Els dinars del club*samfaina (2)
La segona trobada del club*samfaina va coincidir amb la Diada Nacional, l’onze de setembre, i el menú va incloure escalivada, una recepta de pollastre amb prunes i panses i porto (és que de vi ranci no se’n troba), crema i vins de la Terra Alta i de València. Sempre amb la televisió pública catalana de fons i imatges de l’ocasió. Vam ser vuit persones, que per a un dinar domèstic amb aforament reduït ja és alguna cosa, i quan les condicions sanitàries ho permetin podem arribar a 12 persones.
Quines conclusions? A falta del restaurant català que no existeix a Praga (ni se l’espera), els aficionats ens ho podem compensar cuinant seriosament a les nostres cases i funcionant per la fórmula del crowdcooking, que vol dir a) pagar entre CZK 250-350, beneficiar-se de l’efecte multiplicador de col·laborar i obtenir molt més valor en els plans gastronòmic i afectiu, sentimental i de complicitats; b) no portar res; i c) alliberar-se de l’obligació implícita de la reciprocitat. El que sí que cal però és gent que cuini i/o posi la casa.
Dit això, quina és la futura orientació del club*samfaina, que impulsa, per cert, i entre altres, l’editor d’aquesta revista? N’estem parlant, però ara mateix no hi ha cap motiu per a no explorar el subsistema català de la cuina mediterrània, sense prejudici d’explorar també altres cuines mediterrànies, com la magrebina o la semítica. En principi anirem per aquí, però escoltarem qualsevol proposta.