En relació amb un article de Jaume Clotet sobre la diàspora
El 28 de març Jaume Clotet va publicar un article d’opinió a El Nacional on demanava drets polítics per als catalans de la diàspora, com són dos escons assegurats al parlament autonòmic, al marge de la participació, i reclamava un Pla Nacional de Retorn. Deia, entre altres coses, que “cal ajudar-los [als expatriats] a trobar feines ben remunerades (si cal pagant la diferència de sous), a trobar habitatge i a trobar escola per als seus fills.”
El cas és que “fuga de cervells” fa pensar en “enginyers i científics”, però també afecta cambrers. A Àustria un cambrer pot cobrar el doble i ser tractat amb una dignitat, com podeu veure aquí, que no es pot ni imaginar el típic empresari obtús i depredador que estem cansats de veure plorant als mitjans catalans o espanyolitzats, dient que la gent “no vol” treballar. Què suggereix, Clotet? Que el diner públic suplementi els sous del cambrers explotats?
Jaume Clotet és periodista, escriptor, un professional respectat, de llarga trajectòria, afí a allò que per simplificar s’entén per “món convergent”. No cal dubtar de la seva sinceritat, segur que percep la fuga de cervells com un problema greu. La dificultat la té ell, però, a l’hora de denunciar això mentre actua, pel procediment de no parlar-ne, com si aquest “món convergent” cap al qual sempre ha gravitat no tingués res a veure en el que denuncia.
És evident que també hi ha un “món progre” i Clotets progres, que veuen l’esgotament del sistema i la profunditat de la crisi de la governança. Per exemple Miquel Puig, un economista que havia estat afí a Erc, ja va dient que caldrà triar entre immigració o estat del benestar, apartant-se de la línia oficial, posant en dubte la bondat de la immigració massiva poc qualificada, etc. sostenint que no “ens pagaran les pensions” amb els sous de misèria que els paga l’empresari explotador i ploraner (la importació de mà d’obra no qualificada i l’exportació de talent són dues cares de la mateixa moneda, però és un altre debat en el qual no puc entrar ara).
El diagnòstic és necessari, però insuficient
Que Clotet i Puig triïn conservar la dignitat dient la veritat està bé i els honora. Ara falta veure això traduït políticament, i aquí tot apunta al pessimisme. Sobretot, per la lentitud dels partits en adoptar mesures, la falta de connexió entre el món de les idees i el de la política, o aquesta sensació que no hi ha ningú al volant, i que no passa res.
Mentrestant, les veus crítiques en la conversa pública es queden en dissidència controlada, o la necessitat de guardar les formes de la pluralitat. El crític pot anar fent ara un article, ara un llibre i tenir quinze minuts d’atenció a la premsa, i bàsicament a ningú no li importa una fava.
L’hora de passar a l’acció però no arriba mai, perquè efectivament “no hi ha ningú al volant”, i tots els incentius estan aliniats perquè les elits, els seus clients i les diverses burocràcies mantiguin l’estat de coses i el nivell de vida associat, després de tot encara es viu prou bé a la Catalunya instragramable.
Segona part: la Pepa i el Pep
Ara, per explicar per què el retorn que demana Clotet és altament improbable, ens imaginarem dos catalans a penes entrats en la trentena. És una edat maca, perquè ja hi ha maduresa i experiència, i alhora plenitud física i mental. És edat productiva, per treballar molt, fer coixí patrimonial, criar fills, etc. Són perfils imaginaris basats en fets reals.
La Pepa és filla de funcionaris. Pare mosso, mare professora. Va fer una enginyeria a la Politècnica, un màster i als 22 anys ja tirava currículums. Va fer les feines més humils al laboratori, en equips d’acadèmics sèniors. Va passar al sector privat, i ha anat fent.
Deu anys després de progressar a la feina, només sobre la base del seu talent i treball, ha entrat en la trentena i espera el primer fill. El pare és un noi d’edat i perfil socioprofessional semblant, han començat a viure junts. La Pepa guanya uns 2500 euros, la parella si fa no fa, i treballen molt però viuen comfortablement i estalvien i inverteixen.
El camí del Pep
Ara imaginem-nos el Pep. El pare va ser un membre prominent de Partit Polític. No dels que van passar el franquisme i van entrar quan es va morir el sàtrapa. Aquests, la primera generació, ja són molt vells i es van morint. El pare del Pep era un quadre joves de l’època, la segona generació. Avui té uns 65 anys, per tant és un búmer. Porta 40 anys de vida política i càrrecs públics.
L’exemple del pare (i alguna trucada justa, alguna conversa oportuna) van introduir el Pep ben aviat a les joventuts del Partit. Quan al Pep li va arribar l’hora de triar carrera li va fer gràcia provar psicologia, però va durar un any. Després va provar polítiques, i va repetir primer, perquè també s’havia de llegir massa. A més, l’activitat del Partit li prenia cada vegada més temps, això i la vida social.
Quan el Partit, gràcies a nous espais de poder, va entrar a un nou organisme (consorci, observatori) i va necessitar algú, va ser lògic triar el Pep, d’una família de lleialtat provada. A l’edat que la Pepa tirava currículums i creuava els dits, el Pep va cobrar el seu primer sou digne d’adult. Al principi encar volia de veritat acabar polítiques per les tardes, però va anar procastinant, i a la llarga, en fi, no va caldre. Amb l’anglès li ha passat el mateix: va créixer sentint que era molt important, però després de molts cursos i cursets no pagats de la seva butxaca va arribar un moment que ho va deixar estar, i s’ha quedat en un anglès de taulell d’hotel, que fa servir bàsicament quan fa turisme.
Deu anys després, on són el Pep i la Pepa?
Ara imaginem-nos el Pep i la Pepa deu anys després, en el moment que ens interessen per a explicar la tesi d’aquest article; deu anys després d’haver acabat la Pepa el màster posterior a l’enginyeria, i deu anys després de no haver acabat Polítiques el Pep, resulta que el Pep guanya el doble que la Pepa.
El Pep potser ha tingut fills, o potser no, però té molt encarrilada la primera hipoteca i ja pensa en comprar un altre pis. La Pepa i la seva parella de moment continuaran de lloguer. Al cap i la fi es guanyen la vida i no saben on seran d’aquí a cinc anys.
Mirant els últims deu anys, resulta que el Pep només s’ha mogut en espais protegits. Ha après a dominar la tecnologia del poder: amb qui parlar, i com, sobretot en públic, de cara als mitjans. Ha après a moure’s entre els salons i els despatxos. Seguint el camí obert pel seu pare s’ha convertit en un perfecte exemplar de la tercera generació de polítics del postfranquisme.
Mentrestant, mentre el Pep aprenia a fer salons i despatxos, la Pepa ha hagut de treballar en entorns competitius, sense més recurs que els seus coneixements, sense més xarxa personal que la que ella ha anat fent. Ha après a parlar anglès com un natiu, per poder treballar, i ha après una llengua no romànica per funcionar el dia a dia.
El que t’aporta viure a l’estranger
Perquè amichs, la vida que ha fet la Pepa l’ha pogut fer… a l’estranger, a la diàspora. El seu home és del país d’acollida, per tant el fill que ve tindrà un peu a cada cultura. Ella continua tornant a Catalunya, pels vincles afectius. Cada vegada que visita els pares i els amics constata que cap company de generació té el seu nivell de vida i les seves expectatives. Molts no estan ni emancipats.
Recuperem el que deia Clotet per apreciar-ne l’absurditat: “cal ajudar-los [als expatriats] a trobar feines ben remunerades (si cal pagant la diferència de sous), a trobar habitatge i a trobar escola per als seus fills.”
De veritat algú espera que el govern de la Generalitat, que està ple de perfils com el Pep, li arregli la vida a la Pepa, al seu fill, al seu home?
En el cas improbable que la Pepa segueixi el pinso infecte en què s’ha convertit el periodisme català oficial i subvencionat podrà veure i llegir sobre el Pep. Podrà veure que el tracten de jove brillant, que aspira a ser alcalde, president de tot.
El Pla Nacional de Retorn també es va perdre el 2017. Difícilment es pot retornar a un país de mentida, si no és per veure els pares i els amics, mentre hi siguin, o per fer el turista.
Antoni Ferrando és coeditor de la Revista Kampa Europa Central, al servei de la diàspora catalana a Txèquia, Àustria, Eslovàquia i Hongria.