, demanem humilment a les escoles de cinema de Catalunya una moratòria de cinc anys prohibint o limitant dràsticament a l’alumnat les imatges fosques, on no es veu res, les imatges de la bellesa i la innocència infantil, les imatges de gent rentant-se les dents i les imatges de granulat gruixut i enfocament inestable de les filmacions familiars. També cal insistir que l’ofici és més que encadenar imatges boniques.

La masia, l’àvia, la mare, els nens…
“Trenc d’alba”, d’Anna Llargués, és confús. Hi ha tres generacions: l’àvia, la mare i els fills. Passa a una masia. El germà adolescent juga amb la germaneta petita. Tenen un vincle bonic.

La masia està en mal estat. Comencen venent mobiliari de la masia per recaptar diners i “salvar-la”, és a dir restaurar-la. Que venent mobles vells i rampoines es pugui sufragar una cara intervenció arquitectònica demana a l’espectador un cert esforç de suspensió de judici, o potser la intenció era mostrar el fora de la realitat que estan els personatges.

Així, la venda va bé, però no serà prou. La masia no es pot salvar per un problema “estructural”, però només ho entresentim a uns arquitectes que parlen. Una arquitecta present entre els espectadors ens ha dit que l’arquitectura tradicional no té problemes estructurals, que el pitjor que li pot passar a una casa tradicional és que es foradi la coberta. Una mica abans hem vist el fill posant un plàstic com una solució provisional a un forat de la coberta, però no queda res clar.

Mentrestant van veient filmacions en súper vuit de l’avi i alhora sembla que es filmen entre ells. Les imatges antigues s’alternen amb la visió actual de la masia. Al cap de mitja hora s’acaba.

Ei tu, robotet

Temi és una cara semblant a Hello Kitty en una pissarreta o tablet, amb una intel·ligència artificial i un suport sobre rodes, capaç de seguir una persona gran per casa seva i fer-li preguntes. El documental té una part d’homenatge a aquestes dones grans, àvies i mares que es van extingint, i que han viscut pels altres, i que ja no existiran mai més. Es pot constatar que és un motiu recurrent en els curts d’aquests festivals.

Dit això, l’àvia, la Paquita, és estupenda, tendríssima. No ha de fer res més que ser ella. Va comentant a la intel·ligència artificial les fotografies de la família: el marit mort, el fill mort, els fills supervivents que han tingut fills, tots s’han fet grans i tenen la seva vida, la venen a veure però poc, i no té ni una mala paraula per a cap d’ells. L’àvia només ha d’interactuar (de fet no interactua) amb la màquina, i d’aquesta no comunicació en surt un retrat commovedor.

En un moment donat sembla que el robotet “somia”, perquè som davant d’un documental “creatiu”. Al final s’enduen la màquina, o sigui que la Paquita torna a perdre. El documental és un bon retrat d’un personatge entranyable, i al final hi ha missatge sobre un problema real, les 90 mil persones grans que viuen soles a Barcelona.

“Atàvic” es veu venir (però és igual)

“Atàvic”, d’Albert Blay, de seguida fa pensar en el projecte de la bruixa de Blair, una pel·lícula de 1999 que va costar menys d’un milió de dòlars i en va recaptar 250. Uns joves filmant pel bosc mentre va creixent la tensió, davant d’una sensació de perill creixent. S’acaben perdent, desapareixen.

No és cap demèrit agafar models d’on sigui i reproduir-los en les condicions pròpies, al contrari. Aquí veiem un treball excel·lent presentant una passional dona jove valenciana amb el seu xicot, català central. Que la ficció audiovisual catalana presenti exemples d’unitat sexual dels Països Catalans és agraït de veure, o simplement que es normalitzi la varietat d’accents. La parella d’actors té química, els personatges estan ben definits, parlen, es punxen, van fent bromes.

S’acaba la carretera, entren al bosc. Van a unir-se a uns companys que estan rodant alguna cosa, però han desaparegut. La tensió va creixent, i el contrast amb les bromes que fa el noi funcionen, perquè de seguida salta el record de la bruixa de Blair. Es veu venir, però és igual.

El bon pastor metropolità

“El bon aguri” comença amb elements de realisme màgic i de les llegendes amb motius d’amor a la natura i deriva cap a un documental sobre la desaparició dels ramats d’ovelles a la Collserola metropolitana, pel creixement de la civilització vista negativament: Collserola s’ha convertit en un jardí massa pulcre, els cotxes ennegreixen els flocs de llana dels ramats i fan avortar les ovelles.

Pel mig hi ha una gent que va fent escultures tenyint la llana i folrant pedres (ens ha semblat entendre). Una bona part dels minuts són mans rentant o manipulant llana, coses que visualment són molt atractives, però que també són un exemple de la mala influència d’Instagram.

El curt com un llargmetratge reduït a una pastilla de caldo cinematogràfic

Curiosament, la peça amb més substància narrativa és la que té menys minuts. “Plora aquí”, de Pablo Maestres, aconsegueix condensar un llargmetratge en un curt amb ritme i energia de videoclip.

Comença amb dos monstres al bosc observant una família de pícnic. Són monstres bons, semblen peluixos enormes i tècnicament estan prou ben resolts. Fan pensar en un altre llibre infantil nord-americà amb monstres bons de cap i ulls grossos, Where the Wild Things Are, amb pel·lícula.

Un dels monstres veu una cosa a la taula del pícnic: un pastís. El tasta, i perd l’oremus: se’n va amb la família. Ja tenim el monstre (l’element natural) barrejat amb la civilització. I sí, acaba malament: la família el té a casa, el porten a la perruqueria, li compren roba… i surt a un programa de televisió escombraria (com quasi tots), devora quantitats ingents de pastissos i té una indigestió horrible, davant del públic vulgar, superficial, ansiós d’espectacle, etc. (aquí la crítica social).

Al final la família que acollia tanca el cicle, salven el monstre bo retornant-lo a la natura, amb la parella, l’altre monstre del principi, que l’ha estat seguint i contemplant a distància.

Tot això en vuit minuts, però el treball de Maestre demostra que és l’únic d’aquesta sessió que entén que fer cinema és, segons la definició canònica, explicar històries amb imatges, i si pot ser sense imatges mal il·luminades, com un quadre de Caravaggio, ni sense gent rentant-se les dents.

És perfectament lògic, sobretot en un cineasta jove, que es vegin referents, influències: hi ha la pel·lícula citada més amunt, i el motiu de l’encaix del monstre a la civilització, per exemple, és a Edward Scisshorands, per limitar-ho a finals del segle XX.

És una opinió personal més en un debat antic, però entre l’expressió personal i artística del creador, que mai és TAN original i personal, perquè no pot ser-ho, i les històries explicades amb claredat, creiem que la segona opció és la que a la llarga fa indústria i crearà valor, llocs de treball i totes aquestes coses de què tothom parla sempre tan bé.