Entrevista a Eduardo García Salas, músic
Va néixer a Lleida (1974) i va arribar a Ostrava amb 17 anys, el 5 d’octubre de 1992, el dia que Václav Havel feia 56 anys, per estudiar violí amb el mestre Zdeněk Gola (1929–2021). Ha fet tota la carrera a Txèquia. Avui és concertino de l’Orquestra del Teatre Karlín de Praga. Entre 2010 i 2017 va ser membre col·laborador estable dels primers violins de la Filharmònica Txeca. Ha tocat a la Česká filharmonie, la Severočeská filharmonie de Teplice, l’Orquestra Nacional Simfònica txeca, la Filharmònica de Plzeň, l’Orquestra Bohuslav Martinů de Zlín, la Prague Philharmonia i l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Praga. Des de desembre de 2025 col·labora de manera estable amb l’Òpera de Plzeň. Ha actuat als Estats Units, Japó, Xina, Singapur, Corea del Sud, Xile, Argentina i altres països europeus. És també membre fundador del Halíř Trio, grup de cambra en homenatge al violinista txec Karel Halíř (1859–1909). Ha presidit l’associació del Castell de Brtnice (2020-2025), a mig camí entre Praga i Viena. El 1723 el va visitar l’emperador Carles VI —l’arxiduc dels catalans— amb la seva filla Maria Teresa. L’Eduardo és fill de pares sorians, la mare és de San Leonardo, on descansa Juan Manrique de Lara i Cardona, nebot d’Antonio Cardona, enterrat a la Catedral de Praga. En aquesta revista ja vam parlar de l’Eduardo i del seu perfil original i autèntic de músic i historiador.
El músic a Txèquia
Com vas anar a parar a Txèquia? L’estiu de 1992, als cursos d’estiu de l’Orfeó Lleidatà, vaig parlar amb el professor de violoncel Jan Hališka, perquè l’Orquestra de Cambra de la Universitat de Brno participava. En un castellà perfecte, em va donar la possibilitat d’estudiar amb Zdeněk Gola a Ostrava, qui havia tornat de l’exili a Suècia, on vivia des de 1968. Vaig obtenir una beca del Consell Comarcal del Segrià i finalment vaig estudiar cinc anys a Ostrava. Sempre m’havia atret la tradició musical centreeuropea: Mozart, Beethoven, Brahms o Dvořák. Així que em vaig llançar a l’aventura txecoslovaca. També hi havia la solitud d’una ciutat desconeguda i no gaire atractiva com Ostrava. Si hagués estudiat tenia mil opcions i una vida cultural molt més àmplia. A Ostrava, en canvi, estudiava entre set i vuit hores diàries de violí.
Com t’ha influït aquesta tradició musical centreeuropea en la teva manera d’entendre la música? Per descomptat que sí. Fa poc vam tocar amb l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca la Setena Simfonia de Gustav Mahler. Quan un llegeix que la simfonia es va estrenar el 19 de setembre de 1908 a Praga, l’obra adquireix una altra dimensió si l’estàs interpretant a Praga. També recordo l’enregistrament amb Semyon Bychkov de la Cinquena de Txaikovski per a Decca. Igualment, vam interpretar l’obertura de Romeu i Julieta i, en acabar un assaig, vaig anar a parlar amb Bychkov per dir-li que m’havia costat concentrar-me durant l’assaig, ja que el dia de l’estrena de l’obertura de Romeu i Julieta a Praga, el 19 de febrer de 1888, sota la batuta del mateix compositor i al mateix lloc on ens trobàvem —el Rudolfinum—, mentre sonava l’obertura, Karel Halíř esperava als camerinos per interpretar immediatament després l’estrena txeca del Concert per a violí del mateix Txaikovski.
Els anys d’aprenentatge
Com va començar tot? Tenia sis anys quan vaig començar solfeig al conservatori de Lleida, i set violí a la classe del mestre Leopold Gil, continuador de l’escola de Jordi Cervelló. Els primers anys no m’acabava d’agradar; preferia jugar a futbol amb els amics, però cap als tretze no podia deixar de tocar el violí. L’últim any al col·legi Terraferma, estudiant COU, cada dia portava el violí a classe i estudiava durant els esbarjos o després de dinar. Imagino que, si no hagués estat així, hauria estat impossible tocar la Sonata de César Franck al concert de final de curs del juny de 1992…
Com vius la música avui? Pera mi, la música és vida. Es poden expressar tantes coses… Si un té la sort de tocar òperes de Wagner (vaig treballar al Liceu del 2004 al 2007), en els acords wagnerians estan representats tots els estats d’ànim que una persona pot tenir. La música és l’expressió artística més viva, ja que, si vas a un concert, no pots tornar a escoltar un passatge. Quan vas a veure un quadre o una escultura o llegeixes un llibre, sempre pots tornar-hi… però no amb la música en directe, perquè amb un CD pots escoltar el mateix passatge mil vegades.
Quina música t’ha influït ? Si he d’anomenar algú, sens dubte Antonio Vivaldi. La infinita capacitat de crear melodies, la modernitat, l’espiritualitat, la teatralitat, el caràcter i la predilecció per l’aventura. Als seixanta anys, poc abans de morir, encara va anar a Holanda a oferir els seus concerts. Una gran coincidència: els últims concerts per a violí els va vendre a Vinciguerra a Thomas Collalto, senyor del Castell de Brtnice, casat amb Maria Antonia de Silva, filla de José de Silva, natural de Vélez-Málaga, i de Manuela de Alagón, natural de Chinchón.
Quin paper té la disciplina? Fonamental. És clar que el talent és molt important, però cal molta disciplina, sobretot en els primers anys d’universitat. Després, en el món professional, depèn de l’assiduïtat amb què es toquen les obres. No vol el mateix estudi un musical al Teatre Karlín que una simfonia de Mahler amb la Filharmònica Txeca.
El procés musical
Ets violinista, però hi ha més instruments? És com si preguntessis a Cristiano Ronaldo quin esport practica. Et respondria que futbol, però segur que també en practica d’altres, potser no professionalment. Puc tocar bastants acords amb la guitarra o fer quatre coses amb el piano, però mai amb la mateixa intensitat que amb el violí.
A més de la interpretació, composes? No, però des de molt jove m’agrada improvisar. Si em trobava un guitarrista al carrer, treia el violí i tocàvem. Espero aviat poder improvisar amb el cantant Jaromír Nohavica, d’Ostrava. Has de tenir bona oïda per saber en quina tonalitat es troba en cada moment. Si està cantant en Do major, no pots fer notes que no estiguin dins d’aquesta tonalitat, i així amb tots els acords…
Amb quins compositors t’identifiques més i per què? Vivaldi em fa ser feliç, lliure i optimista; veig cada pont de Venècia, i els seus moviments lents em fan recordar el moviment de l’aigua als canals. Dvořák sempre em recorda per què visc a Praga: en la seva música hi pots veure els paisatges txecs, el folklore, la cervesa… En Wagner. En Wagner hi veig l’excel·lència a l’hora de triar melodies i leitmotivs per als personatges de les òperes. Seria fantàstic que tinguéssim un compositor que hagués escrit òperes sobre Don Quixot, el Cid o Hernán Cortés…
Quan interpretes, com mires de connectar amb el compositor? Penso en les seves experiències. Si toques una missa de Bach, m’imagino Leipzig cap al 1730, a l’església de Sant Tomàs. No fa gaire vaig tocar amb el violí l’himne del Reial Madrid damunt la seva tomba, aprofitant un partit de Champions del Madrid a Leipzig. Quan toco la Simfonia “Praga” de Mozart, m’imagino un compositor feliç a Praga, on es diu que va dir “els meus praguesos sí que m’entenen”.
Tens una manera d’interpretar que t’agradi més? M’agrada seguir les normes de la música antiga i intentar interpretar com els mestres d’abans. Des de fa anys tinc la sort d’actuar amb Musica Florea, un grup txec especialista en interpretacions històriques. Toquem simfonies de Dvořák tal com es podien interpretar al segle XIX, amb molts canvis de tempo. No té res a veure, per exemple, de la Filharmònica Txeca amb Jiří Bělohlávek, massa acadèmica i quasi sense canvis de tempo, que són fonamentals per poder expressar diferents estats d’ànim del compositor.
Enumera cinc peces favorites per a interpretar i el perquè. 5. Dixit Dominus, RV 594 de Vivaldi. La fuga del Sicut erat in principio és impressionant; és el màxim de la seva capacitat de compositor. 4. Wiegenlied, op. 2 de Karel Halíř. El violinista txec va escriure només tres peces, però aquesta és d’una subtilesa extrema, i això que no era compositor. 3. Simfonia del Nou Món d’Antonín Dvořák, pel que significa dins del simfonisme i per la voluntat de connectar dos mons, Europa i els Estats Units; ho va aconseguir. 2. Passió segons sant Mateu de Bach. Cada nota té la seva explicació; no hi ha res escrit a l’atzar, tot és extremadament lògic. 1. Les Quatre Estacions de Piazzolla, per la seva capacitat d’enllaçar el món barroc amb el tango argentí
Projectes recents
Quins últims concerts has fet? Del repertori centreeuropeu, sobretot Dvořák i Mahler, i interpretació històrica amb Musica Florea. El concepte és apropar-nos al màxim a la idea original del compositor, tant en l’estilístic com en l’expressiu. Intento transmetre autenticitat i emoció real: so és solament tocar, sinó fer viure la música en el moment, com una experiència irrepetible. També m’interessa molt la connexió amb el context històric, sobretot a Praga, on moltes peces tenen una relació directa amb el lloc on s’interpreten. Busco que el públic escolti la música, la senti i, d’alguna manera, viatgi en el temps amb nosaltres.
Les peces que presentes tenen un fil conductor? En Halíř Trio és la figura de Karel Halíř. Interpretem obres com el Trio op. 50 de Txaikovski (estrena fora de Rússia), el Trio op. 65 de Dvořák (estrena fora de Txèquia) o el Quartet op. 13 de Richard Strauss, estrena mundial amb el compositor al piano a Weimar el 1885. Per tant, no es tracta d’un programa aleatori, sinó d’una proposta amb coherència històrica i musical, que vol reivindicar Halíř com a intèrpret i difusor d’aquest repertori
El present i el futur de la música
Podries explicar com veus el valor educatiu de la música? A nivell individual, la música pot ajudar a connectar amb les pròpies emocions d’una manera molt directa, sovint més profunda que altres arts, perquè es desenvolupa en el temps i en el moment. A nivell social crea comunitat: en un concert, per exemple, persones molt diferents comparteixen una mateixa experiència emocional en el mateix instant. Crec que la música ens fa més empàtics i més oberts, perquè ens obliga a escoltar —no solament el so, sinó també l’altre.
Es fa música en massa i arriba la intel·ligència artificial. Com veus el futur? El paper del músic continuarà sent essencial. La tecnologia pot ser una eina molt útil, però no pot substituir l’experiència humana, la sensibilitat ni la intenció artística real. La música no és només una combinació de sons correctes, sinó una transmissió d’emocions. Això continua depenent de com l’intèrpret dona sentit a allò que toca. La creació musical conviurà amb la intel·ligència artificial, però el músic continuarà sent imprescindible per donar veritat, criteri i emoció. La tecnologia pot ajudar, però no pot substituir l’ànima de la interpretació.