
Del 3 al 9 d’agost la comunitat LGTBI celebra l’Orgull a Praga, amb un programa extens d’espectacles, cultura i serveis, que també inclou transmissions per internet, la pandèmia obliga.
El llarg camí recorregut des de 1989 es pot resseguir en una exposició. És cert que el règim comunista, a part de tots els crims coneguts, era d’un puritanisme extrem i d’un masclisme neandertal, per molt que la dona txeca ja avortava i conduïa tractors quan les nostres àvies mediterrànies no podien ni anar a la cantonada sense el permís del marit. És cert que en un règim que es basava en destruir la individualitat més íntima, en mantenir la població submissa i humiliada, la gent de sexualitats alternatives ho va passar pitjor, i arribat el moment de la democràcia i la llibertat ho van celebrar amb més entusiasme que ningú.
Avui el moviment té una retòrica que no s’escapa d’un cert victimisme, però tant històricament com si es compara amb la situació delirant de països veïns, Polònia i Hongria, estan molt millor del que estaven. Això no vol dir que ho tinguin tot fet, encara treballen per aconseguir el matrimoni homosexual i en aquest sentit es recullen signatures. El país txec és molt liberal en el bon sentit de la paraula, tolerant i pragmàtic, el gruix de la societat no s’hi fica.