Els dinars del club*samfaina (1)
Des de la |REVISTA|KAMPA| donem suport a la iniciativa club*samfaina (nom provisional) de crowdcooking per a expatriats catalans a Praga i ens convertim en seu mediální partner. El “crowdcooking”, com el nom potser indica, és cuinar a cases de gent i reunir-se a canvi d’una suma que cobreixi costos. Els comensals queden lliures de portar coses, sense el risc d’improvisar i la feina d’haver de coordinar-se, i tampoc cal que es comprometin a retornar res en dinars futuribles, etc. Avui explicarem de què va.
Cuinar i dinar a cases d’algú, vivint a l’estranger, aporta alguna cosa més que les complicitats gratificants que aportaria normalment, perquè no podem donar per descomptat ni l’idioma ni el plat que voldríem. A l’estranger tots som població d’al·luvió i sovint s’hi està de pas, i trobar-se costa.
El club*samfaina aspira a crear una xarxa de gent disposada a posar en comú recursos (lloc, diners, temps) per a trobar-se al voltant de la taula, intercanviar informació, compartir experiències i el que surti.
No és millor anar a restaurants?
Donat un grup de gent heterogènia, i a l’estranger es coneix gent heterogènia, sempre serà difícil trobar un lloc del gust de tothom (primer), i després agendar un dia i una hora (segon).
Cal constituir-se?
De moment no, si la cosa es consolida ja veurem. La ficció jurídica en si mateixa no crea mai res, la deriva burocràtica i managerial només cal tolerar-la si es manté en el lloc que li pertoca, que és de servei.
Cal algú que cuini…
Òbviament. Molta gent cuina alguna cosa. Després hi ha qui s’interessa una mica més per la qüestió. La feina es pot repartir. Poden cuinar dues persones a casa d’una tercera. Tot depèn del que hi hagi a cada moment.
…però sense certs excessos
L’esperit és del tot aliè a tota pretensió massa transcendental. No solament no hi ha ànim de lucre, sinó que això no va de ser foodie (només la paraula ja fa ràbia), ni de relacionar-se només amb o entre gent d’aquesta dèria. Precisament: contribuir el cost allibera la persona normal de tota necessitat de reciprocar.
Catalans, cuina catalana?
És el punt de partida. Tenim parella local, coneixem gent d’altres països. Evidentment pot venir qualsevol persona amb qualsevol proposta.
Trencar amb la reciprocitat
No tothom pot/sap/vol reunir i alimentar entre cinc i deu persones en un pis. Per moltes raons, però diguem-ne una típica d’expatriat: acabes d’arribar i estàs en un apartament llogat que és petit i té l’equipament just per a una o dues persones.
La idea està en marxa. En continuarem parlant.