Les llibreries de Praga us permeten el plaer de llegir seguits dos autors aclamats, amb grans vendes, i que entre ells dos no s’avenen gaire. Pols oposats, tots dos amb un erudit múscul oratori i llargues carreres professionals. A cap se’l pot desacreditar amb arguments simplistes. Tots dos han creat escola econòmica, han fet grans passes endavant en la comprensió dels mercats i han abordat temes molt propers.
Tot i així, són acarnissadament oposats, tant en la tinta com en debats a YouTube, on mantenen la distància amb diplomàcia. Els dos han nascut a la mateixa olla geopolítica, l’un a Israel i l’altre al Líban. Els dos han tingut èxit als Estats Units. Avui us recomanarem llibres de Daniel Kahneman i Nassim Nicholas Taleb.
D’entre unes bibliografies extenses ens fixem en dos títols emblemàtics i relativament breus, útils per a introduir-se en l’univers particular de cadascun: Thinking, fast and slow, de Kahneman, i Skin in the game, de Taleb.
Per què decidim fer el que fem
Un punt en comú dels dos llibres és la pregunta: per què decidim fer el que fem? Kahneman hi ha dedicat una llarga carrera acadèmica, amb premi Nobel inclòs. A través d’extensíssims experiments en psicologia, explicats al llibre de forma molt entenedora, arriba a una de les conclusions clau: no busquem el màxim benefici, com deien les escoles econòmiques tradicionals, no és solament això: cal tenir en compte que tenim molt més pànic a les petites pèrdues que als beneficis.
Això ha suposat una revolució en el comerç i les estratègies per a posar preus i fer-nos consumir més. Dit d’una altra manera, preferim no guanyar res, “no jugar”, si hi ha un petit risc de perdre. Aquest mecanisme està enterrat en la psicologia i té conseqüències en la dinàmica dels mercats: no ens agrada vendre per sota del preu al que hem comprat. És una entre tantíssimes coses que acabarien explicant per què els preus estan condemnats a pujar amb el pas del temps.
Aquest raonament de Kahneman explica l’èxit de les assegurances en petites despeses. Potser no t’animaries a comprar un bitllet d’avió si no tens clar si podràs viatjar o no durant la pandèmia, però si per 10 euros garanteixes que et tornaran l’import peti qui peti, prefereixes comprar aquesta pau perquè la incertesa fa nosa.
Com a bon acadèmic, a partir de les observacions Kahneman intenta elevar conclusions de caràcter general i, en realitat, ho ha aconseguit: els seus conceptes dicten totes les estratègies de preus dinàmics que veiem avui en el comerc electrònic.
Contra la probabilitat, assegurar la supervivència
És precisament aquí on xoquen els caràcters dels dos autors de què parlem. Taleb no està per orgues i defuig les complexes explicacions dels acadèmics que pretenen etiquetar, entendre i anticipar tots els escenaris possibles. S’ha guanyat la vida prenent riscs en el món de les finances, però avui també és un erudit reconegut en matemàtiques. Sobre la teoria de la probabilitat ha publicat més articles tècnics que molts acadèmics.
Taleb critica sense pèls a la llengua molta de la metodologia acadèmica en psicologia i economia, i el caràcter general de les conclusions a què arriben. Per exemple, si el formalisme acadèmic (econòmic i psicològic) podria donar per bona una estratègia on, si després dels “estudis pertinents”, només hi hagués un 0,01% de probabilitat de perdre-ho tot, Taleb en canvi hi estaria del tot en contra.
Taleb ho resumeix tot en “jugar-s’hi la pell”: una cosa no es bona o dolenta si ho diuen acadèmics que no hi tenen res a perdre, una cosa només és bona si la fa algú, que podent perdre-hi, aguanta, sobreviu, i ho repeteix moltes vegades.
Amb el temps la probabilitat de perdre creix. Taleb sosté que si esdevens addicte a una estratègia que malgrat ser molt temptadora té una petítissima possibilitat de fracàs i la repeteixes fins a la sacietat, tens el 100% de possibilitats de perdre tard o d’hora.
Això és obvi, però ningu ho publicita quan ven receptes miraculoses com, segons Taleb, fan molts acadèmics que no s’hi juguen la pell. Posa l’exemple de la crisi financera del 2007, “que cap acadèmic va veure venir”. Era precisament això: a base d’acostumar-te a no perdre mai, i d’anar oblidant (o obviant intencionalment) els riscos extrems que semblen no manifestar-se mai, vas generant una narració que tapa i amaga els riscos latents. Fins que de cop tot peta.
Igual amb transgènics i vacunes
Taleb va desafiar públicament amb arguments similars multinacionals dels aliments transgènics. Els “estudis pertinents” demostren que només una petitíssima part de la poblacio sofreix efectes secundaris. Ara bé, ningú es pregunta, ni als titulars ni a la lletra petita, que passaria si la persona que va sobreviure l’estudi inicial continués ingerint transgènics durant molts anys.
La mateixa lògica de Taleb es podria aplicar a les vacunes. Oficialment són segures perque només tenen efectes secundaris en percentatge petit. Ara bé, sembla que ens haurem d’anar vacunant de manera periòdica. Per tant caldrà estar-hi atents.
En resum és la supervivència! Taleb sosté, per experiència personal, que les estratègies guanyadores són aquelles que garanteixen la supervivència. I que busquis bé, que n’hi ha! Si no, que el mirin a ell, que ha fet fortuna: no buscant grans beneficis, sinó evitant riscos extrems.
Sembla per tant un veu bastant conservadora al galliner, tot i que podria semblar el contrari pel llenguatge agressiu i poc políticament correcte que fa servir, en contrast amb l’elocució i el currículum impecables de tot un senyor acadèmic com Kahneman. La decisió és a les mans de vosaltres els lectors. Us desitgem una lectura inspiradora.
Xavier Martí és enginyer i físic.