El color intens i vibrant de les flors imaginàries de Stanislav Diviš és la seva reacció a la descoberta dels finestrals de la catedral de Chartres, en concret de la seva vegetació ornamental, altament estilitzada. La gran exposició del GASK és una oportunitat per descobrir aquest artista, una personalitat clau de la pintura txeca contemporània, i de pas la institució. Hi ha temps fins al 13 de setembre.
Stanislav Diviš (Kutná Hora, 1953) forma part d’una generació d’artistes que va aparèixer en els vuitanta, durant els anys finals del comunisme. Se’ls va dir els Tvrdohlaví, que significa «caps durs», «cabuts», com si s’apropiessin d’un terme pejoratiu que els llancés la cultura oficial. En efecte, buròcrates acadèmics de llavors van expulsar Diviš dels estudis d’art. Però més endavant seria professor de la institució que el va expulsar, i avui és un artista cotitzat i reconegut per la crítica.
La postmodernitat txeca
Txecoslovàquia a principis dels anys vuitanta, més d’una dècada després de l’esclafament de la Primavera de Praga, era una societat desmoralitzada i amb l’economia estancada. El món oficial era una ficció ideològica que només l’aparell repressiu de l’Estat i el terror policial sostenien en peu.
Bàsicament, tota la cultura de l’època que avui es recorda estava prohibida o a l’exili. Es feia teatre i es donaven conferències en pisos, es feien concerts clandestins i exposicions a tallers d’artistes, i s’introduïen al país de contraban llibres editats fora.
En aquell moment Diviš era un noi de províncies d’orígens modestos, estudiant a Praga, com tants d’altres. Va fer tot tipus de treballs més o menys extravagants per poder menjar i tenir sostre. Va sol·licitar estudiar art fins a set vegades, pel que va ser en bona part autodidacta, es va formar en biblioteques.
Finalment Diviš va aconseguir estudiar restauració. Va guanyar una noció de la profunditat dels segles, de la història i la tradició txeca, i una àmplia base tècnica de la pintura com a mitjà d’expressió artística.
El crític Ivan Neumann, comissari de l’exposició del GASK, cita en el text que acompanya el catàleg un moment clau en la formació de Diviš: va ser el descobriment en vells llibres d’art de František Kupka (1871-1957), un pintor txec de l’avantguarda històrica.
Un dels cicles o etapes de l’obra de DIVIS present a l’exposició és Střépy paměti – Český kubismus (Fragments de la memòria: cubisme txec). És una reinterpretació del pintor František Kupka i de tot el cubisme txec. Estudiant l’ús del color i de les formes en Kupka, i arribant a les seves pròpies conclusions, Diviš s’alliberava de la necessitat històrica de ser art d’avantguarda, de la pulsió per buscar el nou.
El pas següent era posar-se a fer art com una exploració personal i idiosincràtica de la realitat. Tota la història de l’art nacional i universal, i fins i tot tota la natura i tota l’activitat humanana, queda a disposició de l’artista com una mena de biblioteca infinita, d’on escollir a voluntat.
Una obra organitzada en cicles
La crítica txeca parla de cyklus en el sentit de fase o període. En cada un d’ells Diviš explora un tema i uns motius, de manera sistemàtica, fins que l’esgota o se’n cansa i passa pàgina. Els motius i l’estil de cada cicle van variant, fins al punt de semblar obra d’artistes diferents.
A més de l’cicle de Kupka, el Gask presenta entre d’altres Květy z ráje (Flors de el paradís), que dona títol a l’exposició. Aquí la inspiració ve de quan l’artista va descobrir la vegetació ornamental dels finestrals de la catedral de Chartres, altament estilitzada. Són quadres grans, el costat mesura entre un metre i dos, com una explosió de colors càlids i plans.
Un altre dels cicles és Vzpomínka na spartakiádu (Records de la Spartakiada). Era una demostració de gimnàstica de masses que el règim comunista promovia com a propaganda d’un poble jove i feliç, sa i esportista. Es veu que Diviš va accedir a una llibreta d’entrenador, plena de punts i fletxes que indicaven el moviment dels atletes gimnastes, i a partir d’aquí va crear un altre cicle amb visualitzacions que tenen alguna cosa d’esquema tecnològic.
El cicle Nechtěné doteky – skrytá Krása (Contacte involuntari, bellesa oculta) parteix de la cal·ligrafia japonesa. Příběhy vladců (Històries dels governants) explora en canvi els relleus maies. La llunyania en el temps i en l’espai no importa, tot es percep com a formes i colors que es poden sotmetre a noves recerques i experiments.
El cicle més recent, Prázdné prostory (Espais buits), parteix dels plans arquitectònics d’edificis buits, que gràcies a la mirada l’artista guanyen una nova expressivitat i una nova vida.
El GASK i Kutná Hora
Kutná Hora és una ciutat històrica, hereva d’una esplendor medieval, i el GASK és un museu modern que rellança l’oferta cultural de la ciutat. És una institució d’èxit en l’esforç per descentralitzar Txèquia i oferir incentius de turisme cultural per sortir de Praga. Continuarem parlant d’una cosa i l’altra.