Era més dur fa anys, però l’hivern centreeuropeu encara és prou dur com per celebrar més l’arribada de la primavera i els colors de les flors. El Casalet d’Art, com de costum, ho recull. Si voleu, escolteu com us ho expliquen. No cal afegir ni una paraula més.
_____ El Casal Catalnotxec dona suport a tallers d’art teràpia per a nens i nenes de la comunitat. Et pots fer del Casal Catalanotxec aquí i dones suport a la idea. Per saber més sobre art teràpia i l’enfoc d’aquestes sessions pots llegir aquest article.
Des de Praga us expliquem com fer una calçotada i no morir en l’intent
Els catalans de Praga hem fet calçotada el 29 de març. Escurant el límit de la temporada. Ha anat d’un pel que no trobem calçots.
Probablement, el millor de les calçotades a la diàspora es veure pares de parelles mixtes adoctrinant la canalla des d’una edat ben tendra. Fill meu, digues “calçot”. Digues “romesco”. Digues “Barça”. Tres anyets, té el campió. La mare és eslovaca i li farà halušky, i ben fet que farà. Però el pare compleix les obligacions d’adoctrinament patriòtic.
La calçotada és important en el calendari de qualsevol casal català de la diàspora.
Però si es fan calçotades és perquè hi ha gent que hi aporta treball voluntari i el preu només va a cobrir costos.
A Praga hem arribat a la conclusió que limitar l’aforament de calçotada i fer pagar més els no socis és un bon compromís. La calçotada per tant no pot ser oberta, ha de ser tancada. Expliquem-ho.
La calçotada ha de ser un esdeveniment valuós, únic. S’han d’esgotar les entrades. Qui badi s’ha de quedar fora.
Per què? Perquè si feu la calçotada oberta us vindrà molta gent perquè el preu serà relativament barat, però no donareu a conèixer el vostre casal, ni us el valoraran. S’aprofitaran del vostre treball voluntari.
Avui tothom vol agradar i ser cuqui, empàtic i positiu. En realitat, a molta gent no li fa vergonya comportar-se com un paràsit oportunista que es creu que té drets de consumidor. Els evitareu limitant la calçotada, fent pagar més a no socis. Eleveu el preu del no soci sense miraments. Que es fan socis només per la calçotada? No passa res.
Tècnicament és primavera, però encara fa fred.
Hem recollit experiències de calçotada a Berlín, Praga i Viena. A Berlín, més de cent persones. Tot organitzat amb precisió germànica. Excels perfectes. Què passa? El treball voluntari està assegurat perquè hi ha més gent disposada a estirar del carro. Però el centenar de persones se subdivideix en grups més petits, i no hi ha massa connexió real. Es fa perquè el casal del lloc considera que s’ha de fer i perquè hi ha prou treball voluntari, i ja està.
Mentrestant, l’experiència de Viena és una no-calçotada. No s’hi han vist en cor. Els que ofereixen treball voluntari no volen treballar tant per a tanta gent. Es veu que a Viena abans hi havia calçotades multitudinàries, ara no. Però tan legítim és fer la calçotada com no fer-la.
Feu-vos el romesco!
A Praga, modestament i amb tot el respecte, creiem haver arribat un compromís. Limiteu la calçotada. Feu pagar més, sense miraments, als no socis. Feu rentar els plats als assistents. Tothom ha d’entendre que és un esforç col·lectiu, comunitari.
La calçotada oberta és un model esgotat. La calçotada tancada és el camí. La calçotada tancada pot créixer si la vostra organització creix de forma orgànica, amb gent que està present de veritat, i que treballa de veritat. Si no, no val la pena. Val més ser vint que dos-cents.
En relació amb un article de Jaume Clotet sobre la diàspora
El 28 de març Jaume Clotet va publicar un article d’opinió a El Nacional on demanava drets polítics per als catalans de la diàspora, com són dos escons assegurats al parlament autonòmic, al marge de la participació, i reclamava un Pla Nacional de Retorn. Deia, entre altres coses, que “cal ajudar-los [als expatriats] a trobar feines ben remunerades (si cal pagant la diferència de sous), a trobar habitatge i a trobar escola per als seus fills.”
El cas és que “fuga de cervells” fa pensar en “enginyers i científics”, però també afecta cambrers. A Àustria un cambrer pot cobrar el doble i ser tractat amb una dignitat, com podeu veure aquí, que no es pot ni imaginar el típic empresari obtús i depredador que estem cansats de veure plorant als mitjans catalans o espanyolitzats, dient que la gent “no vol” treballar. Què suggereix, Clotet? Que el diner públic suplementi els sous del cambrers explotats?
Jaume Clotet és periodista, escriptor, un professional respectat, de llarga trajectòria, afí a allò que per simplificar s’entén per “món convergent”. No cal dubtar de la seva sinceritat, segur que percep la fuga de cervells com un problema greu. La dificultat la té ell, però, a l’hora de denunciar això mentre actua, pel procediment de no parlar-ne, com si aquest “món convergent” cap al qual sempre ha gravitat no tingués res a veure en el que denuncia.
És evident que també hi ha un “món progre” i Clotets progres, que veuen l’esgotament del sistema i la profunditat de la crisi de la governança. Per exemple Miquel Puig, un economista que havia estat afí a Erc, ja va dient que caldrà triar entre immigració o estat del benestar, apartant-se de la línia oficial, posant en dubte la bondat de la immigració massiva poc qualificada, etc. sostenint que no “ens pagaran les pensions” amb els sous de misèria que els paga l’empresari explotador i ploraner (la importació de mà d’obra no qualificada i l’exportació de talent són dues cares de la mateixa moneda, però és un altre debat en el qual no puc entrar ara).
El diagnòstic és necessari, però insuficient Que Clotet i Puig triïn conservar la dignitat dient la veritat està bé i els honora. Ara falta veure això traduït políticament, i aquí tot apunta al pessimisme. Sobretot, per la lentitud dels partits en adoptar mesures, la falta de connexió entre el món de les idees i el de la política, o aquesta sensació que no hi ha ningú al volant, i que no passa res.
Mentrestant, les veus crítiques en la conversa pública es queden en dissidència controlada, o la necessitat de guardar les formes de la pluralitat. El crític pot anar fent ara un article, ara un llibre i tenir quinze minuts d’atenció a la premsa, i bàsicament a ningú no li importa una fava.
L’hora de passar a l’acció però no arriba mai, perquè efectivament “no hi ha ningú al volant”, i tots els incentius estan aliniats perquè les elits, els seus clients i les diverses burocràcies mantiguin l’estat de coses i el nivell de vida associat, després de tot encara es viu prou bé a la Catalunya instragramable.
La |REVISTA|KAMPA| s’amplia de Txèquia cap a Àustria, Hongria i Eslovàquia
El parc de Kampa a Praga, un punt de trobada.
1. Què vol dir KAMPA Kampa és una illa al centre de Praga, formada per un braç del riu Vltava. Avui és un parc, on la gent es troba. Antigament va ser un lloc de molins i safrejos. Inspirat en el motiu de la trobada i l’interès general, vam adoptar el nom per a una revista al servei de la comunitat catalana. Ara ampliem de Txèquia a Eslovàquia, Àustria i Hongria.
2. Quina és la idea? Acompanyar la gent catalana a Europa central, mitjançant la creació d’un espai de comunicació, expressió i cultura, obert a les entitats i els residents individuals, incloent, però sense limitar-se a, el professional, l’acadèmic, el viatger, el passavolant, i també gent autòctona afí, com ara els estudiants de llengües romàniques.
3. La diàspora catalana, el dilema de l’expatriat i un mitjà de comunicació La gent de la diàspora patim, més o menys, una paradoxa: la catalanitat ens interessa, perquè no la tenim en el nostre entorn diari, però alhora sabem que ser català no fa algú interessant automàticament. Un frare caputxí va escriure el segle XVII “pus parla català, Déu li don glòria”. Nosaltres seguirem Joan Fuster, que ho va actualitzar: “puix parla català, vegem què diu”, i ho recollirem en una cosa que aspira a assemblar-se a un mitjà de comunicació, a periodisme local.
4. Europa central S’estima que Europa central hi ha uns dos mil catalans, i el nombre quasi es dobla amb valencians i balears (article a la |RK|). Parlant amb residents és fàcil copsar la sensació d’aïllament, que explicaria l’existència de casals i grups locals. Una revista comuna pot fet créixer una consciència col·lectiva entre els residents a la regió, i de retruc reforçar les iniciatives locals. Al cap i a la fi la geografia i la història importen. Viena, Bratislava i Budapest, estan unides per un riu navegable i són visitables d’aquesta manera. Una revista ajudarà a fer visible qui és i què fa cadascú, “què diu”. Després, que cadascú triï el que vulgui.
5. Com ens situem en relació amb els grups existents… Ara mateix la revista té un biaix txec perquè venim d’estar centrats en el Casal Catalanotxec i l’edició es fa sobretot des de Praga. Com que no podem competir amb la immediatesa efímera i la pressa de les xarxes, per això hem servit de “memòria” del Casal. L’esquema és reproduïble amb els grups locals de la regió, si ens envien materials. Amb un parell de fotos i frases dels seus actes aniran creant una memòria d’activitats. És igual si el grup està constituït o no, si té web o només xarxes, etc.
6. en relació amb els residents que van per lliure… Cap grup local arriba a tots els residents, i és lògic. Una revista pot permetre al resident que tria anar per lliure involucrar-se d’una manera més lliure. Qui treballa un munt d’hores pot trobar en la revista una forma de connexió. Qui crea i escriu pot trobar en la revista un entorn per fer-se veure i mostrar la seva feina. Els residents que porten més temps a un país és més probable que coneguin l’idioma i l’entorn. Una revista els obre la possibilitat, si tenen l’interès i la vocació, d’explicar l’economia, la política i la cultura del país als residents més novells, als residents a la regió i al públic general català.
7. …i en relació amb qui encara no ha vingut Des de la diàspora no pensem en qui encara no ha arribat. És lògic: prou feina tenim. Però continuarà arribant gent: l’expulsió de mà d’obra qualificada és constant, per raons conegudes. Una revista comuna a Europa Central pot ajudar a “aterrar” aquestes persones que ara googlegen “catalans a [nom de ciutat]” des de Catalunya, el País València o les Illes, igual que devíeu fer alguns dels que llegiu això ara. Considerant grups locals, residents que van per lliure i gent que encara no ha arribat, no té cap sentit segmentar excessivament els públics: el turista o l’erasmus d’avui pot ser demà un resident. Hi ha mil històries possibles i les podem acollir totes.
8. Una web pròpia és innegociable Ens centrarem en la web pròpia i farem servir un grup Whatsapp de forma subordinada, per promoure-la. És la xarxa més difosa entre generacions i està centrada en la comunicació. Fer el contrari, tirar de xarxes ignorant la web pròpia, és regalar-se a canvi de res als senyors tecnofeudals que dominen la qüestió. De fet tampoc és pràctic, perquè no tothom és a la mateixa xarxa, encara que algú es pugui pensar que “tothom” és a tal xarxa.
9. Els casals catalans i els seus problemes Els casals tenen una magnífica tradició però també, en el món d’avui, tot en contra. Allò que per simplificar entenem com “el sistema” ens vol a casa, aïllats i empantallats. Els ajuts públics i els patrocinis i les iniciatives privades són escassos. A nivell intern, d’organització, costa Déu i ajuda moure la gent; com que avui dia el reforçament positiu banal sembla obligatori, i anul·la el pensament crític i constructiu, la realitat dels casals pot tenir problemes per veure’s reflectida tal com és. Una revista comuna amb veu pròpia pot superar aquestes limitacions.
10. El debat necessari sobre el potencial i la tecnologia Parlem de tot, però sense perdre el sentit de la realitat. Per exemple, si algú ens diu que el disseny de la web (una plantilla de WordPress) no és ideal per a una web de notícies, li direm que d’acord, que en som conscients, i tot seguit li demanarem si s’ofereix a programar o adaptar una altra plantilla en un mes o dos. És evident que aquesta iniciativa és possible gràcies a la tecnologia, però no és menys evident que, perquè una cosa sigui tècnicament possible, no vol dir que tingui sentit fer-la, si no se sap per a què, ni qui es compromet personalment a fer-la, en un mes o dos. Ara bé, que aquesta iniciativa sigui voluntària, i per tant precària, no eximeix d’aspirar a una certa qualitat, a una manera de fer sense AI slop, sense clickbait, etc.
I una nota final: Per últim, però no menys important: això és un diguem-ne manifest o programa per al curt i mig termini, però també una proposta per a incentivar el debat. Tot és sempre de moment, tot pot anar canviant.
Michael A. Arouet, un senyor amb compte verificat a X, cita Varsòvia, Praga i Budapest com les ciutats més segures d’Europa, mentre que París, Barcelona i Brussel·les serien les més perilloses. En aquesta revista això ens ha d’interessar per raons òbvies, no podem deixar de recollir-ho.
Convocatòria de l’Assemblea anual del Casal Catalanotxec 2026
El Casal no és mort, estava dormint! Arriba la primavera, i just abans de la Calçotada, per si no hi hagués prou activitat, es convoca l’Assemblea, seguida d’un sopar sobre la base “jo porto”. (Al final d’aquesta nota s’explica.)
Serà divendres 27 de Febrer a les 19:00 a la “seu social” del Casal, Slezska 89, Praga 3 (timbre “Ferrando”).
Si no pots venir ho podràs seguir per videoconferència. Publicarem l’enllaç aquí a la |RK|.
Si no ho pots seguir per videconferència pots delegar el vot. Escriu a junta@casalcz.cz indicant a quin soci o sòcia esculls perquè, a més del seu vot, n’emeti un altre per tu.
A l’Assemblea, l’Oriol, l’Antoni, la Xènia i la Natàlia us posaran al dia de l’estat dels comptes i de l’estat de coses, es repassarà el 2025 i els plans de futur.
Les memòries anuals seran distribuïdes per ser aprovades.
Us presentarem la candidatura de la Junta actual: continuista.
Com recordareu, les quotes de socis les renovem a principi d’any coincidint amb la celebració de l’Assemblea.
Si us plau poseu-vos al dia de la quota 2026 per tenir veu i vot durant l’Assemblea.
Fins el dia de l’Assemblea podeu ingressar 300 kc (quota individual) o500 kc (quota familiar) indicant “Quota 2026”:
Des d’un compte txec: 2800740559 / 2010 Des d’un compte estranger: IBAN: CZ4820100000002800740559 BIC kód/SWIFT: FIOBCZPPXXX
IMPORTANT! – SI US PLAU envieu un missatge al grup de Whatsapp amb el tema “VINDRÉ ASSEMBLEA” per confirmar assistència.
Com sempre, cal gent activa que vulgui formar part de la Junta. Ens calen reforços.
Si voleu fer propostes i teniu més idees escriviu a junta@casalcz.cz o connecteu directament amb la presidenta, Natalia Soler (la.nataliii@gmail.com o whatsapp).
Si encara no ets soci o sòcia i vols participar, ves al formulari d’inscripció, on tens totes les instruccions
SOBRE EL SOPAR El sistema “jo porto” consisteix en que cada persona que ve porta alguna cosa per compartir.
El format reunió-sopar s’ha revelat com molt eficient i atractiu, perquè la gana i la perspectiva del sopar fa que el personal minimitzi powerpoints, excels, debats, preguntes i reflexions…
Ets català, vius a Txèquia, Eslovàquia, Hongria o Àustria. En tota la regió som unes dues mil persones: 380 a Txèquia, 80 a Eslovàquia, 150 a Hongria i 1400 a Àustria.
Els valencians serien uns 1400: 260 a Txèquia, 55 a Eslovàquia, 100 a Hongria i 980 a Àustria. Els balears, uns 300: 60 a Txèquia, 12 a Eslovàquia, 22 a Hongria i 220 a Àustria.
Les xifres són estimacions arrodonides. Es basen en el Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero (Pere) i en aplicar un 16% de la xifra a Catalunya, un 11% al País Valencià i un 2,5% a les Balears, que és la proporció de cada territori en la població de l’estat espanyol.
El “Pere” es basa en dades consulars espanyoles. Sí, es molt fàcil de criticar: -no s’hi registra tothom que hi és; -no hi és tothom que està registrat; -es limita a registrar l’adscripció administrativa a províncies espanyoles.
Ara bé, no cal entendre les xifres com una veritat absoluta per apreciar el que aporten com una orientació. Als qui organitzeu coses localment us ha de donar una noció del màxim de població al que podríeu arribar.
Més enllà d’Europa Central, l’informe sobre tota la diàspora revela coses interessants. Per limitar-ho a tres.
Primer, la suma total d’expatriats és 427 mil persones i continua creixent, un 5% l’últim any. Això ja és la segona ciutat de Catalunya.
En segon lloc, a França (66 mil) hi ha més catalans que a Vic (50 mil) o Olot (40 mil).
En el cas català les persones que van marxar de Catalunya a 2023 tenien un nivell d’educació superior en un 39,34% dels casos, un nivell de Segona etapa d’Educació Secundària i Educació Post-secundària no Superior en un 22,16% dels casos, un nivell Primera etapa de Educació Secundària i similar en un 26,72% dels casos i un nivell Educació primària i inferior en un 11,77% dels casos.
La cua d’aquest “s’exporta talent” seria “s’importa tercer món”, però això ja no seria el debat de la diàspora.
A PlantScraper Martí Torra, de Barcelona, desenvolupa i ven des de Praga, per a tota la Unió Europea, accessoris per al cultiu de plantes d’interior ornamentals, pensats per facilitar l’èxit de la planta i amb ell la millora de l’experiència de l’usuari.
El producte i la innovació La planta d’origen tropical, grimpadora, de fulla vistosa, es ven en un nínxol molt concret i exigent. Alhora, els sistemes de PlantScraper ho posen a l’abast d’un públic més ampli, democratitzen l’experiència.
En horticultura, del pal que sosté la planta vertical se’n diu “tutor” (it. “tutore”, fr. “tuteur”, es. i po. “tutor”). La canya tradicional de la mongetera i la tomatera és un tutor. El tutor de PlantScraper no solament sosté la planta sinó que li permet arrelar i nodrir-se directament a l’estructura, que a més es pot anar estenent cap a dalt, a mesura que la planta creix.
El tutor consisteix en una barra, feta d’una placa flexible de plàstic, que es doblega fins a formar un cilindre, i es disposa verticalment. La placa va ser una idea pròpia, però descobrir-ne una que es pot importar de la Xina va simplificar el procés. Llavors PlantScraper desenvolupa suports i altres peces de plàstic rígid, produïdes amb cinquanta impressores 3D treballant dia i nit, més producció externalitzada a Txèquia mateix, de productes tallats amb làser. El resultat és un sistema propi d’accessoris optimitzats.
La barra s’omple d’una molsa que ve de Xile. En uns tallers de treball social a Olomouc la deixaten i l’envasen en paquets més petits. La molsa és òptima per retenir la humitat de l’aigua fertilitzada i facilita el creixement de les arrels. La planta prospera.
La base del tutor és un test millorat, amb orificis de ventilació, importat també de la Xina, i amb unes cobertes més estètiques que es fan a Praga amb les impressores 3D.
Aquesta secció és nova. Recull testimonis personals d’aspectes de la vida de la gent de la diàspora. La Montserrat Vilar viu a Viena i de sobte decideix que ha d’anar a veure els pares, que celebren l’aniversari, i la decisió li pertorba el dia a dia. Ho explica des de la seva fe cristiana, però és una vivència amb la qual molts, des de qualsevol lloc del món i qualsevol fe, o cap, us podreu identificar.
“Compro el bitllet o no?”. Els meus pares feien anys, la mare 90 i el pare 94. Per a mi, va ser clar de seguida: vull ser-hi! Els primers pensaments van ser pràctics: Tinc prou diners per al bitllet d’avió? Em va bé la data?
Quan li vaig explicar al meu marit em va preguntar: “Ja has pregat per això?” La pregunta em va colpir. En la meva pressa havia oblidat el més important: preguntar primer a Déu.
Quantes vegades actuem impulsivament perquè alguna cosa és important per a nosaltres, i més tard quan hi han dificultats ho portem davant Déu? Vaig decidir esperar conscientment i pregar. La pressió interior (“El bitllet segurament pujarà de preu!”) es va transformar al cap d’uns dies en pau.
Vaig demanar a Déu: “Si he de volar, dona’m un senyal”. Uns dies més tard, el meu marit va dir inesperadament: “Crec que hauries d’anar-hi”. Tal dit, tal fet! Vaig reservar el bitllet, plena d’alegria i agraïment.
El desert i els nostres hàbits Al grup bíblic de l’església protestant on vaig a Viena, vam reflexionar sobre la temptació de Jesús al desert (Marc 1,13). El desert és un lloc de silenci, de reducció, però també de decisió. Allà es mostra en què confiem realment.
La temptació no només arriba en situacions extremes. De vegades comença amb detalls molt petits. Per exemple, amb un segon tros de pastís, encara que sabem que no és saludable.
És fonamental reconèixer els nostres “pecats arrelats”, els patrons en què vivim una i altra vegada. Perquè en la paraula “hàbit” hi ha el significat d’ “habitar”, de “viure-hi”. Allò que fem repetidament esdevé natural.
Per què no practicar nous hàbits espirituals? 1. Abans de prendre decisions: primer pregar. 2. Abans de reaccionar: aturar-se i fer silenci. 3. Abans de criticar: “aparcar” la llengua
La repetició ens impregna el cor. Els bons hàbits creixen quan es practiquen conscientment.
La confiança es posa a prova El mateix dia del viatge em van cancel·lar el vol per la neu. Sense alternatives, sense places lliures. Una altra vegada, em trobava interiorment en un “desert”.
De nou, vaig pregar: “Senyor, que es faci la teva voluntat, no la meva”. En aquell moment, vaig sentir pau. Una calma profunda. La certesa que Déu té una visió completa de les coses i que està per sobre de tot i de tothom.
Per què ens costa tant posar les coses en mans de Déu i deixar d’actuar en primera persona? Sempre volem controlar-ho tot. Però la confiança creix quan entreguem el control i ens deixem guiar per Déu.
Després del nostre curs bíblic en línia d’avui, em prenc aquestes preguntes per reflexionar i processar:
1. Quines situacions em desestabilitzen i em fan perdre el control de mi mateixa? 2. On puc aprendre a quedar-me tranquil·la i fer silenci? 3. Quant marca el meu baròmetre personal de confiança divina?
I, per cert, el pastís d’aniversari de la mare era boníssim, però només en vaig menjar un tros!
Monserrat Vilar i Torrasés professora de cant coral, solfeig i piano a l’escola de música municipal de Viena(Musikschulen der Stadt Wien).
