La pandèmia va començar bé a Txèquia a la primavera. Només hi ha va haver excés de mortalitat entre la gent més gran de 65 anys. L’autoritat va actuar de forma responsable, amb un confinament ràpid i efectiu.
A l’estiu en canvi sembla que s’ha perdut el control, com si la població s’hagués confiat massa. El ministre del ram ha plegat. No s’han preparat sistemes de proves i rastrejament. Entre la població predomina una certa inconsciència del perill.
Els números fan més mala cara sobretot a Praga i Bohèmia central.Entre el 30 d’agost i el 12 de setembre hi havia 27o casos per 100 mil habitants a Praga i 171 a Bohèmia central, mentre que a Catalunya eren 168 i a Madrid 700 (v. gràfic a Nació Digital)
Mentrestant a Txèquia el negacionisme guanya adeptes. Cantants i famosos exhibeixen ignorància i confonen el públic, però pel que sembla metges no especialistes també. La població té un respecte reverencial per les bates blanques. No es pensa que un oncòleg o un cardiòleg poden alimentar la ignorància i la confusió.
Amb les màscares la qüestió arriba a la tragicomèdia de comparar-les amb el “morrió” i parlar de “censura”. Els mitjans promouen l’espectacle i posen al mateix nivell el científic especialista (epidemiòleg, viròleg) i el llunàtic ignorant.
El sistema polític txec és disfuncional. Andrej Babiš, el cap del govern, és un oligarca milionari que va accedir al poder per blindar la seva riquesa. Tot indica que guanyarà de llarg les pròximes eleccions perquè hi ha prou gent que el percep com un empresari competent.
De fet és un oportunista sense escrúpols guiat per enquestes i gabinets de comunicació i “ocurrències” que intenten controlar “el relat”. Fa poc enviava màscares per correu als jubilats, a la bústia. Les xarxes es van omplir de sobres arrugats i estripats. Alguns jubilats les van enviar de tornada.
El debat de fons, el difícil, el que s’ha de fer amb calma, a Txèquia s’evita bastant. Els experts fa temps que parlen de l’increment dels episodis de pandèmia com una conseqüència del col·lapse ecològic que va venint.
No sembla que es tingui prou en compte que no es retornarà ben bé a un “abans”, a una suposada normalitat.